divendres, 29 d’octubre del 2021

AQUIL.LES

 En la mitologia grega Aquil·les va ser el millor combatent de la guerra de Troia, també decisiu a la victòria d'aquesta, combinant la força, la velocitat i la intel·ligència. Era Fill de Peleu i de la nimfa Tetis. Zeus i Posidó s'havien disputat la seva mà fins que es va profetitzar que Tetis engendraria un fill més gran que el seu pare. Per això tots dos van haver de renunciar al seu desig, i Tetis va ser obligada a casar-se amb Peleo. També era descendent d'Eaco, que va ser un dels grans herois que va ser nomenat jutge dels inferns junt amb Ridos i Radamantis.

Se li representa amb l'escut d'Aquil·les, una armadura d'or i també amb una fletxa al taló fent referència al mite i la seva vulnerabilitat al taló. De la seva vulnerabilitat al taló hi ha dues versions: una ens diu quan va néixer, la seva mare Tetis ho va sostenir del taló i el va submergir en el riu Estígia per a tornar-lo immortal, però el seu taló mai va tocar les aigües, i així va estar vulnerable com el de qualsevol altre mortal. Una altra versió diu que Tetis posava a Aquil·les al foc de la llar per així cremar les parts mortals del seu cos i després li omplia el cos d'oli, fins que Tetis va ser interrompuda per Peleo que li va treure al nen, que va quedar amb el taló carbonitzat. Plena de ràbia, Tetis els va abandonar als dos i Peleu va substituir el taló per la taula del gegant Damis, famós per la seva velocitat, per això Aquil·les l'anomenaven peus lleugers.

Durant una de les batalles, els troians van fer retrocedir les tropes gregues assaltant així els seus vaixells. Dirigits per Hèctor els grecs casi cauen derrotats fins que Patrocle va treure els troians, però va morir a mans d'Hèctor abans de prendre Troia. Aquil·les es va assabentar de la notícia i cobert d'ira i dolor va estar a punt de treure's la vida, llavors, va decidir venjar la mort d'Hèctor. Va demanar-li una armadura més poderosa a la seva mare i va sortir decidit al camp de combat on va matar a Hèctor, el va lligar a un carro i el va arrossegar nou dies pels voltants del mur de Troia.

Aquil·les, finalment va ser derrotat pel príncep troià Paris, qui li va disparar una fletxa enverinada dirigida pel déu Apol·lo al taló esquerre del qual ell era vulnerable i així el va matar. Després de la mort d'Aquil·les, les seves restes van ser barrejades amb els de Pàtrocle i la seva armadura va obrir una disputa entre Ulisses i Àiax el Gran, cosí major d'Aquil·les. Més tard, la seva mare Tetis va aconseguir la immortalitat per al seu fill i va viure a l'illa de Leuce en la desembocadura del Danubi, on se li va rendir culte.

Nerea Carmona




TESEU

 Teseu (Θησεύς) fou rei d’Atenes i fill d’Egeu i Etra. També és l’heroi de la regió d’Àtica. Egeu, que era el rei d’Atenes, no havia tingut cap descendència i estava terroritzat perquè els seus germans l’ataquessin, així que va anar a consultar l’oracle de Delfos, el qual li va dir ''No obris el teu odre fins que tornis a Atenes'', significant que la primera dona amb la que tingués relacions sexuals tindria un fill amb ella. Piteu, doncs, el va emborratxar per que fecundés a la seva filla Etra. Altres versions diuen que va néixer de Posidó després d’aquest abusar sexualment d’Etra al temple d’Atenea. 

A Teseu se’l coneix, sobretot, pel mite de Teseu i el minotaure. A Grècia es celebraven concursos de lluites. A un d’Atenes, el campió de la ciutat es va haver d’enfrontar al fill de Minos, rei de Creta. El seu fill va guanyar i els atenencs enfadats van assassinar al vencedor. El rei de Creta va declarar la guerra a Atenes, va guanyar i com a càstig va ordenar que cada any, durant trenta anys, set nois i set noies d’Atenes fossin enviats al Minotaure a Creta per ser devorats.

