dilluns, 21 de gener de 2019

Les illes dels Benaurats

   Les illes dels Benaurats (en grec Makaron nesoi), també anomenades Illes Afortunades o Illes de la Benedicció, eren en les llegendes clàssiques el meravellós paradís en el qual els mortals que ho mereixien eren rebuts pels déus. Es pensava que aquestes illes estaven situades en l'Oceà Atlàntic, més enllà de les Columnes d'Hèrcules. Era el nom mític des del temps dels romans dels arxipèlags de Madeira, Canàries, Cap Verd i Açores. Totes aquestes illes des de llavors han estat batejades històricament com Illes Afortunades.

   En la mitologia grega, les Illes dels Benaventurats constituïen una part de l'inframón on les ànimes virtuoses gaudien d'un repòs perfecte després de la seva mort. La seva funció i les seves característiques eren similars a les dels Camps Elisis, que són, probablement, una representació tardana d'aquell suposat paradís. En canvi, el poeta Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

  A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides (el mateix Atles les anà a collir mentre Hèracles sostenia la volta del cel en lloc seu).

Hespèrides


dimecres, 9 de gener de 2019

La vida d'un nen ric i un pobre

UN DIA QUALSEVOL PER UN NEN A L'ANTIGA ROMA
A l'Antiga Roma, els nens i nenes estudiaven a la schola fins als dotze anys ensenyats per el ludi magister, que era el mestre que tenien a l'educació elemental (la nostra primària), fossin pobres o rics.
Els nens pobres que anaven a l'schola eren afortunats. La societat que vivia a les ciutats, era capaç de llegir, ja que hi havia cartells, grafitis, eslògans electorals, cartells de combat de gladiadors i anuncis de vivendes en alquiler. Pel qual la gent que vivia al camp, com els camperols eren anafabets.

Però, la cosa canviava quan tenien els catorze anys. Els nens rics podien permetre's tenir la classe de lectura, literatura i retòrica.


Els nens pobres començaven a treballar abans, ja que els seus pares necessitaven ajuda al camp o al seu ofici; en canvi un nen ric podia arribar a estudiar per ser advocat, orador, negociant, etc...



UN NEN POBRE
Estudiava des de primària fins a secundària, després devien ajudar als seus pares al camp o a la seva feina.





















UN NEN RIC
Estudiava primària, secundària, el batxillerat o cicles 
que avui dia coneixem i l'Universitat on aprenia des de 
llegir i escriure fins a geografia, història, física, religió, 
etc... Després, estudiava per arribar a ser polític i altres càrrecs 
importants a l' Antiga Roma.



dimarts, 18 de desembre de 2018

El llit de Procustes

   Fa uns dies, a classe de Llatí de segon, vam traduir un text sobre aquest personatge mitològic. Procustes era un sàdic criminal que convencia als viatgers o aquells que simplement passaven prop de casa seva d'acompanyar-los a la seva llar, on podrien descansar i reparar forces. Una vegada allà els estenia en un jaç de ferro, on els immobilitzava. Si el viatger era massa alt, li agafava els peus i li tallava el que sobrés amb la seva destral. Si el viatger era massa baix, li desllorigava les articulacions per allargar-lo i ajustar-lo la mesura del jaç.
   Per a desgràcia seva, un d'aquests viatgers va resultar ser el jove Teseu, aleshores en ruta cap a Atenes. Procustes el va portar fins al seu jaç, però Teseu li va castigar amb la seva pròpia llei, prenent a Procustes, llençant-lo en el jaç, i tallant-li tot el que sobrés... Després de la qual cosa, el va matar.

Teseu matant a Procustes


   Actualment, l´expressió adaptar (alguna cosa) al llit de Procustes es fa servir de manera metafòrica amb el significat d´escurçar o allargar quelcom segons els teus propis interessos. Per exemple, podem dir que hem adaptat una novel.la, un programa, etc. al llit de Procustes. També es fa servir quan acomodem els resultats d´una investigació a la hipòtesi prèvia, com passa sovint amb els Treballs de Recerca. També es fa servir quan en una empresa un directiu mutil.la les habilitats dels seus empleats per tal d´evitar que destaquin i el facin quedar en evidència. I així podem trobar diferents aplicacions en el llenguatge actual de l´expressió mitològica.

diumenge, 16 de desembre de 2018

Indumentaria grega

Les dones gregues solien vestir-se amb una túnica o peple molt senzill. Era un gran rectangle de tela que es lligava sobre les espatlles amb un, en el cas del dòric, o diversos fermalls, en el cas del jònic. Després s'ajustava amb un cinturó, que a més servia també per tancar l'obertura lateral de la tela.
Si feia fred o havien de sortir al carrer, es col·locaven sobre l'anomenat himation, un gran drap que feia de capa.

