POETES LÍRICS ARCAICS

 Durant l’època arcaica (segles VII i VI aC), una època de grans transformacions tant econòmiques com polítiques i monetàries,  neix la poesia lírica. El naixement d’aquest nou gènere és degut a aquestes significatives transformacions, com per exemple la consolidació de l’estructura de les polis o la segona colonització, entre d’altres. Aquests canvis van fer que es despertés dins de l’home la necessitat d’imposar-se en la seva lluita per l’existència i mostrar totes les passions profundes i violentes pròpies del poeta, de manera que en la lírica el poeta es centra en parlar sobre ell mateix i en donar el seu propi punt de vista del món.

La poesia lírica és un gènere que, normalment, s’expressava a través del cant i amb acompanyament de danses i d’instruments musicals, especialment la lira o una flauta anomenada aulos.  Les temàtiques més freqüents en la lírica arcaica són la guerra, la política i les cançons de banquet (el vi i l’amor).  Dins de la poesia lírica grega hi havia diferents tipus, depenent de la seva composició, tema i objectiu. Es separaven en dos grups principals: la lírica coral que agrupava aquelles composicions que solien ser cantades i la lírica monòdica, que era el contrari de la coral,  i englobava la poesia mèlica, la iàmbica i l’elegíaca. 

Els poetes d’aquest gènere en època arcaica formaven part de l’aristocràcia, els més significatius van ser Arquíloc (Paros s.VII aC) , Alceu (Lesbos s.VII aC) i Safo (Lesbos s.VII aC). 

Arquíloc (Ἀρχίλοχος) va ser el primer poeta grec que va compondre versos iàmbics segons regles prefixades i és conegut per la defensa el tòpic grec d'estimar els amics i odiar i fer mal als enemics. 

Alceu (Ἀλκαῖος) va escriure poemes mèlics que descrivien el món humà, la passió, l'enyorament, la mort i la tristesa, però sobretot es va centrar en el tema polític. Una de les seves imatges, la nau que representa l’Estat, va esdevenir posteriorment un tòpic utilitzat per nombrosos escriptors. 

Safo (Σαπφώ) era una aristòcrata que es va quedar vídua. Va destacar sobretot en el camp de la lírica monòdica, i les temàtiques principals de les seves poesies eren o bé la seva família o les noies que formaven  el cercle de Safo. Actualment,  no se sap del cert què era aquest cercle, però els historiadors afirmen que o bé era un lloc on Safo instruïa a noies aristocràtiques, o bé un lloc on aquestes noies juntament amb Safo retien cultes religiosos a Afrodita i altres divinitats. El contingut dels seus poemes sovint feia referència a aquestes noies, i mitjançant el contingut d’aquests es podia intuir que hi havia algun tipus de relacions homoeròtiques entre elles. Molts d’aquests poemes eren comiats dirigits a les noies que abandonaven aquest cercle. 

Posteriorment, entre els segles VI i V aC, els poetes, es troben sota el govern dels tirans, tot i així continuen sent aristòcrates. Els més coneguts són: Anacreont (Teos, s. VI-V aC), Simònides (Ceos, s. VI-V aC) i Píndar (Beòcia, s. VI-V aC). 

MARIONA ROSA

5E

Nulla est via ad pacem. Pax autem via ipsa est.

 Salvete omnes!

Amb motiu del Dia Internacional de la Pau (30 de gener), vull compartir amb vosaltres un poema del poeta llatí Tibul (s. i dC) que es considerat un dels primers alegats antibel.licistes de la història de la literatura. Tibul, que va viure en primera persona les violentes guerres civils que van assolar Roma a finals del període republicà, expressa obertament el seu rebuig a la guerra i la seva enyorança d´una època antiga en què la concòrdia regnava entre els mortals.

Quis fuit, horrendos primus qui protulit enses?

Quam ferus et vere ferreus ille fuit!

Tum caedes hominum generi, tum proelia nata,

tum brevior dirae mortis aperta via est.

An nihil ille miser meruit? nos ad mala nostra               

vertimus, in saevas quod dedit ille feras.

