dimecres, 28 d’octubre de 2020

Atalanta

 Atalanta, filla de Iasos (rei d’Arcàdia) i la nimfa Clímene, va ser una heroïna grega que va aconseguir obtenir el respecte de tots els habitants que la van conèixer, tot i haver-se rebel·lat contra el sistema patriarcal i les seves normes.

Aquesta heroïna és reconeguda, sobretot, pel seu talent en la cacera. De fet, ella va ser la única dona que va participar en el viatge dels Argonautes a la recerca del velló d’or.

Quan va créixer i es va convertir en una dona àgil i bella, va decidir no casar-se mai i consagrar la seva vida a la deessa Àrtemis. En una ocasió es va trobar amb Híleu i Reco, dos centaures que la van voler violar però van fracassar degut a les habilitats d’Atalanta, que els va matar amb l’ajut de les seves fletxes.

La seva intenció de mantenir-se verge es va dificultar ja que un oracle va dir que un cop casada, Atalanta es convertiria en un animal. Per a evitar el destí, Atalanta va dir que es casaria amb l’home que la guanyés en una carrera. 

Sempre que feia la carrera contra un d’aquests homes, tot i deixar-los avantatge l’heroïna els atrapava i els matava. No va ser així amb Hipòmenes, que degut a un pacte fet amb la deessa Afrodita, tenia tres pomes d’or que anava tirant al terra perquè Atalanta les recollís i així va ser com va guanyar ell la carrera. 

Com que no va pagar el pacte fet amb Afrodita amb un sacrifici, aquesta els va fer venir una passió irresistible quan estaven al santuari de Cibéle, fet que va ser castigat per aquesta, convertint la parella en lleons, acomplint l’oracle. 





Cíbele va castigar-los també, fent-los portar el seu carro. (Figura de la deessa Cíbele a Madrid).



Berta Ruiz Nievas



Odisseu

Odisseu (o Ulisses en la mitologia romana) va ser un dels herois més llegendaris de la mitologia grega, personatge i protagonista respectivament de la Ilíada i l’Odissea, ambdues obres escrites pel poeta Homer.


Es considera a Odisseu com a fill de Laertes: rei d’Ítaca, i Anticlea: filla de l’argonauta Autòlic. Tot i que a la Odissea s’esmenti l’anterior, també es pot considerar a Odisseu fill de Sísif: fundador i rei d'Efira, que era amant d’Anticlea. Ell és conegut pel seu feixuc càstig d’empènyer una gran roca fins al cim d’una muntanya i quan estava a punt d’aconseguir l’objectiu, aquesta rodava altre cop cap avall.


Com molts dels herois grecs, va adquirir gran part dels seus coneixements degut a que era deixeble del centaure Quiró. Posteriorment va heretar el tron del seu pare i es va convertir en rei d’Ítaca. 


Tot i no estar gaire disposat per anar a la guerra, va participar a la guerra de Troia. Això va fer que passés vint anys fora de la seva pàtria: els deu anys que durà la guerra, més deu anys de tornada.


El viatge de retorn a Ítaca va estar ple d’aventures. Una d’elles és el conegut mite d’Odisseu i les sirenes. Les sirenes eren unes criatures híbrides amg cos d’au i rostre de dona. Utilitzant la seva veu i aparent dolçor, atreien a tots els mariners per a posteriorment ofegar-los de tant hipnotitzats que es trobaven. Cap mariner es salvava, però Odisseu va ser-ne l’excepció. Amb ajuda de la seva astúcia, va fer que els seus acompanyants es tapessin les oïdes amb cera per a no escoltar el cant de les sirenes, i ell es va lligar al màstil del vaixell. D’aquesta manera, va evitar que les sirenes aconseguissin el seu objectiu.  




dimarts, 27 d’octubre de 2020

Heràcles i els dotze treballs


En la mitologia grega, Hèracles, nom format pel nom de la deessa Hēra i kleos que significa «glòria», és a dir, «glòria d'Hera», era un semidéu fill de Zeus i d'Alcmena. Encara que es podria pensar que a Hera li agradaria el nom, com era fill d'una infidelitat de Zeus, ella odiava a Heràcles.


Era un dels més grans herois de la mitologia grega per la seva força sobrehumana i la gran quantitat d'històries on apareix. El més famós grup d'històries fou els dotze treballs d'Hèracles.

Degut a l'odi d'Hera cap a Heràcles, la deessa el va intentar matar en diverses ocasions, El primer atemptat d'Hera contra la vida d'Hèracles va ser quan ell encara era un nadó. Hera va ficar dues serps al seu bressol. Però Hèracles era ja tan fort que va matar les serps sense gaire esforç.

