Les Metamorfosis d'Ovidi: Faetont

Un dia, quan Faetont era jove, el seu amic Èpafos li va dir que era ben insensat creient-se tot allò que la seva mare, la nimfa Clímene, li deia. Aquest també li va dir que la seva mare l'havia enganyat sobre els seus orígens, donant a entendre que Faetont no era fill del déu del Sol, Hèlios. Avergonyit, Faetont va contenir la seva còlera i va anar a buscar la seva mare per preguntar-li si allò que li havia dit Èpafos era cert i, que si ho era, li donés indicis que demostressin la identitat divina del seu pare, Hèlios. Clímene, enfurismada i commoguda alhora, va jurar al seu fill que els seus orígens celestials i divins eren certs, i va revelar-li l'indret on podria trobar al déu del Sol perquè anés a veure'l ell mateix. 

Faetont, seguint les paraules de la seva mare, es va dirigir cap a la part oriental del món, allà per on sortia el sol cada dia, allà on Hèlios tenia el seu Palau luxosament decorat. Allà, al costat del seu tron, es trobaven el Dia, l'Any, el Segle, el Mes i les Hores; l'Estiu, la Primavera, la Tardor i l'Hivern. Un cop davant del déu del Sol, Faetont li demana que li doni proves irrefutables que demostrin que ell és, veritablement, el seu pare. Llavors, Hèlios diu que li concedirà un desig, qualsevol, perquè es cregui que és el seu pare. Aleshores, Faetont, ràpidament, li demana que vol conduir el carro de foc tirat pels cavalls alats durant un dia. Just després de dir això, el déu se'n penedeix de la seva promesa i li prega que canviï el seu desig, que aquella feina no és apta per a un mortal com ho és ell, diu que ni tan sols Júpiter és capaç de fer-ho. Al final, ha de complir la seva promesa i li explica com és el camí que ha de seguir amb el carro al llarg del dia: comença amb una forta pujada que costa molt esforç als cavalls, segueix per la part del mig del cel, que té una gran alçada i acaba amb un fort descens que cal controlar amb força. Tot i així li demana, altre cop, que canviï el seu desig ara que encara està a temps i, a més, li diu que la pròpia preocupació per la seva seguretat ja és una mostra irrefutable de la seva paternitat. De totes maneres, Faetont ho rebutja i insisteix en el seu primer desig. Hèlios prepara el carro fet per Vulcà i demana al seu fill que no deixi als cavalls volar ni massa alt ni massa baix, ja que portaria conseqüències terribles a la Terra. Faetont perd el control des del primer moment en que puja al carro deixant anar les regnes, fent així que els cavalls es desviessin i causant un enrenou entre les constel·lacions (els cavalls havien notat un canvi de pes sobre el jou i van entendre que no era Hèlios qui els dirigia, sinó el seu fil). Després, poc a poc, va anar-se apropant a la superfície de la Terra, cremant ciutats, països i muntanyes; secant rius, formant deserts i enfosquint així la pell dels etíops (habitants d’Etiòpia). Quan va arribar a mig del cel, va empal·lidir al veure tanta alçada i li tremolaven les cames; en aquell moment va començar-se a penedir d'haver demanat aquell desig. 

Amb tot això que estava passant per culpa de Faetont, la mare Terra va dirigir-se a Júpiter demanant-li què havia fet per merèixer aquella mena de càstig destructiu. Tot seguit, el déu va llançar un dels seus poderosos llamps contra el carro de foc i el va destruir en mil bocins, aturant així el caos que Faetont havia causat al món. Aquest però, va caure del cel incendiat a un riu, on les nimfes en van recuperar el cos i el van enterrar tot deixant una inscripció a la tomba d’aquest que deia: “Aquí jeu Faetont, que va conduir el carro del seu pare. Tot i que no va ser capaç de portar-lo, va morir en un gran acte de gosadia”. Des del moment en que Hèlios va assabentar-se de la mort del seu fill, va entristir-se molt i, conseqüentment, va deixar la Terra en la penombra durant un dia sencer.