Per què les setmanes a l´antiga Roma eren de set dies? Per què cada dia de la setmana estava dedicat a una divinitat? Quan va començar a ser el diumenge el dia de descans de la setmana? Si vols conèixer les respostes a aquestes preguntes, clica aquí.
Durant l'època arcaica de Grècia (període comprès entre la meitat del s.VII i la meitat del s.VI a.C) va sorgir per primer cop la poesía lírica. Aquest tipus de poesia expressa sentiments i emocions personals pròpies del poeta. Fins ara, la poesia i la literatura en general havia estat representada a través de personatges mitològics, però l’autor no estava present en aquestes històries. Els poemes lírics estaven pensats per ser cantats o acompanyats amb una lira o aulos (flauta). Normalment eren composicions breus. Els temes de la poesía lírica arcaica eren molt diversos: la guerra, l’amor, la política… Els seus autors pertanyen a l’aristocràcia.
Dins de la poesia lírica grega hi havia diferents tipus, depenent de la seva composició, tema i objectiu.
La lírica coral agrupa aquelles composicions que solien ser cantades.
En aquest gènere es pot destacar a Estesícor, nombrat un dels nou poetes lírics per la Biblioteca d’Alexandria. Els seus poemes eren de temàtica èpica.
Un altre poeta dels nou és Simonides, que va crear el cant triunfal i escrivia amb una visió molt pessimista.
Píndar va ser qui va portar la lírica coral al seu màxim apogeu.
Un altre tipus de poesia és la mèlica. Aquesta es caracteritza per ser composicions breus i va néixer a l’illa de Lesbos. Els poetes més representatius van ser Alceu i Safo.
Alceu era conegut per la seva sinceritat en els poemes. D’ell surt la figura de la metàfora.
Safo era l’altre gran poetessa de la mèlica. Era una dona que instruia noies, i molts dels seus poemes fan referència a les seves alumnes, tant d’una manera amorosa com de tendresa o gelosia cap a elles.
Anacreont també va ser un poeta d’aquest estil i va portar una turbulenta vida com a bebedor i pederasta fins als 85 anys.
La poesía yàmbica era aquella en que predominava la sàtira. Aquestes obres rendien culte a la deessa Demèter. Els més destacats d’aquest gènere, tot i que no formaven part del cànon dels nou poetes, eren Arquíloc de Paros, Hiponacte d’Efes i Semònides d’Amorgos.
Per últim, la lírica elegíaca eren poemes d’amor fent al·lusions mitològiques. El més destacat a Atenes va ser Soló, que escrivia molt sobre l’amor homosexual, sobre disfrutar tant de l’amor masculí com femení, i altres temes variats que demostren l’oberta ment d’aquest poeta.
El teatre va aparèixer entre el segle VI i V a.C a Atenes com una forma de culte al déu Dionís. És per això que als inicis només es representava teatre durant les dues festes dedicades a Dionís, una al gener ( les Lenees ) i al març ( les Grans Dionísies ). Es representaven al Teatre de Dionís i prenien un caire competitiu.
Les Grans Dionísies:
Un d’entre els nou arconts era l’encarregat de preparar el certamen teatral. Aquest s’havia d’ocupar d’escollir els coregs ( ciutadans rics atenesos que a forma d’impostos s’encarregaven de subvencionar el certàmen dramàtic. Aquests havien de pagar els sous dels actors, el cor i l’autor. Cada coreg es feia càrrec d’una representació. D’altra banda designava els dramaturgs o poetes. Aquests tenien la funció d’escriure l’obra, dirigir-la, fer-ne la coreografia, compondre la música i en uns inicis també hi actuaven. Finalment també escollien els actors principals o protagonistes que a part de representar el paper principal de l’obra també dirigien els actors secundaris.
Un cop triats els participants es realitzaven dos sortejos. El primer servia per aparellar els coregs amb els poetes i el segon per als poetes i els protagonistes.