Teseu, que era el fill del rei d’Atenes a llavors, va decidir ser un dels nois voluntàriament. Ariadna, filla de Minos, el va veure i es va enamorar d’ell, sobretot al saber que va anar voluntàriament, pel seu coratge. Ella sabia que podria ser capaç de derrotar al minotaure, però no d’escapar del laberint, així que li va dir d’agafar un fil i mai deixar-lo anar, mentres Ariadna agafava l’altre punta del fil.

Teseu va fer cas i no va deixar anar el fil. Es va acostar al minotaure finalment I Ariadna notava com es movia el fil durant la lluita quan, de cop, el fil es deixa de moure. Ariadna, que estava angoixada per no saber què havia passat, de cop escolta crits de joia, ja que Teseu havia matat al Minotaure. Després surt del laberint amb ajuda d’Ariadna i fugeixen després d’enfonsar les naus de Creta per evitar ser perseguits. 

Teseu va retornar a Atenes després d’estar fora durant molt temps i la va trobar amb rebel·lions, corrupció i caos. Incapaç de solucionar-lo, va enviar als seus fills fora amb ell i va viatjar a la illa d’Esciros, on va morir. Segons algunes versions, el rei de la illa, Licomedes, el va portar al cim d’una muntanya i el va precipitar i segons altres versions ell es va caure sol. Quan el van trobar durant una batalla, van anar a l’oracle de Delfos, que va manar que li donessin una honrosa sepultura a la ciutat. Cimó ho va complir i va conquerir l’illa d’Esciros.

Dani Casco

Joel Ortega





PERSEU

 Perseu fou un heroi grec. Perseu era el nét d’Acrisi, el rei d’Argos, aquest va ser advertit per l’oracle que si la seva filla Dànae tenia algun fill, aquest el mataria. Acrisi va decidir tancar Dànae en una cambra de bronze sota terra, per així no córrer el risc de que engendrés un fill per accident. Però Zeus que li atreia Dànae, va convertir-se en pluja d’or i d’aquesta manera la va arribar a violar i va engendrar un fill amb ella. Aquest fill era Perseu.

Després d’això, Acrisi, que no volia morir en mans de Perseu va enviar a aquest i a la seva mare en una barca sense menjar ni aigua, ni cap destinació. Però aquests van sobreviure i van arribar a l’illa de Sèrifos, on regnava el rei Polidectes. Polidectes estava enamorat de Dànae i pensava que Perseu estorbava, per aquest motiu el va amenaçar amb decapitar a la seva mare si no  li portava el cap de Medusa, una de les tres gorgones de Sérifos. Els Déus van voler ajudar a Perseu, Atena li va donar un mirall, Hades un casc que el faria invisible quan se’l posés, Hermes unes sandàlies        

que el farien volar i Hefest una espasa indestructible. Medusa era un monstre que convertia en pedra a tothom qui la mires, per aquest motiu Perseu va utilitzar l’ègida d’Atena, que estava tant neta que s’hi podia veure el reflex d’un mateix, per no mirar-la directament i va ser així com va aconseguir tallar-li el cap. Perseu va poder escapar gràcies el casc que li va donar Hades. En el viatge de tornada es va enfrontar amb molts enemics i va acabar amb ells amb l’ajuda del cap de Medusa, un d’ells va ser el tità Atlas, a qui va convertir en la serralada que encara avui coneixem com a Atlas. Un cop vençuts li va donar el cap a Atena, que el va fixar per sempre a l’ègida. 

Més endavant es trobà amb Andròmeda, filla dels reis d’Etiòpia Cefeu i Cassiopea. Cassiopea anava presumint de ser més bella que les Nereides, les Nereides en saber-ho van comentar-li a Posidó que va enviar un monstre a Etiòpia. L'única manera de vèncer aquest monstre era sacrificar a Andròmeda, però Perseu va aconseguir vèncer el monstre sense haver de sacrificar a Andròmeda. Perseu demanà a Cefeu la mà d’Andròmeda, i després de discutir i acabar matant a Fineu, tiet d’Andròmeda, va aconseguir que Cefeu li concedís. Perseu tornà a Argos, però el seu avi Acrisi en saber-ho va marxar d’allà. Malgrat tot, en uns jocs fúnebres organitzats per honorar el pare d’aquest, Acrisi assistí com a espectador i Perseu que hi estava participant llençà un disc que tingué la mala sort d’anar directe a Acrisi, que va morir en aquell mateix instant. 

