ρεμπέτικη μουσική (música rebética)

La música rebética té els seus orígens a mitjans del segle XIX en dos tipus de música grega: en primer lloc, la música tradicional de les ciutats costaneres d'Àsia Menor i Constantinoble, i en segon lloc, les cançons de presidi. Tots dos estils es troben en un tipus de local característic de ciutats com Esmirna o Constantinoble, els «cafès Amán». En aquests locals, propis dels barris marginals i relacionats amb el consum d'alcohol i drogues, es presentaven actuacions en viu i van constituir la música popular microasiática (d'Anatolia) que es va barrejar amb els elements que serien propis del primer rebético: la presó, l'alcoholisme, l'amor i l'haixix. 

En 1922 va succeir l'anomenada catàstrofe de la Guerra d'Independència Turca, en la qual Grècia va perdre totes les seves possessions a Turquia i la població grega va ser obligada a abandonar les seves llars. La població desplaçada grega va constituir una immensa massa humana de refugiats que en la seva majoria es van trobar en l'extrema pobresa i es van establir en ciutats com Atenes, El Pireu i Tessalònica, portant amb ells les seves tradicions, la seva cultura i la seva música. De la comunió entre la música microasiática i diversos elements de la música tradicional grega, va sorgir el rebético. La influència de la música d'Esmirna és tan aclaparant que, en ocasions, resulta difícil distingir entre rebético i cançó Esmirna (un tipus de música també molt similar). Poc a poc però aquest estil evolucionà i començà a tenir a seva propia personalitat.

El rebético és sovint comparat a gèneres com el tango, el fado o el blues, pel seu origen marginal i tema, generalment relacionat amb amors tràgics, però també amb temes com les drogues, la presó i la vida marginal. Sembla ser que els instruments d'aquest genere musical són la guitarra, el bouzouki¹  i el baglamas². D´altres subgeneres són el zeibékiko (ζεϊμπέκικο) i el jasápiko (χασάπικο)

*¹

* ²



Exemple de música rebetica

Cançó popular rebetica

LA MEDICINA A L'ANTIGA ROMA

La medicina romana va estar molt influenciada per la tradició mèdica grega. Igual que els metges grecs, els metges romans es basaven en observacions naturalistes per curar els malalts en lloc de rituals espirituals, però això no implica una absència de creença espiritual. 

Els romans també van conquistar la ciutat d'Alexandria, que era famosa per les seves àmplies biblioteques i avançades universitats. En l'antiguitat, Alexandria va ser un important centre per a l'aprenentatge, i la seva Gran Biblioteca contenia incomptables volums de l'antiga informació mèdica grega. Els antics romans van adoptar moltes de les pràctiques i procediments que van trobar a la Gran Biblioteca en les seves pràctiques mèdiques.

Els metges romans utilitzaven una àmplia gamma de medicaments a base d'herbes i d´altres. Els seus noms antics, sovint es deriven del grec.. Hi ha més de 500 plantes medicinals que usaven els romans.
Les operacions eren extremadament doloroses ja que els romans no coneixien cap anestèsic. Els pacients bevien molt de vi per alleujerir el dolor. Malgrat tot, es duien a terme complexes operacions com amputació de cames o restablir ossos trencats. Un exemple era la barreja d'herbes medicinals amb vi, que servia per curar problemes respiratoris.

A més, els símbols i els déus grecs van influir en gran mesura l'antiga medicina romana. El caduceu es va associar inicialment amb el déu grec Hermes. Hermes era el déu grec del comerç. Portava un bastó embolicat amb dues serps, conegut com el caduceu. Aquest símbol més tard va arribar a ser associat amb el déu romà Mercuri, sota l'Imperi Romà.

Molts són els metges de l'antiga Roma que han passat a la història: Celi Aurelià, Sorà d'Efes,etc, però d'entre tots, destaca Galè (un metge grec) que va acabar sent el metge de la cort de l'Emperador Marc Aureli. El pensament i punts de vista de Galè van dominar la medicina europea al llarg de més de mil anys.

Hipòcrates i la teoria dels humors

Hipòcrates va néixer a l'illa de Cos el 460 aC i va morir a Larisa  l'any 377 a.C. Segons la tradició, descendia d'una estirp de metges-sacerdots, i es deia que estava directament emparentat amb Asclepi, el déu grec de la medicina. Pel que sembla, durant la seva joventut, va visitar Egipte, on es va familiaritzar amb els treballs mèdics que la tradició atribueix a Imhotep. 

