SABIES QUE...?

Escopir a Grècia

Cada país és un món, i des de l'Edat Antiga les civilitzacions han celebrat tradicions que s'han mantingut al llarg dels anys. Les festes populars i celebracions socials són el que realment ofereix un segell d'identitat característic a cada país, i li suma moltíssim valor. 

En la cultura grega, sempre s'ha cregut que escopir porta bona sort i que ajuda a protegir-se dels mals esperits. Per tant, per a desitjar-li bona fortuna a algú el millor és, efectivament, escopir-li. 

En lloc de l'arròs, en moltes noces gregues és costum que els convidats cridin alguna cosa així com: "ftou ftou ftou", i que deixin escapar alguna escopinyada per a donar sort als jovençans. També es practica en celebracions com a batejos, amb l'objectiu que el bebè gaudeixi de bona salut. 

Es creu que escopir també allunya al malament, per la qual cosa és comú veure a persones escopir en escoltar una notícia que no és del seu grat, o que simplement és dolenta. 

A diferència de la creença occidental, a Grècia el dia de mala sort és el dimarts 13 i no el divendres 13. 

Alguns grecs, especialment als pobles, creuen que algunes persones tenen la capacitat de tirar "el mal de ojo", motivats per la gelosia o l'enveja. Una persona que ha agafat "el mal de ojo" se sent, en general, mal física i psicològica. 

Els que creïn en el "mal de ojo" porten un amulet de color blau amb un ull pintat dins. S'usa el blau perquè es creu que és aquest el millor color per a espantar "el mal de ojo", encara que també es creu que les persones amb ulls blaus són els més capacitats per a tirar "el mal de ojo". La presència de l'ull té igualment una explicació: els mals desitjos com l'enveja es manifesten en la visió humana 

En països com Turquia el mateix objecte rep un altre nom, ull turc o munçuk, i en alguns països d'Orient se'n diu nazar. 

amulet (nazar)

SABIES QUE...?

La depilació a l'Antiga Roma.

El fet de treure els pèls en certes parts del cos és una tècnica que té més de tres mil anys d’antiguitat. Amb el pas del temps s’ha anat modernitzant els mètodes i també ha anat mutant el sentit que se li dóna a aquesta pràctica. Des de la sang d’animals fins al làser, és un llarg camí que ha viscut aquesta tècnica.

No se sap amb exactitud quan es va iniciar la depilació però a l’antic Egipte, es tenia un elevat concepte de l’estètica i es depilaven tot el cos com a símbol de puresa. Els primers elements que van utilitzar els egipcis serien barreges de sang d’animals, o greix d’hipopòtams i cucs.

A la Grècia clàssica s’utilitzaven espelmes per a la depilació a més de ceres fetes amb un mètode similar al dels egipcis, tant els atletes com els membres de les classes altes es depilaven com a símbol de bellesa ideal. Les cortesanes feien servir un elaborat anomenat “dropax”, una pasta composta de vinagre i terra de Xipre.

A Roma les dones també ho feien per estar belles i començaven a depilar el borrissol púbic en l’adolescència quan començava a aparèixer. En els banys públics hi havia habitacions per a la depilació i feien ús de tots els seus materials: pinces, anomenades “volsella”, “dropax” i ceres a força de resines i brea anomenada “philotrum”.

volsella

    

philotrum

La depilació es va convertir en una obsessió relacionada en molts casos amb el gust per la vida llibertina de molts dels seus governants. Era molt famosa i utilitzada tant per homes com per dones, ja que a part que era per qüestions de cosmètica també era per temes d'higiene. Si un home es depilava molt, es considerava efeminat, però si no es depilava es veia molt rústic i no agradava. Per aquesta raó, havien de trobar un punt mitjà. Als romans no els agradaven el borrissol púbic, així que les dones se'ls depilaven només començar a sortir. Per a afaitar-se utilitzen sabons rudimentaris o d'oli i una vegada acabada de feina s'aplicava aigua portada en aiguamans. 

Les dones grans no es depilaven, cosa que semblava molt ridícula. Els homes anaven a les barbàries (anomenades tonstrina) perquè el barber (tonsor) els afaités, els tallessin el cabell i els hi fessin la manicura. Es diu que les barberies eren un real centre de tafaneria. Els barbers acostumaven a ser homes, i si en algun cas es tractava d'una dona, aquesta agafava una mala reputació.

Sabies que...?

INVENCIONS GREGUES

Als grecs i els romans els devem moltes coses (sobre tot des del punt de vista lingüístic): llatinismes, etimologia, les matemàtiques, etc. però, sabies que aquests invents van ser en realitat obra grega?

