diumenge, 29 d’octubre del 2017

La ment al ventre

  Els antics grecs no situaven la ment al cervell, ni tampoc les emocions o els sentiments al cor, sinó al ventre, concretament al diafragma, que és un múscul situat entre el tòrax i l´abdomen, i que serveix per a marcar el ritme respiratori. En grec, s´anomenava phrén (φρήν). Per aquest motiu, paraules com esquizofrènia, frenopàtic o frenètic deriven d´aquest terme grec.
  Com hem dit, originàriament, phrén feia referència al diafragma, i així queda atestiguat en textos d´Hipòcrates o d´Aristòtil, però amb el pas del temps se li va afegir el significat de "ment" o "seu del pensament". De la mateixa manera que en la nostra cultura el cor és la seu de l´amor, sense cap base cinetífica, per als grecs el diafragma era on residien la por, l´angoixa, el plaer i els pensaments. 
  En realitat, existien dos termes en grec per a "ment": fhrén i noús. Aristòtil feia servir el terme noús amb el significat d´intel.ligència, ment abstracta. Per a Plató, el noús era la part més elevada de l´ànima, que permet el coneixement directe de les Idees universals. En canvi, per a Anaxàgoras el noús és una mena de ment que tot ho ordena, i que d´alguna manera es pot identificar amb Déu. D´aquest mot grec en deriven paranoia, noesi, noètic i noema.


dimarts, 17 d’octubre del 2017

Nomen mihi est...

Les alumnes de 4t d´ESO d´Introducció al Llatí han fet un treball molt interessant que consistia a buscar l´etimologia del seu nom propi, i fer-ne una presentació. A continuació, us mostrem els resultats. Desitgem que us agradin!








dilluns, 16 d’octubre del 2017

"La llengua grega clàssica és mestra de llibertat"

Un deixem aquí l´enllaç a l´entrevista a la filòloga clàssica Andrea Marcolongo, que el passat dimecres 11 d´octubre es va publicar a La Vanguardia. Esperem que us agradi i la trobeu interessant. Esperem els vostres comentaris.



dilluns, 9 d’octubre del 2017

Dreta o esquerra?

Els mots emprats en llatí per a referir-nos a aquests punts cardinals eren dexter i sinister, respectivament. Per als antics romans, la mà dreta era senyal de moltes coses positives: amb la mà dreta se saludaven, feien els juraments, segellaven un pacte, etc. A la religió romana, el costat dret és el del déus i, a la cerimònia de noces, els nuvis entrellaçaven les mans dretes com a símbol d´unió i prosperitat. Ja en la tradició cristiana se’ns diu que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt significatiu que right signifiqui tant "dreta" com "correcte". 

Atès que el sinister llatí va acabar essent una paraula tabú, les llengües de la península ibèrica se sentiren en la necessitat de recórrer a una altra. I en aquest cas optaren pel basc esquerre, format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”). Tanmateix, aquest mot basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió “aixecar-se amb el peu esquerre”. Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (sinistra). En castellà, aquesta arrel llatina es conserva en l’expressió “a diestro y siniestro”.



Els antics grecs també eren del parer que l´esquerre era el costat dolent: els trons i llamps són un bon auguri quan es produeixen per la dreta, i els ocells que volen pel costat esquerre són presagi de desgràcies. Fins i tot les escales dels temples grecs tenien un nombre senar d´esglaons per tal de començar i acabar sempre amb el peu dret. Fins a tal punt els grecs temien el costat esquerre que, fins i tot, empraren un eufemisme per a denominar-lo. Així, el mot que vol dir "esquerre" en grec és aristerá, que és de la mateix arrel que áristos, que vol dir "el millor".

Sembla, però, que el costat esquerre no sempre va tenir aquest significat tan negatiu. Alguns antropòlegs consideren que les civilitzacions que d´arrel indoeuropea, com la romana i la grega, prefereixen el dret per tractar-se aquest del costat masculí - recordem que són tribus patriarcals-. En canvi, els minoics, anteriors a l´arribada dels invasors indoeuropeus, s´estimaven més l´esquerra, que representa la part femenina - aquests adoraven una deessa Mare i eren de caràcter matriarcal- . Per a aquests estudiosos, això explicaria la relació etimològica entre els mots aristerá i áristos. D´altra banda, afirmen que aquest antic significat encara es conservaria en l’expressió “tenir mà esquerra”, que és sinònima de ser persona hàbil.

Les 9 Muses i l´art a Grècia


El concepte d´art a l´antiga Grècia era molt més ampli que avui dia. Per aquests, art era qualsevol creació humana producte d´una habilitat i uns coneixements concrets. Per tant, dins d´aquest concepte encabien el que avui dia anomenem Belles Arts però també l´artesania. Els grecs valoraven els artesans, pels coneixements tècnics que tenien, però alhora els menyspreaven, perquè el seu treball era físic i remunerat. Distingien entre les arts liberals (no requerien treball físic) i les arts servils (implicaven un esforç físic). Per posar un exemple, els grecs consideraven la poesia fruit de la inspiració i no pas de l´habilitat. Un escultor era un artesà; en canvi, un poeta era un endeví, un ésser gairebé diví. La poesia educa els homes; l´art produeix objectes bells. 

La funció de les Muses era expressar mitològicament les idees d´aquella època. Eren nou: Talia, la protectora de la comèdia; Melpòmene, de la tragèdia; Erato, de la poesia elegíaca; Polimnía, de la poesia lírica; Cal.líope, de la poesia èpica; Euterpe, de la música; Terpsícore, de la dansa; Clío, de la història; i Uranía, de l´astronomia. Crida l´atenció, doncs, que les arts plàstiques, com la pintura o l´escultura, no disposen d´una Musa corresponent i, en canvi, unien la poesia amb les ciències ja que aquestes també feien servir la paraula com a mitjà d´expressió. Possiblement consideraven que aquestes arts i les ciències necessitaven de la inspiració divina de les Muses; en canvi, la pintura i l´escultura, només requerien dels coneixements tècnics de l´artista.


Els romans van recollir aquesta classificació de les arts i la van codificar. Per aquests, les arts liberals eren pròpies dels homes lliures (liberi), que són aquells que disposen de temps lliure (otium) i no necessiten d´una feina remunerada. Són les que tenen a veure amb les habilitats intel.lectuals de tipus científic i lingüístic. En canvi, les arts servils feien referència a les habilitats professionals o oficis manuals, i resulten remunerades.  


Aquesta classificació va perdurar durant l´Edat Mitjana de la següent manera:

TRIVIUM: Aplega les matèries de coneixement relacionades amb la paraula. Aquestes són Gramàtica, Dialèctica i Retòrica.

QUADRIVIUM: És la part cientìfica del coneixement. Les disciplines són Aritmètica, Geometria, Astronomia i Música.

La Filosofia seria el domini del coneixement de tots aquests àmbits.

diumenge, 1 d’octubre del 2017

Apol·lo i Hermes

File:Apollo Belvedere 3.jpg
Déu Apol·lo
Apol·lo, un dels déus més importants en la mitologia grega, és fill de Zeus i Leto. El germà bessó d'Àrtemis, que van néixer a l'illa de Delos, on s'estaven refugien de l'ira d'Hera, l'esposa de Zeus. És el déu, de molts aspectes, de l'art d'endevinar, de la música, de la llum, de l'art i la poesia, de la bellesa i de la raó. També amb les seves fletxes era capaç de causar malalties infeccioses, però alhora era el déu de la medicina i les curava.

Hermes, era el missatger dels Déus Olímpics, de les fronteres i dels viatgers, dels pastors, dels oradors, de l'enginy, dels literats i poetes, de l'atletisme, del comerç, de l'astúcia, dels lladres. Era fill de Zeus i de la plèiade Maia.

HERMES I EL BESTIAR D'APOL·LO

Des del dia del seu naixement va donar mostres d'una extraordinària precocitat. Maia, la seva mare, l'havia embolicat amb bandes de tela per evitar que es fes mal al moure. Hermes va descobrir la forma d'alliberar-se i va escapar de la cova durant la nit, mentre tots dormien, i va sortir a explorar el món.
Va arribar a Tessàlia, on el seu germà Apol·lo estava pasturant els ramats del rei Admeto. Durant un moment de distracció d'Apol·lo, Hermes va robar part del bestiar, els va lligar amb branques llargues a la cua i se'ls va emportar caminant cap a enrere, perquè no poguessin localitzar per les seves petjades. L'únic testimoni del robatori va ser un ancià anomenat Bato.

Resultat d'imatges de hermes fent la lira
Hermes fent la lira
Hermes va portar els animals fins Pilos, on va sacrificar dos d'ells dividint-los i dedicant una part per a cada un dels déus. Va ocultar la resta del bestiar, i va tornar a la cova a la muntanya Cileno. A l'entrada de la cova va trobar una tortuga. Hermes la va matar, la va buidar i en la seva closca va lligar i va tensar cordes fetes amb els intestins dels animals que hi havia sacrificat. D'aquesta manera va inventar la lira.
Apol·lo s'havia adonat del robatori, i estava buscant els animals perduts. Va trobar a Bato, qui li va revelar la identitat del lladre. Va anar fins a la muntanya Cileno, i va reclamar a Maia el robatori efectuat pel seu fill i va exigir la devolució del seu bestiar. Però Maia li va mostrar a Hermes adormit al seu bressol, i li va preguntar com un nadó podria ser un lladre de bestiar.

Apol·lo va acudir a Zeus, qui va ordenar a Hermes que restituís els caps de bestiar robades. No obstant això, Apol·lo havia sentit la música que Hermes produïa amb la seva lira, i meravellat, va deixar els seus animals a canvi de l'instrument. I així, Apol·lo es va convertir en déu de la música.

Resultat d'imatges de hermes fent la lira
Apol·lo i Hermes