Eco

Eco

Un dia cap a les xarxes dels cérvols, van espantar-se al veure a una nimfa de veu sonora, aquesta nimfa no ha après mai a callar. El seu nom era Eco, era una nimfa de cos present, encara que la consideraven molt xerraire, només repetia les últimes paraules de les frases que li deien, aquest fet va ser per la voluntat de Juno, ja que volia sorprendre a les nimfes que passaven amb astúcia, l'entretenien amb una conversa i donava temps a les nimfes a fugir. La filla de Saturn va dir-li: "Perdràs el control d'aquesta llengua amb què m'has enganyat i tindràs un ús molt limitat de la veu. Així va ser, Eco només repetia les últimes paraules que sent.

Així doncs quan Eco va veure la bellesa de Narcís es va sentir encesa d'amor i el va seguir d'amagat, ella no podia perdre la iniciativa de dedicar-li paraules afectuoses. Va decidir esperar als sons els quals pugui resoldre les seves paraules. Més tard Narcís va preguntar: "Que hi ha algú per aquí?" I Eco va contestar: "Per aquí". Ell va mirar a totes bandes i va dir: "Vine!", ella respon: "Vine". Narcís va preguntar: ¿Per què fuges de mi? I va rebre les mateixes paraules. Narcís, insistent va cridar: "Aquí, reunim-nos" i Eco va contestar: "reunim-nos". Va ser quan Eco va sortir de l'amagatall i va llençar-se als braços de Narcís, però ell la va rebutjar dient que preferia morir que morir en ella i va contestar: "Moriria a tu". Eco en sentir-se refusada va tornar a amagar-se. Des d'aquell moment viu en coves solidàries, però encara viu amb l'amor que va sentir, amb tant de neguit no tenia una bona vida, seguia una vida infeliç. Només li quedava la veu i els ossos, que diuen que els ossos van acabar convertint-se en pedra. Des de les hores, només se sent la seva veu, l'única cosa d'ella que encara segueix en vida.

Així és com Narcís va acabar amb els seus sentiments. I algú va aixecar els braços, i va cridar: "Tant de bo ell també estimi així, i no pugui posseir mai l'objecte del seu amor", la deessa de la venjança va accedir a aquesta pregunta i Narcís va veure's per primer cop en el reflex d'un riu tant pur i tant net que es va enamorar d'ell, i va quedar atrapat per la seva pròpia bellesa, va sentir com unes forces que creixien dins seu i mentre veia aigua va enamorar-se d'una il·lusió sense cos, es desitja a ell mateix sense saber-ho. Narcís va quedar-se mirant el seu reflex perquè ell sabia que només que es gires perdrà el reflex, ni la gana va arrancar-lo d'allà, que contemplava la imatge enganyadora i se sent morir per uns ulls que no són els seus, aixecant-se va dirigir al bosc unes paraules preguntant si podria veure aquesta ànima que també ha patit d'amor i que tant li agrada, i el seu patir, no els separa ni la immensitat del mar o de les muntanyes. Narcís sap que aquesta força és mútua perquè quan ell s'acosta, el seu amor també s'acosta, però sap que a la mateixa vegada el que s'interposa és el seu propi amor, aquest fet al principi no l'entén però al final sap que ell és el seu propi amor. Un cop entén això, li agradaria separar el seu cos de la seva ànima, es a dir, vol separar-se de l'amant. Narcís pateix tant que no te gairebé forces i va morint en plena joventut, i ell creu que la mort és una solució de l'alliberació, li agradaria que el seu amant visques després de la seva mort, però sap que moriran els dos units per sempre.

Va mirar-se per últim cop, li va caure una llàgrima que va moure l'aigua, a la mateixa vegada que es va moure el reflex, com mai s'havia mogut, Narcís va exclamar i va dir-li: "on fuges? Queda't, no abandonis el teu amant, cruel", llavors va colpejar el pit en el reflex, i va agafar un color rosat. Eco va entristir-se i cada vegada que deia "ai" Eco ho repetia. Narcís va tancar els ulls per sempre, familiars seus el van plorar i Eco també va repetir aquests sons. El cos de Narcís no va aparèixer, però sí que va aparèixer una flor groga envoltada de pètals blancs.