dimecres, 30 de novembre del 2016

La Il.líada

Avui a classe de Grec hem parlat sobre els poemes homèrics, especialment sobre la Il.líada, i h´hem llegit també algun fragment. No cal insistir en la importància d´aquest poema, origen i referència per a la literatura occidental, i encara avui dia font d´inspiració per a artistes de totes les disciplines. 
Aquí us deixo un poema d´un altre gran poeta grec, Konstantinos Kavafis (1863-1933), considerat un dels poetes més importants del segle XX. En aquest poema, Kavafis fa servir la guerra de Troia com a pretext per a parlar d´alguna cosa molt més àmplia i atemporal. 

TROIANS
Són els nostres, esforços de desventurats,
són els nostres esforços com els dels Troians.
Així que una mica d’èxit ens arriba,
així que ens redrecem una mica,
ja comencem a tenir coratge i belles esperances.
Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.
Són els nostres esforços com els dels Troians.
creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l’animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.
Més quan arriba el moment crític,
La decisió i l’audàcia ens abandonen;
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot el llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.
No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s’inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostres dies ploren.
Amargament Príam i Hècuba ploren per nosaltres.


                                                    (Trad.: Alexis Solà)

Quin creieu que és el significat del poema? A qui anomena Kavafis "els troians"?

dilluns, 28 de novembre del 2016

Què és la salsa 'garum' i per què en sentirem a parlar

D'origen romà, el 'garum' torna a aparèixer en alguns plats actuals i es reivindica com a salsa nostrada. La soja, tan estesa actualment en la nostra cuina, és una importació asiàtica. El seu èxit a Catalunya ha posat de manifest l’admiració per les salses amb un toc amarg, i ha engrescat alguns cuiners a revisar els annals de la història de la cuina i retrobar-se amb el garum, una salsa que surt de la fermentació a base d’espines de peix. Aquesta preparació era molt apreciada a l’antiga Roma i es va estendre a casa nostra quan era colònia romana. Al Museu d’Història de Barcelona detallen que la base del garum consistia en la maceració en sal de vísceres del peix -ous, sang, budells, ganyes, etc.- barrejades sovint amb peixos petits sencers i també amb oli i vinagre.

La salsa de l'Imperi
Actualment la podríem considerar com la salsa de soja dels romans”, explica l’excap de cuina d’El Bulli i creador dels restaurants Dos Palillos i Dos Pebrotsm, Albert Raurich, que investiga les receptes dels nostres avantpassats per dotar-les novament de contingut. Malgrat que se’n comenci a reivindicar el seu ús, el garum és encara un bé escàs en l’oferta gastronòmica nostrada. “No creiem que ja estigui recuperada, però és cert que últimament alguns cuiners, com nosaltres, estem fent elaboracions que poden contribuir al seu ressorgiment. A més, que nosaltres sapiguem, un científic ja l’ha desenvolupat comercialment”, explica Raurich, en referència al producte Flor de Garum, obra de l’extremeny Álvaro Rodríguez.
En col·laboració amb la Universitat de Sevilla, arqueòlegs i enòlegs, Rodríguez ha analitzat les restes de garum trobades en una àmfora romana a Pompeia i ha elaborat el que diu que és el garum més autèntic, tot i que ningú pot assegurar al 100% com era la salsa originalment.



Gustos i aplicacions
Raurich considera que la recuperació de la recepta es justifica perquè és una salsa molt interessant pel que fa al gust i les aplicacions: “Per tant, no podem entendre que una salsa que va marcar una època sigui tan desconeguda”. El xef continua dient que, sent com és una salsa que apareix als llibres d’història, la desaparició del garum és com si fa milers d’anys l’avui omnipresent quètxup s’hagués extingit. El secret més ben guardat del garum és el seu gust. En tractar-se d’una elaboració en què un dels principals ingredients és la sal, té un regust fort i salat. “Ara bé, en participar-hi la fermentació, també hi trobem aromes i gustos de llevats, torrats i agres. I, si està ben feta, pot tenir tocs relativament dolços. En el nostre cas, també hi trobem connotacions herbàcies”, detalla Raurich.

Idees per maridar el 'garum'
Es tracta d’una salsa perfecta per a elaboracions suaus, ja que els aporta “un toc salat molt interessant que potencia el seu gust”, subratlla el xef, que també recomana tastar-la amb el peix perquè aporta salinitat i profunditat. En maridatge, segons la sommelier de Dos Palillos i Dos Pebrots, Tamae Imachi, es pot combinar amb un vi blanc floral, o vi negre afruitat. “Amb sake seria una aposta arriscada però fantàstica, ja que tots dos tenen aquestes notes de llevat”, remarca Imachi. A més, la seva contribució a la dieta és saludable i facilita la digestió. Segons l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura, la FAO, el consum de vísceres d’animals aporta proteïnes “d’un alt valor biològic”, a més de greixos insaturats. Aquest aliment també conté ferro, zinc i vitamina A i C. Un altre avantatge d’aquesta salsa és que es pot fer a casa, tot i que la fórmula és encara un secret, precisament per intentar retrobar-se amb aquella recepta original silenciada per la història. A Dos Pebrots estan treballant per afinar la recepta, però en la seva elaboració hi ha algunes màximes a seguir: un cop fermentada la mescla i filtrada, “el millor és conservar-la ben tapada i en un lloc fred”.

Ben documentada
A causa del seu alt contingut en sal i la seva prèvia fermentació, és difícil que la salsa garum s’espatlli. “En l’època romana, el seu gust podia variar si s’hi afegien gambes, garotes, ostres, escopinyes, cloïsses o altres mol·luscs”, assenyalen al Museu d’Història de Barcelona. Tal com asseguren, queden restes de les estances on es rentava, trossejava i emmagatzemava el peix un cop salat. El garum també apareix en textos clàssics. De fet, està documentada l’elaboració de la salsa amb tot tipus de peixos grans i petits. Segons aquests escrits, una de les varietats més populars de garum en l’antiguitat era el garum a la sang, a partir de vísceres de tonyina. Per últim, Raurich comenta que el garum es pot aplicar allà on es vulgui. En brous, sopes, vinagretes, salses i amanides, per citar algunes viandes. Potser estem assistint a una revolució que encara no ha esclatat però que alguns ja hem tingut el plaer de tastar.

El secret és a la salsa
D’entre les nombroses fórmules assajades en els 2.000 anys d’existència del garum, hi ha uns punts comuns que permeten reconstruir-ne diverses receptes.  A partir del receptari romà De re coquinaria, investigadors com el professor italià Attilio A. Del Re n’han extret les línies mestres. D’acord amb les receptes del gastrònom romà Marcus Gavius Apicius, De re coquinaria proposa una mescla que comença amb una preparació de salmorra (aigua i sal) que cal posar a bullir amb un terç del peix i amb una branca d’orenga. Quan l’ebullició hagi desfet el peix, cal filtrar el resultat dues o tres vegades amb una gasa ben neta i ja es pot degustar. Tanmateix, tradicionalment, el procés d’ebullició no hi és i la salsa s’aconsegueix amb fermentació, deixant la barreja de sal i peix (a més de les herbes i espècies que es vulguin afegir) macerar al sol uns mesos mentre de tant en tant es va removent i afegint aigua si cal. El del garum és un secret molt ben guardat.

Extret de NATÀLIA COSTA, Ara.cat, BARCELONA, 25/11/2016

dimecres, 23 de novembre del 2016

VESTIR A LA "ROMANA"

Després de llegir l´entrada sobre la vestimenta de les matrones romanes, m´ha vingut al cap la següent imatge:


Noies, qui de vosaltres no ha tingut unes sandàlies com aquestes o molt semblants? No us recorden una mica a les sabates que portaven les dones a l´antiga Roma?

Sabates romanes, Museus Capitolins

I els vestits? No trobeu que està molt de moda un tipus de vestit que ben podria haver estat portat per una puella romana?


