MEM guanyador Sant Jordi 2019

Moltes felicitats a la Gala Huertos de 6A pel seu mem guanyador!! Aquí us el mostrem.

Si en voleu veure d´altres, els trobareu a l´Instagram oficial del Satorras.
Gràcies a tots i totes per la vostra participació, i fins la propera edició del concurs!

Magna Celebratio

Del 25 al 28 d´abril, el Museu de Badalona celebrarà el passat romà de la ciutat de Baetulo amb un festival que presenta al públic conferències, espectacles i demostracions de reconstrucció històrica, visites al patrimoni arqueològic i activitats i tallers per a tots els públics.

L’edició d’aquest any, que coincideix amb l’exposició temporal, produïda pel Museu, Bacus, les màscares del déu, acostarà els visitants a aquesta divinitat i els permetrà conèixer els seus atributs i cultes. Així diverses de les activitats que es programen giraran a l’entorn de Bacus, un dels déus més populars de l’antiguitat.

Aquí us deixem l´enllaç al programa.

                                                                 Schola gladiatoria

VIATGE A ITACA

VIATGE A ITACA

La història d'Ulisses pot ser en si mateixa molt bonica, fantàstica, plena d'aventures, amb tots els ingredients necessaris per a una gran novel·la, i tal és així que l'Odissea és sens dubte una de les millors novel·les de tots els temps i una referència bibliogràfica imprescindible. És difícil trobar algú que no conegui la història d'Ulisses i Penèlope, la Guerra de Troia, l'episodi del pal i el cant de les sirenes ... Però el veritable significat d'Ítaca és una cosa molt més íntim i senzill, un esperit que Kavafis, mil·lennis després de la història d'Ítaca, va saber reflectir perfectament en el meravellós poema que podreu llegir al final d'aquest post.

Ítaca és el camí, Ítaca és la vida mateixa. La VIDA és el millor que tenim i moltes vegades la deixem passar sense pena ni glòria, permetem que la rutina i els dies grisos ens anul·lin i ens oblidem del que veritablement té importància. El concepte d'Ítaca encarna el concepte de la saviesa, del que aprenem al llarg del nostre camí i la nostra existència, del que anem acumulant a poc a poc a la motxilla de les nostres vivències i els nostres records, allò que sempre portem amb nosaltres mateixos .

Kavafis va ser capaç de realitzar un poema senzillament preciós, perquè parlar de la història mítica d'Ulisses però interpretant-la des del veritable sentit de la vida. Les seves paraules han traspassat mil·lennis, de la Grècia antiga als nostres dies, fent que tots dos mons es donin la mà i es mirin cara a cara. Ha sabut transmetre'ns a través del seu poema el significat de les Ítaques, el significat de les vides, de les coses bones i dolentes que ens van succeint i que ens fa aprendre, caure, aixecar-nos i seguir cap endavant mirant al futur amb els ulls ben oberts però sense oblidar el passat que ens ha fet com avui som. Però el més important de tot és viure l'avui, fer que cadascun dels nostres presents siguin viscuts intensament, com si el món s'hagués d'acabar demà. Si vivim cada dia amb il·lusió, si som capaços de gaudir de cada moment, d'aconseguir treure la part positiva que totes les coses tenen, al final de les nostres vides, quan per fi arribem a les costes de l'Ítaca anhelada podrem mirar enrere i sentir-nos satisfets i orgullosos de tot el que hem fet, tant el bo com el dolent. Ningú podrà dir-nos que no hem viscut i el que és pitjor, nosaltres mateixos no podrem tirar-nos en cara que hem deixat passar la vida. Perquè un es sol donar compte de les coses quan és massa tard, quan finalment dalt cansat a les costes d'Ítaca, quan ja no hi ha marxa enrere perquè el fet, fet està, i el que no hem fet no podrem tornar a tenir l'oportunitat de repetir-ho. Per això la "Itaca" de Kavafis és una autèntica oda a la vida i a nosaltres mateixos, i si no ens aprenem el text de memòria, com a mínim hauríem de portar sempre el sentit de les seves paraules dins de nosaltres mateixos i no oblidar el significat real de la vida i el significat d'Itaca.

La comèdia dels ases

La comèdia dels ases o Asinaria , en llatí, és una comèdia escrita per Plaute. És una de les peces més emblemàtiques escrites per Plaute. En aquesta frase trobem el famós llatinisme Lupus est homo homo homini, non homo, quom qualis sit non novi.  Aquesta obra pertany al genère de la fabula palliata, és a dir, la comèdia a la manera grega, ja que la seva acció es desenvolupa a Grècia i els seus personatges eren grecs que vestien pallium, però adaptada a l'ambient romà.

ARGUMENT

L'acció té lloc a Atenes, prop de les cases del vell Demenet de l'alcavota Cleareta. El vell Demanet, sotmès a la seva esposa, vol ajudar econòmicament al seu fill Agirip qui està enamorat de la filla de Cleare, Filena. La mare d'aquesta ha acordat donar la seva filla a  Diàbolo , si no és que Argirip li dona abans 20 mines per la seva filla. Demenet fa passar  un esclau per propietari de la venda dels ases, que en veritat és propietat de la seva dona. Cleareta accepta que el seu fill es quedi amb Filena, però davant d'aquesta traició, Diàbolo li confessa tot a la mare d'aquest. Finalment, aquesta els descobreix in fraganti en el banquet que s'està celebrant a casa de Cleareta.

PERSONATGES

Líban: esclau (servus) de Demenet.

Demenet: és el vell (senex).

Diàbol: és el jove (adulescens), amant de Filena.

Cleareta: mitjancera, mare de Filena.

Lèonidas; esclau (servus) de Demenet.

Filena: cortesana (virgo), filla de Cleareta.

Argirip: jove (adulescens),  fill de Demenet, amant de Filena.

Artemona: muller (matrona) de Demenet.

Truculent

Truculent en català o Truculentus amb llatí va ser una obra del gran comediògraf Plaute, el qual destaca per transmetre el seu humor a la societat romana de l'època, concretament l'obra Truculent és del gènere fabula palliata el qual l'acció on transcorre la història es Grècia a més que els personatges no vesteixen la indumentaria romana sinò que van amb el "Pàl·lium" un vestit molt típic dels grecs

ARGUMENT

Truculent és una obra que se situa a un carrer d'Atenes entre les cases de Phronèsia que és la meretriu protagonista i Strabax el qual aquest és veí dels "burdels", la història simplement narra l'entorn de la meretriu amb els diferents clients que la van a visitar i les diferents relacions que tindrà, Phronèsia per a guanyar els diners fa una sèrie de trampes.

Phronèsia al llarg de la seva estança al burdel coneixera Diniarchus el qual és un client molt habitual de la meretriu però aquest a causa dels vicis es quedarà sense absolutament res. Un altre home que apareix a l'obra i que és prou important és Stratophanes, aquest és soldat i va viure un temps amb la meretriu però va anar amb l'exèrcit, però abans de marxar ell molt enamorat li va proposar a la protagonista de fer una família. Stratophanes un cop acaba la guerra decideix tornar a la ciutat i veu que Phronèsia manlleva un nadó i fa veure que és la mare, però en realitat no ho és.

Phronèsia es una meretriu que vol posar gelosia al soldat i ho aconsegueix, ja que fa veure que està més pendent de Diniarchus i després d'un tercer home anomenat Strabax, el veí.

A més cal destacar d'un altre personatge femení a l'obra la criada de la meretriu Astpahia el qual aquesta al llarg de l'obra sedueix molts homes però n'hi ha un especial que no pot seduir-lo aquest es Truculent, aquest el seu amo és Strabax i al llarg de la història intenta que el seu amo no caigui en els vicis de les prostitutes.