Hipòcrates fa servir els seus sentits i la seva raó com els únics instruments diagnòstics, desenvolupant un sistema racional basat en l'observació i l'experiència. Va iniciar la pràctica clínica al costat del llit (klíne) del malalt, i va repetir una vegada i una altra les observacions fins a conèixer els signes distintius de cada síndrome. Per això ha estat anomenat “pare de la medicina”.

El pensament filosòfic sobre la malaltia s'origina en el pensament filosòfic sobre l'ordre natural (physis), que és el bé, i el desordre (kháos) que és el mal. La naturalesa és obra divina i, en conseqüència, l'ordre natural és formalment bo. De la mateixa manera, l'ordre físic (physiologya) d'un individu és bo, és a dir, la salut. El desordre o desequilibri es manifesta com a malaltia. Tal és així que Hipòcrates postulava la doctrina de l'equilibri dels quatre elements. Si aquests entraven en desequilibri, aleshores la persona emmalaltia. Per aquest motiu els tractaments consistien a refer aquest equilibri utilitzant la sangria, vomitius, lavatives, etc. La dieta i l´activitat física també en formaven part.

Hipòcrates considerava que al cos humà radicaven els quatre humors, que representen els quatre elements de la physis (aigua, aire, terra i foc). Hipòcrates designa els elements de la següent manera : 1) a la mucositat l'anomena fleuma ; 2) a la bilis groga l´anomena còlera, 3 ) la bilis negra, o malenconia, i 4 ) a la sang vermella la va anomenar hema. Qualsevol alteració en la composició dels humors motivava la malaltia; els quatre humors havien de coexistir en equilibri (eucrasia) sense que cap dels quatre predominés sobre els altres (discrasia). 

En el tractat hipocràtic Sobre les aigües, vents i llocs, Hipòcrates també planteja els llaços entre les malalties i el medi ambient. L'home es vist en el seu conjunt en el context de totes les coordenades que constitueixen l'ambient en què viu: les estacions i els seus canvis i influències, els vents típics en cada regió, les aigües característiques dels llocs i les seves propietats, les posicions dels llocs i el tipus de vida dels habitants. El ple coneixement de cada cas individual depèn del coneixement del conjunt de totes aquestes coordenades. La naturalesa dels llocs i el que els caracteritza incideix sobre la constitució i aspecte dels homes, i per tant, sobre la salut i les malalties. El metge que vol curar el malalt ha de conèixer aquestes relacions.

Hipòcrates també va deixar un llegat ètic professional en el jurament que va crear quan va començar a instruir. Definia que el metge ha de tenir un caràcter honest, calmat, comprensiu i seriós. En l'actualitat, es considerat com una tradició abans de l'ingrés a la pràctica de la medicina. 

(Fonts: http://www.revistasbolivianas.org.

      http://www.bvs.sld.cu/revistas

         http://www.galenusrevista.com)

L' homosexualitat a Roma

   Entenem per homosexualitat l'atracció sexual que una persona sent cap a una altra del mateix sexe, és a dir, un home que sent atracció cap a un altre home, o una dona que sent atracció cap a una altra dona. Sabem que durant la història aquestes desviacions del comportament ''normal'' han estat sempre perseguides, aquestes persones ocultaven els seus desitjos per no ser jutjats, tant amb insults com amb la mort. És trist el fet que, per estimar una persona es tingui que amagar els seus sentiments per ser acceptat, inclús avui dia per molt modernitzats que ens creiem encara hi hagin persones homofòbiques, en ple segle XXI. Però,  com era l'homosexualitat a l'antiga Roma?

 Només cal un acostament a les fonts literàries per adonar-nos que la societat romana va tenir en tot moment tabús sexuals, pràctiques permeses i pràctiques prohibides, tant socialment com legalment. La vida sexual romana va estar marcada per unes normes i uns límits que, com passa en tota societat, no sempre van estar definits de forma nítida i no tots els individus van respectar i cumplir.

El primer element que cal tenir en compte és que la sexualitat romana va ser molt diferent de la grega, tot i que en massa ocasions s'hagin volgut analitzar els dos en conjunt. De fet, parlar de sexualitat grega resulta també una generalització, ja que cada ciutat-estat tenia els seus propis costums, i la manera d'entendre el sexe va ser molt diferent en ciutats com, per exemple, Atenes o Esparta. Per descomptat, les influències que Roma va rebre del món grec van ser àmplies i profundes, i el tema de la sexualitat no va ser una excepció.

Les pràctiques sexuals a la seva disposició eren varies, però comptava amb una clara limitació: a les seves pràctiques havien de limitar-se a exercir com a penetrador, mai com penetrat. A Roma, tan deplorable era fer una fel·lació a un home com practicar sexe oral a una dona.

