dijous, 30 de març del 2017

Το Πάσχα

  En pocs dies s´iniciarà a Grècia la Setmana Santa o Pascua, coneguda com Το Πάσχα. Aquesta és la festivitat religiosa més important de l´esglèsia ortodoxa grega. Les celebracions arrencaran el diumenge 9 d´abril, Diumenge de Rams (Κυριακή των Βαίων) i culminaran el dissabte 15 a la nit amb la celebració de la resurrecció de Crist.

  Com que són moltes les activitats que es fan i una mica diferents de les nostres, que seguim el ritus catòlic, us deixem aquí un enllaç a un article d´un espanyol que va tenir l´oportunitat de viure in situ totes aquestes celebracions.



dilluns, 27 de març del 2017

El dia de la Independència a Grècia

   El 25 de març es celebra cada any el dia de la Independència a Grècia. Aquest dia desfilades militars a les ciutats més importants del país rememoren l´inici de l´alliberament de Grècia del jou turc. Durant 400 anys Grècia va estar sotmesa a l´Imperi otomà fins l´any 1821, en què l´arcabisbe de Patras, Germanós, va alçar la bandera grega i va jurar davant de tothom "llibertat o mort" (Έλευθερία ή Θάνατος), que ha esdevingut l´eslògan nacional del poble hel.lè.


   Les gran potències europees, Gran Bretanya, França i Rússia, van recolçar militarment la guerra. Intel.lectuals europeus, com el poeta anglès lord Byron, es van implicar enormement en el conflicte. El 1827 la flota francesa va derrotar a la turca a la batalla de Navarino, que va significar el desenllaç inminent de la guerra.

   Com deiem, aquest dia és festiu i es celebren nombroses activitats arreu del país: desfilades, concerts, danses populars... A més, les famílies es reuneixen per dinar plegats. El plat típic d´aquest dia és el bacallà acompanyat d´una salsa d´all, la skordaliá.

"Sin embargo, si queremos llevar más lejos nuestro examen, nos damos cuenta de que el sentido secreto del destino griego fue constantemente la transmutación de la esclavitud en libertad. En efecto, a través de todos los sucesos de la historia griega, aparentemente contradictorios, se descubre una armonía interna, un elemento estable e inmutable que ha constituído la esencia de esta raza: es la lucha por la libertad".
(Nikos Kazantzakis, El hombre helénico)

dimecres, 22 de març del 2017

Ovidi, el poeta de l´amor i de l´exili

   Aquest any celebrem el segon mil.lenari de la mort del poeta romà Ovidi. Pot ser per a molts el seu nom no us dirà res d´especial, però ben segur que heu llegit algun fragment d´alguna de les seves nombroses obres. De totes, la més famosa és, sens dubte, les Metamorfosis, poema molt extens en què narra un reguitzell de mites que tenen la transformació o la metamorfosi com a element comú: Apol.lo i Dafne, Eco i Narcís, Pigmalió i Galatea, Aracne, etc., formen part del seu repertori.

   Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 a. C. en una família benestant. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seva formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va abandonar per dedicar-se plenament a la poesia, segons li permetia la seva situació econòmica, gràcies a la qual podia ser més independent que poetes com Virgili o Horaci. 
   L'any 8 dC. l´emperador August condemna Ovidi a l'exili, l'obliga a abandonar Roma i a viure desterrat a Tomis, una ciutat de la costa occidental del mar Negre (l'actual Constança, a Romania), a l'últim confí de l'Imperi i de la civilització. Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et error "un poema i una equivocació". Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per l´emperador, però sobre el error comès pel poeta s'han formulat multitud d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August tria un càstig cruel en apartar el poeta de tot allò que és el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot sol, sense cap amic ni la seva muller, que es queda a Roma per tenir cura dels seus interessos. De tota manera no va deixar d'escriure sinó que la seva poesia va donar un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies doloroses on hi expressa el seu patiment.
   Malgrat els incessants precs del poeta, August morirà sense perdonar-lo i al cap d'un temps, al 17 dC.,  la mort arribarà a Ovidi, encara exiliat a Tomis, i l'impedirà acabar les Pòntiques, el seu darrer poema.

 


dimarts, 21 de març del 2017

Els marbres del Partenó

   Construït entre 442 i 432 aC, el Partenó és, de ben segur, l´edifici més emblemàtic de la ciutat d´Atenes. Estava dedicat a la patrona d´Atenes, la deessa Atena, i albergava una gegantina escultura de la filla de Zeus feta d´or i d´ivori. El temple, que presidia l´acròpolis, no era només la casa de la deessa: era el símbol del poder d´Atenes i del moment d´esplendor que vivia la ciutat, que tot just acabava de véncer els perses a les Guerres Mèdiques.


   La història d´aquest monument és ben curiosa: de temple pagà a esglèsia cristiana i mesquita musulmana, ha patit incendis, saquejos i fins i tot una explosió que el va deixar convertit en una veritable ruina. Però el pitjor de tots, segons diuen alguns, va ser l´espoli que va dur a terme Lord Elgin, ambaixador del govern britànic durant l´ocupació otomana. Una bona part dels relleus i de les estàtues que el decoraven van anar a parar al Museu Britànic, on encara avui dia hi són exposades. 
    Moltes i diverses han estat les formes en què el govern grec ha reclamat que els marbres siguin retornats al lloc que els pertoca, però fins ara els esforços han estat inútils. Per als grecs, com deia Melina Mercouri, els marbres són "el nostre orgull, els nostres sacrificis, el nostre símbol d´excel.lència més noble". Però, està prou justificada aquesta petició? Realment, els marbres, han de tornar a Atenes? Aquí us deixo un article d´una jove professora de cultura clàssica, on hi reflecteix la seva opinió argumentada sobre aquesta qüestió:

http://www.thecult.es/arte/deben-regresar-a-atenas-los-marmoles-del-partenon.html

I vosaltres, què en penseu?

dijous, 9 de març del 2017

Mapa històric

   Navegant per internet, no fa gaire, vaig trobar un mapa completament diferent dels mapes que estem acostumats a veure. No hi havia països, ni regions ni rius ni muntanyes. Era una mapa històric on hi apareixien els imperis que s´han anat succeint al llarg de la història de la humanitat. Però el més curiós era com hi sortien representats. Cada imperi ocupava al mapa l´espai proporcional al seu poder, de tal manera que, amb un cop d´ull, podies visualitzar quina potència mundial dominava la terra en un període concret de la història.
   Aquí us deixo l´enllaç: