Sabies que...?

EL SENTIT DE L´HUMOR

En l'antiga Roma les burles i acudits formaven part del dia a dia dels ciutadans, i no perdonaven a ningú. Veiem-ne uns quants exemples.

Plaute, el més famós autor de comèdies de Roma, tenia una gran vis comica. En les seves obres augmentava els defectes de cada personatge per a provocar el riure, i per a això no dubtava a recórrer al llenguatge popular, els insults i els mots malsonants. Les seves comèdies són una font importantíssima per a esbrinar com era el sermo vulgaris o el registre col.loquial de la llengua llatina.

Rastres de l'humor popular també poden veure's potser en alguns epigrames satírics de Marcial, poeta hispà del segle I aC, que es burlaven dels defectes físics i el caràcter dels seus contemporanis. En ells prevalia la brevetat i l'agudesa de la part final, on residia la gràcia. L'humor càustic és evident en aquests exemples: "Quint te com a mestressa a Tais". "A que Tais?". "A Tais, la bòrnia". "A Tais li falta un ull sol, a ell els dos".

Els acudits recollits en el Philogelos (recull romà d´acudits grecs) mostren que, en l'Antiguitat clàssica, les bromes arribaven a totes les professions i condicions. Molts d´aquests acudits encara provoquen la rialla, tot i el pas del  temps. Aquí en teniu uns exemples:

Un que tornava d'un viatge va preguntar a un fals endeví per la seva família. Aquest va dir: "Tots estan bé, inclòs el teu pare". En dir-li: "El meu pare fa ja deu anys que ha mort", va respondre: "No coneixes al teu veritable pare".

Els abderitees, o habitans de la ciutat grega d´Abdera, eren l´equivalent als nostres "leperos":

Un abderita, veient a un eunuc conversar amb una dona, li va preguntar si era la seva esposa. Quan l'eunuc li va dir que ell no podia tenir esposa, va respondre: "Llavors és la teva filla".

Els intel.lectuals (estudiants de filosofia, però amb poc sentit comú) també eren l´objectiu de moltes bromes:

Un, en trobar-se amb un intel.lectual, va dir: "L'esclau que em vas vendre ha mort". "Per tots els déus! –va respondre–. Quan estava amb mi mai va fer tal cosa".

Riure´s de les deformitats dels altres no es considerava de mal gust, ans el contrari. En època dels emperadors, la cort comptava amb bufons i nans per a diversió del cèsar. August i el seu cercle gaudien de les bromes d'un bufó anomenat Gaba. Tiberi, per part seva, tenia un nan entre els seus bufons. I Domicià assistia als espectacles de gladiadors amb un jovenet que tenia un cap petit i monstruós. 

Els romans donaven un toc humorístic fins i tot als propis noms de persona, en particular al tercer component del nom, l'anomenat cognomen o sobrenom. Per exemple, el nom complet del famós poeta Ovidi era Publius Ovidius Nasonis, "nassut" o "nassut". A Marc Tul.li Ciceró solem anomenar-lo precisament pel seu sobrenom familiar Cicero, "cigró", perquè un avantpassat seu va tenir una berruga en el nas. Altres sobrenoms particularment humorístics que encara poden fer-nos riure eren Brutus, "ximple"; Burrus, "pèl-roig"; Capito, "capgrós", o Strabus, "guerxo".

L'humor estava present en les converses del carrer i de la taverna, que no podem escoltar però de les quals queden rastres en els graffitis de les parets de Pompeia, plens de bromes, insults i caricatures de persones reals. Per exemple, els hostes descontents d'una pensió hi van escriure: "Ens hem pixat en el llit. Ho confesso. Si preguntes per què: no hi havia orinal".

(Font: National Geographic)

caricatura de Pompeia

Aulularia (L'olla d'or)

L’Aulularia és una de les comèdies més conegudes i representades de Plaute, i no és estrany, perquè és una de les més divertides. També és força representativa, ja que hi trobem algunes de les escenes més habituals de les obres d’aquest comediògraf llatí: enganys, equívocs i confusions i un final feliç en què tothom acaba content.

Abans de res, convé fer una presentació dels personatges i de les circumstàncies prèvies. Tenim dues cases veïnes: una de pobra i una de rica.

Casa pobra: Euclió (senex), amo de la casa; Fèdria (virgo), la seva filla, embarassada de 9 mesos; Estàfila, esclava anciana d’Euclió (anus, serua).

Casa rica: Megador (senex), amo de la casa, solter i sense fills; Eunomia (matrona), germana de Megador; Licònides (adulescens), fill d’Eunòmia, nebot de Megador i pare del fill de Fèdria (prèvia violació); Estròbil (seruus), esclau de Megador; esclau de Licònides (seruus), que no té nom, però que durà bona part del pes de l'acció, ja que és el prototip d'esclau astut que ordeix enganys i genera les situacions més divertides.

A més d’aquests personatges, hi ha dos cuiners (coqui en plural), Congrió i Àntrax, i dues flautistes (tibicinae), que tenen un paper més secundari.

Euclió és un vell avar i pobre que ha trobat una olla plena d’or al jardí de casa seva; com que és molt gasiu, però, no es vol gastar la riquesa: per això no esmenta l’olla a ningú i està molt preocupat d’amargar-la i que ningú la trobi. Al principi de l’obra la té amagada a casa, i es passa el dia vigilant qui entra i surt de casa seva, o bé deixa Estàfila de guardiana sense dir-li res de l'olla. Està tan capficat en aquests afers que no sembla que s’hagi adonat que la seva única filla està embarassada de vuit mesos.

 D’altra banda, Megador no s’ha casat, malgrat que a la seva edat, segons els costums romans, ja hauria d’haver estat pare i fins i tot avi. La seva germana Eunomia insisteix que trobi una esposa. Ell s’ha fixat en Fèdria, tot i que, com que és pobra, no té dot. Demana la mà de la noia a Euclió, que la hi concedeix remarcant el fet que la seva condició no li permet dotar-la, i sospitant en tot moment que potser algú ha descobert el seu secret.

 Comencen els preparatius per al casament de Megador i de Fèdria. Per tal de fer-los, Euclió ha de sortir de casa. Mentre ell no hi és, arriben cuiners i flautistes que fan rebombori a la zona. Quan el vell torna a casa, sent soroll i s’espanta tant que decideix canviar l’olla de lloc, ja que considera que no està segura: l’amaga al temple de la deessa Fides. L’esclau de Licònides, però, l’ha seguit i el vell, que se n’ha adonat, canvia l’olla de lloc un altre cop: la duu al bosc. L’esclau, que l’ha seguit, s’endú l’olla i l’amaga. Quan Euclió torna a buscar-la, alertat per mals averanys (un corb que li passa per l’esquerra), no la troba i es desespera. Mentre plora i gemega com un nen petit, es troba Licònides, que té intenció de confessar-li que és el pare del fill que espera Fèdria. Mantenen una conversa plena d’equívocs en què parlen d’”ella”: Licònides es refereix a la noia, mentre que Euclió només parla de l’olla. Finalment, aconsegueixen entendre’s i el jove promet al vell que l’ajudarà a trobar el tresor perdut si li permet casar-se amb Fèdria. No conservem el final de l’obra: el manuscrit s’interromp en una escena en què Licònides persegueix el seu esclau per tal de recuperar l’olla. Presumiblement, però, el final era feliç: Licònides aconseguia que l’esclau li tornés l’olla, que entregava a Euclió; se celebraven les noces de Licònides i Fèdria, i l’esclau de Licònides era alliberat com a premi pels seus serveis.