Font: modaellas.com






dilluns, 21 de novembre del 2016

Vestimenta de la matrona romana

Existeix una idea equivocada de la manera de vestir-se i adornar-se que tenien les dones casades d'alta societat romana, les quals anomenem  matrones romanes. 
En el cine i últimament en la televisió ens tenen acostumats a mostrar les dones romanes molt arreglades, amb pentinats molt rebuscats, vestides amb vestits de vaporoses teles de seda i confeccionats de formes molt diverses, això ens ha portat a una idea molt equivocada i allunyada de la realitat, de que les dones romanes anaven ensenyant el seu cos a casa i en públic.
Generalment anaven molt tapades, i de fet per en públic o pel carrer no havien de mostrar el seu cos, tampoc les mans i molt poc el cap.

Ab laeva rite probatum: Pater Aeneas

Ab laeva rite probatum: Pater Aeneas: Estoy en estos días explicando a mis alumnos el surgimiento de la épica romana, y, cómo no, si se habla de épica romana hay que hablar de l...

DE PALAU A ESGLÈSIA: LA BASÍLICA

El mot basílica prové del llatí, basilica, que al seu torn prové del grec, basileús, que volia dir "rei". Els grecs havien anomenat basiliké a una gran sala rectangular que hi havia als palaus dels reis orientals, com per exemple el rei de Pèrsia, i que era el lloc on aquests monarques hi tenien el tro i feien les audiències reials. Els romans, inspirats-se en la forma d´aquestes grans sales, van crear un edifici similar, que anomenaren basilica, tot mantenint el seu nom original grec.
Van situar aquest edifici al fòrum, i es va convertir en el lloc on es celebraven els judicis i s´hi feien activitats comercials. Tenia una estructura rectangular, i habitualment estava formada per tres naus allargades, aguantades per columnes. Els sostres alts permetien obertures o fenestrae per a deixar entrar la llum. Al fons de la nau central, més ample que les altres dues, hi havia una exaedra on hi seien les autoritats o, en el cas dels judicis, el pretor. També hi havia un altar on s´hi feien sacrificis abans de tancar un negoci important.
A continuació, hi teniu una reconstrucció d´una basílica.


Quan, al segle IV es va imposar el cristianisme com a religió oficial de l´Imperi i, per tant, els cristians van poder sortir de les catacombes on hi havien viscut amagats i on fins aleshores havien fet les cerimònies religioses, la basílica va ser aprofitada com a temple per a oficiar-hi els ritus, degut a les seves dimensions, la seva ubicació, al centre de la ciutat, i al fet que no hi havia estat utilitzada per a fer-hi rituals pagans.

Basílica paleocristiana de Santa Sabina (segle V), Roma


dissabte, 19 de novembre del 2016

L'ORIGEN DEL SÍMBOL @

Segurament quan escolteu el terme arroba penseu què es un invent de la "era tecnològica". Però, no és així, la seva història es molt més antiga i el seu origen arriba al llatí. Els àrabs ja la utilitzaven feia segles, i els mariners la empraven habitualment per detallar el contingut de les bodegues dels seus vaixells.

Document àrab
El símbol @ és antic, conegut i usat en l'Edat Mitjana, fa més de 500 anys. 
La majoria d'historiadors accepten que l'origen de la paraula "arroba" prové de l´àrab, concretament del terme "ar-roub", que significa quart o quarta part.

Encara que el símbol de la espècie d'a tancada amb un cercle, té orígens en els encarregats del copiar el llibres en llatí, a mà. Utilitzaven "@", unint entre sí les lletres "a" i "d" per formar la preposició llatina "ad", que significa "fins" o "cap a".

És lògic, si has de copiar centenars de paraules a mà varies vegades, el més probable és que busquis totes les formes possibles per estalviar temps i treball. 
A poc a poc, la "@" va anar fent-se popular en altres àmbits, i va començar a aparèixer a llocs, com per exemple, en les cartes oficials redactades en llatí abans del nom del destinatari.

De ad a @

S'utilitzava també com a unitat de mesura, amb un valor que variava segons el producte que estiguessis comercialitzant.
Un dels documents més antics que es coneixen que conté una "@" impresa data de l'any 1536, i es tracta d'una carta enviada per un mercader italià des de Sevilla a Roma. En l'escrit es detalla l'arribada de tres vaixells provinents d'Amèrica, carregats de tresors. 

Però la relació de la "@" amb el correu electrònic és molt posterior a tot això. Quan l'enginyer Ray Tomlinson, que va crear l'e-mail a 1971, estava buscant un símbol que servís per identificar les adreces de correu, un dels pocs disponibles en els teclats era justament l'arroba.



Marina Barrera Hernández 
1r Batxillerat D

dimecres, 16 de novembre del 2016

Pentinats romans


Els romans, sobretot les dones, tenien molta cura del seu aspecte físic, i això inclou els seus pentinats.

Els pentinats dels homes no tenien gaire misteri: la gran majoria portava els cabells rapats al zero o curts, però els més joves podien portar-los més llargs.

Els pentinats femenins, per contra, tenen més per explicar, els de les matrones eren els més complicats. La moda va anar canviant en les diferents èpoques de Roma, les emperadrius i dones de la reialesa van ser preses com a model i els seus pentinats van marcar estil. Aquí destacaré els pentinats més coneguts. Inicialment, s’arreglaven de manera molt simple amb un pentinat republicà (ratlla al mig i un monyo). El pentinat més antic és el pentinat Octàvia, del període August. Consisteix en un tupè i una trena recollida en un monyo semicircular al clatell. Un altre d’aquest període va ser el pentinat de nus de Lívia, anomenat així pel rul al front (nodus). Consisteix en el cabell del front i els laterals ondulats cap a dins i recollits en un monyo al clatell. A l’època Flàvia, el més conegut va ser el “niu d’abelles”, un tupè fet amb rínxols i la resta del cabell recollit en trenes. Moltes esposes portaven un pentinat conegut com sex crines, amb sis trenes, igual que les vestals i les sacerdotesses. Durant molt de temps va ser moda els cabells rossos, les que no eren rosses s’aclarien els cabells amb greix de cabra i cendra de fusta de faig.

Les romanes necessitaven l’ajuda de les ornatrix, expertes perruqueres sovint esclaves, per fer-se aquests pentinats. A més, no faltaven els postissos, les perruques, tints, tònics i olis per suavitzar el cabell i estimular el seu creixement, ornaments com perles, cintes, flors... Utilitzats sobretot per a recepcions de gales o festes. Tenien un aparell, calamistrum, que s'escalfava al foc i es feia servir per arrissar el cabell. Els homes a vegades utilitzaven aquests productes, però no estava gaire ben vist.

Alba Barragán Muñoz, 1r Batx D

                                                               

     

dimecres, 9 de novembre del 2016

Etimologia curiosa

Si busquem en la etimologia de les nostres paraules, trobem que el grec n’és l'origen de la evolució que han fet fins arribar als nostres dies. A continuació, podeu llegir uns exemples que m'han semblat curiosos.

Gimnàs: Prové de la paraula grega γυμνός que significa estar nu, sense vestir. El seu significat actual s’explica perquè a l’antiga Grècia educaven als joves en el το γυμνάσιον, que era l’escola de gimnàs. En aquests centres els joves aprenien educació física i solien estar sense roba.
Pels grecs, l’educació física era igual d’important que la cognitiva.

Amfitrió: Aquesta paraula deriva del nom d’un home, protagonista d’un mite. Aquest mite ens explica com Amfitrió (Αμφιτρύων), fill de Alceo (rei de Tirint i nét de Perseu) tenia una esposa anomenada Alcmena. Aquesta era molt bonica, tant que Zeus la desitjava i va prometre que seria la última mortal amb què estaria. Un dia Amfitrió se’n va anar a la guerra i Zeus va aprofitar l’oportunitat per agafar la forma d’Amfitrió perquè així ella no se n´adonés i poder tenir relacions sexuals, d’on va néixer Hèrcules. Quan més tard el vertader Amfitrió va tornar van descobrir l’intrús.
Avui dia entenem com amfitrió a una persona que rep convidats a la seva llar, igual que va fer Amfitrió amb Zeus.