Mai a la Roma clàssica un home hauria rebut la reprovació dels seus semblants pel fet de practicar sexe amb un altre home, sempre que fos ell la part activa. De fet, era una pràctica habitual en la guerra que els legionaris violessin analment als soldats derrotats, tant per demostrar la seva virilitat com per humiliar els vençuts, així doncs sabem que la part passiva sempre la representaven esclaus o estrangers. 

 El càstig per a aquells ciutadans romans lliures que fossin sorpresos prenent la part passiva en una relació amb un altre home va variar al llarg dels segles. En tot moment va ser objecte de la reprovació social, l'insult i la vergonya, però en ocasions les lleis també van perseguir aquestes pràctiques. Es coneix una lex Iulia, aprovada durant el curt període de poder gairebé absolut de Juli Cèsar, després de la guerra civil, que condemnava a la pèrdua dels drets de ciutadania a tots aquells dels quals es demostrés que s'havien lliurat sexualment a un altre home. Cal citar la Lex Scantinia, segons la qual a Roma es va perseguir a aquells homes que assumissin la part passiva de la relació, però mai l'homosexualitat en el seu conjunt, no només condemnava a aquell ciutadà romà que exercís la part passiva en una relació sexual, sinó també a aquell que atemptés contra l'honor i la dignitas d'un ciutadà romà prenent part activa en una relació amb aquest. 

Finalment, podem dir en conjunt que la sexualitat de l'home romà només tenia dues limitacions: que no adoptés ell mateix la part passiva de la relació i que no escollís com a objecte de la seva passió penetradora a un altre ciutadà romà. Fora d'aquests límits, a Roma mai es va donar una visió negativa de les pràctiques homosexuals. De fet, es considerava que el ciutadà romà que penetrava a altres homes, ja fos a la guerra, ja fos en un altre context com la prostitució, reforçava la seva virilitat.

Hèracles

Hèracles va néixer de la relació de Zeus amb Alcmena, esposa d'Amfitrió. El seu desig es veia frustat per l'honestedat d'ella, així és que el déu va aprofitar que Amfitrió va emprendre una expedició militar per aproximar-se a Alcmena sota la forma del mateix Amfitrió. Enganyada per aquella aparença, Alcmena va passar tota la nit amb Zeus. Quan Amfitrió va tornar de la guerra, va passar la nit amb la seva muller i va descobrir que aquesta havia estat amb un altre. Malgrat que Alcmena estava ben segura de la seva fidelitat, Amfitrió va voler castigar-la. Però Zeus ho va impedir revelant tota la veritat i la innocència d'Alcmena. A més va advertir a Amfitrió que de la doble unió naixerien dos fills en un mateix part però de pares diferents: un d'ell i un altre del mateix Zeus, que donaria una gran glòria a la seva nissaga.

En efecte, Alcmena va donar a llum dos infants, Ificles, fill d'Amfitrió i Alcides -que més endavant prendria el nom d'Hèracles-, fill de Zeus. De seguida Hèracles va ser objecte de l'odi d'Hera, gelosa de tot fill il·legítim del seu marit. Quan tot just tenia uns mesos, la deessa va enviar dues serps enormes a la cambra on dormien tots dos bessons. Mentre Ificles no feia més que plorar i cridar aterrit, el seu germà va agafar sense por cada serp amb una sola mà i les va escanyar. En entrar Amfritrió a veure què passava no li va quedar cap dubte de quin dels dos nens era el fill de Zeus.

Quan va arribar a la majoria d´edat, Hèracles es va casar amb Mègara, filla del rei Creont de Tebes, amb la qual va tenir diversos fills. Però Hera no havia oblidat la seva rancúnia i va provocar-li un terrible atac de bogeria, en el qual va matar amb l'arc els seus propis fills i els d'Euristeu, el seu cosí i rei de Tirint. Quan va recuperar el seny, horroritzat per l'acte que havia comès, va acudir a l'oracle de Delfos per saber com expiar el seu terrible crim. L'oracle li va ordenar canviar el nom d'Alcides que havia dut fins a aquell moment pel d'Hèracles -amb el significat de "la glòria d'Hera"- a fi d'aplacar la ira de la deessa i posar-se al servei d'Euristeu durant dotze anys. Durant aquest temps Euristeu li va posar dotze treballs que només Hèracles podia aconseguir acomplir. 

Després de realitzar aquests treballs, Hèracles es va tornar a casar amb Deianira, filla del rei de Calidó, i hi va tenir també diversos fills.  En una ocasió Hèracles i Deianira van trobar-se que havien de travessar el riu Evè. El centaure Nessos es dedicava a passar damunt seu els viatgers d'una riba a l'altra del riu a canvi d'un peatge. El matrimoni va sol·licitar els serveis del centaure, però aquest va aprofitar que transportava Deianira mentre Hèracles restava a la riba per intentar violar-la. En sentir els crits de la seva esposa, Hèracles va disparar-li una fletxa i va ferir de mort Nessos. Tanmateix, mentre estava agonitzant, va aconsellar a Deianira que guardés la seva sang perquè les seves propietats amoroses li permetrien recuperar l'amor d'Hèracles si mai el perdia. 

Al cap d'un temps Hèracles va emprendre una guerra contra el rei Èurit i, un cop el va haver vençut i conquerit la seva ciutat, va apoderar-se de la seva filla Iole per fer-ne la seva concubina. Això va despertar la gelosia de Deianira i la por de perdre el seu amor. Així és que, quan Hèracles va enviar a buscar una túnica apropiada per celebrar l'acció de gràcies per la victòria , Deianira va xopar la túnica amb la sang de Nessos i la va fer arribar al seu marit. La túnica deixava anar un verí que va cremar la pell d'Hèracles, alahora que s'hi adheria de tal manera que era impossible treure-se-la sense arrancar-se trossos de carn. Moribund, va ser transportat a casa seva i, en arribar-hi, Deianira es va adonar horroritzada que havia causat la mort del seu estimat espòs i es va suïcidar. 

A Hèracles encara li van quedar forces per ascendir al mont Eta i aixecar la seva pròpia pira funerària. Tanmateix, en pujar-hi al damunt, va trobar-se que cap dels seus acompanyants gosava encendre el foc, fins que ho va fer Filoctetes, que en recompensa va rebre l'arc i les fletxes de l'heroi. Mentre la foguera cremava es va sentir un tro enmig de la fumera i Hèracles va ser arrabassat fins a l'Olimp. Cremades les seves restes mortals, va ser acceptat pels déus com un d'ells. Fins i tot s'hi va reconciliar Hera, que el va adoptar com a fill. A l'Olimp va gaudir de la immortalitat i va casar-se amb Hebe, deessa de la joventut.

LES DONES A L'ANTIGA GRÈCIA

L'antiga Grècia es descriu com una societat patriarcal. Durant el desenvolupament de la ciutat al llarg del segle VIII aC, es van establir dos grans grups socials basats en criteris d'exclusió: el «cercle de ciutadans», que excloïa als estrangers (metecs) i als esclaus i el «club d'homes», que excloïa a les dones.

Es va definir el nom de ciutadà com aquell que té la possibilitat de participar en el poder polític; la dona constituïa, així, el sector social més allunyat de la possibilitat de participar en ell, ja que, a diferència dels estrangers i els esclaus, no podia convertir-se mai en ciutadana.

Les noies vivien recloses sense poder ni sortir a penes al pati interior de la casa. Allà era la mare o l'àvia l'encarregada total de la seva educació. Li ensenyen a cuinar, a treballar la llana i el teixit i a portar la casa. De vegades fins i tot aprèn rudiments de lectura i música. Solament surten per assistir a festes religioses, amb motiu de les quals alguns cops participen en processons i cants, però sempre separats dels nois. 

Quan arriben a l'edat de casar-se,14 o 15 anys, el cap de família decideix amb qui es casen, normalment sense que els nuvis es coneguessin abans. També el nuvi, que sol tenir vint anys o més, segueix les indicacions del seu pare i els interessos familiars i no pas les seves inclinacions. El futur sogre acorda amb ell donar-li amb la seva filla el dot, una elevada quantitat de diners. En cap moment del compromís o del casament es demana el consentiment de la núvia. De fet la dona és tractada per la llei d'Atenes com un ésser dependent, igual que un esclau o un menor d'edat, primer està sota la potestat del seu pare o algun altre familiar, després sota la del seu marit, i fins i tot, si enviuda, pot quedar sota la del seu fill.

Cal dir que Esparta es distingeix de les altres ciutats gregues en què situa a les dones més o menys en peu d'igualtat amb els homes; totes estaven sotmeses a l'Estat i la seva fi primera,era la reproducció de soldats vigorosos i disciplinats.

Postals de Nadal II

Més postals de Nadal, de les alumnes de Llatí de 4t d´ESO:

Postals de Nadal

   Bon Any a tots i totes! Esperem que hàgiu passat unes bones festes i que comenceu l´any nou amb bon peu! Aquí us deixem algunes postals nadalenques dels alumnes de Grec 1: