dilluns, 30 d’abril del 2018

El ''yuyu'' i altres expressions sobre la por

Quan una cosa ens inspira un lleu sobresalt, un estrany temor irracional, podem acudir a expressions tals com 'donar cosa o grima'. Si es tracta d'una inquietud de major intensitat, solem dir que ens vénen esgarrifances, tremolors o, més gràficament, ens dóna angúnia. No arriba a pànic, però és alguna cosa prou desconcertant perquè ens trobem incòmodes i ho evitem. A Espanya, és freqüent en aquests casos utilitzar una locució col·loquial, l'origen de la qual desconeixem la majoria: ve acompanyada d'un toc sobrenatural, tràgic o inexplicable, Diem que ens dóna yuyu passar per un lloc on s'ha produït un accident o una catàstrofe, o al costat d'un cementiri o una casa abandonada.

Aquesta veu també s'usa de forma diferent quan li acompanya el verb "donar" en el cas que a algú li sobrevingui un conat d'atac o malestar físic o anímic, diem que "li ha donat un yuyu". Això és, quan estem afirmant que li ha donat una síncope o, simplement, un enorme ensurt.


Resultado de imagen de cosas que dan miedo reales



Aquesta expressió té dos orígens: Una primera teoria la fa derivar de la interjecció "¡uy!" diverses vegades repetida, "¡uyuy!", escrita antigament "huy", per derivar del llatí "huy", forma associada a l'imperatiu fugite, del verb fugire (fugir), que significa "fugiu". I una segona perquè "yuyu" també és una paraula encunyada en l'àmbit màgic i religiós de les tribus d'Àfrica Occidental, per designar els objectes, amulets o ritus relacionats amb la màgia i la bruixeria: el seu origen no està suficientment clar, doncs podria derivar d'alguna llengua africana o també ser adaptació a cau d'orella indígena de la veu francesa joujou (joguina).

Però com pot ser que aquesta expressió hagi sorgit entre les últimes dècades? Probablement la culpa la tenen les primeres pel·lícules de Tarzán doblades al castellà, com explica Manuel Alvar en el seu llibre El que callen les paraules. Quan els temuts nadius africans atacaven als expedicionaris blancs que transitaven per la selva, i veien aparèixer en escena a l'home mico per tirar-los una liana, els salvatges fugien cridant ¡yuyuyuyu!. La popularitat d'aquells films al nostre país va ser tal, que els espectadors espanyols van encunyar aquesta paraula com a sinònim d'esglai, por i aprensió inexplicable.


Altres frases cèlebres de romans sobre la por foren:

"Ningú va arribar al cim acompanyat per la por" .Publi Sir (85 a.C-43 a.C). Escriptor de l'antiga Roma.

"Qui viu temorós, no serà mai lliure". Horaci (65 a.C08 a.C). Poeta satíric romà.

"La por sempre està disposat a veure les coses pitjor del que són". Tit Livi 59 a. C-17 d. C). Historiador romà.



















divendres, 27 d’abril del 2018

Els petons a l'antiga Roma

Les dones romanes tenien prohibit beure vi, així que per comprobar que no havien begut, aquestes havien d'exhalar el seu alè per sota el nas del seu marit. Però per estar més segurs aquests podien apropar els seus llavis al d'elles. D'aquesta manera, les dones estaven obligades a donar-li un petó al seu marit cada dia.
Els romans tenien tres tipus de petons:
  • Osculum, es feia entre amics a la galta.
  • Basium, es feia en els llavis,
  • Suavem, era el petó dels amants

EL PETÓ FORMAL

Els ciutadans romans d'un cert estatus social semblant, com podía ser polítics, professors o sacerdots es feien petons en la galta i en públic.
Aquest tipus de petó es coneixia com osculum, eren gestos de agraïment per tancar algún acord o contracte, o simplement, com a señal de respecte que es va establir com a ritual per a determinants actes socials, de la mateixa manera en la que avui dia s'acostuma a donar les mans alhora de fer un contracte. També era una forma correcta de salutació.
A les persones de certa rellevància se'ls estava permès besar la cara de l'emperador, altres aristòcrates de menys categoria social podien besar les seves mans i les persones de classe baixa estaven obligades a besar-li els peus en acte de submissió.


EL PETÓ SAGRAT

Fora d'aquest petó formal en temps de Roma estava prohibit fer-se petons en públic, tot i que si estava permès tirar petons en l'aire cap els seus estimats, líders polítics o objectes d'adoració com les estàtues dels déus.
La paraula adoració prové del llatí, indica que l'orador, que normalment portava el cap tapat, s'inclinava i besava els peus dels déus.
En l'antiguitat clàssica, aquest petó es va utilizar en general per adorar a les divinitats, un gest que va heretar el cristianisme. 

EL PETÓ ERÒTIC

Quan estaven sols també van conèixer un petó molt més apassionat, conegut com el savolium, reservat als amants o esposos.

EL PETÓ DE LA MORT

En l'antiga Roma era comú que els familiars més propers al difunt en el moment que aquest exhalava per última vegada, el familiar li donava un petó per rebre la seva ànima.



Finalment l'emperador Tiberi va prohibir el petó,alguns diuen que va ser amb l'objectiu de parar un epidèmia d'úlcera labial entre els romans.

dijous, 26 d’abril del 2018

Les mascotes a l'antiguitat

ELS GOSSOS

Des del segle I a.C les famílies més riques s'han anat acostumant a tenir gossos com a animals de companyia i de protecció de les seves vivendes, tot i que també els feien servir per anar a caçar. 
A l'antiguitat utilitzaven la força dels gossos per la guerra perquè complien funcions d'atac i de defensa. Eren anomenats els "gossos soldats". En cas que l'animal adoptés el rol d'enllaç, se li feia ingerir un tub de coure que a l'interior contenia un missatge. Quan el gos arribava al seu destí se li estripava el cos per recuperar la informació.


ELS GATS
També al segle I a.C es van anar acostumant a tenir gats domèstics dins les seves cases.
I eren utilitzats només com a animals de companyia.
Aquest animal tenia una gran importància en les legions, ja que portaven gats amb la finalitat d'evitar les plagues de rates i ratolins en els campaments i a més era símbol de victòria.

MASCOTES D'EMPERADORS
Als emperadors també els agradaven les mascotes. Una girafa era un dels animals preferits de Juli Cèsar. Altres posseïen conills com a animals de companyia.
Altres emperadors es van permetra certs luxes, com Domicià(va dominar Roma entre el 81 i l'any 96) i va tenir un lleó com a mascota, el va domesticar i tenia a la gent ben avisada a través d'un cartell.







La música actual i la mitologia grega

Sovint, els estudiants de clàssiques ens preguntem quin sentit té aprendre mitologia més enllà de pura diversió i tenim el dubte de com de viva segueix aquesta cultura. Doncs avui porto unes quantes cançons amb referències a la mitologia grega. Veureu que  els grups són molt diversos i els estils també.

Bastille:
aquest grup, en general, té moltes referències a la història. Però amb el tema que ens interessa en té dues molt bones. La primera Pompeii, cançó més que coneguda i que tots hem ballat; i la segona Icarus, que canta el mite de Icar i Dèdal. La lletra diu "Icarus is flying too close to the sun", és a dir, "Icar vola massa aprop del sol" (queda clar que el mite se'l saben).

Iron Maiden:
Seguint amb el mite d'Icar, el grup de heavy metal Iron Maiden també li va dedicar una cançó. Però en aquest cas el grup es va prendre una llicència per canviar una mica la història. Doncs bé, la versió explica que Dèdal veu al seu fill volar des del terra i que és ell qui li diu que voli fins al sol. L'obedient noi ho fa i just abans que les ales se li desfacin se n'adona que el seu pare l'ha enganyat.

Arcade Fire:
Aquest grup canadenc l'any 2013 va treure una cançó titulada It's Never Over, dedicada al mite d'Orfeu. El primer que diu el tema es: "Hey, Orpheus! I'm behind you, Don't turn around I can find you".

ABBA:
El mític grup ABBA, entre Waterloo i Dancing Queen, té també una cançó que fa referència a la mitologia clàssica. Aquesta és Cassandra  i diu "Pity Cassandra that no one believed you". La lletra lamenta no haver fet cas a Cassandra i explica que ara ja és massa tard.


Be doncs, aquestes son algunes de les cançons mes famoses que hi ha que parlen sobre mitologia grega. Queda clar que pels artistes es un recurs fàcil i freqüent...

divendres, 20 d’abril del 2018

Els símbols dels picapedrers

Les muralles romanes de Tarragona són unes de les primeres grans obres que els romans van emprendre, després del desembarcament dels Escipions a Empúries, l'any 218 aC. En aquestes muralles s'han trobat diferents marques de picapedrers en alguns carreus, que fins ara s'havia suposat que estaven escrites aparentment en l'alfabet ibèric. Tanmateix, estudis recents demostren que en realitat són obra de picapedrers itàlics.

Els picapedrers eren persones que tenien com a ofici treballar la pedra per a la construcció.
Per distingir els carreus que havien posat o picat els uns dels altres, hi gravaven unes marques per saber quan havien de cobrar amb comparació dels carreus que havien posat. Aquestes marques solien aparèixer en els murs, tant interiors com exteriors. Però no tots volien dir el mateix.

No tots aquests signes i marques són iguals i ha resultat gairebé impossible trobar algun patró de distribució. A vegades es relacionen amb lletres dels alfabets llatins, fenici, etrusc, brahmi, arameu, itàlics, nordafricans, rúnics, etc. Altres vegades, són representacions d'eines de l'ofici, o de l'imaginari de l'època, o simplement fruit de la creativitat de l'autor. Tanmateix, alguns picapedrers van signar pedres amb el seu propi nom anteposant-li l'expressió “me fecit”.


Per això, els estudiosos del tema s'han vist en la necessitat de recórrer a diferents teories explicatives en relació amb el significat d'aquests signes, a partir d'una de les següents hipòtesis:
1) Són l'alfabet d'un llenguatge esotèric originari de la màgia caldea i utilitzat com a conjur contra les potències enemigues.
2) Són marques fetes pels picapedrers per a l'ajust i seient dels carreus.
3) Són signatures de cada picapedrer per facilitar la posterior liquidació i cobrament del treball.
4) Són marques personals de cada picapedrer referents  al seu nom, a les seves creences o devocions, al seu estat social o professió present o passada o a l'època en què es va realitzar l'obra.
5) Podrien ser, de manera conjunta o independent de les anteriors, la signatura del donant d'una columna, d'un carreu, d'una volta, etc.

En aquest ordre d'idees, és clar que els antics picapedrers cercaven transmetre alguna cosa amb els seus signes i marques.



dijous, 19 d’abril del 2018

Cantants i música a l'antiga Roma

En realitat, Roma no va aportar massa a la música grega, ja que, encara que van conquerir els seus territoris, la cultura grega sempre va ser més important. Això sí, els romans van adaptar la música grega al seu caràcter. Sembla ser que l'estat o els mateixos mandataris romans no estaven d'acord en valorar la música, alguns la condemnaven i deien que calia tocar poc i amb moderació, com és el cas de Tul.li Ciceró.



Els virtuosos de la música eren respectats i considerats en tot l'Imperi. Estudiaven sota la tutela de memorables mestres; havien de portar una vida metòdica i sana; realitzaven gires de concerts per l'Imperi i van rebre pagaments importants i nombroses famílies patrícies van continuar la pràctica que s'havia iniciat amb els famosos Gracs, Tiberi i Gai Semproni cap al 110 a.C., d'enviar els seus fills a les escoles de música i de dansa.


En l'origen de Roma, apareixen els ludiones, actors d'origen etrusc que ballaven al ritme de les tibiae, un tipus d'oboè, instrument semblant al aulos grec, de vegades acompanyat de cant vocal.
D'aquests tipus de música no ens queda pràcticament res, excepte breus fragments, que Terenci va usar en una de les seves representacions teatrals. El Carmen saecularis, cant en estrofes per a cor de nens i nenes, es va estrenar al anys 17 a. C.


Però potser on millor es pot apreciar el gènere musical és en llocs com circs, teatres i amfiteatres, com a Grècia. Al contrari que a Grècia, les parts de cor no eren tan importants a Roma. Hi havia parts cantades amb acompanyament de tibiae generalment, que podien ser simples o dobles, repetint-aquestes dues vegades. Les parelles tenien una afinació igual a les altres. A Roma, les parts recitades, anomenades deverbia anaven seguides de cantica o parts cantades per un solista o un duo.

dilluns, 9 d’abril del 2018

Diez motivos para odiar la película Troya

Xaírete!

   Us agrada la pel.lícula Troia? Sou més d´Aquil.les o d´Hèctor? A l´article que us hem enllaçat decobrireu algunes de les "mentides" de la pel.lícula, i per què ha estat tan criticada per professors i historiadors del món antic.

diumenge, 1 d’abril del 2018

Celebracions a l'Antiga Grècia

En les festes gregues s'exaltava la identitat i el patriotisme dels membres de la polis, i s'honoraven els seus déus i herois protectors.

En la majoria de les festes es feien processons, sacrificis i  competicions de temes musicals, literais o gimnàstics. 


Una celebració molt coneguda a l'Antiga Grècia era l'Apatúria. Eren festes que es celebraven en honor a la deessa Afrodita o Atena. Fou una festa principalment dels jònics(habitants de Jònia uns territoris situats a l'Àsia Menor) que es feia a Atenes i durava tres dies del mes Pianepsion (octubre-novembre). Els participants es deien fraties, i en la festa es feien sacrificis i banquets. Al darrer dia els pares que tenien fills nounats el presentaven i declaraven el seu naixement legítim i els inscrivien, i per cadascun es sacrificava un animal; els fills més grans recitaven poesies i els que destacaven rebien premis.

Altre celebració coneguda és l'Àccia que foren unes festes celebrades en honor al déu Apol·lo que tenien lloc a la Nicòpolis "la ciutat de la victòria" on es feien danses, lluites navals, curses de cavalls, jocs i concursos musicals. Els guanyadors eren premiats amb una fulla de llorer.



Restes de la Nicòpolis.
.


Però tot i així la celebració més coneguda de l'Antiga Grècia són els Jocs Olímpics, que foren una sèrie de competicions atlètiques celebrades a la ciutat d'Olímpia entre les diferents polis de l'Antiga Grècia. Es tracta d'un esdeveniment festiu, on a més de celebrar-se una sèrie de proves esportives, es retien diferents homenatges  a les deïtats de l'època. En les proves competien els representants de cada ciutat, que havien de ser homes lliures i ciutadans grecs. Aquests s'enfrontaven en diferentes modalitats de curses atlètiques i curses de carres i altres proves que foren construïdes al llarg dels anys: lluita lliure, pentatló antic, salt de llargada, llançament de javelina i llençament de disc.