El molí d'aigua, no gaire rellevant a l'actualitat, però que sí que va tenir molta importància en l'agricultura, base econòmica de moltes societats, a més de ser utilitzat també per moldre blat i com a font d'energia hidràulica. El primer molí d'aigua del que es té constància data del segle III aC i va ser inventat per Filó de Bizanci.

El despertador, un invent utilizat cada dia per una gran quantitat de gent també va néixer a la Grècia antiga. De fet és una obra del conegut Plató que va crear un ingeniós sistema vertical amb aigua. Quan l'aigua provocava que l'aire sortís, el mecanisme produïa un fort xiulet que despertava aquell que dormia.

El far. Sí, aquesta senyalització llumínica indispensable per a guiar els vaixells de nit és una altra invenció dels grecs clàssics que va néixer sobre el segle III aC quan Alexandre el Gran el va construir a Alexandria. Si bé ara els fars funcionen elèctricament i ténen un codi distintiu, els fars grecs éren molt més simples, però complien amb la seva funció: el sistema utilitzava el foc per que el far fos visible de nit i aprofitava el fum que en quedava un cop apagat per a senyalitzat els ports durant el dia.

La dutxa és també de creació grega. Si bé els romans cuidaven la seva higiene a les termes, els grecs ja havíem creat el predecessor de la nostra dutxa actual! I perquè renunciaríen els romans a una dutxa calenta? Doncs en primer lloc perquè no era calenta sinó freda. Va ser creada per refrescar els atletes després de l'entrenament i funcionava mitjançant un sistema de canonades i claus per obrir i tancar el pas de l'aigua.

Els robots, un concepte que sovint associem a una època moderna o futura van néixer de la mà d'un matemàtic grec, Arquites de Tàrent, que va fabricar un robot de fusta en forma de colom. El colom de fusta era capaç de volar sol una distància de 200 o 300 metres i va ser creat utilitzant un sistema de vapor comprimit.

Així doncs ara ja saps que aquestes invencions que poden semblar modernes (o més modernes que el segle III aC) existeixen gràcies als grecs!

Sabies que...?

La Via Làctia

Via Làctia vista  com un camí de llet.

Els coneixements astronòmics a Roma es limitaven a algunes teories geocèntriques i a l'existència dels planetes visibles: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, amb especial menció al nostre satèl·lit natural, la Lluna, conegut des de sempre i considerat un Déu. I encara que la ciència es considerava tan poc útil com la pintura i la poesia, els romans sabien observar amb una imaginació sense límits, com és el cas de la Via Làctia.

Via Làctia, de lac, lactis, vol dir literalment “el camí de la llet” i constitueix la galàxia on es troben el nostre planeta i el nostre sistema solar.

Es diu així per l’aparença que té la galàxia, formada per milions d’estrelles, que envolta el firmament (descrit ja per Demòcritus en el V aC.) i sembla un raig de llet a la nit.

La mitologia clàssica ho narra amb una història preciosa (hem de tenir en compte que, tot i que l’origen és grec, els romans ho van absorbir com seu). La història diu així: D’entre els mortals, només qui hagués sigut lactant de Juno, podia ser acceptat entre els déus immortals. Júpiter (que era un faldiller i un adúlter) havia tingut un fill amb Alcmena (nom original), que es deia Hèrcules, i va encarregar a Mercuri que el posessin al pit de Juno mentre dormia, però clar, Hèrcules era tan groller fins i tot de petit, i mamava amb tanta força, que Juno es va despertar i enfadada el va apartar del seu pit, llençant-lo lluny i fent que quedés un raig de llet flotant pel cel, que és la Via Làctia.

Pintura "El naixement de la Via Làctia"

Aquest moment el va pintar Rubens al seu famós El naixement de la Via Làctia (1636), actualment al Museu de El Prado de Madrid.

 I és que, com diríem en castellà, “el latín es la leche”!

Sabies que...?

ELS ANIVERSARIS

Celebrar el nostre aniversari és una cosa extremament normal en la nostra societat. La majoria de la gent espera amb ànsies aquell dia de l'any en què ets el centre del món i tothom et felicita. Comptes enrere, regals, pastissos, festes... però sabies que els romans ja celebraven el seu aniversari?

A la societat grega ja se celebrava una festa similar: segons el dia en que naixies se't associava un déu, i cada mes en celebraves l'aniversari. Està relatada l'existència d'un pastís que es preparava per l'aniversari d'Artemisa (Diana). Aquesta celebració però, només era destinada a els homes caps de família, mai a les dones ni nens, durant el període grec.

A l'època romana, i amb la introducció del calendari romà (els grecs no tenien calendes ;) ) la celebració dels aniversaris va evolucionar una festa més similar a l'actual. Van perdre part de la connotació religiosa que teníen i es van començar a celebrar als dies natalis (dies de naixement) de les persones enlloc dels Déus assignats.

Tot i adquirir un to menys religiós, una cerimònia de celebració d'aniversari mantenia cert caràcter religiós com ara una purificació i un sacrifici. També hi havia una part més social: el  banquet, on la persona que celebrava menjava amb els convidats.

I és que els romans teníen convidats, perquè s'ha trobat el més similar a una invitació de la època: una tauleta de fusta escrita prop de l'any 100 aC on una romana de classe alta, Claudia Severa, li escrivia a la seva amiga Sulpicia Lepidina per convidar-la a la seva celebració d'aniversari que tindria lloc el dia 11 de setembre.

I és que sí, les dones també celebraven el seu aniversari durant l'època romana. Almenys les dones de classe alta, tot i que és possible que les dones, i en general les persones, de classe baixa també ho féssin: en primer lloc perquè és difícil que una tradició de certa rellevàcia a la classe alta tingui cap influència a la classe baixa. En segon lloc perquè Sext Aureli Properci (un autor romà) parla de Cíntia de Tibur celebrant el seu aniversari i durant els poemes referits a ella l'autor deixa anar l'impressió de que els separa la classe social, tenint ella un statu quo més baix que el d'ell. Així doncs, no només les dones, sinó que també les persones de classes socials no altes podríen haver celebrat el seu aniversari durant l'època romana.

Ara ja saps que els aniversaris romans, que trobem presents en nombroses ocasions en la literatura llatina gràcies a autors com Plaute, són un dels orígens de les celebracions anuals que celebrem avui en dia!

Fonts:

Forbes 

(www.forbes.com/sites/drsarahbond/2016/10/01/the-history-of-the-birthday-and-the-roman-calendar/#6a1e58387bdc)

Blog Imperium romanorum 

(http://imperiumromanorum.blogspot.com/2010/11/el-origen-de-la-fiesta-de-cumpleanos.html)

Reddit (https://www.reddit.com/r/AskHistorians/comments/4c8pac/have_people_always_celebrated_birthdays_like_we/)

Sabies que...?

 ELS INSULTS A L'ANTIGA ROMA. 

Com la majoria de llengües, el Llati conté paraules despectives i de vegades se'ns oblida que per molt refinada que sigui una societat, sempre hi ha classes més baixes amb el seu argot propi.

Els oradors romans recorrien a insults elaborats i molt despectius per atacar i desacreditar als seus adversaris. La història ha convertit al Llatí en l'idioma més eficaç a l'hora d'ofendre a algú. En el seu extens vocabulari tenia cabuda cada conducta maldestre, inadequada o directament criminal. 

El perquè de l'interès pels insults ve pels romans, els quals donaven un valor incondicional a aquests vocables que van passar a convertir-se, d'aquesta manera, en una part essencial de la parla quotidiana. Hem d'entendre, però, que les traduccions d'aquests qualificatius, majoritàriament, no signifiquen una gran fensa per a nosaltres, però en temps de romans si eren realment forts i, en el fons, si saps que signifiquen, potser siguin suficient per "desfogar-se" davant el teu interlocutor encara que no es tingui clar el seu significat.

He aquí un llistat dels insults més quotidiants a l'antiga Roma:

- Stulte (estúpid)

Considerat l'insult més freqüent de el llatí. Per engrandir el seu significat, de vegades s'usava stultissime, és a dir, molt estúpid; o stultissimi, per insultar un grup d'estúpids. 

- Ructator (eructador)

Molts dels insults romans anaven relacionats amb la higiene corporal i els modals, donada la importància que tenia en la seva cultura. En el cas dels romans, es tractava d'algú realment groller. 

- Fatue (ximple)

Per a un romà, no és el mateix un ximple que un idiota. Un ximple era un insult propi per a la persona que no solia assabentar-se amb claredat del que es comentava. Si a això li afegim altres dificultats o deficiències se li referia com caudex (idiota), però només quan es feia referència al seu desconcert.

- Malus nequamque (dolent per a tot)

Un significat literal seria "dolent per a tot" encara que per a nosaltres, ha passat a la història com "bo per a res".

- Bucco (bocamoll)

Per als inoportuns, fora de lloc o que traïa un secret, s'emprava aquest terme. Això era considerat un insult sever, que podia anar acompanyat porcaenum (brut), stercoreus (estercóreo) o spurce (mugroso).