Per acabar l'argument de l'obra dir que es descobreix que el nadó que Phronèsia havia fet servir per a enganyar el soldat Stratophanes, és de Diniarchus  Aquest accepta casar-se amb la mare de la criatura i reclama a Phronèsia que li retorni. Al final , la meretriu, com sempre, aconsegueix allò que més li ve de gust : quedar-se el nadó fins que ja no el vulgui més.


PERSONATGES:

Al llarg de l'obra apareixen nou personatges

• Phronèsia, la prostituta protagonista.
• Astaphia, la criada de Phronèsia, que també exerceix la prostitució.
• Stratophanes, el soldat enamorat de Phronèsia.
• Truculent, l'esclau de Strabax.
• Strabax, veí de la casa de "barrets", es a dir dels prostíbuls
• Diniarchus.el client que va veure molt a Phronèsia
• Cyamus, el cuiner de Diniarchus.
• Callicles.
• Syra, esclava de Callicles.

RADIOACTIVE by Marina and the Diamonds

Radioactive és una cançó de Marina and the Diamonds. Tot l'àlbum està basat en una comparació entre el  món de Hollywood i la Tragèdia  Grega. Ella creu que Hollywood és la tragedia grega moderna.

La tragèdia grega és un estil de drama que es representava en els teatres grecs. I en la que predomina l'egoisme i l'altruisme, conceptes contraris però protagonistes de la majoria de tragèdies.

When you’re around me, I’m radioactive
My blood is burning, radioactive
I'm turning radioactive
My blood is radioactive
My heart is nuclear
Love is all that I feel
I'm turning radioactive
My blood is radioactive

En aquesta part de la cançó Marina fa referència a les grans estrelles de Hollywood com Marylin Monroe o Elvis. Els hi diu que els sent a prop i que són la seva inspiració, que li donen força com de la mateixa manera que els grans herois dels mites grecs obtenen la seva força dels seus guies.

Podem trobar altres semblances entre l'àlbum i Hollywood com per exemple en la tragèdia de Medea, en la que una mare és capaç de ferir els seus fills pel simple fet de fer mal al seu marit, al món de Hollywood també trobem accions d'aquest tipus però per aconseguir fama, per exemple.

Són aquestes coses les que Marina vol reflectir en el seu àlbum. I tot i que en aquesta cançó en particular potser no queda del tot reflectit, la intenció és aquesta definitivament.

https://youtu.be/dU7GoCKSQfg

El corc (en llatí, Curculius)

Argument:

L'acció té lloc a Epidaure. Fedrom i Planèsia estan enamorats, però la noia es troba en poder de l'alcavot Capadoci. Fedrom envia el seu paràsit Curculi a Caria perquè aconsegueixi diners per a comprar la noia. Però, un soldat anomenat Terapontígan també vol comprar-la i encarrega a un dels seus representants que realitzi l'operació quan ell l'avisi mitjançant una carta segellada. Curculi no aconsegueix els diners, però aconsegueix apoderar-se d'un anell del militar i segella una carta falsa amb la qual rescata la jove. Quan arriba Terapontígan, tot acaba bé perquè mitjançant l'anell reconeix que Planesia és la seva germana.

Estructura:

Es tracta d'una fabulla palliata, en què els personatges i l'ambientació són grecs. Els personatges arquetípics són Planèsia, una prostituta de bon cor (meretrix), que es troba en poder de Capadoci, un alcavot (leno), Fedrom, un adolescent no gaire llest (adulescens) i Curculi, un esclau (servus).

MILES GLORIOSUS: El soldat fanfarró.

Miles Gloriosus és una de les primeres obres de Plaute, autor llatí conegut per representar les seves obres de comèdia. Va ser estrenada el 205 aC, durant la Segona Guerra Púnica.

Aquesta comèdia és del subgènere fabula palliata, és a dir, inspirada i adaptada al llatí de la Comèdia Nova Grega, concretament de l’obra Alazon, comèdia ara perduda. Miles Gloriosus té lloc a Efes (ciutat grega) i se’ns presenta amb un pròleg protagonitzat per un dels seus personatges, Pelestrió. Aquest ens introdueix a l’obra i ens fa una mena de resum de l’argument. L’obra està dividida en cinc actes amb un nombre determinat de personatges.  