Perseu i Andròmeda van ser pares de set fills. Quan van morir tots dos, els déus els convertiren en sengles constel·lacions.


Mariona Rosa

Blanca Pinilla

 

ULISSES

 Ulisses (Odisseu) era un heroi, rei d’Ítaca conegut pel seu enginy i astúcia. Era fill de Laertes i d’Anticlea.

Va partir per participar en la guerra de Troia. Després de la seva intervenció en aquesta, ell i els seus homes parteixen en dotze vaixells per tornar a Ítaca, casa seva. Ulisses estava desitjant tornar i retrobar-se amb la seva esposa Penèlope i el seu fill Telèmac, però els déus havien preparat per Ulisses un llarg i accidentat viatge. Les aventures d'Ulisses i els seus homes durant aquest viatge de tornada que dura deu anys formen l'Odissea.
Tot comença quan arriben a Lotus, on els seus habitants s'alimenten de la flor de lotus. Aquells que proven la flor perden la memòria. En arribar a aquesta terra, són rebuts amablement pels seus habitants, que els ofereixen la flor per menjar-la. Quan la tasten perden la memòria, però finalment Ulisses aconsegueix que els mariners tornin als vaixells per continuar el viatge.

Més tard, es troben amb les sirenes, que amb els seus cants feien naufragar als mariners, però també van aconseguir superar-les. Ulisses sol i amb l'embarcació destrossada pararà a l'illa d'Ogigia, on viu la nimfa Calipso, que el reté set anys al seu costat. 

Després de passar per una sèrie d’illes arriben a Telepilo, on els lestrígons destrossen totes les embarcacions menys una d’elles, gràcies a l’astúcia d’Ulisses. 



Finalment aconsegueix construir una balsa i escapar, però Posidó el reconeix i destrossa la seva balsa. Ell arriba a la costa i amb l’ajuda dels reis d’aquestes terres per fi aconsegueix regressar a la seva llar.

Durant l’absència d’Ulisses, Penèlope continua esperant que ell retorni, tot i que n’hi ha molts pretendents que volen casar-se amb ella. Llavors, diu que decidirà amb qui es casarà, quan acabi de teixir una peça de roba i, per allargar el temps d’espera, la teixia durant el dia i la desteixia durant les nits, fins que el seu secret va ser desvelat i va haver d’acabar de teixir la peça.

Finalment, proposà un concurs de tir d’arc per escollir qui es casarà amb ella, i és quan arriba Ulisses

disfressat de captaire per participar en el concurs. Ell és qui guanya i, llavors, revela la seva identitat.

Hi ha una altra versió del final del mite, que explica que en arribar a Ítaca, va veure que la seva dona Penèlope tenia molts pretendents, es va disgustar i va marxar cap a Etòlia fins que, al cap de deu anys més, torna a casa. En baixar del vaixell, el seu fill Telèmac el confon amb un pirata i el mata.


Saloua Louahidi

Ana Fernández

HÈRCULES, UN GRAN HEROI

Naixement i qualitats

Hèrcules (amb el nom grec de Hèracles Ἡρακλῆς ), fill de Zeus i Alcmena, va néixer a la ciutat de Tebas i era una de les moltes proves de infidelitat que Hera va degué patir per part de Zeus. Hera va intentar diverses vegades atentar contra la vida de l'heroi, inclus va intentar evitar el seu naixement. 

Va ser el noi més cèlebre i va tenir moltes qualitats de les quals van destacar: la virilitat, força, coratge, orgull, candor i vigor sexual. Tot el món volia assemblar-se a ell. 

Els dotze treballs

Unes de les llegendes més populars son els dotze treballs que va haver de fer. En un atac de bogeria provocat per Hera, Hèrcules va matar a la seva dona, al seus fills i a dos dels seus nebots amb les seves pròpies mans. Després de descobrir els terribles actes que havia comès, es va aïllar de la societat anansen a viure a terres salvatges. Després d’una llarga búsqueda, va ser trobat pel seu germà Ificles que el convèncer de que anés a l'oracle de Delfos. Com a càstig per aquesta acció, la sibil·la dèlfica li va dir que havia de dur a terme una sèrie de deu feines manats per Euristeu, l’home que havia usurpat el seu legítim dret a la corona i a qui més odiava. Hèrcules va realitzar els deu treballs amb èxit, però Hera, malmetent contra aquest, va convèncer a Euristeu que titllés d’invàlids al segon i al cinquè, fent que hagués de fer dotze treballs en total.