Es començaven les celebracions amb una processor on es sacrificava un toro i es feia un certamen d’odes. L'endemà es representaven les comèdies elaborades pels autors que hi participaven ( cada autor escrivia una comèdia ). Seguidament es representaven les tragèdies. Cada autor escrivia una tragèdia dividida en tres parts que es representaven al llarg d’una jornada. De manera adjunta a la trilogía també es representava un drama satíric ( una obra de caire burlesc que tenia la finalitat de relaxar al públic de la tensió de les tragèdies ). Aquest conjunt de peces es denomina tetralogia. En total hi havia tres autors és a dir que durava tres dies. L’últim dia de celebracions el jurat premiava amb el primer i segon premi a cada categoria ( poeta, protagonista, coreg ) dels dos gèneres ( comèdia i tragèdia ). El trofeu era una corona d'heura. Per tal de concloure les festes, l’endemà dels premis el poble votava al mateix teatre l’organització que havia dut a terme l’arcó i segons els seus resultats era elogiat o era amonestat.
Van ser els soldats d'infanteria per defecte de l'exèrcit de l'Antiga Grècia, van aparèixer a finals del segle vii aC. Formaven part d'una milícia ciutadana, armada com a llancers i amb una formació anomenada, en grec antic, falange. Gairebé tots els grecs famosos de l'Antiguitat van lluitar com a hoplites, fins i tot filòsofs i dramaturgs. Els hoplites més coneguts eren els espartans, que eren entrenats des de la infància en el combat i en la guerra, per a convertir-los en una força d'atac superior i excepcionalment disciplinada.
Els exèrcits marxaven directament cap al seu objectiu. Allà, els defensors podien amagar-se rere les muralles de les ciutats, en aquest cas els atacants s'havien de limitar a destrossar els camps de cultiu, encara que també podien decidir trobar-se en el camp de batalla. Les batalles aleshores eren decisives, curtes, sagnants i brutals, de manera que calia un grau de disciplina molt alt.
En quant a l'entrenament dels hoplites cada polis tenia el seu propi calendari, però en general l'any començava al final de l'estiu. El mètode pel qual un home era apuntat al cos de ciutadans i més tard al servei militar variava en cada polis en el cas d'Atenes era el següent:
L'entrenament militar començava per a tots els nois de 18 anys que aquell any assolirien l'edat. Els nous soldats es reunien per dur a terme un jurament comú.
El jurament dels joves atenencs al temple d'Aglauros s'ha conservat fins a l'actualitat:
"Jo no deshonraré aquestes armes sagrades, no abandonaré a l'home del meu costat. Lluitaré per la defensa dels santuaris i dels llocs seculars, i transmetre a la posteritat una pàtria sense minva, més gran i més poderosa que la que vaig rebre. Obeiré als magistrats, les lleis adoptades i les que s'adoptin, si algú tractés de destruir-les, jo ho impediria amb totes les meves forces i amb l'ajuda de tots i honraré els cultes ancestrals. Els meus testimonis són els déus Aglauros, Hestia, Enio, Eniali, Ares i Atena, Zeus, Talo, Auxo, Hegèmone, Hèrcules els límits de la pàtria, i el seu blat, ordi, vinya, oliveres i les figueres." | ||
| — Temple d'Aglauros | ||
En el període arcaic, la formació era rudimentària i casual, però es va fer cada vegada més organitzada i sofisticada amb el temps. L'estil de guerra hoplita va ser practicat també per tot el Mediterrani. Com a particularitat, els etruscos lluitaven com a milícies (ho van adoptar de les colònies gregues). Des d'aquest estil evolucionarà la legió romana que dominarà la història militar occidental durant segles.
L'art grec en la seva màxima expressió, durant el període clàssic, pretenia
aconseguir l'Ideal de bellesa a través de l'harmonia de les formes, mitjançant
l'aplicació de tècniques i coneixements.
