dimarts, 5 de juny de 2018

diumenge, 20 de maig de 2018

Calígula



Resultat d'imatges de caligula
Bust de Calígula
Calígula va ser el tercer emperador de l'Imperi Romà. Va néixer el 31 d'agost de l'any 12 d. C. a Antium (ara coneguda com Anzio, Itàlia). Els seus pares van ser Germànic i Agripina la Major i va tenir cinc germans: Neró, Drus, Agripina la Menor, Drusila, i Julia Livia. El seu nom complet era Gai César Germànic, però a l'edat de tres anys se li van donar l'àlies de Calígula, que significa "petita bota", ja que quan acompanyava al seu pare a les campanyes als soldats els divertia veure'l vestit amb el seu diminut uniforme militar.

El seu pare, Germànic era nebot i fill adoptiu de l'emperador Tiberi. La mort de Germànic el 19 d. C. va venir acompanyada de rumors sobre la possibilitat que Tiberi hagués ordenat enverinar-lo posat que eren rivals polítics. Agripina la Major creia que Tiberi era responsable de la mort del seu marit, declarant públicament que buscaria venjança. En resposta, Tiberi va empresonar a Agripina la Major, Neró i Drus. La jove edat de Calígula, però, el va salvar de la pena de presó i va ser enviat a viure amb Livia (mare de Tiberi).

Imatge relacionada
Bust de Tiberi
L'any 31 d.C., Calígula va ser portat fins a la illa de Capri per viure amb Tiberi. Calígula va ser adoptat per Tiberi, el suposat assassí del seu pare i es va veure obligat a ocultar el seu odi per ell. Aviat, Calígula i el seu cosí germà es van convertir en els hereus al tro. No obstant això, després de la mort de Tiberi l'any 37 d. C., l'aliat de Calígula, Marc, ho va organitzar tot perquè aquest fos nomenat emperador. Poc després, Calígula va condemnar a mort tant al seu cosí germà com a Marc.
Calígula tenia només 25 anys quan es va convertir en emperador de Roma l'any 37 d. C. En principi va ser benvingut al tro i un estimat emperador. Va concedir diversos gualardons als militars, va eliminar els impostos injusts i va alliberar als que havien estat empresonats injustament. Va organitzar luxoses competicions de carros, espectacles de gladiadors i obres de teatre. Va ordenar la recuperació dels ossos de la seva mare i dels seus germans, que va col·locar en la tomba d'August.
Calígula era molt alt i pàl·lid. El seu cap calb i el seu cos molt pelut, sovint eren objecte de bromes.

Resultat d'imatges de los actos dementes de caligula
Bust de Calígula
Pocs mesos després de convertir-se en emperador, Calígula va caure greument malalt. Es sospitava d'un possible enverinament. Tot i que es va recuperar de la seva malaltia, sembla ser que va ser, a partir d'aquest moment, quan va començar a realitzar tot tipus de bogeries. Va començar a matar persones properes a ell o, simplement, les exiliava. Fins i tot al seu cosí i fill adoptiu, va ser executat. L'àvia de Calígula, indignada per això, també va morir poc després. Amb ella existeix un cert desacord històric en quan a la forma de la seva mort ja que alguns asseguren que es va suïcidar i uns altres insisteixen que va ser enverinada per Calígula.
Un dels actes més atroços comesos per Calígula va ser autodeclarar-se déu. Va ordenar la construcció d'un pont entre el seu palau i el temple de Júpiter, per poder reunir-se amb la deïtat. Va començar a aparèixer en públic vestit com diversos déus i semidéus com Hèrcules, Mercuri, Venus i Apol·lo. Segons s'informa, en reunir-se amb els senadors, va començar a referir-se a si mateix com a un déu i se'l va reconèixer com a Júpiter en diverses ocasions en diferents documents públics. Calígula va manar retirar els caps de diverses estàtues de déus en diversos temples i les va reemplaçar amb la seva pròpia.

Imatge relacionada
Calígula junt al seu cavall Incitatus
Tant Filó d'Alexandria com Sèneca descriuen Calígula com un emperador dement, absorbit en si mateix, fàcil de fer enfadar, que assassinava per caprici, excessiu en les despeses i obsessionat amb el sexe. Va ser acusat d'anar-se'n al llit amb dones casades i de vantar-se'n, de matar per pura diversió, de malgastar diners en el seu pont flotant, causant la fam del seu poble i de voler que se'l venerés com a déu, arribant a ordenar construir una estàtua seva al temple de Jerusalem.

Les obres de Suetoni i Cassi Dió ofereixen molts relats de la seva demència. L'acusen de practicar sexe amb les seves tres germanes i d'obligar-les a prostituir-se, d'enviar l'exèrcit a missions absurdes, de convertir el palau en un bordell i, potser la més famosa de totes, de planejar nomenar cònsol el seu cavall Incitatus per acabar nomenant-lo sacerdot del seu culte.

divendres, 18 de maig de 2018

Què hauria passat si l'Imperi Romà no hagués caigut?

   Probablement, alguna vegada ens haurem preguntat que hagués passat si algun fet històric hagués succeït al contrari. En aquesta ocasió us presento la meva teoria sobre com seria la nostra història en el cas que l'antiga Roma continués existint després del 476 dC. Tot i això, adverteixo que només és una teoria, és impossible saber com hauria estat tot si Roma hagués sobreviscut a la seva caiguda.

Territori:
Si l'imperi romà d'occident i d'orient, per diverses circumstàncieshaguessin decidit tornar a unificar-se i millorar els seus exèrcits, probablement haguessin tornat a guanyar les batalles i de ben segur podrien haver conquerit les regions del nord d'Europa, en especial la Magna Germania i d'altra banda podrien haver-se expandit pel nord d'Europa.

Possibles fronteres de l'Imperi Romà cap al segle X

Religió:
Tot i que, durant els últims anys de l'Imperi la religió oficial era el cristianisme, amb el pas dels anys i tenint en compte el gran conjunt de religions d'arreu del territori, és possible que finalment s'hagués decretat la llibertat de culte i per tant la societat no estaria fonamentada en un catolicisme absolut ni en una església amb tant de poder com va passar a la realitat. En conseqüència, institucions com la Santa Inquisició no haurien existit.

Idioma:
Amb la continuïtat de Roma, el llatí segurament continuaria sent l'idioma oficial de tot l'Imperi i llengües com el català, l'espanyol, l'italià o el portuguès serien solament considerades simples dialectes de la llengua llatina que seguiria en l'ús quotidià en el nostre dia a dia.



Govern i lleis:
Probablement, després d'uns segles més de govern totalitari dels emperadors, el poble de Roma començaria a reclamar més llibertat i segurament més democràcia. Davant d'aquesta situació poden haver dos possibilitats.

La primera i molt probable, haguessin esclatat diverses revolucions arreu de l'Imperi que, d'haver-hi triomfat podrien haver eliminat al Cèsar del moment i haver tornat a una república segurament diferent de la que ja tots coneixem i més semblant a les actuals com per exemple la República d'Alemanya o la nord-americana.

L'altra possibilitat és que finalment l'emperador acceptés les demandes del poble romà i li donés més llibertat. Qui sap si en aquest cas l'Imperi Romà s'hagués convertit en un estat constitucional semblant a l'actual Espanya o al Regne Unit.

El que és ben clar és que amb totes les diferències culturals entre regions romanes, l'Imperi probablement hauria evolucionat a un estat confederal o federal amb el pas del temps.

Un altre factor important és que l'esclavitud segurament hagués estat abolida tard o d'hora junt amb els sanguinaris jocs que es realitzaven als amfiteatres com ara les lluites entre gladiadors.

