Llengües durant l'Imperi Romà

El llatí i el grec van ser les dues llengües principals a l'Imperi Romà, però va haver altres idiomes que també van tenir una gran rellevança a nivell local. Així doncs, la llengua materna dels antics romans era el llatí, que servia com a llengua de poder i s'emprava en tot l'imperi. 

El grec koiné s'havia convertit en la llengua principal al Mediterràni oriental i a l'Àsia Menor com a conseqüència de les conquestes d'Alexandre el Gran, el segle IV a.C.

Els romans més cultes estudiaven grec, i molts cops n'adquirien una gran fluidesa que els hi era molt útil per a comunicacions diplomàtiques a Orient, inclús més enllà de les fronteres de l'imperi.

Però degut a que la comunicació en les societats de l'antiguitat era majoritàriament oral, és difícil determinar fins quin punt les llengües locals van continuar sent parlades o fetes servir sota el domini romà. Malgrat això, s'han trobat referències a altres idiomes en inscripcions i en textos romans o grecs:

- Arameu: principal llengua (amb varis dialectes) parlada a Siria i Mesopotàmia.

- Copte: així s'anomenen actualment les formes de l'antic Egipte que es van desenvolupar durant l'antiguitat tardana.

- Púnic: va ser la llengua dels cartaginesos, la qual es va seguir fent servir al nord d'Àfrica durant el període imperial.

- Llengües cèltiques: existents a l'inici del període imperial.

Incloïen el gal, parlat a la Gàl·lia (actualment França, Bèlgica i Suïssa), el celtibèric a algunes parts d'Hispania (avui dia Portugal i Espanya), el britònic a Britània i també una branca de les llengües cèltiques portada fins Anatòlia per les invasions gal·les del segle III a.C.

Les supersticions romanes referents a les taules

Els romans eren una civilització molt supersticiosa. Tot i ja saber-ho hi ha supersticions que no deixen de sorprendre, com per exemple les que tenien a veure amb les taules. I és que per als romans si un aliment queia a terra, estava completament prohibit recollir-lo i tornar-lo a posar a la taula, un cop caigut l'aliment formava part del món subterrani dels difunts. Per tant s'havia de deixar allà i després, quan fos recollit pels esclaus, havia de ser cremat com a ofrena pels Lars.

A part d'aquesta tenien moltes altres supersticions relacionades amb les taules, per exemple si durant l'àpat es mencionava un incendi s'havia de tirar aigua sota la taula per evitar-lo.

Fer-li un petó a la taula servia per evitar les ombres dels morts i a les bruixes. I quedava totalment prohibit entrar al triclini amb el peu esquerre. No s'havien d'apagar les espelmes després dels àpats, sinó deixar que es consumissin. La taula tampoc podia quedar completament buida, ja que era sagrada i simbolitzava la terra i els seus productes.

I encara més creences com una que prohibia utilitzar qualsevol objecte metàl·lic sobre la taula i obligava a utilitzar coberts de fusta. O la d'atribuir mala sort a servir el mateix plat després d'haver esternudat a no ser que es mengés alguna cosa immediatament després.

I per acabar parlarem de la sal, un dels aliments que més protagonisme ha tingut en les creences populars. La sal es considerava divina i s'utilitzava a les Ofrenes als Lars. El seu valor a l'antiguitat deriva del seu poder contra la corrupció dels aliments i de conservar-los aptes per menjar. El saler (salinum) es posava al foc de la llar i simbolitzava la prosperitat familiar.

Julia Domna

Quan Roma estava a punt de submergir-se en una profunda i llarga crisi política i econòmica, una sèrie de dones provinents del costat oriental de l'imperi van ascendir al capdamunt del poder. En el seu paper de emperadrius, van donar un caràcter i estil diferents a la família imperial. La primera d'elles, Julia Domna, no només va assessorar políticament al seu marit i després al seu fill, sinó que va dotar a la cort d'una atmosfera filosòfica i intel·lectual totalment diferent a la viscuda fins al moment. Va ser tal el seu esplendor que aquell període de la història de Roma seria conegut com l'edat dels Severs i de les dones siries..

La primera emperadriu siriana

Julia Domna, el nom original era Martha (Domna era la transcripció llatina del seu significat, "senyora") va néixer a Emesa, l'actual Homs, a Síria, l'any 170. Feia pocs anys que la seva ciutat natal pertanyia a l'imperi en qualitat de capital autònoma d'una dinastia hereditària. El seu pare, Juli Bassià, era el gran sacerdot de la divinitat solar siriana Baal.

Quan Julia tenia 15 anys, es va fixar en ella Septimi Sever. El que seria el primer emperador de la dinastia severa era llavors governador de la Gàl·lia Lugdunensis. En aquell moment es trobava a la província siriana comandant una legió. Septimi tenia llavors uns 40 anys, estava vidu i tenia dues filles. L'any 187 es va casar amb ella.