Divitis hoc vitium est auri, nec bella fuerunt,

faginus astabat cum scyphus ante dapes.

Non arces, non vallus erat, somnumque petebat

securus sparsas dux gregis inter oves.               

Tunc mihi vita foret, Valgi, nec tristia nossem

arma nec audissem corde micante tubam;

nunc ad bella trahor, et iam quis forsitan hostis

haesura in nostro tela gerit latere.

                                            Elegia I, 10

Qui va ser el primer que va inventar les terribles espases? Què ferotge i certament ferri va ser aquell! Aleshores va nèixer la matança de la raça humana, aleshores van nèixer els combats. Llavors un camí més breu de la terrible mort es va obrir. Res no mereix aquell miserable? nosaltres dirigim cap a la nostra desgràcia allò que ell ens va donar contra les feres salvatges. La culpa és de l´or que enriqueix, doncs no hi havia guerres quan una copa de faig estava davant del menjar. No hi havia ciutadelles, ni empalissades, i el conductor del ramat dormia segur entre les ovelles disperses.Tan de bo hagués viscut jo aleshores, Valgi, i no hagués conegut les tristes armes ni hagués escoltat la tuba amb el cor tremolòs. Ara sóc arrossegat a la guerra, i pot ser ja un enemic porta els dards que aviat es clavaran al nostre costat.

VIATGE A ITACA

VIATGE A ITACA

La història d'Ulisses pot ser en si mateixa molt bonica, fantàstica, plena d'aventures, amb tots els ingredients necessaris per a una gran novel·la, i tal és així que l'Odissea és sens dubte una de les millors novel·les de tots els temps i una referència bibliogràfica imprescindible. És difícil trobar algú que no conegui la història d'Ulisses i Penèlope, la Guerra de Troia, l'episodi del pal i el cant de les sirenes ... Però el veritable significat d'Ítaca és una cosa molt més íntim i senzill, un esperit que Kavafis, mil·lennis després de la història d'Ítaca, va saber reflectir perfectament en el meravellós poema que podreu llegir al final d'aquest post.

Ítaca és el camí, Ítaca és la vida mateixa. La VIDA és el millor que tenim i moltes vegades la deixem passar sense pena ni glòria, permetem que la rutina i els dies grisos ens anul·lin i ens oblidem del que veritablement té importància. El concepte d'Ítaca encarna el concepte de la saviesa, del que aprenem al llarg del nostre camí i la nostra existència, del que anem acumulant a poc a poc a la motxilla de les nostres vivències i els nostres records, allò que sempre portem amb nosaltres mateixos .

Kavafis va ser capaç de realitzar un poema senzillament preciós, perquè parlar de la història mítica d'Ulisses però interpretant-la des del veritable sentit de la vida. Les seves paraules han traspassat mil·lennis, de la Grècia antiga als nostres dies, fent que tots dos mons es donin la mà i es mirin cara a cara. Ha sabut transmetre'ns a través del seu poema el significat de les Ítaques, el significat de les vides, de les coses bones i dolentes que ens van succeint i que ens fa aprendre, caure, aixecar-nos i seguir cap endavant mirant al futur amb els ulls ben oberts però sense oblidar el passat que ens ha fet com avui som. Però el més important de tot és viure l'avui, fer que cadascun dels nostres presents siguin viscuts intensament, com si el món s'hagués d'acabar demà. Si vivim cada dia amb il·lusió, si som capaços de gaudir de cada moment, d'aconseguir treure la part positiva que totes les coses tenen, al final de les nostres vides, quan per fi arribem a les costes de l'Ítaca anhelada podrem mirar enrere i sentir-nos satisfets i orgullosos de tot el que hem fet, tant el bo com el dolent. Ningú podrà dir-nos que no hem viscut i el que és pitjor, nosaltres mateixos no podrem tirar-nos en cara que hem deixat passar la vida. Perquè un es sol donar compte de les coses quan és massa tard, quan finalment dalt cansat a les costes d'Ítaca, quan ja no hi ha marxa enrere perquè el fet, fet està, i el que no hem fet no podrem tornar a tenir l'oportunitat de repetir-ho. Per això la "Itaca" de Kavafis és una autèntica oda a la vida i a nosaltres mateixos, i si no ens aprenem el text de memòria, com a mínim hauríem de portar sempre el sentit de les seves paraules dins de nosaltres mateixos i no oblidar el significat real de la vida i el significat d'Itaca.