Argument: A la ciutat d'Efes, Pirgopolinices, un soldat poruc, fanfarró i enamoradís rapta a Filocomàsia, l’amant del jove atenès Plèusicles. El soldat rep com a regal d’uns pirates a Palestrió, esclau de Plèusicles. Per poder veure la seva enamorada, Plèusicles viatja a Efes i s'instal·la a casa del vell Periplectòmen, veí de Pirgopolinices. Amb l’ajuda de Palestrió, Filocomàsia i Plèusicles aconsegueixen trobar-se a través d’un forat que han fet entre les dues cases. Algunes persones afirmen haver vist la noia a casa del vell i llavors Palestrió, el criat astut de l’obra, s’inventa una germana bessona de la noia que pot aparèixer i desaparèixer a través del forat que comunica les dues cases. A més a més, el criat fa creure a Pirgopolinices que la dona del vell Periplectòmen viu enamorada d’ell. Això li fa perdre l’interès per Filocomàsia, a qui deixa marxar (després de ser aconsellat per Palestrió) amb un mariner que ha vingut de part de la mare malalta de la noia però que en realitat és el mateix Plèusicles disfressat. El protagonista decideix alliberar a Palestrió per agrair-li pels seus serveis. Quan el soldat torna i entra a casa del vell, aquest l’agafa, l'acusa d'adúlter i fa que el seu cuiner el castigui. Quan surt de la casa del vell, el seu esclau Escèler li explica que ha vist Filocomàsia i Plèusicles fent-se petons. Finalment, s’adona que ha estat enganyat per Palestrió.

Personatges:

- Pirgopolínices ('L'arrasador de moltes torres' o 'Conqueridor de Ciutadelles'): el soldat protagonista.

- Lucrió: criat de Pirgopolínices.

- Esceledre: esclau de Pirgopolínices.

- Plèusicles (més o menys, 'El navegant'): jove atenès.

- Palestrió ( 'El lluitador'): l’esclau que embolica els problemes.

- Filocomàsia: estimada de Plèusicles i raptada per Pirgopolínices.

- Periplectomen ('El que teixeix embolics'): vell que viu al costat de l'esclau.

- Acrotelèucia: cortesana i dona del vell.

- Milfidipa: criada d'Acrotelèutia.

- Carió: cuiner de Periplectomen.

- Esclavet: jove de Periplectomen.

- Artotrog ('L'endrapador de pa'): el paràsit, personatge que només busca omplir el seu estòmag.

Mostellaria (La comèdia del fantasma)

Argument:

Filòlaques és un jove adinerat atenenc que gasta grans quantitats de diners en celebrar festes amb els seus amics, aprofitant-se dels tres anys d'absència del seu pare Teopròpides, qui ha de viatjar per motius de negocis. 

Poc després de demanar un préstec per alliberar Filemàcia, una prostituta de la qual el noi està enamorat, Filòlaques torna a celebrar una festa a casa seva, quan de sobte el seu esclau, Tiranió, li diu que el seu pare ha tornat a Atenes i que no trigarà gaire a arribar. Davant l'angoixa provocada per la inesperada notícia, l'esclau proposa tancar Filòlaques dins la casa junt amb els seus amics i Filemàcia, i fer creure a Teopròpides que la casa va ser deshabitada perquè hi havien detectat la presència d'esperits.

Tot i que en un principi, Teopròpides creu el que li diu l'esclau, comença a sospitar quan Misarguidires, el prestador que havia donat diners a Filòlaques per comprar la cortesana, reclama els seus diners. Tiranió torna a tergiversar la realitat i li diu al seu amo que Filòlaques havia demanat el préstec per comprar la casa del costat. Impulsat per l'entusiasme que li provoca creure que per fi el seu fill s'està fent càrrec de l'economia familiar, Teopròpides paga el deute amb el prestador i demana entrar a veure la casa del veí. En conseqüència, l'esclau ha de mentir de nou al propietari de la casa veïna, en Simó, a qui fa creure que el seu amo vol veure el pati per copiar l'estil.  