Vida amorosa i mort

Al transcurs de la seva vida, Hèrcules es va casar tres vegades, a més de les moltes aventures que va tenir.

La primera va ser amb Megara, qui era una princesa tebana filla de Creont. Amb ella va tenir varis fills. Segons Apolodoro: Terímaco, Creontiades i Deicoonte, segons Higino: Terímaco i Ofites i segons Píndar, va tenir vuit fills. 

La segona vegada es va casar amb Ónfale. Ella va ser una reina de Lídia, filla de Iàrdan, a qui Hèrcules va ser venut com esclau. No van tenir fills.

I per últim, es va casar amb Deyanira. Poc després de les seves noces van haver de travessar un riu, i un centaure anomenat Neso es va oferir a ajudar a creuar a Deyanira, però llavors va intentar violar-la. Enfurit, Hèrcules va disparar una fletxa enverinada al centaure des de l'altra riba. Neso li va dir a Deyanira que recollís la seva sang si volia assegurar-se l'amor d’Hèrcules. Més tard, quan Deyanira va sospitar que Hèrcules preferia la companyia de Yole, va untar unes robes amb la sang de Neso. Licas, el servent d'Hèrcules, li va portar aquestes robes, i aquest les hi va posar. Quan es van temperar sobre el seu cos, el verí que contenia la sang va penetrar en el seu cos, provocant-li un dolor insuportable. Hèrcules va prendre a Licas pels peus i el va llançar a la mar, intentant després llevar-les-hi, però s'havia pegat a la seva carn. Deyanira, en veure el que havia fet, es va penjar. Hèrcules va morir voluntàriament, demanant que se li construís una pira per a acabar amb la seva agonia. Després de la seva mort en aquesta pira els déus li van fer immortal. Quedant només la part divina, es va reconciliar amb Hera i es va casar amb Hebe, una filla d'aquesta.


Andrea Ortas

Martina Salvia




ORFEU

Orfeu és un personatge de la mitologia grega, fill de Apol·lo (Απόλλων) i Cal·líope (Καλλιόπη). Apol·lo va regalar una lira al seu fill i es diu que amb aquesta amansia a les feres i reunía als homes per escoltar-lo.


El mite comença quan, Orfeu molt enamorat d’Eurídice, viu molt feliç amb aquesta. Un dia, ella sense adonar-se trepitja una serp venenífera i aquesta li mossega el peu. En morir la seva esposa Orfeu queda tan desolat  que decideix anar en la seva búsqueda a l’inframón. Per arribar-hi ha de creuar les aigües infernals de la llacuna Estígia que només es pot travessar a la barca de Caront, barquer dels morts. Caront només creua a les ànimes dels morts.Orfeu amb el seu do aconsegueix deleitar a tot el que protegeix les portes de l’inframón permetent així poder fer un pacte amb Hades i Persèfone, reis de l’infern. Aquest consisteix en que Orfeu pot endur-se-la amb la condició que ell vagi davant d’ella sense poder mirar-la fins arribar al món exterior.


Just a punt de creuar la llacuna, Orfeu, impacient, no pot  resistir-se i es torna per veure-la.  Aleshores, ella desapareix per sempre més. 


La resta de la seva vida es dedica a vagar pel món utilitzant el seu poder per crear cançons tristes sobre la seva història, decidint així que mai més estimarà a una altra dona. Aquest acte suposa la seva mort a mans d’un grup de dones que es senten rebutjades. 


Apol·lo, enrabietat, les castiga convertint-los en roures i creant així la constel·lació de la Lira amb l’instrument que representa al seu fill.


