Sirenes gregues i sirenes nòrdiques

   Les sirenes, dins de la tradició grega, eren genis marins, meitat dones i meitat aus. La seva ascendència no està gens clara. Segons les versions més comunes del mite, són filles de Melpómene (musa de la tragèdia) i de Aquelous (déu del riu homònim). 

   Per al poeta Ovidi, les sirenes no sempre van tenir aquesta forma, sinó que al principi eren dones molt belles companyes de Persèfone, abans que fos raptada per Hades. Quan va succeir el segrest, elles li van demanar als déus que els donessin ales per poder anar a la recerca de la seva amiga. Una altra versió diu que la seva transformació va ser un càstig de Demèter per no defensar a la seva filla d´Hades i impedir el segrest. 

   Vivien en una illa del Mediterrani que tradicionalment és situava enfront de la costa italiana meridional, i amb la música que tocaven atreien als marins, que atordits pel so, perdien el control del vaixell que s'estavellava contra els esculls. Llavors devoraven als imprudents navegants. Així, Odisseu, home molt enginyós i alhora curiós, quan s'anaven acostant a la illa temuda, per consell de Circe, va ordenar als seus homes que es tapessin les oïdes amb cera, i ell, que no podia amb la curiositat d'escoltar-les, es va fer amarrar al masteler, amb l´ordre que, passés el que passés, no el deslliguessin. En escoltar els cants de les sirenes va voler deixar-se anar però els seus companys no l'hi van permetre. 

L'aparença física de les sirenes va evolucionar. La seva transformació en criatures meitat dona, meitat peix, amb la part inferior recoberta d'escates, es remunta aparentment a l'Edat Mitjana i a les llegendes cèltiques i germàniques. Però, ja sota l'Imperi Romà, les confonen amb les Nereides, les cinquanta filles de Nereu, déu marí, i de Doris, descendent del Tità Oceà. Les belles Nereides eren, doncs, les nimfes del mar. Habitaven en el Mar Mediterrani. Una de les Nereides, Anfitrite, va ser amant de Posidó i mare dels Tritons. Protegien als vaixells, i no cantaven per atreure als marins, sinó per complaure al seu pare. Els antics van descriure a les Nereides amb el cos cobert d'escates i formes de peix. 

Com dèiem, és molt important distingir entre les sirenes gregues i les anomenades sirenes nòrdiques. Aquestes últimes, les mermaids, si viuen efectivament en el mar; encara que no es troba cap referència concreta a les capacitats dels seus cants. L'atractiu que generen les mermaids prové, en realitat, del seu cabell, generalment llarg i ros, que acostumen a pentinar recolzades en alguna roca del mar o propera a la costa. Elles senten predilecció pels mariners, i tendeixen més a l'ajuda que a la traïció. Són molts els casos en els quals mariners i guerrers de tota classe s'han enamorat d'elles, doncs la seva bellesa era famosa. Al nostre país, a Galícia, trobem éssers que també se serveixen del seu cabell, com les Mouras, per embaladir als mariners que tenen la sort de veure-les.

El cabell de les sirenes, i el fet de pentinar-se, és una marca de sexualitat i sensualitat que prové dels segles centrals de l'Edat Mitjana. Una última diferència aclaridora entre un tipus i un altre de sirenes podem extreure-ho del mitjà en el qual viuen les unes i les altres. Com ja hem pogut veure, les sirenes viuen en illes i solquen els cels; mentre que les mermaids viuen en l'aigua i solament ocasionalment surten a la superfície , gairebé sempre amb finalitats positives.