dimarts, 31 de gener del 2017

Etimologies del llatí: la política

 
   En gairebé tots els àmbits podem trobar una part importantíssima de vocabulari que prové directament del llatí. Són els que anomenem mots patrimonials o cultismes, i la nostra llengua n´és plena. Representen el 80 per cent aproximadament dels mots que la conformen. Per tant, el deute lèxic amb el llatí, la nostra llengua mare, és innegable.


   Atenent a això, encetem en el bloc una sèrie d´entrades dirigides a mostrar-nos aquest vocabulari provinent del llatí exitent en diferents parcel.les de la nostra realitat: la política, el dret, la natura, l´economia, la societat, l´exèrcit, l´escola, etc. Esperem que aquestes aportacions us resultin útils.

LA POLÍTICA

rei: prové de la paraula rex que vol dir "rei o sobirà". Roma va ser fundada per Ròmul com una monarquia, i va ser-ho fins l´any 509 aC en què els mateixos romans van expulsar Tarquini el Superb, el setè i l´últim rei. Com que aquest rei va actuar de manera deshonrosa, el mot rex va adquirir connotacions molt negatives, pròpies d´un tirà o d´un dèspota.
   Actualment, un rei és la persona que exerceix la sobirania d'un regne.
D´altres mots catalans derivats de rex són reial, reilesa, reialista, reialme, etc.


república: prové dels mots res, "cosa", i publica, "publica". Per tant, la res publica, en oposició a la res privata, era tot allò que tenia a veure amb els assumptes o qüestions que atenyien a tots els ciutadans. Quan parlem de la història antiga de Roma, anomenem República al període que va des de l´any 509 aC fins al 27 aC, durant el qual Roma va ser governada per un sistema en què els ciutadans participaven activament en la gestió del govern a través de diferents òrgans, com són el senat, les assemblees i les magistratures. Després va ser substituïda per l´Imperi.
   Actualment és una forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Alguns derivats són republicà, republicanisme, republicanada, etc.


senat: prové de la paraula senatus, que volia dir "senat", però al seu torn és un derivat de senes, que vol dir "ancià". Això és degut a que els primers senadors foren triats entre els més ancians del poble romà. La seva funció, degut a la seva dilatada experiència, era aconsellar el rei i proposar-ne un altre, en cas de mort. Amb l´arribada de la República el senat es va convertir en el principal òrgan de poder polític, tant per l´autoritat com pel poder personal dels seus membres.
   En els sistemes parlamentaris moderns, el senat constitueix la segona cambra, o cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament.
Alguns derivats són senador, senatorial, senatconsult, senectut, etc


imperi: prové del mot imperium, que en llatí volia dir "poder", i aquest al seu torn del verb imperare, que vol dir "manar, ordenar". La darrera etapa de la història de Roma es coneix com a Imperi, perquè el poder (imperium) estava en mans dels emperadors. Aquesta etapa va perdurar fins a la seva desaparició, al segle V.
   Actualment, un imperi és un estat sotmès a la voluntat d´un emperador.
Alguns derivats són imperar, imperatiu, imperatorial, imperatori, etc.


príncep: prové de la paraula llatina princeps, que es composta de primus, que vol dir "primer", i capere, que vol dir "agafar, prendre". El primer a fer servir aquest títol a Roma va ser l´emperador August, el primer emperador de Roma. Aquest va ser anomenat princeps senatus, "el primer o el més preeminient del senat". August volia evitar fer servir paraules amb connotacions massa negatives entre els romans, com rex o dictator, i també va voler mantenir les institucions democràtiques, encara que buides de poder, per no atreure´s el recel dels seus compatriotes.
   Actualment, és una persona que té al seu càrrec el govern d'un principat, o bé en alguns països, títol exclusiu del fill primogènit i hereu del rei o del cap de la casa reial.
Alguns derivats són princesa, principal, principat, principesc, etc.

comicis: prové de la paraula comitium, que volia dir "assemblea del poble", i aquest al seu torn de comire, que significa "anar plegats". Els comitia es reunien, durant el període republicà, per a debatre i votar les lleis. També tenien la funció d´escollir els futurs magistrats. Les decisions es prenien per votació dels seus membres.
   Actualment, els comicis són sinònim d´eleccions polítiques.
Com a derivat tenim l´adjectiu comicial.


cònsol: prové del mot consul i aquest del verb consulere, que volia dir "deliberar". Els consules, a l´antiga Roma, eren la màxima magistratura de l´estat i representants del poder executiu. Tenien la comandància de l´exèrcit. Sempre se n´elegien dos, i el seu càrrec durava un any.
   Actualment, un cònsol és un agent diplomàtic encarregat per un govern de protegir els interessos dels súbdits d'un estat en un altre estat, on intervé especialment en afers comercials.
Alguns derivats serien consulat, consultar, consulta, consultor, etc.


candidat: prové de l´adjectiu candidus, que vol dir "blanc". Això té a veure amb el fet que els aspirants a ser escollits per a exercir una magistratura es passejaven per Roma vestits amb una toga blanca, en llatí, tunica candida.
   Actualment, es tractaria d´una persona que aspira a un càrrec, a una dignitat, a un honor, etc., o que hi és proposada.
Alguns derivats serien candidatura, càndid, candidesa, etc.


cens: provés del llatí census, que volia dir "cens", i al seu torn del verb censere, que significa "fer una valoració". A l´antiga Roma, el cens dels ciutadans es feia cada 5 anys. Un cop realitzat, es feia una cerimònia anomenada lustrum, d´on prové la paraula "lustre". Els encarregats de fer-lo eren els censores. Aquests magistrats prenien nota de tots els ciutadans i dels seus béns i, en funció d´aquests, els assignaven a una tribu. Cada tribu gaudia d´uns privilegis així com d´unes obligacions (pagar impostos, defensar la pàtria, exercir càrrecs polítics, etc) en funció de la seva riquesa. A més, els censores tenien atribucions pel que fa a la supervisió de la moralitat pública.
   Actualment, és la llista oficial de la població, total o parcial, o de la riquesa d'un territori.
Alguns derivats serien censar, censurar, censura, censurable, etc.







diumenge, 29 de gener del 2017

Les Saturnalia i el Carnestoltes

No falta molt perquè arribi la setmana més desenfrenada i esbojarrada de l'any dins el nostre calendari. El carnestoltes, com moltes de les nostres celebracions i tradicions, té els seus orígens en el món clàssic. Així doncs l'imperi Romà també celebraven les Saturnalia en honor a Saturn, déu de l'agricultura, que han anat evolucionant fins a arribar a ser el nostre carnestoltes. 

Aquesta era una setmana on hi regnava el descontrol i el permís per fer tot allò que durant la resta de l'any no estava permès. Amb això volien recrear l'edat d'or de la humanitat, on Saturn hi governava i no existien les diferències socials, hi regnava la pau i sempre hi havia menjar per tothom. El primer dia s'escollia entre cada comunitat un rei de la festa, Rex Saturnaliorum, que regnava durant la setmana. S'organitzaven banquets, jocs d'atzar (que estaven prohibits durant la resta de l'any) i balls que solien acabar en orgies. A part d'això, era habitual que els rols d'esclau i amo fossin intercanviats.
Saturnalia

Durant els set dies, la distància entre la realitat i la ficció es feia més curta, cadascú es disfressava i es posava màscares d'allò que li agradaria ser i junt amb els canvis de rols donaven un respir festiu a una societat plena de jerarquies, normes i prejudicis. Era una espècie de desfogament consentit i controlat, per després tornar a la quotidianitat i obeir les normes.

