dimecres, 20 de novembre del 2019

Midas


Un cop Midas va rebre Silè borratxo i, a el cap d'uns dies, el va entregar al seu preceptor, el déu Bacus, aquest li va concedir el que volgués. Li va demanar que es convertís en or tot el que toqués. Sense poder creure el que li passava, va esqueixar d'una alzina una branca de fulles verdes i aquesta es va fer d'or; va agafar una pedra de terra i també es groguejar fins a tornar-d'or; també va tocar un terròs i va ser un lingot; va arrencar unes espigues seques de blat i les messes eren d'or; havia agafat una poma i semblava un regal de les Hespèrides; si posava els dits en els brancals alts d'una porta, aquests començaven a resplendir; fins i tot quan es rentava les mans les gotes que li queien haguessin pogut enganyar Dànae. Ben alegre, servidors li posar la taula, però no va poder menjar ni beure res perquè tot esdevenia or. Estupefacte davant d'aquella desgràcia inesperada, ric i miserable a el mateix temps, desitja fugir de les seves riqueses ja que no pot alleujar la fam ni la set, i aquell or que odia el turmenta merescudament. Alça les mans i els braços resplendents i diu:
_ Perdona, Bacus, he pecat. Tingues compassió de mi i salveu-me d'aquest suplici.
Bacus el va tornar com abans i li va treure el do que li havia atorgat. Li va dir:
_ Perquè no segueixis cobert d'aquest or que vas tenir la mala idea de desitjar, veu a el riu Pactolos i fes camí en sentit contrari al corrent de l'aigua pels turons que hi ha a la ribera fins que arribis a la deu del riu; allà posa el cap sota l'aigua escumejant de la font i renta el cos i la culpa.
El rei ficar-se a l'aigua i va perdre el poder de transformar tot en or. El riu va mudar de color i encara avui porta sorra d'or.
Imatge relacionada

Orfeu i Eurídice

Un dia al costat d'un riu Orfeu va conèixer a Eurídice, i des d'aquest moment es van enamorar bojament. Però desgraciadament el dia del seu casament, Eurídice trepitjar un escurçó i li va clavar els seus ullals al taló, i de cop va caure a terra bruscament, pel verí. Orfeu va embogir, i des d'aquest dia no va tornar a ser el mateix. Estava disposat a fer de tot, i va baixar als inferns a buscar-la, i gràcies a la música de la seva lira va aconseguir passar els obstacles. Plutó que era amb la seva dona li va posar la condició que li tornaven Eurídice però no podia mirar-la fins que arribessin a '' la vida '', i ell amb tota la curiositat va mirar, i la va perdre per sempre. Es va passar els dies intentant alleujar el dolor tocant la lira i tots els animals i Ciconia de bosc s'acostaven, les Ciconia es van acabar enamorant d'ell, però ell les rebutjava.

Resultat d'imatges de orfeu i euridice

Les Metamorfosis d'Ovidi: Faetont


Un dia, quan Faetont era jove, el seu amic Èpafos li va dir que era ben insensat creient-se tot allò que la seva mare, la nimfa Clímene, li deia. Aquest també li va dir que la seva mare l'havia enganyat sobre els seus orígens, donant a entendre que Faetont no era fill del déu del Sol, Hèlios. Avergonyit, Faetont va contenir la seva còlera i va anar a buscar la seva mare per preguntar-li si allò que li havia dit Èpafos era cert i, que si ho era, li donés indicis que demostressin la identitat divina del seu pare, Hèlios. Clímene, enfurismada i commoguda alhora, va jurar al seu fill que els seus orígens celestials i divins eren certs, i va revelar-li l'indret on podria trobar al déu del Sol perquè anés a veure'l ell mateix. 
Faetont, seguint les paraules de la seva mare, es va dirigir cap a la part oriental del món, allà per on sortia el sol cada dia, allà on Hèlios tenia el seu Palau luxosament decorat. Allà, al costat del seu tron, es trobaven el Dia, l'Any, el Segle, el Mes i les Hores; l'Estiu, la Primavera, la Tardor i l'Hivern. Un cop davant del déu del Sol, Faetont li demana que li doni proves irrefutables que demostrin que ell és, veritablement, el seu pare. Llavors, Hèlios diu que li concedirà un desig, qualsevol, perquè es cregui que és el seu pare. Aleshores, Faetont, ràpidament, li demana que vol conduir el carro de foc tirat pels cavalls alats durant un dia. Just després de dir això, el déu se'n penedeix de la seva promesa i li prega que canviï el seu desig, que aquella feina no és apta per a un mortal com ho és ell, diu que ni tan sols Júpiter és capaç de fer-ho. Al final, ha de complir la seva promesa i li explica com és el camí que ha de seguir amb el carro al llarg del dia: comença amb una forta pujada que costa molt esforç als cavalls, segueix per la part del mig del cel, que té una gran alçada i acaba amb un fort descens que cal controlar amb força. Tot i així li demana, altre cop, que canviï el seu desig ara que encara està a temps i, a més, li diu que la pròpia preocupació per la seva seguretat ja és una mostra irrefutable de la seva paternitat. De totes maneres, Faetont ho rebutja i insisteix en el seu primer desig. Hèlios prepara el carro fet per Vulcà i demana al seu fill que no deixi als cavalls volar ni massa alt ni massa baix, ja que portaria conseqüències terribles a la Terra. Faetont perd el control des del primer moment en que puja al carro deixant anar les regnes, fent així que els cavalls es desviessin i causant un enrenou entre les constel·lacions (els cavalls havien notat un canvi de pes sobre el jou i van entendre que no era Hèlios qui els dirigia, sinó el seu fil). Després, poc a poc, va anar-se apropant a la superfície de la Terra, cremant ciutats, països i muntanyes; secant rius, formant deserts i enfosquint així la pell dels etíops (habitants d’Etiòpia). Quan va arribar a mig del cel, va empal·lidir al veure tanta alçada i li tremolaven les cames; en aquell moment va començar-se a penedir d'haver demanat aquell desig. 
Amb tot això que estava passant per culpa de Faetont, la mare Terra va dirigir-se a Júpiter demanant-li què havia fet per merèixer aquella mena de càstig destructiu. Tot seguit, el déu va llançar un dels seus poderosos llamps contra el carro de foc i el va destruir en mil bocins, aturant així el caos que Faetont havia causat al món. Aquest però, va caure del cel incendiat a un riu, on les nimfes en van recuperar el cos i el van enterrar tot deixant una inscripció a la tomba d’aquest que deia: “Aquí jeu Faetont, que va conduir el carro del seu pare. Tot i que no va ser capaç de portar-lo, va morir en un gran acte de gosadia”. Des del moment en que Hèlios va assabentar-se de la mort del seu fill, va entristir-se molt i, conseqüentment, va deixar la Terra en la penombra durant un dia sencer.