Hera va tornar a intentar acabar amb l'heroi de nou quan ja era un adult, va fer tornar boig a Heràcles i aquest en la seva fúria va assassinar amb les seves pròpies mans la seva esposa i els seus fills. Un cop va recobrar el sentit, se'n va penedir tan profundament que estava disposat a fer qualsevol cosa per tal de redimir-se. Consultà l'Oracle de Delfos, qui li aconsellà que es posés al servei del rei Euristeu de Micenes i l'obeís en tot el que aquest li volgués manar. Així començaren els dotze treballs d'Hèracles.


1. El lleó de Nemea:
La primera de les tasques d'Hèracles consistí a matar un lleó que aterria la població de Nemea. La seva pell era tan gruixuda que era impossible ferir-lo amb cap arma. Quan Hèracles se n'adonà, deixà de banda l'espasa i matà el lleó amb la força dels seus braços, ofegant-lo. Aquest treball és una prova de la força sobrehumana que caracteritza l'heroi, però també de l'astúcia, virtut molt preuada pels grecs. També demostra la contínua relació entre déus i mortals a l'època antiga, ja que és Atena qui dóna el consell clau.


2. L'Hidra de Lerna:
L'Hidra era un monstre que vivia en una zona pantanosa anomenada Lerna. Tenia caps horrorosos en forma de serps. La impossibilitat de vèncer l'hidra es basava en el fet que els caps no es podien tallar, perquè si es feia, de la ferida en sortien dos caps més. Hèracles comença per tallar els caps de l'hidra a cops d'espasa, protegit en tot moment per la pell impenetrable del lleó de Nemea. L'hidra es feia cada cop més poderosa, ja que tenia una multitud de caps que havien sorgit de les ferides. Finalment demanà al seu nebot Iolau que l'ajudés portant una torxa encesa. A mesura que Hèracles anava tallat caps, Iolau anava cremant les ferides que deixaven. Així cauteritzades, les ferides no podien originar nous caps i finalment l'hidra morí.


3. La cérvola de Cerinea:
La cérvola de Cerinea era l'animal més ràpid conegut, ja que havia escapat fins i tot dels intents de la deessa Àrtemis per lligar-la al seu carro. El tercer treball d'Hèracles consistia a atrapar-la i portar-la viva a Micenes. Hèracles va haver de perseguir la daina durant dies i dies fins que finalment l'animal es va aturar un moment a beure aigua. Llavors Hèracles la va ferir en un tendó i la va poder capturar.


4. El senglar d'Erimant:
Aquest senglar era un bèstia que arrasava els camps de la muntanya de l'Erimant i que tenia aterrida la població. El quart treball d'Hèracles era capturar-lo. Abans de poder arribar a Erimant passà pel país dels centaures on es va retrobar amb Quiró, de qui Hèrcules havia après l'art de la medicina. Hèracles va arribar a Erimant i després de lluitar àrduament amb l'animal a la neu, aconseguí encadenar-lo i portar-lo a Micenes.


5. Els estables del rei Augies:
Augies, rei de l'Èlide, tenia els ramats més nombrosos i fèrtils del món. També era conegut per no haver netejat mai els seus estables, de manera que la pudor s'estenia per tot el Peloponès i la vida s'hi feia gairebé insuportable. La cinquena tasca d'Hèracles era la de netejar els estables del rei Augies en un sol dia. Per fer-ho enderrocà dues de les quatre parets dels estables i desvià del seu curs els rius propers. Les aigües van netejar els estables i van seguir cap al mar i els estables i els seus voltants quedaren nets.


6. Els ocells d'Estimfal:
Els ocells del llac Estimfal eren monstres terrorífics amb urpes, becs i ales de bronze. Atacaven les persones i els ramats per menjar-se'ls, a més de matar amb les plomes de bronze que els queien de les ales a gran alçada. La sisena tasca d'Hèracles va ser expulsar-los ben lluny. El primer que calia era dispersar-los perquè no ataquessin en grup. Per ajudar Hèracles, Atena li donà un parell de platerets de bronze que l'heroi va fer xocar amb tanta força que el soroll espantà els ocells. Un cop dispersos a cel obert, Hèracles els abaté amb les seves fletxes.


7. El bou de Creta:
El bou de Creta fou un càstig que Posidó envià al rei Minos per no haver complert una promesa de sacrifici que aquest li havia fet. Posidó féu que l'esposa del rei Minos, Pasífae, s'enamorés del bou i s'hi aparellés, amb què es va engendrar el monstre Minotaure. Pel que fa a el bou, corria salvatge per les terres de Creta, envestint i matant tothom qui es creuava pel seu camí i ningú no gosava matar-lo. Hèracles, gràcies a la seva força prodigiosa, aconseguí capturar el bou i portar-lo a Micenes, on finalment fou sacrificat.


8. Les eugues de Diomedes:
El rei Diomedes tenia als seus estables unes eugues que menjaven persones. El rei escollia alguns dels seus hostes cada nit i els donava per menjar a les eugues. Hèracles es dirigí cap a Tràcia amb alguns voluntaris i vencé el petit exèrcit de Diomedes que guardava la casa. Després capturà el rei i el llançà en vida a les seves eugues, que el devoraren. Després d'això, es tornaren manses i les pogué enganxar al carro de Diomedes per portar-les a Micenes.


9. El cinturó d'or d'Hipòlita:
Les amazones eren dones guerreres que vivien de la caça i de la guerra. A vegades se les representa sense un dels pits, que s'haurien amputat per poder tensar bé l'arc. El novè treball consistia a aconseguir el cinyell de la seva reina, Hipòlita, per demanda de la filla d'Eursiteu, Admete. Quan Hèracles arribà a la terra de les amazones, Hipòlita el veié i s'enamorà de la seva força. Li oferí el seu cinyell com a penyora d'amor. La tasca podria haver reeixit fàcilment si no hagués estat per Hera, que va estendre el rumor entre les amazones que Hèracles i els seus companys tenien com a objectiu segrestar la reina Hipòlita i endur-se-la. Les amazones atacaren els grecs, però foren vençudes i Hèracles aconseguí fugir amb el cinyell.


10. Els ramats de Gerió:
El desè treball d'Hèracles era el de robar els ramats del gegant Gerió, monstre amb la forma de tres homes units per la cintura que vivia a l'illa d'Erítia, a l'oest del Mediterrani. Hèracles matà llavors el gos Ortre, guarda dels ramats i germà de Cèrber. Un cop arribà a Gerió el matà també i separà el seu cos en tres parts. Reuní els ramats i amb penes i treballs aconseguí arribar a Micenes, on Euristeu els sacrificà en honor a Hera.


11. Les pomes d'or de les Hespèrides:
L'onzè treball d'Hèracles consistia a obtenir les pomes d'or de l'arbre que creixia al jardí de les Hespèrides. Aquest arbre havia estat un regal de noces de la Mare Terra a Hera pel seu casament amb Zeus i estava custodiat per les nimfes Hespèrides. Les va aconseguir sense cap problema i va donar les pomes a Euristeu, però quan les va tenir va regalar-les a Hèracles, que les va donar a Atena. Atena les va tornar al seu lloc, ja que no era lícit que estiguessin en cap altre.


12. El gos Cèrber:
El darrer treball d'Hèracles era també el més difícil. Consistia a treure el gos Cèrber dels inferns. Aquest gos era un monstre de tres caps amb cua de serp que s'encarregava de vigilar que els morts no s'escapessin de l'Hades. El primer obstacle en aquesta tasca era que ningú no sabia on es trobava l'entrada a l'Hades. Per sort, Hèracles trobà el malaurat Orfeu, que tornava de la seva expedició a l'infern per rescatar Eurídice. Ell li explicà com anar-hi. Un cop arribà al riu Estix, el que delimitava l'Hades, el barquer Caront tingué tanta por de la força i l'aspecte ferotge d'Hèracles que el passà amb la seva barca a l'altra riba sense protestar. Un cop al Tàrtar, trobà l'heroi Teseu sotmès a suplici per un antic intent de raptar Persèfone, esposa d'Hades, i el rescatà. Hèracles demanà a Hades, déu dels inferns, que li deixés endur-se Cèrber. Ell hi accedí amb la condició que fos capaç de capturar-lo sense armes. Així Hèracles, només amb la força dels seus braços, aconseguí retenir l'animal i el portà a Micenes, per retornar-lo a l'Hades poc després.


AQUIL·LES

Aquil·leu o Aquil·les va ser un heroi tessali, fill de Peleu i de la Nereida Tetis.

Tot i que Aquil·les és un dels herois més coneguts de la mitologia grega hi ha moltes versions diferents sobre la seva vida, començant per la seva infantesa. 



