Apol.lo i Dafne

Títol: Apol·lo i Dafne

Autor: Gian Lorenzo Bernini

(1598-1680)

Cronologia: 1622-25

Estil: Barroc

Tècnica: talla

Material: marbre

Formes: escultura exempta

Tipologia: grup

Cromatisme: monocroma

Dimensions: 2,43 m (alt)

Localització actual: Galeria

Borghese, Roma

Tema: mitològic

L´escultura és la captació d’un instant. La noia que fuig, la nimfa Dafne, completament nua, té part del cos cobert per una espècie d’escorça i aquest forma una corba des del cap fins els peus, que es troben sobre una elevació rocallosa del que representa el terreny, o la base de marbre del grup. El noi que la segueix, el déu Apol.lo, porta cobert part del cos amb una túnica. 

El conjunt té una composició dinàmica i helicoïdal. Els cossos van en una direcció, però els caps, sobre tot el de la nimfa, giren cap a un altre costat.

D’un bloc de marbre fred i estable Bernini ha creat una imatge de gran tensió i moviment. Tot el conjunt està treballat amb gran precisió i detallisme per tots els costats.

Apol·lo atrapa a Dafne, agafant-la amb una mà per la cintura, cosa que provoca un crit desesperat en la nimfa. És el precís moment en que els seus cabells es converteixen en fulles, els braços en branques, els peus en arrels i les cames en escorça. El noi encara no ha acabat la seva cursa, com demostra la cama esquerra aixecada i el braç dret a punt d’atrapar la nimfa.

Les expressions dels rostres són de sorpresa en Apol·lo i de terror en la nimfa. El moviment és el protagonista, juntament amb la paralització en un instant concret de tota l’acció, el moment en que s’inicia la metamorfosi.

Segons la mitologia clàssica, Dafne era filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça, renuncià, com aquesta, a casarse. Quan Apol·lo la va veure se n’enamorà, però la nimfa el rebutjà. Es diu que fou Eros qui va enviar una sageta d’amor amb punta d’or a Apol·lo i una altra de rebuig a Dafne. Eros estava molest amb Apol·lo perquè aquest li havia fet burla de la seva perícia amb l’arc. Apol·lo va perseguir a Dafne pel bosc, llavors aquesta va demanar ajut al seu pare, el qual la va transformar en llorer (daphne en grec) en l’instant en que Apol·lo li va posar la mà al damunt. Des de llavors, el déu va fer del llorer el seu arbre sagrat, i va teixir una corona amb les seves fulles per coronar els poetes i els militars victoriosos. Ell la va portar sempre.

"Els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques. [...] Febos, tanmateix, continua estimant-la. Posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça" (Met, lib.1)