Es defineixen els principals ordres arquitectònics, amb influències egípcies i minoic-micèniques:
- D'estil dòric, sobri i robust. Utilitza columnes sense base, allargades. El capital és circular. La columna es pot veure estilitzada, mantenint la diferència de diàmetre entre la part superior i inferior, estrenyent-se a mesura que s'acosta al capital. Solia policromar-se de vermell o blau.
- L'estil jònic era més esvelt i estilitzat. La característica capital jònica podria haver evolucionat a partir de la columna egípcia, la capital de la qual imitava el cap d'una dona i els rínxols de la qual recorden les volutes jòniques.
L'escultura arcaica és una recerca d'harmonia i naturalitat (“somriure arcaic”). L'escultura arcaica es caracteritza d'una banda pel seu hieratisme i de l'altra per l'expressivitat de les cares.
- El hieratisme s'observa en les postures: de peu, peus junts o amb una cama davantera. Es reflecteix en els pentinats geomètrics dels personatges, bucles, trenes que cauen simètricament sobre les espatlles.
Hi havia dos tipus principals d'escultures:
- Baixos relleus
- Estàtues exemptes
Hi havia dos grans tipus de estàtues: korai (noia) i koroi (noi). Un altre exemple
seria el pastor amb una ovella a les espatlles i que representa una transició
de l'art arcaic.
CERÀMICA:
Al segle VII apareix a Corint un nou tipus de decoració
ceràmica: les figures negres, que consisteixen en figures pintades de negre
sobre argila. La primera
etapa, heretada de Corint, es caracteritzarà per la decoració amb animals.
Posteriorment, la ceràmica atenesa es distanciarà de Coríntia, utilitzant
motius mitològics.
Primer s'utilitzarà per decorar grans gerres funeràries i
després s'utilitzarà per fer els típics plats quotidians.
Al final del període arcaic, apareixerà un altre estil
decoratiu: les figures vermelles. A diferència de les figures negres, es
caracteritza per tenir el fons pintat de negre, excepte les figures, que es
deixaran amb el color de l'argila. Els detalls seran pintats, aconseguint un
major realisme.
Els motius seran de tota mena, des d'escenes mitològiques,
fins a, ja en temps posteriors, escenes de la vida quotidiana, essent un
excel·lent recurs per saber com vivien els antics grecs.
En l’àmbit jurídic, sovint sentim el concepte de lleis draconianes i possiblement mai abans ens hem plantejat la càrrega metafòrica que aquest concepte comporta.
Dracó
de Tessàlia n’és el principal origen. Dracó va ser un dels arconts d’Atenes del
segle VII a.C., va ser l’encarregat de posar per escrit les lleis de la polis
i els càstigs que s’havien de complir per infringir-les. Abans de tenir
aquestes inscripcions, les lleis eren transmeses de manera oral, per tant, les
lleis de Dracó són considerades el primer codi legislatiu escrit de l’Antiga
Grècia.
Segons
aquest magistrat, les infraccions de les normes havien de ser respostes amb un
càstig dur, com ara la mort, ja que la justícia ocupava un paper molt important
en la societat. De tant durs que eren els seus càstigs, la gent de la polis
deia que les lleis no estaven escrites amb tinta, sinó amb sang.
Tot
i això, Dracó també va instaurar provisions en l’educació dels nens i joves.
En
conclusió, l’adjectiu draconià, que segurament l’hem sentit abans, descriu una
sèrie de comportaments durs, cruels i gens agradables.
Hebdomada, que vol dir “setmana” en grec clàssic, és el nom d´aquest projecte interdisciplinar que aplega els alumnes de la matèria de Grec del Batxillerat Humanístic i els alumnes de la matèria de Disseny del Batxillerat Artístic. Distribuïts per grups, han dissenyat aquestes propostes de portades de revistes del cor amb la mitologia grega com a protagonista. Deus i deesses, herois i heroïnes ocupen la primera plana i ens demostren que els antics mites mai passaran de moda.
Desitgem que sigui del vostre gust!