Lucía Moreno

Nerea Fernández










dilluns, 27 de setembre del 2021

Hades el deu del món subterrani

Hades (en grec Αδης o Αἵδης) era el nom del món subterrani on habitaven els morts i alhora, el nom del despiadat deu d'aquest. Hades era fill de Cronos i Rea, com tots els seus fills, Hades va ser devorat pel seu pare només néixer a causa de la predicció de l'oracle, aquesta deia que si Cronos i Rea tenien un fill Cronos en algun moment seria destronat per aquest. Hades aleshores era germà de Zeus, Posidó, Hera, Demèter i Hèstia.



 Després que el seu germà Zeus aconseguís treure'ls de l'estómac del seu pare, ell i els seus germans van lluitar en la gran guerra contra els titans anomenada Titanomàquia, on a ell se li va atorgar un casc que li donà la invisibilitat, per això alguns l'anomenen "l'invisible". Després de finalitzar aquesta guerra els tres germans, Zeus, Posidó i Hades es van dividir el món entre ells, com bé sabem Zeus es va quedar amb el cel, Posidó era amo dels mars i oceans i Hades fou el governant del món subterrani.




Hades regnava el món subterrani, aquest es dividia en seccions, els camps Elisis, on anaven els millors guerrers i personatges importants, els camps d'Asfòdels, on anaven les animes que havien mantingut una vida monòtona, ni bona ni dolenta, i finalment el Tàrtar, aquesta zona era la més profunda, aquí hi anaven les pitjors animes, era l'infern grec.





Hades qui és un deu que no surt del seu món quasi mai dificulta la troballa de mites sobre ell, són pocs els mites relacionats amb aquest deu, un dels més emblemàtics és el de com rapta a la deessa Persèfone i acaba fent-la la seva esposa, aquest mite els hi dona un sentit a les diferents estacions de l'any.









ELS NOU DESITJOS D'ÀRTEMIS


Àrtemis (Ἄρτεμις en grec), és principalment la deessa de la caça, els boscos i els animals salvatges. El seu nom en grec antic s’associa a ἀρτεμής, que vol dir segur. També és la divinitat que representa la lluna. El seu nom en la mitologia romana és Diana. 





El naixement d'Artemis, com el de la majoria de divinitats, és força curiós. És filla de Zeus i Leto, i germana bessona d’Apol·lo. Les dues divinitats van néixer a l’illa d’Ortigia (que més tard va passar a anomenar-se Delos), gairebé acabada de ser formada. Que el naixement tingués lloc allí va ser fruit de la gelosia d’Hera, que va prohibir que Leto donés a llum a terra ferme. Artemis va néixer just quan Leto va trepitjar la illa, i va ser ella qui va ajudar la seva mare a treure Apol·lo sense complicacions. A més, la dona de Zeus va intentar assassinar a la mare dels dos germans, enviant a la serp Pitó per a que aquesta matés Leto. Just acabats de néixer, Apol·lo i Àrtemis ja constaven amb les abilitats pròpies dels caçadors, i van matar la serp Pitó que volia assassinar la seva mare. 






Els nou desitjos d'Àrtemis:

Quan Àrtemis era una nena, buscava suport en el seu pare Zeus. Així doncs, li va demanar que li concedís 9 desitjos:


  1. El primer era ser verge sempre. Totes les donzelles que l’acompanyaven o li rendien culte havien de romandre verges, a l’igual que ho era la deessa. Cridava l’atenció de molts homes i joves, però mai es va deixar vèncer per ells.


  2. Volia tenir atributs que la diferenciessin d’Apol·lo, ja que al ser bessons ella no volia ser comparada a ell. Finalment, una de les diferències més marcades va ser que Apol·lo representés el Sol i Artemis la Lluna.



  3. Un altre desig era posseir un arc i fletxes. Zeus va concedirli aquest desig fent que anés a l’illa de Lípara i el déu Hefest li en fabriqués un. Llavors, aquests es van convertir en els seus atributs més representatius. 



  4. També va demanar una túnica més curta, a diferència de les altres divinitats femenines, per a poder caçar i córrer pels boscos amb comoditat.


  5. Va demanar 60 nimfes de l’oceà (oceànides) per a formar part del seu seguit. 



  6. També 20 nimfes amnisíades per a que cuidessin dels seus ramats.


  7. No volia que cap ciutat sigués dedicada a la seva persona.


  8. Lligat amb l’anterior desig, no ho volia perquè el que ella desitjava era poder governar les muntanyes. 


  1. Per últim, va demanar la capacitat de poder ajudar a les dones en el moment del part. A Àrtemis també se l’associa amb la virginitat i els naixements, per tant, va ser escollida per les Moires per a ser una comadrona divina, després d’haver ajudat a la seva mare amb el part del seu germà Apol·lo. 