Finalment, Teopròpides descobreix els enganys de Tiranió i enfadat es disposa a aplicar un càstig al seu fill i al seu esclau, a aquest últim li diu que el penjarà i el crucificarà, però, tot acaba bé quan Cal·lidàmates, un amic de Filòlaques aconsegueix convèncer al mercader de no aplicar cap càstig ni al seu fill ni al seu esclau, a canvi de pagar ell mateix els deutes que tingui Filòlaques.

Personatges:

Teopròpides (senex): mercader atenès i pare de Filòlaques.

Filòlaques (adulescens): el fill de Teopròpides.

Tranió (sevus): esclau de Teopròpides.

Filemàcia (meretix): cortesana comprada per Filòlaques i de qui el jove està enamorat.

Cal·lidàmates (adulescens): amic de Filòlaques.

Simó (senex): veí de Teopròpides.

Misarguirides: prestador.

El xifos

El xifos, en grec ξίφος, era l'espasa que usaven els hoplites grecs com a arma secundària, un cop se'ls hi trencava la llança al camp de batalla. Era una espasa curta de doble fil, força resistent. Si bé la grega media uns 50-60cm, es diu que els espartans n'utilitzaven unes de 30cm.

Degut a la forma de la fulla, el disseny del xifos permet tallar i clavar. La fulla és discreta, però suficientment eficaç per a parar els cops d'una espasa igual. El bronze i el  ferro eren el més apropiat per a la forma de l'arma gràcies a la suavitat d'aquests en comparació amb l'acer. Tot i això, se'n van fer més de bronze ja que era més fàcil (el ferro s'ha de forjar i queda massa tou per a fer una bona espasa).

En aquest vídeo de la pel·licula Troia es pot veure clarament com Héctor i Aquil·les usen una xifos.

I aquest altre és un episodi de "Forged in fire", un concurs de forja on, a partir del minut 28:00 aprox. els fan construir un xifos. El guanyador s'endurà 10.000$. 

https://www.dailymotion.com/video/x5ss12e

Stichus, Plaute

Stichus es una de les comèdies de Plaute mes conegudes, però es tambe, justament, una de les que menys elements tipics de Plaute te, com ara l'engany al senex o les amanaces a l'esclau o l'adulescens enamorat de la virgo.

L'obra està inspirada en una de Menandre, un dels grans escriptors grecs i l'inspiracio de Plaute, però aquesta te un final diferent.

Argument:

Panegiris i Pàmfila, les dues filles d'Antifó, estan casades amb dos homes de pocs recursos que van haver de marxar a l'estranger a buscar fortuna. Antifont intenta casar-les en segones noces amb dos homes de més profit que els anteriors, però la menor, Pàmfila, convenç Panegiris per a esperar-los. Acaben tornant els seus marits amb una gran fortuna de l'estranger i són rebuts amb gran adulació per part de tothom.

L'obra acaba amb una festa en què Stichus i Sangarí, dos esclaus, s'enamoren de la mateixa meretriu. Al final, l'esclau Stichus dóna beure al flautista que toca en la festa (i acompanya la representació de l'obra).

Personatges:

Pàmfila i Panegiris: filles d'Antifo i esposes de Pamfilip i Epignom (germans entre ells), respectivament.
Gelàssim: paràsit.
Antifo: pare de les joves i sennex de l'obra.
Esclaus: 
De Panegiris- Crococi i Pinaci
De Pamfilip: Sangari
De Pàmfila: Estefania (la flautista)
D'Epignom: Stichus

Menaechmi, Els bessons

Resum

Els Bessons tracta de dos germans bessons anomenats Menecme i Sòsicles. El pare dels joves se'n va de viatge de negocis i  s'endú només un dels bessons (Sòsicles), però el noi és raptat i després venut a un negociant que viu a Epidamnos. Aquest l’adopta com a fill.

Quan Sòsicles es fa gran, es posa a buscar al germà perdut, i quan arriba on viu el seu bessó, comencen a ocórrer fets estranys i una sèrie de malentesos i embolics, el misteri dels quals no resoldran fins al final de l’obra, quan finalment es troben els dos germans gràcies als seus esclaus.

Personatges

El pròleg

Menecme i Sòsicles: adulescentes

Moscus: senex

Erotica: virgo

Messeni: servus

Raspallet: paràsit

Ícaro, de Presuntos Implicados

Presuntos Implicados és un grup de música pop en castellà integrat per murcians i valencians, format a principis de la dècada del 1980. Actualment els seus integrants són: Lydia Rodríguez Fernández, Juan Luis Giménez i Nacho Mañó. La seva discografia consta d'un conjunt de 14 discs. En un d'ells, anomenat Ser de agua, i publicat l'any 1991, hi pertany una cançó que parla sobre el personatge mitològic Ícar.

Ícar era fill de Dèdal i d'una esclava de Minos, el rei de Creta. Dèdal, que era un gran inventor, va dir a Ariadna la manera en què Teseu podia sortir del laberint. Un cop Teseu va haver matat al Minotaure, i va sortir del laberint, Minos enfadat, va tancar a Ícar i al seu pare Dèdal, al mateix laberint.

Gràcies a l'ingeni de Dèdal, van construir unes ales amb plomes, subjectades amb cera. Se les van posar, i just abans de partir, el pare va donar una única advertència al seu fill: no volis massa baix, perquè l'aigua et pot atrapar, i no volis massa alt, perquè el sol pot fondre la cera de les teves ales.

Així doncs, van partir. Ícar, en quant va poder contemplar sota els seus peus la immensitat del mar, i va veure com l'astre rei l'envaïa, va perdre la seva noció de responsabilitat. A poc a poc, Ícar va anar apropant-se més al sol, fins que aquest va desfer la cera de les seves ales, i va caure al mar, desapareixent entre les ones.

Aquest mite tracta d'explicar l'ambició humana, i la pèrdua de responsabilitat que patim quan desitgem tan quelcom.

Presuntos Implicados tracta d'explicar el mite a través d'adjectius i metàfores que concorden molt bé amb el sentiment que podria tenir Ícar en el moment de volar.

LLETRA

Ícaro como un pequeño dios 
Desafiando al sol
Y ahora yo 
Que soy un joven gorrión 
Y quiero el nido abandonar

Y aunque a veces me asuste volar
Lejos del cobijo de un hogar
Sé que habrá un viento cálido más 
Para dejarme llevar

Ícaro, como un pequeño dios 
Desafiando a todo un sol
Y se marchó tan alto como un vendaval
Tan lejos como una canción

Más envidioso el sol le abrazó 
Derritiendo en cera su valor 
Y aunque le fue advertida la lección 
Ícaro se derrumbó, se derrumbó
Volaré bajito a ras del suelo
Como pluma el viento me llevará 
Sin perder de vista el horizonte
Como pluma el viento me llevará

Y ahora yo que soy pequeño gorrión 
Y quiero el nido abandonar
Siento que no puedo estar ya más aquí
Llegó la hora de partir

Más aunque al este no nazca el sol
Y las aves de invierno no emigren al sur
Sé que habrá un viento cálido más 
Para dejarme llevar, dejarme llevar

Ulleres clàssiques: El mite de Prometeu (els Amics de les Arts)

Els Amics de les Arts són un grup de música pop catalana. Les seves lletres solen parlar de situacions quotidianes en les quals destaquen jocs de paraules i la ironia.

"El mite de Prometeu" és una cançó que pertany al seu cinquè disc (de 6 publicats): "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure".

La cançó parla d'una ruptura amorosa que els Amics divideixen en 3 estrofes que composen la lletra, en cadascuna de les quals es tracta d'una manera diferent la separació dels dos amants.

A les dues primeres, se li desitgen coses bones a l'altra persona mentre que a la tercera passa tot el contrari: se li desitgen tot tipus de mals, en el quals esmenten les 10 plagues d'Egipte, que els Déus li agafin mania, que tingui por i que li passi el mateix que succeeix al mite de Prometeu.

La cançó cita el mite de Prometeu encara que només l'esmenta a l'última estrofa de la lletra dedicant-li una sola frase que dona sentit a gran part de la cançó, donant així el títol a la cançó.

Aquest mite explica com Prometeu, un dels 12 titans, considerat filantrop, crea l'espècie humana.

Malgrat això, Prometeu sovint feia enfadar a Zeus i aquest va decidir treure'ls-hi el foc als humans ja que era Prometeu qui els cuidava i vigilava. 

Doncs, Prometeu va optar per robar el foc del Carro del Sol i retornar-lo als humans.

Quan Zeus se'n va assabentar, va decidir castigar-lo tot lligant-lo amb cadenes al cim d'una muntanya a més d'enviar-li cada dia una àliga que se li menjava el fetge (com que Prometeu era immortal, el fetge se li regenerava cada nit). Tot i això, Prometeu va ser alliberat per Hèrcules un dia que passava per allà en un dels seus viatges.

Aquest càstig, al que Zeus sotmet a Prometeu, és al que es refereix la frase que esmenta el mite de Prometeu dins la cançó, i l'esmenta com un dels mals que desitja a l'altra persona.

Vet aquí el fragment de la cançó que fa referència al mite:

"Que caiguin, sense pietat, les deu plagues d'Egipte sobre el teu cap. Que t'intentis amagar. Que t'acabin delatant. Que els Déus, els vells i els nous, t'agafin mania. Que tinguis por. Que el mite de Prometeu t'il·lustri de cap a peus. Que quan no puguis més, albiris l'esperança que em cridis des de lluny però no ho facis prou fort"

EL PETIT CARTAGINÈS (POENULUS)

El Poenulus és una comèdia llatina composta per Tit Maci Plaute, probablement entre els anys 195 i 189 a. C. Aquesta comèdia és especialment conegut en l'actualitat per contenir passatges redactats en idioma púnic o cartaginès. Es tracta d'un dels pocs testimonis escrits en aquesta llengua que se'ns han conservat. Probablement ho fes per poder divertir a la seva audiència amb el so estrany d'una llengua que no s'assemblava res al llatí. Dins d'aquesta obra surten personatges molt diferents que donen un to d'humor a l'obra. Per començar tenim el jove (adulescens), Agorastocles; L'esclau del jove, Milfion (servus); L'alcavot, Lico i els sueus esclaus, Adelfàsia, Anteràstil i Sincerasto;  Gidenine, la dida (matrona); Colibisco, el capatàs; Antamènides, el soldat (miles) i Hanon, el cartaginés.

L'obra transcorre en un carrer de la ciutat grega de Calidon, en Etòlia, davant de les cases d'Agorastocles i Lico, i davant el temple de Venus. I explica l'història d' Agorastocles, un jove cartaginès que va ser raptat quan tenia set anys i que va acabar sent alliberat i adoptat per un vell misogin, que el va nomenar el seu hereu. Al costat d'ell viuen dues germanes, Adelfasia i Anterástile, que també van ser raptades de nenes, però que van córrer pitjor sort, ja que van ser comprades per un alcavot, Lico, per convertir-les en prostitutes.
Agorastocles s'enamorà d'una de les dues germanes, d'Adelfasia, però Lico mortifica als dos enamorats i impedeix la seva unió. Per això, el jove idea un pla amb ajuda del seu esclau Milfion, per comprometre a Lico en un robatori d'or. Finalment, però, no serà necessari recórrer a aquest pla perquè a la ciutat arriba el cartaginès Hanon, que descobreix que Agorastocles és el seu nebot i reconeix les dues germanes com a les seves pròpies filles, a les que creia perdudes per sempre. Gràcies a aquest fet inesperat, Agorastocles i Adelfàsia poden casar-se, mentre el vell Lico es converteix en el gran perdedor de la historia.