Hermafrodita: Hermafrodit (Ἑρμαφρόδιτος) era fill d´Hermes i Afrodita. Quan Hermafrodit va créixer fins arribar a ser un jove formós, va decidir anar-se’n a recórrer les terres gregues. Un dia molt calorós, Hermafrodit va veure un llac i va decidir banyar-s’hi nu. Salmacis era l’esperit d’aquell llac i quan va observar el cos d’Hermafrodit va sentir una gran atracció cap a ell. El va intentar seduir per ell s’hi va negar. Salmacis, lluny de rendir-se, el va abraçar fortament i el va arrossegar fins al fons del llac i mentre estaven forcejant l’esperit del llac va demanar als deus que unissin els seus cossos. Els deus fen cas a la seva súplica, van fusionar els dos cossos en un de sol, de doble sexe. De cintura cap a dalt de dóna i de cintura cap abaix d’home.
Així doncs, actualment Hermafrodita té el significat d’un ésser viu amb els dos sexes.


Melancolia: Melancolia procedeix del terme grec  μελαγχολία, format per μέλας (negre) i χολή (bilis). Antigament es creia que la tristesa extrema era provocada per una malaltia de fetge que feia que aquest produís bilis de color negre. Així ho deia Aristòtil, entre molts d’altres.

Mireia Argelés Ruiz
6è D

dilluns, 7 de novembre del 2016

L'esperanto, la llengua que no va substituir el llatí




Fins a l'Edat Moderna, el llatí va ser a Europa la llengua franca dels filòsofs, científics, religiosos i estudiants, independentment de la seva llengua materna.

Tanmateix, primer amb el Renaixement i després amb el Romanticisme, el llatí va perdre aquest paper de llengua de cultura internacional. En un primer moment, des del segle XVIII, el francès va assumir les funcions fins aleshores reservades al llatí, però el seu esplendor no va ser gaire durador, ja que després de la Primera Guerra Mundial, i definitivament després de la Segona, l'anglès es va postular com a llengua internacional global hegemònica.

Hi ha, però, a banda d'aquesta lluita de poders entre les potències del moment, un moviment paral·lel, vinculat amb les aspiracions del moviment obrer, que aspirava a crear una llengua internacional neutral (que no fos pròpia de cap poble) que servís per a la comunicació en igualtat entre totes les nacions del món.

En la recerca d'aquests ideals, durant l'últim terç del segle XIX es van crear desenes de llengües a Europa, però només una d'elles va assolir un èxit que la situés en l'esfera pública com una alternativa real al francès per a la comunicació internacional: l'esperanto.

L'esperanto és una llengua artificial a posteriori, el qual, aplicat a les llengües, vol dir que tot i ser inventada es basa en llengües ja existents, que va ser creada el 1887 pel Dr. Zamenhof, un metge jueu polonès.

Té com a principals característiques una gramàtica molt simplificada i totalment regular, sintetitzada en 16 normes fonamentals, i un vocabulari principalment pres del francès, l'anglès, l'alemany i el llatí.
Des del seu naixement fins a la Segona Guerra Mundial, va créixer tant que sindicats i organitzacions obreres de tota Europa van utilitzar-la activament com una eina per a la seva lluita, s'hi van fer traduccions d'obres literàries de tot el món i fins i tot va originar una literatura pròpia.
Esperanta Flag Clip Art at Clker.com - vector clip art online, royalty ...
Bandera esperantista


Això no obstant, la Segona Guerra Mundial, igual que va desinflar els moviments obrers en auge fins aleshores, també va enfonsar el moviment esperantista, i des de llavors que l'anglès és la llengua hegemònica i indiscutible de la ciència, la tecnologia, el comerç, la cultura, etc.