- Perfide (Traïdor) 

Per als romans la fides (lleialtat) és un concepte ampli que es basa en la credibilitat guanyada mitjançant el compliment dels compromisos. 

I sobre verbs, els més famosos són pedico, sodomitzar, i irrumo, córrer per una fel·lació. Sense comptar termes com la pròpia fel·lació.

Els romans a més d'utilitzar paraules per insultar, utilitzaven gestos burlescos, molts dels quals es segueixen utilitzant avui en dia. 

-La Cigonya: aquest gest s'emprava quan l'interlocutor estava parlant de mes i imitava l'acció d'obrir i tancar el pic de l'ocell en qüestió.

- L'ase: els romans associaven l'asne amb l'estupidesa i l'ignorancia, així doncs imitant-lo se'n burlaven dels seus oponents. 

- Treure la llengua: Els romans van treure aquest gest dels Gals, que en combat es brlaven d'ells treient la llengua. 

- Aixecar el dit del mig: Amb quest gest s'imitava al membre viril i significava "sodomita passiu", persona que practica el coit anal, especialment entre homes. 

En conclusió, els romans eren uns verdaders mestres dels insults.  

Sabies que...?

                          L'HIMNE I LA BANDERA DE GRECIA:

L'himne: 

El cant que representa els grecs com a símbol musical porta per nom "Imnos eis tin Eleftherían"; que es pot traduir al català com "Himne a la Llibertat". Va ser adoptat en aquesta república com a himne de manera oficial el 1865; tot i que es va integrar en la cultura grega des de molt abans.

La lletra d'aquest himne correspon a un poema escrit pel cèlebre poeta grec Dionisios Solomós, realitzat en 1823. Aquest escriptor va ser considerat com un dels millors de la seva època; fins i tot va ser premiat amb la Creu d'Or de l'Ordre del Salvador per la seva elevada tasca com a autor.

El poema que va escriure Solomós va constar originalment de 158 quartetes; no totes es consideren l'himne de Grècia, sinó 24 d'elles. Encara que només s'entonen 2 estrofes. Pel seu elevat estil artístic, aquest himne va ser designat com peán, el reconeixement més honorable que se li pot atorgar a un cant. Això vol dir que és tan perfecte que es pot considerar com un cant d'Apol·lo.

Cal destacar que el lema que caracteritza la nació grega és "Llibertat o Mort"; per la qual cosa no resulta sorprenent que l'himne d'aquest país sigui el "Himne a la Llibertat". Això constitueix una ratificació dels valors grecs: la llibertat per sobre de tot.

Aquests versos representen una oda a la llibertat. La veu poètica li parla de manera directa a aquesta entitat abstracta però valuosa; creant d'aquesta manera un himne a l'estil de monòleg cap a la llibertat.

De manera implícita, es dóna a entendre que la llibertat es construeix a través de la guerra i que ha estat conquerida pels avantpassats. Això respon al context en el que va ser escrit el poema del què ha estat extret aquest himne: una gran rebel·lió en contra de les escomeses dels turcs. 

https://www.youtube.com/watch?v=xfDYmr3Rluo

La bandera: 

Les diferents banderes que va poder tenir el país, portaven gairebé totes el blau i el blanc. La que avui coneixem està present des de 1978. La creu va ser incorporada a la bandera després de la independència de país. No obstant això, Grècia tenia tres banderes diferents. Un per la marina, un altre per a les forces terrestres i un altre com a bandera nacional. Les dues primeres van ser molt poc usades i van ser remogudes, deixant només una bandera, la bandera nacional blava i blanca amb una creu blanca representant la creu cristiana.

La creu simbolitza la victòria de l'ocupant, així com la gran fe en el cristianisme. Explica la llegenda que l'emperador Constantí I va veure aquesta creu en el cel de Roma just abans de la batalla de el Pont de Milvius, el 28 d'octubre de 312.

Les ratlles blanques i blaves fan un total de nou ratlles, representen les nou síl·labes que constitueixen el lema de país que, en grec diu «Eleftherios i Thanatos», entén, «Llibertat o mort».

La Fustanela

D'altra banda, les cinc bandes blaves poden representar a les cinc de Grècia i les quatre bandes blanques a les fustaneles blanques dels lluitadors. La fustanela és una faldilla tradicional típica de diverses zones de la Península Balcànica, introduïda a Grècia pels albanesos, que sol ser utilitzada com a vestimenta folklòrica i per la Guàrdia Nacional.