Fets que haguessin succeït abans:
L'edat medieval va ser una època de foscor i retard en molts àmbits, però, al no haver caigut l'Imperi Romà, aquesta decadència no hauria aparegut i els fets com el descobriment d'Amèrica, la creació de la impremta, els avenços en la medicina, la ciència i la tecnologia o fins i tot les revolucions industrials i els viatges a l'espai haguessin tingut lloc anys o fins i tot segles abans, fent que pot ser avui dia fóssim una societat molt més avançada del que ja ho som.

Fets que no haurien succeït:
Amb el domini romà en l'àmbit mundial i en especial a Europa, alguns fets com ara les dues guerres mundials junt amb les seves desastroses conseqüències no haurien tingut lloc o com a mínim com les coneixem, altres fets com les morts causades per la pesta negra podrien haver-se evitat gràcies als avenços en els camps com la medecina i la consciència d'higiene que hi hauria a la societat europea que hauria anat millorant molt.

Estils artístics:
Amb la continuïtat de Roma, la seva arquitectura, els seus estils de música i pintura, les seves formes de vestir i la seva literatura hauria perdurat en el temps i hagués pogut evolucionar d'una manera millor i diferent. 

El fòrum romà hauria estat restaurat i reconstruït diverses
vegades fent que encara es conservés a l'actualitat.

Aquests són alguns dels punts més importats sobre què hauria passat si l'antiga roma no hagués caigut, segurament hi haurien moltes altres dades però són tants segles que és impossible esbrinar-ho tot, aquestes són les meves teories, i les vostres?

dissabte, 12 de maig de 2018

Verí o remei?

1 Verí:

Els antics grecs utilitzaven la planta cicuta per matar als condemnats a mort. De fet, va passar a la història gràcies a Sòcrates, il·lustre personatge que va perdre la vida bevent una infusió d'aquesta planta. Jutjat per no reconèixer als déus atenesos i per, suposadament, corrompre a la joventut, el gran filòsof grec va ser condemnat a morir ingerint el potent verí.


A causa de la conina, el principi actiu més important de la planta, la cicuta pot proporcionar un efecte sedant molt pronunciat, és una planta biennal, es a dir, que triga exactament dos anys a completar tot el seu cicle biològic. Pot intervenir fins a un màxim de dos metres, i en el fruit es concentra la major toxicitat, encara que tota la planta és verinosa. Creix, de forma natural, en vores de carreteres o camins, en tanques i als peus d'alguns murs.


Resultado de imagen


1 Remei:


La paraula opi deriva del nom grec opi que vol dir "suc", ja que el compost s'obtenia del suc de les amapoles. Els metges grecs preparaven triacas* amb diferents continguts d'opi. Els efectes comencen entre els 15 i els 30 minuts després de la seva ingestió o entre els 3 i els 5 minuts després de ser fumat i duren entre 4 i 5 hores. En arribar al cervell, els alcaloides de l'opi ocupen en els receptors específics de certs neurotransmissors genèricament anomenats endorfines que es produeixen de forma natural dins del cervell humà. La majoria d'ells actuen fixant-se a les tres categories de receptors de opioides descobertes fins ara en el SNC i que es designen amb les lletres gregues mu, kappa i delta. Els efectes analgésics i antiestresants que normalment produeixen les endorfines es veuen incrementats en presència dels alcaloides de l'opi, i es així com l'utilitzaven de remei per l'ansietat.


Imagen relacionada


triaca*:La triaca, del grec θηριον, era un preparat polifàrmac compost per diversos ingredients (en ocasions més de 70) d'origen vegetal, mineral o animal, incloent opi i en ocasions carn d'escurçó.

divendres, 11 de maig de 2018

Dones ateneses i espartanes

LES DONES ATENESES

La marginació femenina començava des de la concepció, és a dir, s'acostumava a tenir un fill qui heretaria els béns i una filla qui es casaria amb un home amb un bon estatus social.
A causa de no tenir mètodes anticonceptius era freqüent tenir més de dos fills. En el cas que fos un nen es podia acceptar, però era extrany la criança de dues nenes.
Les nenes no tenien el dret d'anar a l'escola així que tot ho aprenien de les seves mares, germanes o esclaves. A més tot el coneixement que adquirien només era útil per dins de casa: fer les tasques domèstiques, cuidar els fills.
Hi havia una sala, habitació o estada que posseïen les grans cases de l'antiga Grècia, per a ús exclusiu de les dones de la casa que s'anomenava gineceu. Només podien sortir a recollir aigua de les fonts pròximes. També, quedaven excloses dels sopars que feien els seus marits amb els seus amics.
Les dones es casaven quan arribaven a la pubertat, en canvi els homes ho feien quan arribaven a una edat adulta, cap els 30 anys.

Els homes podien repudiar a la dona sense donar explicacions, a més, les podien casar amb un altre home sense el consentiment d'aquesta, el pare també podía casar-la amb un altre home i fer que es divorcies del seu marit.



LES DONES ESPARTANES

A diferència de la dona atenesa, l'espartana gaudia d'una relativa llibertat i autonomia. Des de petites rebien una educació semblant a la que rebien els homes, feien gimnàsia, música i practicaven esports.
La seva formació tenia lloc en les thiasa o "associasions" femenines, on s'establia una relació entre les joves i les seves tutores.
Les espartanes utilitzaven una vestimenta lleugera: el peple amb la faldilla oberta que deixava al descobert una part de les cames i, per tant, permitia movilitat.





El matrimoni es realitzava quan les dones arribaven els 24 o 25 anys,i tenia finalitats reproductives.
Les dones espartanes no podien participar en política, tampoc podien participar en l'exèrcit, però tampoc estaven obligades a fer les tasques domèstiques. Només tenien que cuidar els fills fins als 7 anys.
El paper d'home i de dona eren molt diferents, però tots dos estaven valorats per igual: els ideals de valor i entrega viril tenien el seu contrapunt i motivació en la intel·ligència, força i mèrit el de les dones que tenien i criaven els fills, per tant, mereixien tots els respectes.






MEDICINA A L’ANTIGA ROMA: MALALTIES I MEDICINES

La medicina de l’antiga Roma va ser molt influenciada pels grecs i molts coneixements els adquireixen d’ells. Hipòcrates va ser una gran font d’inspiració ja que va deixar constància de totes les malalties amb les que va tractar amb una petita descripció. Als inicis de la república romana es van començar a crear escoles de medicina on s’havia d’aprendre habilitats mèdiques i que molts cops combinaven tractaments científics amb alguns rituals religiosos. A partir d’aquí, també es podia aprendre amb experiència laboral ajudant als hospitals de l’exèrcit on adquirien coneixements de anatomia i cirurgia per curar als pacients.

Els hospitals estaven reservats per els esclaus i exèrcits, en canvi, per la gent pobra era inexistent i per això recorrien a l’ajuda espiritual. Molts metges acostumaven a ser esclaus o lliberts i aquests anaven de ciutat en ciutat tractant en fires o als mercats. Tot i això, la gent del món rural visitava poc el metge i eren normalment atesos per curanderos, persones que exercien de metges sense ser-ho realment, amb remeis populars.

Malalties
En aquella època els romans patien moltes malalties perquè no hi havia les tecnologies que tenim avui en dia, la ciència no estava molt avançada i els medicaments que fem servir a l’actualitat no existien. Moltes de les persones afectades eren infants per diferents epidèmies. Una de les més freqüents era el tifus. El tifus és una malaltia d’origen infecciós causat per rickèttsies, uns paràsits. Per l’altre banda, els romans també tenien molts problemes de malnutrició. Tampoc podem deixar de pensar que la majoria de romans era gent pobre. Altres malalties que patien era a causa de la higiene, que com ja sabem en aquella època era mínima i no tenien res més que els banys i termes públiques. 

Medicines
Els metges recomanaven fer exercici ja que començaven a saber alguns dels seus beneficis en el cos humà. Respirar aire pur i anar als banys o termes per mantenir una bona higiene. A part d’això, també usaven gran varietat de medicaments a base d’herbes, entre d´altres. Està documentat que els romans van arribar a fer servir més de 500 plantes medicinals. 
Les infeccions als ulls eren tractades amb  ungüents fets de plom, zinc o ferro. La barreja d'herbes medicinals s'afegien al vi i servia per curar problemes pulmonars i també infeccions al pit. La saba, líquid intern d’algunes plantes, era utilitzada per curar problemes de la pell, com mossegades de serps. Les plantes més utilitzades eren:

Fonoll: Es creia que tenia propietats calmants
.
Ènula: S'utilitzava per ajudar a la digestió.

Sàlvia: Tot i que tenia poc valor medicinal, tenia un gran valor religiós.

All: Beneficiós per a la salut, especialment pel cor.

Fenigrec: S'utilitzava en el tractament de la pneumònia.

Silfi: S'utilitzava per  una àmplia varietat de malalties i també  pel control de la natalitat.

Salze: S'utilitzava com a antisèptic.


Resultat d'imatges de fonoll     Imatge relacionada    Resultat d'imatges de sàlvia



Resultat d'imatges de fenigrec           Imatge relacionada          Resultat d'imatges de salze




Els noms del dimoni

   Molts són els noms que el Maligne ha rebut al llarg de la història: dimoni, diable, Satanàs, Lucifer... Avui ens proposem analitzar-los etimològicament per tal d´esbrinar què s´amaga darrere d´aquests noms.
   En primer lloc analitzarem el nom dimoni. Dimoni prové del grec antic δαιμόνιον daimónion, variant de δαίμων (daimon) que originàriament significava "esperit, deïtat". Es diferenciava de la paraula θεός (theós) "déu" en el sentit que aquesta última s'aplicava a deïtats en persona. Els δαίμονες ( daimones, forma plural) no eren necessàriament malignes; de fet, segons Hesíode, poeta grec del segle VIII aC. eren les ànimes dels morts de l'edat daurada que servien com esperits guardians per als homes mortals: "τοὶ μὲν δαίμονες ἁγνοὶ ἐπιχθόνιοι καλέονται ἐσθλοί, ἀλεξίκακοι, φύλακες θνητῶν ἀνθρώπων" - "aquells són anomenats purs esperits sobre la terra, i són bons, protectors de tot mal i guardians dels homes mortals "(Hesíode, Treballs i dies, l. 122-123). Fins i tot Sòcrates deia sovint que ell mateix estava com posseït per un daímon, que li deia com havia de comportar-se.
   Interessant també la paraula grega εὐδαιμονία (eudaimonía) que significa "felicitat" o "bona fortuna" i es podria interpretar com "posseït per un bon esperit" donat al fet que el prefix εὐ té el significat de "bé, content, pròsper".       
   Amb el cristianisme, la paraula δαίμων, com moltes altres d'origen pagà, es va començar a utilitzar amb un significat negatiu aplicant-se al concepte d'un esperit maligne.
   De la mateixa manera el mot Diable prové també del grec antic, de διάβολος, diábolos, que vol dir "el calumniador, qui insulta o calumnia". D´aquí ve la idea de separar, de sembrar la discòrdia. El Pares de l´Esglèsia van adoptar aquest nom perquè consideraven que la principal missió del Maligne era desunir els bons cristians i apartar-los del bon camí.
   Pel contrari el mot Lucifer prové del llatí, dels ètims lux, lucis, que és la llum, i el verb féro, que significa "portar". Lucifer era, doncs, el portador de la llum i, com a tal, era un epítet propi de Jesucrist. També era anomenat així el planeta Venus, ja que és un dels més brillants. No és fins al segle VIII que apareix la llegenda de l´àngel caigut, el qual prendrà con a sobrenom Lucifer.
   Per últim, el nom Satanàs prové de l´hebreu, del mot sátan, que vol dir "adversari, qui s´oposa a Déu".