dimecres, 20 de desembre del 2017

Sirenes gregues i sirenes nòrdiques

   Les sirenes, dins de la tradició grega, eren genis marins, meitat dones i meitat aus. La seva ascendència no està gens clara. Segons les versions més comunes del mite, són filles de Melpómene (musa de la tragèdia) i de Aquelous (déu del riu homònim). 
   Per al poeta Ovidi, les sirenes no sempre van tenir aquesta forma, sinó que al principi eren dones molt belles companyes de Persèfone, abans que fos raptada per Hades. Quan va succeir el segrest, elles li van demanar als déus que els donessin ales per poder anar a la recerca de la seva amiga. Una altra versió diu que la seva transformació va ser un càstig de Demèter per no defensar a la seva filla d´Hades i impedir el segrest. 
   Vivien en una illa del Mediterrani que tradicionalment és situava enfront de la costa italiana meridional, i amb la música que tocaven atreien als marins, que atordits pel so, perdien el control del vaixell que s'estavellava contra els esculls. Llavors devoraven als imprudents navegants. Així, Odisseu, home molt enginyós i alhora curiós, quan s'anaven acostant a la illa temuda, per consell de Circe, va ordenar als seus homes que es tapessin les oïdes amb cera, i ell, que no podia amb la curiositat d'escoltar-les, es va fer amarrar al masteler, amb l´ordre que, passés el que passés, no el deslliguessin. En escoltar els cants de les sirenes va voler deixar-se anar però els seus companys no l'hi van permetre. 


L'aparença física de les sirenes va evolucionar. La seva transformació en criatures meitat dona, meitat peix, amb la part inferior recoberta d'escates, es remunta aparentment a l'Edat Mitjana i a les llegendes cèltiques i germàniques. Però, ja sota l'Imperi Romà, les confonen amb les Nereides, les cinquanta filles de Nereu, déu marí, i de Doris, descendent del Tità Oceà. Les belles Nereides eren, doncs, les nimfes del mar. Habitaven en el Mar Mediterrani. Una de les Nereides, Anfitrite, va ser amant de Posidó i mare dels Tritons. Protegien als vaixells, i no cantaven per atreure als marins, sinó per complaure al seu pare. Els antics van descriure a les Nereides amb el cos cobert d'escates i formes de peix

Com dèiem, és molt important distingir entre les sirenes gregues i les anomenades sirenes nòrdiques. Aquestes últimes, les mermaids, si viuen efectivament en el mar; encara que no es troba cap referència concreta a les capacitats dels seus cants. L'atractiu que generen les mermaids prové, en realitat, del seu cabell, generalment llarg i ros, que acostumen a pentinar recolzades en alguna roca del mar o propera a la costa. Elles senten predilecció pels mariners, i tendeixen més a l'ajuda que a la traïció. Són molts els casos en els quals mariners i guerrers de tota classe s'han enamorat d'elles, doncs la seva bellesa era famosa. Al nostre país, a Galícia, trobem éssers que també se serveixen del seu cabell, com les Mouras, per embaladir als mariners que tenen la sort de veure-les.

El cabell de les sirenes, i el fet de pentinar-se, és una marca de sexualitat i sensualitat que prové dels segles centrals de l'Edat Mitjana. Una última diferència aclaridora entre un tipus i un altre de sirenes podem extreure-ho del mitjà en el qual viuen les unes i les altres. Com ja hem pogut veure, les sirenes viuen en illes i solquen els cels; mentre que les mermaids viuen en l'aigua i solament ocasionalment surten a la superfície , gairebé sempre amb finalitats positives.

Ovidi torna de l´exili

   Després de 2.000 anys, s´ha fet justícia amb Ovidi: el Parlament romà ha revocat la sentència d´exili imposada per l´emperador August al poeta romà. A continuació, teniu l´enllaç a la notícia publicada al diari:


divendres, 15 de desembre del 2017

Lucrècia

Lucrècia és una figura llegendària en la tradició romana. Segons la versió de Titus Livi sobre l'adveniment de la República, el darrer rei de Roma, Luci Taquini el Superb, que va regnar entre el 535 i el 510 aC, tenia un fill indomable anomenat Tarquini. Lucrècia era filla d´un il·lustre romà Espuri Lucreci Tricipitini, i es va casar amb el cosí de Tarquini, Luci Tarquini Col·latí.
Desprès de molts intents infructuosos de seduir-la, Tarquini va violar Lucrècia. Es diu que va entrar per la porta tractat com un convidat amb tots els honors, ja que les matrones romanes havien de tractar amb molt de respecte als convidats. Desprès es va colar dins la seva habitació i la va forçar.  Aquesta, horroritzada pel crim comés,  va reunir tota la seva familia i els hi va comunicar el que havia passat. Un cop fet això es va suicidar clavant-se un ganivet.

Tot contemplant el cos mort de Lucrècia, un parent seu i cònsol romà, Luci Juni Brut, va acompanyar al pare de Lucrècia a Roma a incitar al poble a revoltar-se contra la monarquia i la dinastia dels Tarquinis. Els Tarquinis van haver de fugir de Roma cap a Etrúria. Amb això es va implantar la República Romana.


divendres, 8 de desembre del 2017

La reina Dido

Dido 

Fundadora i reina llegendària de Cartago, dona intel·ligent i moderna. Els autors com l'il·lustre Virgili, la van immortalitzar per sempre a traves del seu amor impossible amb el heroi Enees, serà la base del futur conflicte entre els romans i els cartaginesos...

                                             Enees informa Dido sobre la caiguda de Troia

La seva història
Dido, també coneguda amb el nom d'Elissa (que era una deessa), era filla del rei Mattan I i princesa de Tir (Fenícia). La seva vida se situa a l'entorn del 800 aC.
Quan va morir el seu pare, és el seu germà Pigmalió que el va succeir com a rei malgrat que el Mattan mort havia disposat que deixava la sobirania repartida equitativament entre Dido i Pigmalió. Ella es va casar amb el seu oncle Acerbes que era sacerdot del Merqart (equivalent tiri de l'Hèracles). Aquest tenia un gran tresor. Gelòs, Pigmalió va fer matar el marit de la seva germana. Després d'això, Dido es va escapar de Tir al capdavant d'un grup de seguidors i van atracar a la regió del nord d'Àfrica, l'actual Tunísia. A la costa, el rei local, Iarbas, li va vendre tanta terra com pogués abastar la pell d'un toro. Astuta, Dido va tallar la pell del bou a tires i aixi va poder aconseguir una gran parcel·la de territori. Es deia que per això la ciutadella cartaginesa era anomenada Birsa (Pell). Segons els historiadors, Iarbas, amb el suport dels consells cartaginesos, va pressionar Dido perquè es casés amb ell. Però ella, que ja havia jurat que mai es tornaria a casar, es va llançar a les flames d'una pira.

El seu mite
Enees, després de la caiguda de Troia, buscava el lloc ideal per fundar la seva pàtria. Durant el seu viatge, va atracar a Àfrica i va veure que es construïa la ciutat de Cartago. Dido el va acollir, escoltar la seva història, se'n va enamorar apassionadament i van fer l'amor en una cova amb la certesa que s'havia compromès irrevocablement a casar-se. Enees va aprofitar aquest període per reparar les naus i donar descans als seus homes. Però quan va començar realment a considerar de quedar-se a Cartago i casar-se amb Dido, Júpiter va enviar Mercuri per a qué li digués que el seu destí era a Itàlia i no a Àfrica. Aleshores, malgrat les súpliques de la dona, Enees abandona Cartago amb les naus. Dido va manar que s'aixequés una pira amb l'intenció de destruir tot el que li feia pensar en el seu amant. Però quan es va encendre el foc, es va llançar a les flames després de clavar-se l'espasa que Enees li havia donat. Amb aquesta última acció, jurà venjança.
És d'aquesta manera que els romans explicaven la base del conflicte amb Cartago.

dijous, 7 de desembre del 2017

El velló d'or

 A la mitologia grega, el velló d'or era el velló del moltó (una mena de xai) alat Crisomal·los (Χρυσομαλλος).
El mite del Velló d'or comença amb Atamant, rei de la ciutat d'Orcomen. Aquest es va casar per primer cop amb la deesa Nèfele amb qui va tenir dos fills, Hel·le i Frixos. Més tard es va casar amb Ino, filla de Cadme. Ino, gelosa dels seus fillastres, va voler matar-los. En alguns mites es diu que va persuadir a Atamant de que matar a Frixos era l'única manera d'acabar amb una fam. El cas es que Nèfele (o el seu esperit) es va aparèixer als seus fills amb un moltó de llana d'or. Els nens van pujar al moltó per fugir pero Hel·le va caure i es va ofegar a l'estret de l'Hel·lespont (nombrat així en el seu honor). El moltó va portar a Frixos a Còlquida, on va sacrificar l'animal en honor a Ares i va penjar la seva pell a un arbre (segons el mite, un roure) la qual va ser custodiada per un drac. El moltó es va transformar en la constel·lació d´Aries. 

S'han fet moltes interpretacions sobre el velló d'or, com per exemple que la seva historia significava l'arribada de la ramaderia a Grècia, o que aludia al blat daurat o al sol. També s'ha relacionat molt el color or amb el color porpra (color dels déus i amb un significat de riquesa). 
També s'ha relacionat el velló d'or amb amb un mètode per extreure or dels rius. Això es degut a que s'han trobat pells d'ovella a marcs de fusta penjades o a arbres a Grècia. 



dimarts, 5 de desembre del 2017

L'assassinat de Juli Cèsar:


Ens situem cap al final de la República romana, l'any 44 aC, no fa gaire temps que Juli Cèsar va sortir victoriós de la segona guerra civil romana que va tenir lloc entre els anys 49 aC i 45 aC i va enfrontar el bàndol dels pompeians contra el bàndol dels cesarians. Després de la fi del conflicte, el senat va donar a Juli Cèsar diversos honors i títols entre els quals destaquen els següents: Tribunus plebis (tribú de la plebs), censor, cònsol, procònsol, Pater patriae (pare de la pàtria) i dictador. Com que no hi havia una oposició real a la seva persona i els vots sempre anaven a favor seu, Cèsar va augmentar el senat fins a 900 senadors, la gran majoria eren alts càrrecs que l'havien fet costat durant la guerra civil.

La tercera vegada que va ser nomenat dictador, alguns senadors volien que no es tornés a votar el seu càrrec fins nou legislatures després. Finalment el senat va designar-lo Dictator perpetus (dictador perpetu). Va ser en aquell moment que els detractors van començar a conspirar contra Juli Cèsar, es van anomenar libertatores (Alliberadors), finalment van decidir assassinar a Cèsar durant una reunió del senat, la qual es duria a terme al Teatre de Pompeu, ja que l'edifici oficial del senat estava sent restaurat.
Durant la reunió del 15 de març (Idus de març), els liberatores, liderats per Gai Cassí Longí (Cassius) i Marc Juni Brut (Brutus), van assassinar a Juli Cèsar apunyalant-lo 23 vegades (tot i que segons l'autòpsia de Suetoni, només una punyalada fou letal) va ser en aquest moment on la cultura popular diu que Juli Cèsar, en veure a Brutus, va dir una de les seves famoses frases, tu quoque, fili mi? (tu també fill meu?). Una vegada mort Juli Cèsar, Brutus va girar-se per explicar i convèncer als altres senadors que no havien participat en el complot de què els havien de recolzar per retornar definitivament la llibertat a Roma, però molts d'ells ja havien marxat espantats de la sala.
L'assassinat va provocar la tercera guerra civil romana que va finalitzar l'any 42 aC amb la proclamació de l'emperador August que va posar fi a la República.