El mite d'Eco i Narcís

Eco era una nimfa dels boscos molt xerraire, alegre I bromista. Amb les seves llargues converses, distreia a Hera (dona de Zeus). D'aquesta manera, Zeus aprofitava per estar amb altres dones. Hera quan va descobrir la infidelitat de Zeus es va enfadar molt i va castigar a Eco prohibint-li parlar, només podia repetir el final de les frases que escoltava. Eco, avergonyida, va abandonar els boscos i es va amagar dins una cova a la vora d'un rierol.

Narcís era un noi preciós. Quan va néixer, l’endeví Tirèsias va predir que si Narcís veia la seva imatge seria la seva perdició i moriría. Es per aixo que la seva mare Líriope va evitar sempre els miralls i altres objectes en els quals es podia reflectir. Narcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa. Passejava llargues estones sol i un dia va arribar a la cova on vivia Eco. La nimfa el va veure i es va enamorar però no s’atrevia a acostar-se i parlar amb ell. A Narcís li va agradar molt aquella ruta i la va repetir molts dies. Eco l’esperava i el perseguia a distància fins que un dia en trepitjar una branqueta Narcís la va veure i li va preguntar:

- Què fas aquí? Per què em segueixes?

- Aquí... segueixes... – va ser l'única cosa que Eco va poder dir.

Eco va demanar ajuda als animals i li van explicar a Narcís que ella. Narcís se’n va riure d’ella i Eco va marxar a la seva cova de on no va sortir mai més. Diuen que estava tant trista que va arribar a convertir-se en pedra. Nèmesi, deessa grega que ho va veure tot, va decidir castigar a Narcís, i en una de les passejades va fer que Narcís tingués molta set. Aquest va decidir anar a veure aigua al rierol on va conèixer a Eco. En el moment de beure, Narcís va veure la seva imatge reflectida a l’aigua i es va enamorar. Diuen que de tant enamorat que estava es va voler unir amb la imatge i es va ofegar a l’aigua. De la seva mort va sorgir una flor anomenada Narcís, que creix sobre les aigúes dels rius.

Nicolas Poussin, Eco i Narcís (1627-1628), Museu del Louvre, París, França.