dimarts, 18 de desembre del 2018

El llit de Procustes

   Fa uns dies, a classe de Llatí de segon, vam traduir un text sobre aquest personatge mitològic. Procustes era un sàdic criminal que convencia als viatgers o aquells que simplement passaven prop de casa seva d'acompanyar-los a la seva llar, on podrien descansar i reparar forces. Una vegada allà els estenia en un jaç de ferro, on els immobilitzava. Si el viatger era massa alt, li agafava els peus i li tallava el que sobrés amb la seva destral. Si el viatger era massa baix, li desllorigava les articulacions per allargar-lo i ajustar-lo la mesura del jaç.
   Per a desgràcia seva, un d'aquests viatgers va resultar ser el jove Teseu, aleshores en ruta cap a Atenes. Procustes el va portar fins al seu jaç, però Teseu li va castigar amb la seva pròpia llei, prenent a Procustes, llençant-lo en el jaç, i tallant-li tot el que sobrés... Després de la qual cosa, el va matar.

Teseu matant a Procustes


   Actualment, l´expressió adaptar (alguna cosa) al llit de Procustes es fa servir de manera metafòrica amb el significat d´escurçar o allargar quelcom segons els teus propis interessos. Per exemple, podem dir que hem adaptat una novel.la, un programa, etc. al llit de Procustes. També es fa servir quan acomodem els resultats d´una investigació a la hipòtesi prèvia, com passa sovint amb els Treballs de Recerca. També es fa servir quan en una empresa un directiu mutil.la les habilitats dels seus empleats per tal d´evitar que destaquin i el facin quedar en evidència. I així podem trobar diferents aplicacions en el llenguatge actual de l´expressió mitològica.

diumenge, 16 de desembre del 2018

Indumentaria grega

Les dones gregues solien vestir-se amb una túnica o peple molt senzill. Era un gran rectangle de tela que es lligava sobre les espatlles amb un, en el cas del dòric, o diversos fermalls, en el cas del jònic. Després s'ajustava amb un cinturó, que a més servia també per tancar l'obertura lateral de la tela.
Si feia fred o havien de sortir al carrer, es col·locaven sobre l'anomenat himation, un gran drap que feia de capa.

El vestit de l'home grec antic no s'ajustava al cos sinó que era solt, habitualment era un rectangle de tela que envoltava el cos i se subjectava mitjançant un cordó, fermall o simplement li feien alguns punts de costura. Constava de dues peces, la interior anomenat quitó i l'exterior anomenat himation els homes no feien servir roba interior sota de la túnica.
El quitó podia ser dòric o jònic, el dòric constava en un rectangle de tela que envoltava lliurement el cos i el cenyia un cinturó o fermall.
El calçat utilitzat eren les sandàlies, soles de cuir que se subjectaven al peu i al turmell mitjançant tires de cuir.

A Grècia, els nens i les nenes, quan deixaven de portar bolquers, no utilitzaven roba interior, sinó que vestien amb les següents peces:
Quitó: una peça curta i sense cinturó, fabricada amb lli o amb llana. Era una peça rectangular que solia estar cosida d'una banda, subjectada a les espatlles per fíbules (unes peces metàl·liques semblants a agulles).
Himation: era un mantell de llana d'una sola peça, que se subjectava al quitó. Normalment, els nens anaven sense quintón, nus, descalços i amb el cap rapat, ja que en Esparta era l'única roba que es permetia portar els nens.
Les nenes: vestien amb un quitó llarg i cenyit amb un cinturó; i en Esparta, tot i que anaven vestides, portaven un simple himation o quitó curt, obert pel costat.



dissabte, 1 de desembre del 2018

Què en pensaven els grecs, sobre la mort ?



La mort (ὁ θάνατος) a l'antiga Grècia no es limitava a acomiadar la desaparició física del cos d'un difunt i, a posteriori, honorar-lo. Més enllà del funeral, els antics grecs celebraven un conjunt de rituals fortament lligats a un dels aspectes més importants de la seva cultura: la mitologia.
Totes les històries i llegendes sobre déus i herois grecs donaven forma al pensament d'aquest poble, que basava bona part dels seus rituals i cultes religiosos en la mitologia. Aquesta "entrega" que tenien cap a la seva religió era tan gran que només els cossos de grans personatges i herois eren enterrats als nuclis de les poblacions. 
Quan l'ànima (ἡ ψυχή) abandonava la persona, se separaven els esperits justos dels injustos mentre el cos es quedava a la Terra, ja fos enterrat o incinerat en una pira, honorant la seva mort física.
Així doncs, les societats més antigues, incloent-hi la grega, estaven acostumades a considerar la mort com una etapa més de la vida, en la que hi tenia lloc un dels ritus més importants per a ells: l'enterrament. L'acció de donar sepultura als cossos inerts era, per als grecs, la via de comunicació entre els vius i els morts, però també la transició de l'ànima cap a la mort, independentment del cos. 
Segons nombroses investigacions arqueològiques i històriques, quan una persona moria a l'antiga Grècia, es posaven en pràctica una sèrie de ritus. Inicialment estaven els ritus predisposicionals, que començaven amb un pas conegut com prothesis, en el qual el cos era exposat a les persones properes del difunt com a mostra física de la seva defunció i per a que l'honoressin, però en aquest moment, l'ànima encara no havia desaparegut del tot.

Imatge relacionada
Seguidament, venia la fase de l'ekphora, que es duia a terme sempre de nit i en la qual el cos era enterrat mentre sonava música i amb els familiars sempre presents.
L'última part del funeral, consistia en oferir el sacrifici d'un animal, que després seria cremat com a ofrena.