La infantesa d'Aquil·les


Hi ha dues versions que expliquen la infantesa d’Aquil·les, la primera llegenda explica que la seva mare el submergí a l’Estix per fer-lo invulnerable, però un dels talons, per on el tenia agafat, quedà eixut i, per tant fou el seu únic punt feble. El seu pare el dugué al mont Pèlion perquè l’eduqués el centaure Quiró, com havia fet amb d´altres herois.



Una altra versió explica que Tetis els aplicava un tractament màgic que consistia a submergir-los en ambrosia durant el dia i purificar-los amb foc durant la nit. D'aquesta manera, Tetis ja havia matat els seus sis primers fills, que no sobrevivien al tractament. Peleu no tenia coneixement de les activitats de la seva dona però, com que ja començava a sospitar, en néixer Aquil·les la va espiar i va ser a temps d'aturar-la. La interrupció del ritual va fer que l'os del peu dret del nen quedés cremat. Això ho va arreglar Quiró, el famós centaure expert en medicina, que li va substituir l'os cremat pel del gegant Damis, que en vida havia estat un veloç corredor. Això explicaria la rapidesa d'Aquil·les. Després d'aquest incident, Tetis i Peleu s'haurien separat i cap dels dos es va voler ocupar del nen, o sigui, que al final l'educador d'Aquil·les va ser el centaure. Quiró el va instruir molt bé, tan físicament com intel·lectualment, i va ser qui li va donar el nom d'Aquil·les (ja que fins al moment el seu nom era Ligiró).


També és una llegenda tardana que Tetis, previnguda per l’oracle de la sort del seu fill si anava al setge de Troia, l’envià a l’illa d’Esciros vestit de dona i l’hi tingué amagat fins que Odisseu el descobrí. Mentrestant, enamorat de la princesa Deidamia, havia tingut un fill amb ella, anomenat Neoptòlem (o Pirros).

Tot i que se li atribueixen algunes campanyes anteriors, les seves gestes més destacades les portà a terme durant la guerra de Troia, això és degut als relats d'Homer en la seva obra de la Ilíada


La mort d'Aquil·les


L’últim any del setge, però, tingué una forta disputa amb Agamèmnon per la possessió de la captiva Briseida i, furiós, abandonà la lluita i es preparà per tornar a la pàtria. Uns dies després ja es disposava a embarcar quan Pàtrocle, els historiadors no han sabut dir amb certesa si era el seu amant, el seu millor amic o el seu cosí (ja que en la Ilíada no queda clar), va morir a mans d’Hèctor i, furiós una altra vegada, decidí venjar-lo. Va matar a Hèctor en un combat singular i l’arrossegà amb el seu carro al voltant de la ciutat fins que accedí als precs del vell Príam perquè li lliurés el cadàver del seu fill. Enamorat de Políxena, filla de Príam, anava a trobar-la quan Paris li disparà una fletxa que, guiada per Apol·lo, se li clavà en el taló i li causà la mort.  



El viatge de Perseu


Perseu, fill de Zeus i de Dànae, és un heroi reconegut per haver matat a la Medusa. Però la seva història comença molt més enrere. 




Perseu i la Medusa

Ens trobem en el regne d’Argos on la seva mare, Dànae, és la filla del rei. Mare i fill van ser expulsats del regne dins d’un cofre llançat al mar, com que el rei Acrisi va rebre un oracle que deia que Perseu l’assassinaria. Tots dos van arribar per voluntat de Zeus a l'illa de Sèfiros, on van ser rescatats i acollits per Dictis. El rei d’aquesta illa és Polidectes, germà de Dictis, el qual va quedar encantat per la bellesa de Dànae. Però ella no l´estimava perquè ell era un home cruel. Llavors el rei va creure que la causa per la qual el seu amor no era correspost era Perseu. Per aquest motiu, ell va manar al noi que li portés el cap de la Medusa (l'única mortal de les tres Gorgones), una tasca quasi impossible.

Perseu va acceptar i va emprendre el seu viatge amb unes quantes ajudes dels déus. Hermes, déu missatger, li va facilitar unes sandàlies voladores. Hades, déu de l’Inframón, li va donar una espasa i un casc màgic que el transformava en invisible. I, per últim, Atena, deessa de la guerra estratègica, li va proporcionar un escut tan polit com un mirall. Perseu va trobar a les Gorgones i, amb l’ajuda d’Atenea per saber quina d’elles era la Medusa, l’heroi la va atacar. Es va apropar a ella sense mirar-la directament utilitzant l’escut per evitar quedar petrificat i, finalment, li va tallar el cap. De la sang del coll de la Medusa va néixer Pegàs i Crisaor. Les germanes de la Medusa van buscar a Perseu per venjar-se´n, però ell va poder escapar gràcies al casc d’Hades.

     


Perseu i Andròmeda

Andròmeda era filla dels reis Cefeu i Cassiopea i era la promesa de Fineas. Un dia, Cassiopea va dir que la seva filla Andròmeda era la més bella de les Nereides (les nimfes del mar). Ofeses, van anar corrents a dir-li el seu pare el que havia succeït. I aquest, furiós, va

inundar les ciutats del regne i va enviar a un monstre marí. L’oracle de Zeus va informar que l’única solució era oferir a Andròmeda en sacrifici. Per tant, es va ordenar que encadenessin a la noia en les roques d’un penya-segat perquè la bèstia se la mengés.

Perseu va veure a la jove encadenada en el seu viatge de tornada i es va quedar captivat per la seva bellesa. Llavors Perseu li va proposar al rei que si ell matava a la bèstia, es podria casar amb la seva filla. Aquest va acceptar i l’heroi va tornar al penya-segat. Tan aviat com el monstre va aparèixer per menjar-se a la seva presa, Perseu va utilitzar les seves sandàlies alades i la seva espasa i va lluitar fins que va acabar matant a la bèstia. Va alliberar a Andròmeda i la ciutat estava fora de perill. Durant la boda, Fineas i els seus seguidors van envair la cerimònia per proclamar a aquest com el promès de la noia. Llavors va començar una lluita i Perseu la va acabar quan va treure el cap de la Medusa i els va petrificar.

La parella va tornar a l’illa de Sèfiros. Quan Perseu es va assabentar que la seva mare havia estat maltractada pel rei Polidectes, no va dubtar en petrificar-lo també.



La tornada a Argos

 

Finalment, Perseu, Andròmeda i Dànae van tornar a casa, a Argos. Com en aquell moment estaven celebrant uns jocs en honor al pare del rei, Perseu va decidir participar-hi. Aquest va llançar un disc que va colpejar a Acrisi i va provocar la seva mort, acomplint l’oracle. Degut a aquest accident, Perseu no va voler governar el regne que tantes desgràcies l’havia donat. Megapentes, cosí de Dànae, era el rei de Tirint, per tant, van intercanviar els regnes: Perseu es va convertir en rei de Tirint i Megapentes d’Argos.


dilluns, 26 d’octubre de 2020

BÁRBAROS, LA NOVA SÈRIE DE NETFLIX

 Arriba a les pantalles de Netflix la sèrie alemana Bárbaros (Barbaren). La sèrie recrea els enfrontaments entre les legions romanes i les tribus bàrbares de la Germània, que van donar lloc l´any 9 dC a la batalla de Teotoburg, la qual va suposar la fi de l´expasió territorial de l´imperi. La sèrie està ben documentada i l´ambietació està molt ben aconseguida, fins al punt que els personatges d´origen romà parlen en llatí. Sens subte, molt recomanable.




LA PESTA ANTONINA

La pesta antonina va ser la primera pandèmia registrada al món; es va produir l'any 165 de nostra era, durant l'Imperi Romà. Aquella estranya malaltia s´identifica contemporàniament amb la verola. 

Els testimonis dels especialistes i els testimonis de l'època, com Galè, el metge que va tractar la pesta antonina, dibuixen l'origen d'una malaltia que va venir de la part oriental de l'Imperi i els seus devastadors efectes sobre una població inerme davant d'una malaltia de la que no sabien res.

El nombre de morts va poder arribar als 10 milions, amb moviments de població que van deixar deshabitades algunes zones de l'Imperi. Les conseqüències van afectar a les collites, al comerç i als fonaments de l'activitat econòmica. 

La pesta antonina, que pren el nom del cognom dels dos emperadors romans de l'època, Luci Ver i Marc Aureli, pertanyents a la dinastia homònima, va ser combatuda infructuosament amb sacrificis rituals als déus i remeis tradicionals, com la ingesta de vinagre, mostassa, terra d'Armènia, llet de la ciutat de Estàbia o l'orina de nen.

La historiografia ha assenyalat les periòdiques epidèmies de l'Imperi Romà com un dels factors de la seva dilatada decadència, com va fer l'historiador anglès Edward Gibbon, que va afegir, a més, el desenvolupament de l'cristianisme i la pressió militar dels bàrbars de nord.

Si voleu saber-ne més, aquí teniu un enllaç a un podcast de RTVE.