Quan Julia va marxar de les seves llunyanes terres orientals per instal·lar-se a la capital de l'imperi, no ho va fer sola. La seva germana, Julia Mesa, l'acompanyava.

Julia va ser coneguda com l'emperadriu filòsofa i, de nou se li van arribar a trobar grans similituds amb l'erudita Aspasia.

Agripina Minor

Iulia Agrippina minor va néixer un 6 de novembre de l'any 15 dC. a la localització germànica d'Ara Ubiorum (actual Colonia, Alemanya). Era filla d'Agripina major (per a distingir-se de la filla) i de Germànic.

L'any 28, quan tenia al voltant de 13 anys, la van fer casar-se amb Gneu Domici Aenobarb, que va morir l'any 40. 

Poc després va casar-se amb Crisp Passiè, que també va morir aviat i Agripina va ser acusada d'haver-lo enverinat amb el propòsit de quedar-se amb la seva fortuna, encara que mai es va verificar que fos així. 

També va ser acusada de cometre incest amb el seu germà Cal·lígula i, aquest, amb l'excusa de que Agripina havia comès adulteri amb Emili Lèpid, la va desterrar tot enviant-la a l'illa de Pòntia (a la costa d'Itàlia), on va reunir-se amb la seva germana Drusil·la, que també havia mantingut una llarga relació incestuosa amb el seu germà Cal·lígula.

Drusil·la i Agripina van finalitzar el seu exili l'any 41, després de que Claudi arribés al poder (tot i que la dona d'aquest, Messalina, era rival d'Agripina). Messalina va ser executada per ordre de Claudi l'any 48, i el 49 va casar-se amb Agripina, la seva neboda carnal.

Aquesta va tenir una gran influència sobre l'emperador Claudi, fins al punt que va acceptar adoptar el fill (Neró) que ella va tenir amb el seu primer matrimoni, perjudicant així a Britànic, fill de Claudi i Messalina. 

Un cop es va haver desfet dels seus rivals, Agripina va voler governar l'imperi mitjançant el seu fill Neró. Quan aquest rumor va arribar a Claudi, va voler castigar-la però Agripina ho va sentir i, amb l'ajut de Xenofont (un metge grec), van enverinar a Claudi l'any 54 a Sinuessa.

Neró va enamorar-se de Clàudia Acté (una esclava romana comprada a l'Àsia Menor i alliberada) i va começar a odiar a la seva mare Agripina, que pretenia controlar-lo tota l'estona i que fins i tot va intentar tenir relacions incestuoses amb ell.

Més tard, Agripina va anar fins a Baia amb vaixell per reconciliar-se amb l'emperador però la nau va ser sabotejada per ordre del seu propi fill. Malgrat això, Agripina va salvar-se i quan Neró se'n va assabentar, va decidir enviar a Burrus per a que la matés definitivament. Burrus però, no va voler fer cas a les seves ordres i en lloc d'aquest, va enviar a Anicet (que havia sabotejat el vaixell prèviament).

Un cop Anicet i els seus soldats troben a Agripina a la seva habitació, la fereixen mortalment mentre aquesta cridava: "ventrem feri".

Es diu que, aleshores, Neró va anar fins la vil·la de la seva mare, on es trobava el seu cos mort, i va quedar-se una llarga estona admirant la bellesa d'aquell cos sense vida.

Lívia

Livia Drusila va ser la dona de l'emperador August i mare de l'emperador Tiberi. Filla de nobles nascuda al 58a.C. El seu pare va participar en l'assassinat de Juli Cèsar i es va acabar suïcidant. Estant embarassada del seu segon fill, es va divorciar del seu primer marit, Tiber Claudi Neró, per casar-se amb l'oponent d'aquest, Octavi.

Livia va ser una de les poques dones romanes amb el títol de Tribúnica Sanctíssima, el qual no només la protegia de qualsevol atac sinó que també li donava total llibertat per gestionar les seves pròpies riqueses i pertinences.

Quan Marc Antoni i Cleopatra van ser eliminats de la carrera pel poder de Roma a la batalla d'Acci al 31 aC, Octavi va ser proclamat Cèsar August. Com emperador i emperadriu consort, August i Lívia van començar una vida de mutu respecte, tot i compartint qüestions polítiques. Lívia va ser una de les conselleres més fidels al seu marit August i es va convertir en l'exemple de matrona romana.

Al no tenir fills en comú i a l'haver mort el seu primer marit, Livia va acollir els seus fills, Tiberi i Drus, mentre August era nomenat el seu tutor legal.

L'any 14 d.C, l'emperador August va morir al costat del seu fill adoptiu, Tiberi, qui immediatament es va convertir en emperador. En la seva mort August li va otorgar el títol d'Augusta, convertint-la també en la sacerdotisa del seu culte imperial.