En l'imperi Romà eren celebrades del 17 de desembre al 23 del mateix mes. Però amb l'arribada del cristianisme es va canviar al Febrer, ja que no consideraven correcte la proximitat de les dates amb les del Nadal, una festa sagrada dins el cristianisme. Aquesta és una de les diferències que té amb el nostre carnestoltes, les dates de celebració.

Una semblança entre les Saturnalia i el carnestoltes la trobem en què les dues celebracions consisteixen a sortir de la rutina i per uns quants dies poder fer un seguit de coses que en dies ordinaris no podries realitzar. I tot i que han passat dos mil anys, des del meu punt de vista, no ha canviat molt el fet que aquesta setmana existia per després tornar a tenir a tothom controlat i acatant les normes.

Mireia Argelés Ruiz 
6è D

dijous, 26 de gener del 2017

L'Areòpag i l'Heliea


L’Areòpag:

Areòpag és literalment en grec Areios Pagos, Άρειος Πάγος; «el turó d'Ares.» Era el tribunal suprem d’Atenes i també el tribunal més antic de tota Grècia. Va rebre el seu nom perquè la llegenda diu que va ser en aquest lloc, al turó d'Ares, al costat de l'acròpoli, on el déu de la guerra, Ares, va ser jutjat per la mort d'Halirrothios, un dels fills de Posidó.
Només hi podien pertànyer els individus de les grans famílies aristocràtiques. El legislador Soló li va transferir la jurisdicció dels èfetes, i la supervisió de l'administració pública, la direcció de magistrats, transaccions de l'assemblea popular, religió, lleis, moral i disciplina. Estava format pels ex-arconts, cosa que li conferia un gran prestigi i feia que molts atenesos el veiessin com a guardià de la constitució. Des de les reformes d'Efialtes la seva jurisdicció estava limitada a delictes de sang. Va conservar una suprema autoritat nominal encara sota dominació romana.

 
L'Areòpag a l'actualitat.

 L’ Heliea:

El tribunal principal era l'Heliea (en grec antic: Ήλιαία), el tribunal popular, el qual té un nom que provenia del verb ηλιάζεσθαι, del grec antic, que significa congregar-se. Una altra possibilitat és que el tribunal rebés aquest nom perquè les audiències es duien a terme a l'exterior, sota el sol. L'Heliea també s'anomenava gran ekklesia. El tribunal estava constituït per sis mil dikastaí (dikastes), ηλιασταί (heliastes) o jutges que eren tots ciutadans majors de 30 anys, i repartits en deu classes de 500 ciutadans (1.000 en quedaven de reserva), sortejats anualment. L'acusació era sempre una iniciativa personal d'un ciutadà o d’un sicofanta. En cas de condemna, rebien una part de la multa o dels béns confiscats, com a indemnització i recompensa per tots els grans esforços per a la justícia, per això alguns ciutadans feien de la delació un ofici i ho tractaven com un enriquiment personal. Segons el cas que s’havia de jutjar, hi assistien un número de jutges: per a un procés privat, 201 jutges es reunien normalment, i 401 excepcionalment. Per als processos públics, eren 501, 1.001 ó 1.501 jutges. Gairebé tots els veredictes acabaven amb la mort de l’acusat i eren immediatament executables. Hi havia prop de 200 reunions anuals, cadascuna sota la presidència d'un magistrat que no prenia part en la votació.
Restes de l'Heliea.


La diferència més gran entre l’Heliea i l’Areòpag és que l’Heliea era un tribunal on hi podia participar tot tipus de gent independentment de la classe social que tingués i a més a més hi podia participar molta gent, quan en canvi, a l’Areòpag només hi podia participar l’aristocràcia i a més a més hi participava molt poca gent.

dimecres, 25 de gener del 2017

Jocs Olímpics a l'antiga Grècia


Palestra
A l'antiga Grècia els exercicis físics eren, al costat de l'aprenentatge de les lletres i de la música, una part fonamental de l'educació dels nois. A partir dels dotze anys, a les famílies benestants, el noi tenia un preparador que l'instruïa en el gimnàs o la palestra (espai cobert de sorra a l'aire lliure quadrat, al seu voltant hi havien vestidors, banys i altres sales).


Esportistes cobrint-se amb oli


Els que practicaven esport ho feien despullats (el mot gimnàstica ve del grec gymnós, que significa "nu"); abans de començar es cobrien d'oli i sorra per protegir-se de la intempèrie. Un cop acabaven es treien la capa de sorra, oli i suor amb un instrument metàl·lic anomenat estrígil.

Cada ciutat celebrava competicions esportives als principals festivals que dedicaven als seus déus. 
D'aquests jocs locals sortien seleccionats els millors atletes que representaven la seva ciutat en els jocs de tot Grècia. 

ELS JOCS OLÍMPICS


Enòmau amb el seu carro
Olímpia, situada al Peloponès, era un santuari consagrat als déus de l'Olimp. Pèlops, després de ser expulsat del seva ciutat, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodàmia a causa d'un oracle que deia que el seu gendre el mataria. La gran bellesa de la seva filla atreia a molts joves; per evitar que s'hi cassessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si perdien serien executats. Gràcies a la gran velocitat dels seus cavalls, Enòmau va vèncer a molts joves que volien la mà de la seva filla. Però Pèlops, en arribar s'enamorà d'Hipodàmia i va reptar al rei. Hipodàmia també estava enamorada de Pèlops i va subornar el cotxer del seu pare. Durant la cursa el carro del rei es va trencar i va ser arrossegat pels cavalls i va morir. Pèlops es va casar amb Hipodàmia i va esdevenir el rei de Pisa. En honor del rei mort va instaurar un jocs a Olímpia. 


Segons la tradició el 776 aC. els jocs d'Olímpia es van començar a celebrar de manera fixa, entre finals de juliol i d'agost. Els atletes participants havien de ser homes, grecs, lliures i no culpables de cap crim ni afectats per cap maledicció religiosaLes dones no podien accedir al recinte.


Salt de llagarda
Els jocs s'iniciaven amb el jurament dels atletes i jutges de respectar les regles. Tot el primer dia estava dedicat a cerimònies religioses, ofrenes, sacrificis i actes culturals. Durant els cinc dies següents es celebraven totes les proves esportives i els jocs acabaven amb una processó i coronació dels vencedors al temple de Zeus. Se'ls atorgava una branca d'olivera i unes cintes de llana.

Les diferents modalitats esportives es celebraven a l'estadi, si eren a peu, o l'hipòdrom, si eren hípiques. 
Cursa a peu

  • Curses a peu: córrer una vegada la longitud d'un estadi (192 metres), també hi havia una altra modalitat que era la cursa d'hoplites, on els corredors anaven carregats d'escuts i armes.
  • Hi havia diferents tipus de lluites.
  • Pentatló: contava de cinc proves; cursa d'un estadi, salt de llargada, llançament de disc i javelina i lluita.

  • Llançament de javelina
  • Curses a l'hipòdrom: es realitzaven curses de genets i carros, els carros podien ser bigues (tirats per dos cavalls) o quadrigues (tirats per quatre cavalls).
Atenes 1896





L'any 393 dC, l'emperador cristià Teodosi I va prohibir els Jocs Olímpics perquè eren un ritual pagà dedicat a Zeus. Olímpia va ser abandonada, les seves ruïnes van ser enterrades i se'n va oblidar de la seva localització. 


Però l'any 1896 es van restablir els jocs amb la finalitat de fomentar la unió entre tots els pobles, les anelles entrellaçades simbolitzen els cinc continents units per l'esport.

dilluns, 23 de gener del 2017

El hammam

El hammam, o bany àrab o turc, era un edifici destinat a la higiene personal. Allà, fent servir el vapor de l´aigua calenta, es netejaven en profunditat. A més, era un lloc de trobada social. En aquest sentit, són hereus de les termes romanes (thermae).
Primer es desvestien i es posaven un tros de tela lligat a la cintura, que també els hi servia com a tovallola. També es calçaven uns esclops de fusta, que els protegien de la intensa escalfor que desprenia el terra. A continuació, passaven a la sala tèbia, ubicada la part central, on es relaxaven una estona abans de passar a la sala calenta. Aquesta sala era la més important. Allà, s´estiraven sobre una gran pedra calenta i suaven una llarga estona  mentre els empleats dels banys els friccionaven enèrgicament per tal d´estimular-ne encara més la sudoració. Després el banyista era ensabonat de cap a peus i esbandit amb aigua ben calenta. Després, tornaven a la sala tèbia per a reposar una estona abans de tornar a la sala calenta, on s´esbandien aquest cop amb aigua ben freda. Per últim, tornaven a la sala tèbia on rebien massatges amb olis i perfums. Després, xerraven llarga estona amb els amics que hi trobaven i, fins i tot, prenien alguna cosa o sopaven plegats. 
Quan les condicions ho permetien, feien servir aigües termals. Si no, escalfaven l´aigua amb un forn de llenya. L´ambient al hammam era molt acollidor. La il.luminació s´aconseguia mitjançant petits forats al sostre amb forma d´estrella, coberts amb vidres de colors que tenyien la llum que hi entrava.
A l´estat Espanyol es conserva un gran nombre de restes de hammam, especialment al sud de la península. Un dels millors exemples el trobem a Jaen, als banys del palau del comte de Villardompardo. Daten del segle XI i tenen una extensió de 500 metres quadrats.
A Granada també hi trobem els banys coneguts aom el Bañuelo, que es consideren els banys més antics de tota la península.

Banys del palau de Villardompardo, a Jaen

El Bañuelo, Granada

Detall del sostre

Bany turc, Istanbul









dijous, 19 de gener del 2017

"Ahora mismitos", una comèdia mitològica

   Ens complau anunciar-vos que el proper dia 6 de febrer, a les 9 del matí, tindrem el gran honor de rebre a la nostra Sala d´Actes l´actor andalús Antonio Blanco que ens oferirà la seva obra Ahora mismitos. Aquesta obra, inspirada a la mitologia grega i, més concretament, en les Metamorfosis d´Ovidi, ha estat representada a desenes d´institut de tot l´Estat Espanyol i ara arriba per primer cop a les nostres terres. 
   Les crítiques han estat fantàstiques. Alumnes i professors gaudeixen amb aquesta escenificació en clau d´humor d´alguns dels mites grecs més coneguts. No us podem avançar de quins mites es tracta: l´Antonio ens ho ha prohibit. 
   Prepareu-vos per disfrutar amb aquesta comèdia, a riure de valent, i prepareu-vos també per a més sorpreses que no us podem desvetllar fins el dia de la representació... Valete!


dimarts, 10 de gener del 2017

Panem et circenses al segle XXI

   Fa pocs dies ens va sorprendre a tots la notícia que hi ha previst el rodatge d´un reality show a Rússia inspirat en la famosa pel.lícula Els jocs de la fam. De seguida que me´n vaig assabentar, no vaig poder evitar pensar en les lluites de gladiadors i en les venationes que tant agradaven als romans. Quantes vegades, després d´explicar aquest tema a classe, hem debatut sobre com eren de violents els nostres avantpassats i com gaudien contemplant la sang i la mort a l´arena del Colosseu. En aquells moments, ens sentim a segles de distància dels descendents de Ròmul i ens permetem el luxe de criticar-los per la seva salvatgia, i amb tota la raó.
   Com podem justificar, doncs, en ple segle XXI, un espectacle tan terrible com el que es proposar gravar la televisió russa, si finalment el govern dóna la seva aprovació i es tira endavant el projecte? Com es possible que ja hi estiguin inscrites 400 persones, disposades a deixar-se violar o a perdre una extremitat a canvi d´un hipotètic premi? I el que és més inquietant per a mi. Quants espectadors gaudiran amb el martiri d´aquests éssers humans? Per desgracia, la resposta ens faria estremir.
   Si voleu llegir-ne més detalls, cliqueu a l´enllaç de sota


   Espero les vostres opinions

diumenge, 8 de gener del 2017

La tradició Grega de trencar plats

Aquest costum de trencar plats a les festes (tradició "kefi"), te el seu origen a les festes de casament i es realitza quan algú balla "zebékiko" (una mena de dansa tradicional ballada en casaments).

Un membre de la família dels casats és el primer a trencar un plat a la pista de ball, i després es seguit per la resta de convidats.

Els plats trencats simbolitzen bona sort i felicitat i llarga vida per al matrimoni. També representa que els esperits malignes s'allunyin, i és per això que ho fan en actuacions i àpats amb familiars i amics.

Posteriorment es va portar a d´altres festes i, fins i tot, bars i restaurants.

Actualment els establiments necessiten una llicència perquè els clients puguin trencar els plats, ja que hi ha hagut varis aldarulls.

dijous, 5 de gener del 2017

El mite d'Atalanta

Atalanta era la filla d'un rei anomenat Iasos, pero aquest volia tenir hereus masculins, i no desitjava tenir una nena, així que quan Atalanta va neixer l'abandonà al mig d'un bosc situat al mont Parteni, on va ser criada per una óssa fins que uns caçadors la trobaren i s'encarregaren d'educar-la.
Ella també va participar en els jocs fúnebres organitzats en nom de Pèlias on va obtenir el premi de la cursa després de vèncer Peleu, pare d'Aquil·les, heroi del cicle troià.
Al sentir sobre les seves proeses, els seus pares van decidir acceptar-la de nou, però la volien obligar a casar-se. Per fidelitat a Àrtemis, la seva patrona, ella volia mantenir-se verge, però, assetjada pels pretendents, va decidir que es casaria amb aquell que la pogués vèncer en una cursa, i qui no ho aconseguís seria executat.
Atalanta era molt àgil i corria molt ràpida. Es diu que començava la cursa donant un lleuger avantatge al contrincant. Vencia sempre, fins que un dels pretendents, Hipòmenes, implorà l'ajuda d'Afrodita. La deessa li donà tres pomes d'or procedents del Jardí de les Hespèrides, i així quan la noia se li avançava, només n'havia de llançar una fora de pista i, mentre ella s'entretenia a collir-la, ell podia agafar avantatge. Ho va fer tres vegades, i així va arribar el primer a la meta. Van ser una parella feliç, que passava els seus dies caçant en el bosc. Atalanta va donar a llum un fill, Partenopeu, que va participar en la primera expedició dels set Cabdills contra Tebes. Pero un dia van cometre la imprudencia de mantenir relacions en un recinte sagrat que pertenyia a Cibele. la qual, per castigar aquella profanació, els transformà en lleons.

 A més de transformar-los en lleons, els va condemnar a estirar el seu carro com figura a la famosa estàtua d'aquesta deessa a Madrid.

dimecres, 4 de gener del 2017

Recepta grega: Pastís de iogurt

Ingredients:

       - 1 tassa i mitja de les de té de sucre.
  
       - 1 tassa de les de té de mantega o margarina.

       - 4 ous.

       - 2 iogurts.

       - 3 tasses de les de té de farina.

       - 1 cullerada sopera rasa de llevat pastisser.

       - Una mica de mantega pel motllo.