Avui, però, encara hi ha desenes de milers de parlants d'esperanto a tot el món i una comunitat esperantista molt activa i compromesa. Per a més informació:

UEA (Associació Universal d'Esperanto): http://uea.org/info/es/kio_estas_uea
KEA (Associació Catalana d'Esperanto): http://www.esperanto.cat/web/
Lernu! (Web per a l'aprenentatge de l'esperanto): http://lernu.net/ca





EL LATÍN SIGUE VIVO

Interessant article a La Vanguardia sobre els llatinismes que estan present a la nostra vida quotidiana:

http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20141017/54417114923/el-latin-sigue-vivo.html

dijous, 3 de novembre del 2016

L´ALTAR DE PÈRGAM

Com cada any, els alumnes de segon de Batxillerat del Satorras faran un viatge de fi de curs a Berlin. Aquest any, però, no podran admirar una de les joies de l´art grec que es troba al Pergamonmuseum i que dona nom a aquest museu berlinès, el famós altar de Pèrgam.

L´altar fou construït entorn de l´any 180 aC a la ciutat de Pèrgam, actual Bergama, al nord-oest de Turquia,  per encàrrec del monarca hel.lenístic Eumenes II amb la intenció de servir com a lloc per a fer sacrificis als déus, especialment a Zeus i Atena. L´estructura constava d´una escalinata envoltada d´un pòrtic amb columnes jòniques, tota feta de marbre blanc. Al mig hi havia un pati central on hi havia situat pròpiament l´altar destinat a fer-hi els sacrificis. El més impressionant, però,  és el fris decorat amb escultures en relleu que envolta tota l´estructura, on hi ha representada la lluita entre els déus de l´Olimp i els Gegants. Tal i com explica el mite, els Gegants, fills de Gea i Urà, es van alçar contra els déus olímpics per arrabassar-los el domini de l´univers. Els cossos dels personatges que hi apareixen expressen tal moviment i una tensió que confereix a l´obra un enorme dramatisme. A l´altra banda del fris hi ha representada la història de Tèlef, heroi  fundacional de Pèrgam.

L´any 1871 l´enginyer alemany Carl Humann, aficionat a l´arqueologia, va trobar algunes restes del fris encastades a la muralla de Pèrgam i les va enviar a Berlin. Pocs anys després, l´arqueòleg alemany Alexander Conze va demanar a Humann que iniciés l´excavació de l´acròpolis. D´aquesta manera es trobaren més fragments escultòrics i es recuperà el basament, que es trobava in situ. Posteriorment, l´Imperi alemany va fer una oferta i l´altar va ser comprat a l´Imperi Otomà per 20.000 marcs i traslladat a Berlin l´any 1879. Allà va ser exposat fins el 1940, any en què els museus foren tancats com a conseqüència de la guerra. Després de la Segona Guerra Mundial, els russos se´l van endur a Sant Petersburg, on hi va romandre fins l´any 1958.

L´edifici del museu està molt deteriorat i necessita urgentment una reforma estructural. La sala que acull l´altar romandrà tancada fins al 2020. Es podran visitar, en canvi, d´altres obres antigues de gran valor, com les portes d´Ishtar de l´antiga Babilòniao la façana del mercat romà de Milet.










dimecres, 2 de novembre del 2016

EL DIA DEL OXI

Com cada any el 28 d´octubre es celebra a Grècia el Dia del No, en grec, Óji. Aquest dia és festa nacional i arreu de Grècia es fan desfilades militars, es pengen banderes als balcons i es fan ofrenes als soldats caiguts en el camp de batalla. A més, els alumnes de les escoles gregues també fan desfilades vestits de blanc i blau els colors de la bandera grega.
El 28 d´octubre de l´any 1940 el poble grec, capitanejat aleshores pel primer ministre Ioánnis Metaxás, va dir que no a l´entrada de les tropes feixistes italianes en el seu territori. D´aquesta manera, refusant l´ultimátum que Mussolini havia llençat al poble grec, entraren de ple en la Segona Guerra Mundial, encetant així la guerra no només contra Itàlia sinó també contra la poderosa Alemanya nazi. El 6 d´abril de 1941 les tropes de Hitler van iniciar la invasió de Grècia.