Se la va acusar d'haver participat en l'assasinat de Luci i Gai, hereders directes d'August per assegurar el tro al seu fill.

Com a emperadriu mare i vídua d'August, Lívia va començar una vida tranquil·la dirigint les seves propietats en diferents parts de l'imperi. La seva activitat política no va ser ben vista pel seu fill amb qui no tenia bona relació. Es diu que pot ser que influís en l'enverinament del seu propi net Germànic i altres qüestions de govern que van fer que el seu fill s'allunyés d'ella. Va morir al 29 d.C als 80 anys.

Gal·la Plàcida

Gal·la Plàcida, en llatí Aelia Galla, va néixer a Constantinoble l'any 388 i va morir al cap de 62 anys a roma el 27 de novembre de l'any 450. Va ser una princesa romana, filla de l'emperador Teodosi i de la seva mare Gal·la.

Durant la seva joventut va ser una de les dones preses del saqueig de Roma per part dels visigots, era una figura d'importància, i va ser tractada respectuosament. Llavors el seu germanastre, Constanci III va demanar que l'alliberessin amb la intenció de casar-se amb ella, però el nou rei, en aquell moment el visigot Ataülf, no va voler que es casessin, per poder casar-se amb ella. Després del casament van haver d'anar a Barcelona perquè en Constantí els perseguia. Gal·la i Ataülf van tenir un fill, Teosidi, però aquest va morir. Ataülf també va morir assassinat.

Anys més tard, Gal·la va haver de casar-se amb Constantí. Aquest va morir poc desprès, va esperar al fet que el seu fill fos major d'edat i es va retirar de la vida polític. Va començar a finançar obres religioses i va ser intolerant amb les sectes religioses, de fet va expulsar als astròlegs.

Gal·la va morir de mort natural al novembre de l'any 450. Com a conclusió, va ser una dona que va tenir una vida cristiana, amb molta passió i compromís amb la religió. A conseqüència, els últims anys abans de la seva mort va fer construir unes basíliques, la de Sant Joan Baptista i la de la Santa Creu, a la de Sant Llorenç, es diu que és on descansen les seves restes, d'una dona tan important, que va viure amb unes conviccions cristianes molt fortes i que s'hagués cassat només per tenir el poble visigot unit amb el poble romà. El que ella no sabia és que no li quedaven molts anys a l'imperi pel que ella va lluitar i va casar-se forçosament per mantenir-ho.

Cleopatra

Alexandre el Gran va forjar en només deu anys un immens imperi que incloïa el vell Egipte. Després de la mort d'Alexandre, els seus generals es van enfrontar per la possessió de l'imperi sense aconseguir restablir la seva unitat, i Egipte va quedar sota el comandament del general macedoni Ptolemeu I, fundador de la dinastia ptolemaica. D'aquesta dinastía, la última reina va ser Cleopatra.

Cleopatra

Cleopatra era la filla de Ptolemeu XII, i va ser casada amb el seu propi germà Ptolemeu XIII, amb qui va heretar el tron ​​en l'any 51 a. C.  No obstant, aviat van començar els conflictes entre els dos germans i esposos, que van portar al destronament de Cleopatra. En aquell moment, les guerres civils de Roma van arribar fins a Egipte, i la sort va aparéixer de cop per Cleopatra. Juli Cèsar va anar a Egipte perseguint el seu enemic, Pompeu. En arribar, però,  va prendre partit per Cleòpatra en el conflicte amb el seu germà. Durant l'anomenada Guerra Alexandrina van morir tant Pompeu com Ptolemeu XIII. A més, hi va tenir lloc l'incendi de la Biblioteca d'Alexandria, que es va perdre per sempre. 

Juli Cèsar

Al acabar aquesta guerra, Cleopatra va ser substituïda en el tron per Juli Cèsar, qui es va convertir en el seu amant. Ella, es va haver de tornar a casar amb el seu germà, Ptolemeu XIV, a qui va manejar com ella volia. Cleopatra va tractar d'utilitzar la seva influència sobre César per restablir l'hegemonia d'Egipte com a aliada de Roma; per això, va pensar que el naixement d'un fill de tots dos, Ptolemeu XV o Cesarió, reforçaria aquesta possibilitat.

Malauradament, l'any 44aC, Juli Cèsar és assassinat. Cleopatra va intentar repetir la maniobra seduint al seu successor, el cònsol Marc Antoni, que aleshores lluitava contra Octavi August pel poder. Cleopatra i Antoni van imposar la seva força a l'Orient creant un nou regne capaç de conquerir Armènia.

 

Marc Antoni

Llavors va esclatar la Guerra Ptolemaica, per la qual August va portar fins a Egipte la seva lluita contra Antoni. L'enfrontament definitiu va tenir lloc a la batalla naval d'Actium, en què la flota d'Antoni va ser derrotada fàcilment al abandonar-els egipcis. Marc Antoni va aconseguir fugir i refugiar-se amb Cleopatra a Alexandria; quan les tropes d'Octavi August van prendre la ciutat, Antonio es va suïcidar.