Elaboració:

  1. Abans de començar a fer res, posar a escalfar el forn per ternir-ho preparat, a 180ºC.
  2. Fondre tota la mantega "al baño María" o en el microones.
  3. Batre el sucre amb la mantega.
  4.  Afegir un a un els ous al mateix bol on hi havia la pasta de mantega i sucre sense deixar de batre.
  5. En un altre bol, posar la farina, afegir-li el llevat pastisser i barrejar.
  6. Incorporar després el iogurt al bol de la mantega i fer el mateix amb la barreja de l'altre bol.
  7. Batre tota la mescla molt bé.
  8. Greixinar un motlle per pastís amb mantega i buidar la barreja en ell.
  9. Fornejar el pastís durant 45 minuts.
  10. Deixar refredar en el mateix motlle.
  11. Treure'l del motllo i decorar.
  12. Ja està llest per ser menjat!!!
    Aquest és el pas 3.
    Aquest és el pas 3.


    Aquest és el pas 6.
    Aquest és el pas 6.


    Aquest és el pas 7.
    Resultat de la recepta.

dimarts, 3 de gener del 2017

El mite de Níobe

Níobe era la muller del Rei de Tebes, Amfíon, i juntament amb ell va tenir set fills i set filles, un total de 14. Níobe estava  tan orgullosa de la seva fertilitat que, un bon dia, va decidir burlar-se de Leto per només haver tingut dos fills, els bessons Diana i Apol·lo. 

L'obsessió de les burles a Leto va ser tal, que Níobe fins i tot va prohibir que li rendissin culte o que s’aixequessin temples en el seu honor. Diana i Apol·lo estaven tan ofesos que van decidir venjar-se de la reina Níobe. Primerament, Apol·lo va encarregar-se de matar a tots els fills homes de Níobe i després la seva germana va fer el mateix amb totes les germanes deixant així sense fills a la Reina. Ambdós germans van matar als 14 fills mitjançat fletxes, ja que són els atributs principals dels déus. 

El final del mite te dues versions, La primera en que Níobe desolada en veure els cadàvers dels seus fills i filles va quedar petrificada a l'instat i un remolí va transportar la seva figura inerta a les muntanyes de Lídia.
I la segona versió en que Níobe en veure els cossos dels seus fills sense vida i adonar-se'n que no li quedava res, va emprendre camí cap a Lídia on va plorar tant que de les llàgrimes va sorgir el riu Aquelou



diumenge, 1 de gener del 2017

El mite de Dèdal i Ícar

Dèdal va ser un arquitecte i artesà d'Atenes que va aprendre el seu art de la mateixa deessa Atena. Es va casar amb Ariadna, una dona de Creta amb la qual va tenir dos fills, Ícar i Yápige.

Dèdal tenia un nebot que es deia Talos, aquest era molt intel·ligent, fins i tot mes intel·ligent que ell, aixó li provocava molta enveja fins el punt que arribá a matar-lo. Quan es va adonar del seu error, va tenir molta por i va decidir fugir a Creta, a la cuitat de la seva dona per no rebre el càstig.
Allà va ser molt ben rebut pel rei Minos, que li encarregá molts treballs. El rei Minos, que havia ofès al déu Posidó, va rebre com a venjança que la reina Pasífae, la seva dona, s'enamorés d'un toro. Fruit d'aquest amor va néixer el Minotaure, un monstre meitat home i meitat toro. Per desapareixa el Minotaure, el rei Minos va demanar a Dèdal i Ícar que construeixin un laberint molt complicat, perque el Minotaure mai pugui sortir d'allà. Al acabar la construcció, el rei no només va tancar al Minotaure en el laberint, sinó que a Dèdal i Ícar també. 

Aquests per poder escapar d'allà, van decidir construir unes ales amb plomes d'ocells i cera d'abelles. Abans de començar a volar, Dèdal li advertí al seu fill que no s'acosti gaire ni al sol, perque la cera es desferia ni a l'aigua, perque les plomes es mullarien i cauria. Ícar no li va fer cas i es va acostar tan al sol, que la cera es va desfer i va caure mort.