Ovidi, el poeta de l´amor i de l´exili

   Aquest any celebrem el segon mil.lenari de la mort del poeta romà Ovidi. Pot ser per a molts el seu nom no us dirà res d´especial, però ben segur que heu llegit algun fragment d´alguna de les seves nombroses obres. De totes, la més famosa és, sens dubte, les Metamorfosis, poema molt extens en què narra un reguitzell de mites que tenen la transformació o la metamorfosi com a element comú: Apol.lo i Dafne, Eco i Narcís, Pigmalió i Galatea, Aracne, etc., formen part del seu repertori.

   Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 a. C. en una família benestant. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seva formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va abandonar per dedicar-se plenament a la poesia, segons li permetia la seva situació econòmica, gràcies a la qual podia ser més independent que poetes com Virgili o Horaci. 

   L'any 8 dC. l´emperador August condemna Ovidi a l'exili, l'obliga a abandonar Roma i a viure desterrat a Tomis, una ciutat de la costa occidental del mar Negre (l'actual Constança, a Romania), a l'últim confí de l'Imperi i de la civilització. Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et error "un poema i una equivocació". Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per l´emperador, però sobre el error comès pel poeta s'han formulat multitud d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August tria un càstig cruel en apartar el poeta de tot allò que és el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot sol, sense cap amic ni la seva muller, que es queda a Roma per tenir cura dels seus interessos. De tota manera no va deixar d'escriure sinó que la seva poesia va donar un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies doloroses on hi expressa el seu patiment.

   Malgrat els incessants precs del poeta, August morirà sense perdonar-lo i al cap d'un temps, al 17 dC.,  la mort arribarà a Ovidi, encara exiliat a Tomis, i l'impedirà acabar les Pòntiques, el seu darrer poema.