Octavi August

Cleopatra va intentar, per tercera vegada, seduir el guerrer romà, Octavi August, per salvar la seva vida i el tron, però August es va mostrar insensible als seus encants i va decidir portar-la a Roma com a botí de guerra. Davant d'aquesta situació, Cleopatra es va suïcidar seguint el  ritual egipci de fer-se mossegar per un àspid. August va aprofitar la circumstància per assassinar també al seu fill Cesarió, extingint així la dinastia ptolemaica i annexionant Egipte a l'Imperi Romà.

La filosofia a Grècia

Protàgores d'Abdera, era un filòsof grec, un sofista, que a la segona meitat del segle V aC

ensenyava humanitats, especialment retòrica, en l'il.lustrada Atenes. Es coneguda la seva

afirmació «l'home és la mesura de totes les coses», és a dir, el valor de les coses depèn

dels homes que les valoren, no hi ha valors universalment vàlids. Per a ell, tot té dues

cares, dues perspectives; la seva art o habilitat retòrica conduïa a descobrir les dues

Sòcrates (470 – 399 a.C) va néixer i viure a Atenes. No va escriure mai res.

Segurament això respon a la seva concepció de la filosofia. La filosofia no és una

doctrina que es pugui escriure i estudiar, és una manera de viure, una recerca

constant, un examen de si mateix i dels altres. Seva és la màxima 

« només sé que

no sé res ».

Tenia 70 anys quan l'acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments

contraris a la religió oficial i a l'Estat. Sòcrates es va defensar explicant la seva

trajectòria vital. Va ser declarat culpable per un marge molt petit de vots. Ell va

manifestar que estava disposat a complir la condemna que li imposessin, però que

es mereixia més un homenatge. El van condemnar a mort. Va poder fugir de la

presó, però ho va trobar indigne i incoherent amb una vida dedicada a la justícia i

al respecte a la llei.

La ciència a Grècia

Pitàgores: Pitàgores de Samos, va néixer prop de l'any 570 a. C. Se'l considera el primer filòsof matemàtic grec. Va ser el fundador del moviment filosòfic i religiós denominat, pitagorisme. A Pitàgores se li atribueixen molts dels descobriments científics i matemàtics més importants en tots els temps; entre els quals es destaca el popular i conegut, Teorema de Pitàgores; però van ser moltíssims altres descobriments que ell va realitzar, al camp de l'astronomia, medicina i en la música. I com no fer referència al seu famós teorema de la geometria, aquell que diu que la base d'un triangle rectangle, l'àrea de la hipotenusa (el costat de major longitud del triangle rectangle) és igual a la suma dels quadrats de la resta de seus costats.

Arquímedes: va ser un matemàtic i inventor grec del segle III a. C. conegut principalment per: - Ser un dels matemàtics més importants de la història. - Realitzar avanços d'enorme rellevància en el camp de les matemàtiques, la física i l'enginyeria. - Dissenyar armes militars revolucionàries per a la defensa de la seva ciutat natal: Siracusa.

Euclides: Matemàtic grec. Juntament amb Arquímedes i Apol·loni de Perga, posteriors a ell, Euclides va ser aviat inclòs en la tríada dels grans matemàtics de l'Antiguitat. No obstant això, a la llum de la immensa influència que la seva obra exerciria al llarg de la història, cal considerar-lo també com un dels més il·lustres de tots els temps.

Dramaturgs del Segle de Pèricles

Si ens situem a l'Atenes de fa uns quants anys, trobarem en un dels moments històrics més importants, el segle de Pèricles. Aquest es pot definir com un esplendor que mai més es tornaria a repetir en la història. Aquest compren des del setge de Samos per part dels atenencs el 439 aC, fins la derrota dels grecs a la batalla de Queronea davant l'exèrcit macedoni de Filip II el 338aC. És una època plena de personalitats que destacaven en la filosofia, arquitectura, escultura, història, literatura i estratègia. Aquests personatges van fomentar les arts i les lletres, i a més es van dur a terme obres públiques i es va millorar la qualitat de vida dels ciutadans.