I Mágia

El passat dia 22 de novembre, amb motiu del concert de Santa Cecília, vam tenir la sort d´escoltar, per primer cop, la cançó de I Mágia interpretada per cor i la banda del Satorras. I Mágia és una cançó grega i us en volem explicar algunes curiositats.

En primer lloc, la música de la cançó va ser escrita per Míkis Theodorákis, un dels compositors  grecs més famosos dins i fora del seu país. Ha musicat centenars de poemes d'escriptors grecs i també ha compost simfonies, òperes, concerts, música de cambra, i la banda sonora de més de trenta pel·lícules, com la de Zorbas el grec. La lletra, en canvi, és d´un poema d´Odisseas Elýtis, poeta d´origen cretenc , guanyador del Premi Nobel de Literatura al 1979 , i considerat un dels renovadors de la poesia grega del segle XX. Degut a la forta influència que va rebre del surrealisme, la seva poesia és plena de símbols que la fan complicada d´entendre. Hi trobem referències a la mitologia, als contes populars, a la natura, al sol, al mar, en definitiva, a Grècia.

 La cançó tracta sobre Mágia, que a la mitologia grega és la mare d´Hermes, el déu missatger. Mágia és una de les 7 estrelles més brillants que integren les Plèiades, un conjunt de mil.lions d´estrelles situat a la constel.lació de Taure. Les Plèiades són conegudes popularment a Grècia com I Púllia. En moltes llegendes i contes populars, I Púllia es representada com una mare que té set filles, una de les quals és la nostra Mágia.

En aquest poema, I Púllia baixa a la terra i manté una conversa amb un pagès molt humil, al qual finalment li entrega a la seva petita Mágia. 

Aquí us deixem la lletra en grec i la traducció al català:

 Η Μάγια

Η Πούλια που ´χει εφτά παιδιά

μέσ’ απ’ τους ουρανούς περνά.

Κάποτε λίγο σταματά

στο φτωχικό μου και κοιτά.

Γεια σας τι κάνετε; Καλά;

Καλά. Πώς είναι τα παιδιά;

Τι να σας πω εκεί ψηλά τα

τρώει τ’ αγιάζι κι η ερημιά.

Γι αυτό πικραίνεσαι κυρά, 

δε μου τα φέρνεις εδωνά;

Ευχαριστώ μα `ναι πολλά

θα σου τη φάνε τη σοδειά.

Δώσε μου καν την πιο μικρή

τη Μάγια την αστραφτερή.

Πάρ’ την κι έχε λοιπόν στο νου

πως θά `σαι ο άντρας τ’ ουρανού.

Είπε, και πριν βγάλω μιλιά

μου την καρφώνει στα μαλλιά

Λάμπουνε γύρω τα βουνά, 

τα χέρια μου βγάνουν φωτιά.

Κι η Πούλια που ´χει εφτά παιδιά

φεύγει και μ’ αποχαιρετά.

La Maia

La Púllia, que tenia set filles

travessa el cel estrellat.

S´atura un moment

davant la meva cabana i em mira atentament.

Què tal? Com està?

Molt bé. Com estan les seves filles?

Que n´he de dir, aquí dalt

les rossega la rosada i la soledat.

Per això està preocupada, senyora?

Per què no me les deixa aquí, amb mi?

Gràcies, però en són moltes,

i se´t menjarien tota la collita.

Doni´m la més petita, 

la resplendent Maia.

Agafa-la, i tingues present

que seràs l´amo de tot el cel.

Va dir, i abans que badés boca

me la va clavar al cabell.

Brillen les muntanyes al meu voltant,

les meves mans treuen foc.

I la Púllia, que tenia set filles

se´n va i em diu adéu.

En el següent enllaç podeu veure l´actuació de la coral del Satorras interpretant H Mágia: Coral Satorras H Mágia