Ares, el déu de la guerra

Ares era el fill de Zeus i Hera, els governants de l'Olimp. Va néixer a Tràcia, quan la seva mare es va allunyar de Zeus per l'odi que sentia gràcies a les seves incomptables aventures adúlteres amb déus i mortals; dit odi es va traspassar a Ares i va formar part de la dura personalitat de la deïtat. Es deia que Ares havia estat criat en Tracia per Thero i educat per Príap qui era responsable d’exercitar al jove en esports, ball i tècniques de guerra. 


Ares era la representació del conflicte, la violència i l'ús abusiu de la força bruta. Durant les majors guerres de l'antiguitat, no va donar suport a un bàndol en concret.


Era representat com un guerrer nat. Vestia una armadura de bronze, sempre portava amb si una llança i un escut. El seu tron ​​a l'Olimp estava cobert de pell humana i els seus atributs més coneguts van ser les armes, torxes, gossos, àguiles i voltors. Quan era al camp de batalla, ningú podia vèncer-ho, excepte Atenea, que també era la deessa de la Guerra, però en termes diferents als d'Ares. Hi ha suposicions de que va ser detestat pel seu propi pare i és per això que Zeus va crear una segona deïtat per representar la guerra.


Ares és un dels déus amb més historial sexual en la mitologia grega. Representa la virilitat masculina i va comptar amb més de 40 amants, amb qui va tenir més de 60 fills. Dins de totes les aventures que va tenir, la més important va ser amb Afrodita, deessa de l'amor qui estava casada infeliçment amb Hefest, déu artesà.


Els poders especials d'Ares eren aquells de força i fisicalitat. Ell era un lluitador superior a la batalla i va causar gran vessament de sang i destrucció allà on anava.


El mite més popular que va embolicar Ares va ser la seva lluita amb Hèrcules. El fill d'Ares, Kyknos, era
famós per perseguir els pelegrins en el seu camí cap a l'oracle de Delfos, de manera que Apol·lo, va enviar a Hèrcules per solucionar-ho. Hèrcules va matar a Kyknos i Ares, furiós, va confrontar a l'heroi en una baralla. No obstant això, Hèrcules va ser protegit de danys per Atena fins que va poder ferir a Ares.


Per útlim, m’ha cridat molt l’atenció el fet que el símbol de masculinitat es va crear a partir del déu Ares. El símbol està creat amb un cercle (l’escut) i una fletxa. Ares sempre portava amb ell un escut i fletxes.

diumenge, 26 de setembre del 2021

Apol·lo, el déu lluminós i obscur

El déu Apol·lo, també conegut com a Febo, és el déu de la poesia, de la música (acompanyada amb la seva lira), és el guia de les famoses nou Muses, i també va ser el primer en ensenyar a l’home l’art de la medicina. Però Apol·lo, era abans de res, el déu de la Llum, del Sol i de la Veritat. Per això també se li anomena el déu-Sol, ja que el seu nom Febo, significa brillant. És fill de Zeus i de Letó, qui li va donar a llum al costat de la seva germana Àrtemis a l'illa de Delos, una illa on Zeus li va oferir asil a la seva amant per a aquest part, ja que la perseguia la venjança d'Hera. Allí van néixer els dos déus, lluminosos, rossos, àgils, i que compartien l'afició a l'arc i les fletxes. Encara que Apol·lo no és, a diferència d'Àrtemis, un déu caçador, les seves fletxes causaven la malaltia (fet destacat en el cant I de la Ilíada).

Apol·lo és el patró de les colonitzacions del Mediterrani. Des del seu santuari a Delfos, el déu ofereix la seva benedicció als navegants i colons que fundaven noves ciutats. Si Delos és el lloc venerat com el seu bressol, una illa santa situada en el centre de la mar Egea, el seu santuari més famós es troba a Delfos. Des d'allà es difon el famós oracle, profecies revelades per la Pítia, la pitonissa que, asseguda sobre un trípode, transmet les indicacions del déu. També hi ha altres grans santuaris d'Apol·lo, com a Clars i Efes en la costa de Jònia, encara que cap d'aquests ha obtingut l'esplendor i la fama com el de Delfos.