La dramatúrgia  va ser un dels aspectes importants dintre d´aquesta esplendor. Podem trobar en aquest àmbit tres destacats dramaturgs; Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

Èsquil

Èsquil va ser un dramaturg grec, considerat el creador de la tragèdia grega. La seva obra conté un gran contingut emocional, i aconsegueix provocar a l'espectador mitjançant un gran llenguatge i impresionants postes en escena. Els seus personatges recorden a l'època arcaica ja que es doten de certa rigidesa i són hieràtics. Una de les característiques importants en la seva obra és la presència d'un cor, que en molts cops assolia fins i tot el paper principal. Estructurava les tragèdies en tres parts, fent així tres diferents actes, que posteriorment es transformarien en trilogies. Va escriure un total de 90 obres, de les quals només es conserven completes set tragèdies. Aquestes són Perses, Orestea, la qual és la única trilogia que ha perdurat sencera fins als nostres dies. Aquesta consta de tres parts: Agamèmnon, Coèfores i Eumènides. A més d'aquestes, també Suplicants, Prometeu encadenat i Set contra Tebes. Altres temes importants que ha tractat Èsquil en la seva trajectòria han estat la falta religiosa i el seu càstig, el camí de l'home per tal d'arribar al coneixement a través del sofriment, un terme anomenat páthei máthos i la desmesura, hybris, que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seva condició humana i del seu destí, el que comporta el càstig dels déus i la seva ruïna.

Sòfocles

Sòfocles, de manera contrària a Èsquil, va influir en el desenvolupament del drama, mitjançant l'addició d'un tercer actor i reduïnt, així doncs, la presència del cor. Va fomentar l'aparició de més personatges, i amb ell, la poesia tràgica grega va assolir la seva perfecció. Sòfocles va aportar a la tècnica dramàtica característiques tals com la complicació en la trama i el realçament en el contrast amb altres personatges, i sobretot la ruptura de les trilogies, que converteixen a cada obra en única, formalment independent i allunyada dels mites com a tema central. També, va afegir la voluntat i el destí del personatge com a tema dramàtic, els quals van passar a ser centres d'interés, tot i que la religió i la moral van continuar sent també temes predominants. Va escriure 123 obres, de les quals queden set tragèdies i un drama satíric, Rastrejadors. Les més famoses són les obres del cicle de Tebes, i sobre el mite d'Èdip i els seus fills. En les seves obres també s'hi aprecia un fort respecte cap a la religió i els déus, en front dels corrents filosòfics, com és clar en l'obra Antígona, i també la contraposició entre les accions dels protagonista i les accions dels déus, com es veu en Èdip.

Eurípides

Finalment, Eurípides va ser el tercer gran dramaturg del Segle de Pèrciles. Les seves obres no van ser gaire acceptades pel públic, ni va guanyar gaires concursos tràgics, sinó que el seu teatre va assolir l'èxit just després de la seva mort. Dintre de la seva obra, l'autor es preocupa molt per les passions humanes com l'amor i la gelosia, els quals considera motors del comportament de l'home, en diferència del comportament de la divinat, com en els autors tràgics anteriors. Dintre de les tècniques tràgiques, es caracteritza per rebutjar la opció del cor com a paper fonamental en la obra, i aplica el procediment anomenat deus ex machina; al final de l'obra apareix un personatge, generalment un déu, que resol el desenllaç. Es conserven 19 obres, i dintre de les seves tragèdies destaquen Medea i Hipòlit. De les altres obres van ser-hi existoses Andròmaca, Troianes, Electra, Hèracles, Ifigenia,...

  

Personatges importants de l'oratòria de l'Antiga Grècia

                                                                                                                                                                     

L'oratòria és l'art de parlar amb eloqüència, amb la finalitat de convèncer i commoure al públic. A l'antiga Grècia l'oratòria era essencial, des de ben petits se'ls ensenyava per a que es poguessin defensar amb les paraules. Tot i que tothom n´aprenia destaquen tres: Pèricles, Demòstenes i Lísias.

Pèricles va iniciar la seva carrera política als trenta anys dins del partit democràtic d'Efialtes i quan aquest va morir va assumir la seva direcció. Va ser gràcies a la seva hàbil eloqüència i al seu prestigi personal que es va convertir en la màxima autoritat d'Atenes, mandat que va renovar cada any fins a la seva mort. El seu govern va coincidir amb el moment apogeu del pensament i l'art grec i, sota els seu mecenatge, Atenes es va convertir en el principal centre d'activitat cultural del món antic. També va finançar la construcció de la major part de temples que composen l'Acròpolis. Per aquests motius i pels motius polítics, el segle V a.C, s'ha anomenat el segle de Pèricles.

Demòstenes és considerat el miullor orador atenès de la història. El seu interès per l'oratòria es va despertar quan el seu pedagog el va introduir clandestinament a l'Assembla on va ser testimoni d'una meravellosa autodefensa de l'estadista Calístrat. A partir d'allà va començar la seva primera professió com a logògraf. Un dels seus discursos més famosos és 'Per als megalopolitans' en el que advertia al poble atenès dels perills que suposava el poder d'Esparta. Va denunciar l'ambició de Filip de Macedonia en les famoses Filípiques, és allà on comencen l'oratòria major de Demòstenes. Al 340 a.C va passar a ser cap del partit dirigent. Al llarg de la següent dècada va intentar ser coronat pels seus mèrits físics però Equines es va oposar i Demóstenes va acabar sent expulsat a l'exili. Al 323 a.C va tornar a la seva pàtria on va ser ben acollit. Va acabar suicidant-se per enverinament per no caure a les mans d'Antípatre. La força dels seus discursos i la precisió dels seus arguments l'otorguen l'originalitat excepcional.

Lísias: Va estudiar retòrica a la Magna Grècia però després va tornar a la seva pàtria, Atenes, on es va dedicar a l'ensenyament. Va ser perseguit pel govern oligàrquic dels trenta que també va condemnar a mort al seu germà. Es va refugiar a Megara, allà va recolzar el reestabliment de la democràcia. Quan va tornar a Atenes es va dedicar a la logografia i en perseguir a Eratòstenes, un dels Trenta. La seva obra mestra és l'alegat Contra Eratòtenes, allà descrivia el terror que regnava a Atenes.

L'art grec

L'art grec és un referent per a la civilització occidental, el qual ha perdurat fins a dia d'avui. Les obres artístiques gregues són considerades clàssiques, i tant el seu estil escultòric com arquitectònic han sigut recreats nombroses vegades al llarg de la història.

Íctinos (en grec Ἰκτῖνος), va ser un gran arquitecte grec contemporani de Pèricles, del segle V aC. Va construir dos dels temples grecs més importants: el temple d’Atena (a l’Acròpoli d’Atenes), més conegut com el “Partenó”, i el temple d’Apol·lo (a l’Arcàdia). 

El temple d’Atena (construït sota l’administració de Pèricles), va acabar-se l’any 438 aC, i el temple d’Apol·lo, l’any 431 aC.

A més, va construir una capella a Eleusis, de grans dimensions i amb un gran aforament, on es celebraven els misteris.

Fídias (en grec Φειδίας), va ser un escultor grec considerat universalment com el millor escultor clàssic i, probablement, de tots els temps. 

Va dissenyar enormes estàtues com la de la deessa Atena al Partenó atenès que va dissenyar Íctinos i també la colossal estàtua de Zeus a Olimpia el segle V aC.

Miró (en grec Μύρων), va ser un altre dels escultors grecs més importants. Tenia un gran talent expressiu fer fer tota mena de formes, tant humanes com animals. Tot i el seu gran reconeixement, no era un escultor detallista en les seves obres, més aviat mirava per l’efecte que produïa l’escultura en general. Una altra característica de Miró, és que la majoria de les seves obres eren fetes de bronze. La seva obra més reconeguda va estar el Discobolus, del que se n’han fet nombroses còpies.

Tòpics d'Horaci a la música actual

Horaci ha deixat petjada en la nostra literatura i poesia, però també en la nostra música actual. Molts cantants han decidit triar un tòpic horacià i fer-ne una cançó. Tot i que hi ha un tòpics que han sigut dels més utilitzats, com carpe diem, també trobem cançons que tracten temes com el Beatus ille o el locus amoenus. 

Començaré amb el tòpic més famós, Carpe diem. Aquest tòpic tracta sobre viure el moment i no preocupar-se del futur. Amb aquest tòpic he trobat moltes cançons però he triat tres que són bastant conegudes: 

- Antes de que cuente diez - Fito i Fitipaldis

https://www.youtube.com/watch?v=05qsGDyGRvk 

- Hakuna Matata - El Rey león

https://www.youtube.com/watch?v=LYdG2w8jbws

- Vivir mi vida - Marc Anthony 

https://www.youtube.com/watch?v=YXnjy5YlDwk

Per continuar, he trobat dues cançons que tracten perfectament el tòpic de Beatus ille. Aquest tòpic tracta sobre elogiar la vida al camp, enfront de la neguitosa vida a la ciutat:

- A usted - Joan Manel Serrat

https://www.youtube.com/watch?v=YREVFWbJb1g

- Soy feliz - Vicentico 

https://www.youtube.com/watch?v=RQ72MZm-r4g

Seguidament tractaré el tòpic Amor post mortem. Aquest tòpic tracta sobre l'amor després de la mort, i la força que l'amor té. 

- Mi lamento - Dani Martin

https://www.youtube.com/watch?v=gIcBA-vPcxU

- La sombra del amor - Unchained Melody

https://www.youtube.com/watch?v=oDI-rUQwBVs

Per últim, he trobat una cançó que tracta sobre el tòpic Locus amoenus. El terme locus amoenus s'utilita generalment per a referir-se a un lloc ideal, tranquil i bell. 

Viva las Vegas - Elvis Presley

https://www.youtube.com/watch?v=ui0EgRsFVN8

La infidelitat en l'antiga Roma

Des dels inicis de la humanitat hi ha hagut relacions i també infidelitats, però amb el pas del temps ha anat variant com es jutjaven aquestes i si feien falta càstigs per haver comès infidelitat.

Les penes aplicades en cas d'infidelitat en l'antiga Roma variaven enormement segons el sexe i la condició social de l'infractor.

Es podien distingir dues modalitats d'infidelitat: adulteri i stuprum:

- Adulteri: Infidelitat comesa dins del matrimoni.

- Stuprum: Comportament immoral de dones no casades.

La llibertat sexual del marit era total, podent mantenir relacions obertament fora del matrimoni, ja anés amb les seves esclaves, concubines, prostitutes, fins i tot, esclaus. Així que, només es considerava adúlter a aquell home que mantenia relacions sexuals amb una dona casada; a aquests com a càstig se'ls confiscava la meitat del seu patrimoni.

En el cas que una dona casada cometés adulteri era considerat un dels pitjors crims que una dona podia cometre, ja que era un atemptat contra la idea de la pudicitia, que no només afecta al seu honor sinó al de tota la seva família. A més, en cas d'haver-hi fills o embarassos pel mig, l'assumpte es complicava en gran manera, ja que la infidelitat sembrava d'incertesa la legitimitat d'aquests fills, produint-se la tan temuda 'commixtio sanguinis', és a dir, la mescla de sang amb un individu aliè a la família, fet considerat un insult a la tradició familiar. Es contemplava fins i tot la mort de la dona com a càstig per adulteri, especialment en casos on la dona era enxampada in fragranti. Però no totes les dames eren castigades, calia tenir un alt estatus social per a rebre càstig. En qualsevol cas, davant aquest tipus de faltes greus se solia convocar un "tribunal domèstic" per a jutjar la causa dins de l'àmbit familiar permetent escoltar altres opinions i evitant possibles sentències en calent.

A la Roma republicana l'adulteri era considerat un delicte privat, un delicta, un conflicte entre dos particulars que es resolia dins de l'àmbit familiar, per la qual cosa no es requeria la intervenció de l'Estat, ja que el pare o el marit de l'esposa serien els que imposessin el càstig a l'adúltera.

En el període imperial és quan el delicte de la infidelitat era jutjat per l'Estat. En aquest període es van crear diferents lleis que buscaven regular el crim d'adulteri, que buscaven era fomentar la natalitat de les classes patrícies, ja que les dones adúlteres normalment recorrien a diferents remeis abortius per a no quedar-se embarassades.

L'art d'estimar a l'antiga Roma

Per abordar el tema de les relacions amoroses a l'antiga Roma ens valem del text d'Ovidi, Ars Amandi, que constitueix una guia força completa sobre com triar, conquerir i mantenir l'amor. Veiem alguns dels seus consells:

LA RECERCA D'UN AMOR  

Diu Ovidi que els homes han de buscar l'objecte del seu amor arreu: en els passejos, al fòrum, al teatre i, per descomptat, en els banquets. Per altre banda, les dones no han de ocultar-se, sinó deixar que les vegin a tot arreu; el nou amant pot aparèixer en qualsevol cantonada.

L'ART DE LA CONQUESTA

El primer de tot és tenir confiança en un mateix, també deu l'home cuidar el seu aspecte físic, l'home ha de ser polit, però no excessivament, a més de la neteja personal, l'home ha de cuidar la seva forma de comportar-se, i ser galant en tot moment , per exemple en el banquet. En els moments oportuns, els homes no dubtin en recórrer a les llàgrimes i als petons, a més hauràn sempre de portar la iniciativa.

"¡...Ah, demasiado creído de su guapura será el joven que espere que antes le ruegue la hermosa! Ataque primero el hombre. (...) Si adviertes, sin embargo, que con tus ruegos le entran ínfulas, deja el camino comenzado y vuélvete atrás: muchas desean al que las rehúye y aborrecen al que insiste con exceso..."

MANTENIR L'AMOR

Un cop haguem fet la conquesta, què hem de fer per conservar l'amor? El primer de tot és ser digne de ser estimat, l'home ha de ser condescendent amb l'estimada. 

"...Si tu amiga te contradice, cede (...). Haz por representar únicamente los papeles que ella te imponga. Cuando censure, censura tú; todo lo que ella apruebe, apruébalo; di lo que diga; niega lo que niegue. ¿Se ríe? Ríete con ella. Si llora, acuérdate de llorar...".

Per altre banda, les dones no hem de lliurar-nos fàcilment, els afalacs, tot i fingits, són també bons per conservar l'amor, al llit, on habita la Concòrdia, també cal saber comportar-se, i de tant en tant, provocar  gelosia i per últim però més important de tot, amagar bé les infidelitats! 

Recitació de la Ilíada

Us imagineu sentir la Ilíada, una de les obres cabdals d’Homer i de la literatura universal en més de 20 llengües diferents? Com sonaran les paraules d’Aquil·les en xinès, àrab o holandès? Us agradaria sentir les paraules de Zeus en totes les llengües oficials del nostre país? Com seran les enveges i maquinacions dels déus en llengua de signes? Aquestes són només algunes de les llengües en què es llegiran alguns passatges de l'obra el dia 22 de març al jardí de la Universitat de Barcelona. Aquest acte s’emmarca dins del Festival Européen Latin Grec de Lió per tal de donar visibilitat a la cultura clàssica. Es tracta d’una recitació de la Ilíada a més de 20 països. En el cas de Catalunya, la Secció de Grec del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB ha organitzat aquest acte on participaran més de 40 professors, estudiants, i personal d’administració i serveis.

La destrucció de Pompeia

La destrucció de Pompeia

Pompeia és una ciutat de l’antiga Roma. Era un port a la badia de Nàpols (Italià), a la plana del riu Sarno, al peu del Vesuvi. Els romans anomenaven la ciutat Pompeii. Va ser ocupada inicialment pels oscs, després va passar a ser dels etruscs i més tard pels samnites. L’any 310 aC va passar a ser part de la Campània romana. A la segona meitat del segle I aC la ciutat es va convertir en un dels llocs preferits pels romans, que van construir-hi moltes vil·les.

La famosa ciutat va quedar soterrada sota la lava del volcà l’any 79. Moltes persones que vivien en aquesta ciutat no van tenir temps d’escapar-se ja que pensaven que el volcà estava inactiu i no van saber com reaccionar. L’únic testimoni directe que tenim de l’erupció del Vesuvi és la carta que Plini el Jove va enviar a l’historiador Tàcit i que, fins a l’inici de les excavacions l’any 1763, es creia que era invenció de l’autor.

Segons Plini el Jove, a la una, a tota la badia de Nàpols es va propagar una gegantina massa de fum. Només uns minuts després, el cel estava gris fosc i el sol estava tapat. Una densa mescla de cendra i lapil·li, una barreja de pedres tosques i sorra, plovia al damunt de Pompeia. Segons els experts, en alguns moments el Vesuvi va arribar a expulsar deu mil tones de material per segon que podien assolir una altura de desenes de quilòmetres i una velocitat de més de dos-cents quilòmetres per hora.

La gent intentava fugir pels carrers de la ciutat protegint-se el cap amb un simple coixí lligat amb una corda. Amb tot, durant les primeres sis hores d’aquesta fase inicial de l’erupció, van morir unes quatre-centes persones. D’algunes d’elles, n’han quedat els cranis i ossos fracturats, però més que per l’impacte de la pluja de roques va ser per les parets, els sostres, les columnes, els frisos i les estàtues que es queien.

Cap a les set de la tarda quan les sòlides construccions es van començar a esfondrar no resistint més el pes de la cendra i lapil·li que s’havia estat acumulant. L’acumulació de pedra i cendra també va començar a bloquejar els accessos al carrer i a les portes de les cases.

La majoria de les persones, com proven els cossos trobats, marxaven únicament amb la clau de casa i allò de més valor que havien pogut salvar.

La gent caminava a les fosques, pel damunt d’una capa de cendra i roques que cap a les deu de la nit tenia ja uns quatre metres de gruix. Els romans desconeixien l’existència dels volcans. Per tant, tots ells ignoraven què era exactament el que provocava aquell desastre. Pensaven que era un càstig dels déus. Ara comença un fenomen lluminós fruit dels curtcircuits que generen aquestes erupcions en la relació elèctrica entre la Terra i l’atmosfera.

En aquest moment, el mateix Plini reconegué que també ell va creure que la fi dels temps havia arribat.

El dia 25, l’erupció va entrar en una segona fase que va afectar un radi de més de trenta quilòmetres. Aquesta segona fase es caracteritza per la propulsió d’un cúmul de brases, residus i gasos que surten de terra a una velocitat de 300 metres per segon i que es coneixen amb el nom d’'onades piroclàstiques'.

En aquest moment, la potència que sosté la columna de fum i pedra tosca disminueix de tal manera que la columna s’esfondra de manera momentània, provocant un núvol que es precipita contra el terra a gran velocitat, convertit en un huracà molt violent.

La primera de les onades va ser a la una de la matinada del dia 25 i va polvoritzar la població d’Herculà.  

A les set del matí, molts habitants de Pompeia encara sobrevivien. Entre les set i dos quarts de vuit del matí, una quarta onada  va fer emmudir la ciutat. La majoria dels cadàvers s’han trobat estirats, amb les boques obertes i els caps i els troncs lleugerament elevats, les seves postures tenen totes les característiques d’una mort per asfíxia. La temperatura del vent que va impactar sobre rostres i cossos va arribar a superar els cent graus centígrads. D’onada piroclàstica, encara n’hi va haver una altra a les vuit del matí, més intensa que l’anterior. La seva força expansiva es va estendre una trentena de quilòmetres i va arribar fins al port d’Estàbies.