Resultat d'imatges per a "mito faeton""



Eco


Eco
Un dia cap a les xarxes dels cérvols, van espantar-se al veure a una nimfa de veu sonora, aquesta nimfa no ha après mai a callar. El seu nom era Eco, era una nimfa de cos present, encara que la consideraven molt xerraire, només repetia les últimes paraules de les frases que li deien, aquest fet va ser per la voluntat de Juno, ja que volia sorprendre a les nimfes que passaven amb astúcia, l'entretenien amb una conversa i donava temps a les nimfes a fugir. La filla de Saturn va dir-li: "Perdràs el control d'aquesta llengua amb què m'has enganyat i tindràs un ús molt limitat de la veu. Així va ser, Eco només repetia les últimes paraules que sent.

Així doncs quan Eco va veure la bellesa de Narcís es va sentir encesa d'amor i el va seguir d'amagat, ella no podia perdre la iniciativa de dedicar-li paraules afectuoses. Va decidir esperar als sons els quals pugui resoldre les seves paraules. Més tard Narcís va preguntar: "Que hi ha algú per aquí?" I Eco va contestar: "Per aquí". Ell va mirar a totes bandes i va dir: "Vine!", ella respon: "Vine". Narcís va preguntar: ¿Per què fuges de mi? I va rebre les mateixes paraules. Narcís, insistent va cridar: "Aquí, reunim-nos" i Eco va contestar: "reunim-nos". Va ser quan Eco va sortir de l'amagatall i va llençar-se als braços de Narcís, però ell la va rebutjar dient que preferia morir que morir en ella i va contestar: "Moriria a tu". Eco en sentir-se refusada va tornar a amagar-se. Des d'aquell moment viu en coves solidàries, però encara viu amb l'amor que va sentir, amb tant de neguit no tenia una bona vida, seguia una vida infeliç. Només li quedava la veu i els ossos, que diuen que els ossos van acabar convertint-se en pedra. Des de les hores, només se sent la seva veu, l'única cosa d'ella que encara segueix en vida.
Així és com Narcís va acabar amb els seus sentiments. I algú va aixecar els braços, i va cridar: "Tant de bo ell també estimi així, i no pugui posseir mai l'objecte del seu amor", la deessa de la venjança va accedir a aquesta pregunta i Narcís va veure's per primer cop en el reflex d'un riu tant pur i tant net que es va enamorar d'ell, i va quedar atrapat per la seva pròpia bellesa, va sentir com unes forces que creixien dins seu i mentre veia aigua va enamorar-se d'una il·lusió sense cos, es desitja a ell mateix sense saber-ho. Narcís va quedar-se mirant el seu reflex perquè ell sabia que només que es gires perdrà el reflex, ni la gana va arrancar-lo d'allà, que contemplava la imatge enganyadora i se sent morir per uns ulls que no són els seus, aixecant-se va dirigir al bosc unes paraules preguntant si podria veure aquesta ànima que també ha patit d'amor i que tant li agrada, i el seu patir, no els separa ni la immensitat del mar o de les muntanyes. Narcís sap que aquesta força és mútua perquè quan ell s'acosta, el seu amor també s'acosta, però sap que a la mateixa vegada el que s'interposa és el seu propi amor, aquest fet al principi no l'entén però al final sap que ell és el seu propi amor. Un cop entén això, li agradaria separar el seu cos de la seva ànima, es a dir, vol separar-se de l'amant. Narcís pateix tant que no te gairebé forces i va morint en plena joventut, i ell creu que la mort és una solució de l'alliberació, li agradaria que el seu amant visques després de la seva mort, però sap que moriran els dos units per sempre.
Va mirar-se per últim cop, li va caure una llàgrima que va moure l'aigua, a la mateixa vegada que es va moure el reflex, com mai s'havia mogut, Narcís va exclamar i va dir-li: "on fuges? Queda't, no abandonis el teu amant, cruel", llavors va colpejar el pit en el reflex, i va agafar un color rosat. Eco va entristir-se i cada vegada que deia "ai" Eco ho repetia. Narcís va tancar els ulls per sempre, familiars seus el van plorar i Eco també va repetir aquests sons. El cos de Narcís no va aparèixer, però sí que va aparèixer una flor groga envoltada de pètals blancs. 






Narcís


Narcís
Tirèsesies tenia molta fama en les ciutats per les seves respostes inefables per a la gent que anava a consultar-lo. Liríope va ser la primera a consultar la certesa dels seus oracles, ella havia estat violada per un riu, i va quedar embarassada d'un nen. Quan va néixer era capaç de despertar passions, li van posar el nom de Narcís. La seva mare va consultar si viuria molt de temps fins a la vellesa i l'endeví va vaticinar: "Si no s'arriba a conèixer". Semblaven no tenir sentit aquestes paraules, però va tenir sentit en el moment de la mort de Narcís: tenia 16 anys i tothom el desitjava, però hi havia tanta arrogància en la bellesa del nen que cap jove ni cap noia li havia tocat el cor.


dimarts, 19 de novembre del 2019

Deucalió i Pirra

Deucalió i Pirra

Deucalió  i la seva esposa Pirra van ser els únics éssers humans que van sobreviure al Diluvi. Quan van veure la tragèdia que havia succeït, Deucalió va dirigir les seves pregàries a les ninfes Corícides, a les divinitat de la muntanya i a la mateixa Temis. De tota la humanitat només havien sobreviscut ells dos, les úniques persones innocents i respectuoses amb les divinitats. Quan Júpiter veu que ja no queda ningú més decideix aturar les aigües i tornar a mostrar el món amb les terres, així que fa retirar a totes les divinitat que l'han ajudat, rius, vents i el seu germà retornen a la calma i tot torna a la normalitat. Qan Deucalió se n'adona que ell i Pirra són els únics supervivents li diu que se sent afortunat de poder estar amb ella, que no sap que hagués fet si a ella també se l'haguessin emportat les aigües. També li diu que des d'aquell moment el llinatge dels humans depèn d'ells. Tot dos plorant decideixen anar al santuari de la deessa a demanar-li com podien restaurar la humanitat. Temis els respon que s'allunyin del temple, es cobreixin i llencin cap enrere els ssos de la seva mare. Espantats per aquesta resposta van quedar callats i al cap d'una estona Pirra va respondre que no profanarien a la seva mare morta. Es queden pensant en el que els ha dit la deessa fins que Deucalió extreu el significat de les seves paraules: la seva gran mare és Gea, la Terra, creadora de tot  els seus ossos són les pedres. D'aquesta manera, es van cobrir i van començar a llençar pedrers, els rocs es van anar fent tous i van començar a agafar forma. Per la voluntad dels déus, de les pedrea que llençava Deucalió van sorgir homes i de les que llençava Pirra dones. I per aquesta raó que som una raça forta i capaç d’aguantar quasi qualsevol cosa. Aquest és l’origen de la raça humana.


Deucalió i Pirra llençant les pedres, de Peter Paul Rubens.

Deucalió i Pirra llençant les pedres, de Giovanni Maria Bottalla.

Apol.lo i Dafne

   Tornant de matar la serp Pitó, Apol.lo es va trobar a l´Olimp Cupido, el fill d´Afrodita i Mart, i li va adreçar aquestes paraules: "Què fas, nen juganer, amb armes d´home?" Apol.lo es referia, evidentment, a l´arc i les fletxes de Cupido. El déu de l´amor, enfurismat pel despreci del seu germà, va decidir donar-li un bon escarment. Va agafar del seu carcaix dues fletxes, una punxaguda i d´or, i l´altra roma i de plom. La primera, que provoca l´amor, la va clavar a Apol.lo; la segona, que produeix l´odi, la va disparar contra la nimfa Dafne. Així Apol.lo, el déu del seny, es va tornar boig d´amor per la nimfa i la perseguia sense descans pel bosc. Dafne, que era filla del riu Peneu, li va demanar al seu pare que l´ajudés: "Destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m´ha fet ser massa desitjada". El seu pare escolta les súpliques de la seva filla i la converteix en un arbre de llorer. Apol.lo, encara estimant-la, li va concedir la fulla perenne i la dignitat del seu cap.

Apol.lo perseguint a Dafne, Theodoor van Thulden (1636 - 1638)

Apol.lo i Dafne, Gian Lorenzo Bernini (1622-25)