Apol·lo és pare d'alguns herois i endevins, com el famós Mopsó. Entre els seus nombrosos amors sempre hi van haver-hi fracassos: va perseguir a la nimfa Dafne, qui va preferir transformar-se en llorer a unir-se al déu. També la donzella Castàlia va preferir llançar-se des de les altures de la font que porta el seu nom per a escapar del seu assetjament. Cassandra, a qui havia concedit la vidència profètica, va triar no quedar-se amb ell. Corònide, amb el fill del déu en el seu ventre, li va trair amb un humà, i per això Apol·lo la va matar i va extreure del ventre al seu fill Asclepi. Al seu estimat Jacint, el va matar accidentalment quan el va colpejar accidentalment en el clatell amb un disc d'entrenament atlètic.

Tot i que el déu manté un aspecte pur i lluminós, en la seva figura hi ha una certa fredor. Apol·lo és terrible amb les seves venjances. Juntament amb la seva germana Àrtemis, va aniquilar als fills de Níobe, que s'havia vanat de ser una mare més bona que Letó. Va espellar al sàtir Màrsies, que es va atrevir a competir amb ell en un repte musical i li va posar orelles d'ase a Mides per preferir la flauta de Pa a la seva lira. Quan Zeus va fulminar al seu fill Asclepi per haver ressuscitat a un mort, es va venjar matant als Cíclops que havien forjat l'arma divina del pare dels déus.


El déu Hefest

Era el déu del foc i la forja, equivalent a Vulcà en la mitologia romana. És representat com un home lleig, sempre suat, amb el pit descobert, i sempre treballant en el seu taller. Zeus el va nomenar déu del foc i de la τεχνή. (la intel·ligència manual o tècnica) Algunes tradicions sostenen que Hera el va engendrar tota sola, gelosa perquè Zeus havia portat al món Atena sense intervenció de cap dona.


Hefest és un déu coix i aquest defecte s'explica de diverses formes, una, explica que va patir una ferida per part de Zeus en una història de  la Ilíada, on es diu que mentre Hera i Zeus es barallaven, Hefest va defensar la seva mare. Zeus el va llançar de l'Olimp agafant-lo d'un peu, i el déu va caure durant tot un dia sencer, fins que al capvespre es va estavellar a l'illa de Lemnos. Una altra versió, també a la Ilíada, diu que Hefest havia nascut coix, i que la seva mare, avergonyida, ho volia dissimular als ulls de les altres divinitats, llençant-lo des de l’Olimp a la Terra. 



Hefest, malgrat el seu físic poc agraciat, va tenir dones molt belles. La Ilíada li atribueix relacions amb Caris, deessa que personificava la gràcia i la bellesa. Hesíode diu que la seva esposa era Aglaia, la més jove de les Càrites (unes divinitats, filles de Zeus que representaven l'alegria i la bellesa). També va ser casat amb Afrodita per decisió de Zeus, però la deessa el va enganyar amb Ares, el jove  déu de la guerra.


Altres dades retllevants sobre la divinitat eren:


- Es creia creia que el taller d'Hefest estava situat sota el volcà Etna. 


- Va executar el càstig de Prometeu i el va clavar al Caucas, on un voltor li rosegava el fetge eternament. 


- Algunes de les seves creacions més famoses són: El ceptre d'Agamèmnon, Les sandàlies alades d'Hermes, l'Armadura d'Aquil·les i, El carro d'Hèlios.


- En alguns mites, Hefest va construir una "cadira de rodes" o un carro per moure's, millorant així la seva mobilitat mentre demostrava la seva habilitat als altres déus.


- Hefest era per als déus masculins com Atena per a les deesses femenines, ja que donava habilitats als mortals i es creia que va ensenyar  les arts  als homes junt amb Atena. (A la ciutat d’Atenes tenien temples i festes en comú)



(El déu Hefest entregant la nova armadura d'Aquil·les a la seva mare, Tetis)



 

D'ON VE ATENA?

Atena o Atenea, una de les deesses més conegudes i estimades de la mitologia grega, té un passat una mica turbulent. Hi ha diferents teories i relats que relacionen la deessa amb inicis diferents. A continuació llegireu diferents creences sobre els seus orígens.


Segons els pelasgs, la deessa Atena va néixer al cantó del llac Tritonis a Llívia, on va ser criada per les tres nimfes de Llívia. Quan era petita va occir sense voler a la seva companya Palas en un combat amistós i com a mostra de pesem va posar-se el nom de Palas davant del seu. Va anar a Grècia, passant per Creta, i visqué al que començava a ser la ciutat d’Atenes al costat del riu Tritó de Beòcida. 


Plató va identificar Atena amb la deessa líbia Neith, que no pertanyia a  l'època on es reconeixia la paternitat. Neith tenia un temple a Sais, les sacerdotesses de les quals lliuraven anualment un combat armat per aconseguir el càrrec de Suma Sacerdotessa. El relat fet per Apolodoro de la lluita entre Atena i Palas és una versió patriarcal posterior; diu que Atena, filla de Zeus i criada pel rei Tritó, va matar accidentalment la seva germana  adoptiva perquè Zeus va interposar la seva ègida quan Palas estava a punt de colpejar Atena i així la va distreure. Tanmateix, aquesta ègida era propietat d’Atena molt abans que Zeus pretengués ser el seu pare. Cal dir també, que aquesta ègida junt amb altres vestimentes, forment part dels vestits de les dones líbies i els grecs les hi van prendre.


Les restes de ceràmiques suggereixen una immigració Llívia a Creta l’any 4000 a.C, i sembla que un gran nombre de refugiats llibis adoradors de  la deessa provinents del Delta Occidental van arribar allà sobre el 3000 a.C. Poc temps després va començar La Primera  Era Minoica i la cultura cretenca es va estendre fins la Tràcia i la Grècia hel·lènica primitiva.




Alguns hel·lènics asseguren que Atena es filla de Palas, un gegant cabrú alat, i que ella prengué el seu nom després de matar-lo i treure-li la pell amb la que es fe l’ègida.


D’altres diuen que era filla d’Itonos la filla del qual, Iodama, mor a mans d’Atena quan aquesta li deixa veure el cap de Gorgona. 


Fins i tot n’hi ha que diuen que Atena és filla de Posidó, però que la mateixa el va repudiar i li va demanar a Zeus que l’adoptés. 



Però els propis sacerdots d’Atena relaten la següent faula sobre el seu naixement. Zeus buscava a la titàna Metis, la qual es convertia en tot tipus d'éssers per tal d’eludir-lo, finalment, però va acabar en cinta. La mare Terra llavors va dir el següent oracle: L’infant que esperaven seria una nena, però si Metis tornava a encintar, donaria a llum a un noi que destronaria a Zeus. Llavors Zeus enganyà a Metis i se l’empassà, fet que suposà la seva fi ( tot i que ell pretenia sentir-la al seu interior ). Al cap d’un temps Zeus es trobava a la riba del llac Tritó quan sentí un fort mal de cap, Hefest o Prometeu ( varia segons la versió ) li obri el crani i d’allà en sorgí Atena armada i ja adulta. 



J. E. Harrison descriu això com un recurs teològic desesperat per treure-li les seves condicions matriarcals. És, també, una insistència dogmàtica en la saviesa com prerrogativa masculina, fins al moment només la deessa havia sigut sàvia. En definitiva, Hesíode se les va empescar per conciliar 3 opinions contradictòries:

· Atena era filla partenogènica de la immortal Metis, titana que governava la saviesa i els coneixements.

· Zeus al devorar la titana adquireix la seva saviesa, fent que els aqueus deixessin de retre culte als titans i el centressin tot a Zeus.

· Atena era filla de Zeus, fent que els atenencs haguessin de reconèixer el senyoriu suprem patriarcal de Zeus.


Posteriorment, Atena passa a ser la portaveu obedient de Zeus i suprimeix deliberadament els seus antecedents. Passa a tenir sacerdots i no sacerdotesses.



Informació extreta del llibre Los Mitos Griegos vol. 1 de Robert Graves, Alianza Editorial