El vestit de l'home grec antic no s'ajustava al cos sinó que era solt, habitualment era un rectangle de tela que envoltava el cos i se subjectava mitjançant un cordó, fermall o simplement li feien alguns punts de costura. Constava de dues peces, la interior anomenat quitó i l'exterior anomenat himation els homes no feien servir roba interior sota de la túnica.
El quitó podia ser dòric o jònic, el dòric constava en un rectangle de tela que envoltava lliurement el cos i el cenyia un cinturó o fermall.
El calçat utilitzat eren les sandàlies, soles de cuir que se subjectaven al peu i al turmell mitjançant tires de cuir.

A Grècia, els nens i les nenes, quan deixaven de portar bolquers, no utilitzaven roba interior, sinó que vestien amb les següents peces:
Quitó: una peça curta i sense cinturó, fabricada amb lli o amb llana. Era una peça rectangular que solia estar cosida d'una banda, subjectada a les espatlles per fíbules (unes peces metàl·liques semblants a agulles).
Himation: era un mantell de llana d'una sola peça, que se subjectava al quitó. Normalment, els nens anaven sense quintón, nus, descalços i amb el cap rapat, ja que en Esparta era l'única roba que es permetia portar els nens.
Les nenes: vestien amb un quitó llarg i cenyit amb un cinturó; i en Esparta, tot i que anaven vestides, portaven un simple himation o quitó curt, obert pel costat.



dissabte, 1 de desembre de 2018

Què en pensaven els grecs, sobre la mort ?



La mort (ὁ θάνατος) a l'antiga Grècia no es limitava a acomiadar la desaparició física del cos d'un difunt i, a posteriori, honorar-lo. Més enllà del funeral, els antics grecs celebraven un conjunt de rituals fortament lligats a un dels aspectes més importants de la seva cultura: la mitologia.
Totes les històries i llegendes sobre déus i herois grecs donaven forma al pensament d'aquest poble, que basava bona part dels seus rituals i cultes religiosos en la mitologia. Aquesta "entrega" que tenien cap a la seva religió era tan gran que només els cossos de grans personatges i herois eren enterrats als nuclis de les poblacions. 
Quan l'ànima (ἡ ψυχή) abandonava la persona, se separaven els esperits justos dels injustos mentre el cos es quedava a la Terra, ja fos enterrat o incinerat en una pira, honorant la seva mort física.
Així doncs, les societats més antigues, incloent-hi la grega, estaven acostumades a considerar la mort com una etapa més de la vida, en la que hi tenia lloc un dels ritus més importants per a ells: l'enterrament. L'acció de donar sepultura als cossos inerts era, per als grecs, la via de comunicació entre els vius i els morts, però també la transició de l'ànima cap a la mort, independentment del cos. 
Segons nombroses investigacions arqueològiques i històriques, quan una persona moria a l'antiga Grècia, es posaven en pràctica una sèrie de ritus. Inicialment estaven els ritus predisposicionals, que començaven amb un pas conegut com prothesis, en el qual el cos era exposat a les persones properes del difunt com a mostra física de la seva defunció i per a que l'honoressin, però en aquest moment, l'ànima encara no havia desaparegut del tot.

Imatge relacionada
Seguidament, venia la fase de l'ekphora, que es duia a terme sempre de nit i en la qual el cos era enterrat mentre sonava música i amb els familiars sempre presents.
L'última part del funeral, consistia en oferir el sacrifici d'un animal, que després seria cremat com a ofrena.

diumenge, 25 de novembre de 2018

Atalanta

En la mitologia grega és molt comú parlar de nombrosos herois grecs que han destacat per la seva valentia. Tanmateix, si som curiosos i ens agrada indagar en aquesta gran varietat de mites, trobarem que l'heroïcitat no es troba només en els homes, i que la paraula heroïna també existeix. Una d'elles és Atalanta, consagrada a Àrtemis i reconeguda per les seves immillorables habilitats de caça. La seva història la fa ser reconeguda com una de les pioneres del feminisme. La mitologia grega la fa filla de Iasos i Clímene, tot i que també se l'ha relacionat amb la cultura beòcia, sent filla de Mènal i Esquenea

La seva història narra que el seu pare volia tenir fills i no filles, i que per aquesta raó l'abandona en un bosc del Mont Parteni, on va ser criada per uns óssos. Més tard, uns caçadors la recullen i s'encarreguen de cuidar-la. Un cop Atalanta es converteix en una bella i àgil dona, decideix no casar-se mai, i mantenir-se sempre verge, per tal de consagrar-se a la deessa Àrtemis.

Vivia al bosc, i va enfrontar-se a tants perills i missions sent dona, que va arribar a ser una de les caçadores més destacades; dos centaures, Reco i Hileo, van intentar violar-la i ella se'n va sortir, també va participar en la cacera del senglar de Calidó, i va vèncer a Peleo, pare d'Aquiles, en els jocs fúnebres en honor a Pèlias. També s'inclou a la llista dels Argonautes, els herois que van partir amb Jàson per aconseguir el velló d'or.

 Tot i que estava consagrada a Àrtemis, un oracle va predir que si es casava, es convertiria en un animal. D'aquesta manera, Atalanta, va dir que l'home amb el qual es casaria seria aquell que la guanyés en una carrera, però si no ho feia, ella el mataria. Com era de suposar, l'heroïna sempre vencia als seus contrincants, i els acabava matant. Un dia, però, el jove Hipòmenes va aconseguir derrotar-la, tot gràcies a l'ajuda d'Afrodita: aquesta li va regalar unes pomes d'or, les quals ell llençava pel camí per entretenir Atalanta, que s'ajupia a recollir-les.


Van viure junts i feliços durant molt de temps. La parella, que compartia caceres, va entrar en una d'aquestes ocasions en un dels santuaris de Cíbele (deesa de la Natura). Allà, van gaudir del seu amor. Però Cíbele, enfadada, els va castigar pel sacrilegi comès i els va transformar en dos lleons. Aquesta era una crença dels antics grecs, els lleons no es creuaven entre si, de manera que Cíbele no els va arrebatar només la seva condició d'éssers humans, sinó que també els va condemnar a una vida separada.

Escultura dels lleons Atalanta i Hipòmenes, a la Plaça d Cíbele, Madrid.

Atalanta va tenir un fill, Partenopeu, que va participar en l'expedició dels Set contra Tebes. Es creu que aquest fill va ser fruit de l'amor entre Atalanta i Ares, en la missió de la cacera del senglar Calidó.

dilluns, 19 de novembre de 2018

17 de novembre: la caiguda de la dictadura dels Coronels

El 17N es commemora l'entrada de l'exèrcit a l'ocupada universitat d'Atenes. Va succeir en 1973 i el dissabte es va celebrar el 45è aniversari de la gesta dels universitaris atenesos.
Una junta de militars havia arribat al poder després d'un cop d'estat en 1967 i havia abolit la monarquia. El rei Konstantinos va fracassar en el seu intent de recuperar el tron i la família reial va haver d'exiliar-se. El mateix van fer polítics de partits que no combregaven amb el règim. 
Després de la II Guerra Mundial, quan els nazis ja han estat derrotats, es produeix la Guerra Civil. Simpatitzants de la ultradreta, molts d'ells col·laboracionistes durant l'ocupació, contra l'extrema esquerra, simpatitzant de les idees de la URSS. Podríem incloure tots aquests fets en el marc de la Guerra Freda. Els Estats Units van recolzar el cop perquè volien evitar costi el que costi l'arribada dels comunistes al poder.
Les manifestacions contra el règim van anar en augment. Els alumnes van ocupar la facultat de dret i després la politècnica. Van crear la seva pròpia ràdio universitària on es llançaven consignes contra la dictadura i es posava música d'artistes del moment. La cançó protesta, similar a l'espanyola del final del franquisme, es va convertir en un fenomen de masses i d'unió. Representants estudiantils van ser detinguts i torturats. Ningú estava disposat a suportar més abusos de poder. La situació era insostenible.


El desenllaç es va precipitar en pocs dies. La nit del 17 de novembre els militars van rebre l'ordre d'entrar a la universitat i d'obrir foc. Pel que sembla, també la policia va entrar al campus i va començar la massacre. La imatge del tanc aixafant la tanca donaria la volta al món anys després. Va ser captada sense permís de les autoritats, que havien prohibit qualsevol tipus d'enregistrament o fotografia. El tanc ja es va carregar a uns quants manifestants que protestaven al costat de la tanca. Van ser aixafats sense pietat. 


És estrany com després de tants anys no està clar encara el nombre concret de víctimes. La majoria van morir al campus, encara que també alguns van ser assassinats a fora, quan intentaven escapar. El règim va silenciar la massacre, encara que anava a suposar la fi de la dictadura.