Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llatí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llatí. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 de gener del 2021

Nulla est via ad pacem. Pax autem via ipsa est.

 Salvete omnes!

Amb motiu del Dia Internacional de la Pau (30 de gener), vull compartir amb vosaltres un poema del poeta llatí Tibul (s. i dC) que es considerat un dels primers alegats antibel.licistes de la història de la literatura. Tibul, que va viure en primera persona les violentes guerres civils que van assolar Roma a finals del període republicà, expressa obertament el seu rebuig a la guerra i la seva enyorança d´una època antiga en què la concòrdia regnava entre els mortals.

Quis fuit, horrendos primus qui protulit enses?

Quam ferus et vere ferreus ille fuit!

Tum caedes hominum generi, tum proelia nata,

tum brevior dirae mortis aperta via est.

An nihil ille miser meruit? nos ad mala nostra               

vertimus, in saevas quod dedit ille feras.

Divitis hoc vitium est auri, nec bella fuerunt,

faginus astabat cum scyphus ante dapes.

Non arces, non vallus erat, somnumque petebat

securus sparsas dux gregis inter oves.               

Tunc mihi vita foret, Valgi, nec tristia nossem

arma nec audissem corde micante tubam;

nunc ad bella trahor, et iam quis forsitan hostis

haesura in nostro tela gerit latere.

                                            Elegia I, 10

Qui va ser el primer que va inventar les terribles espases? Què ferotge i certament ferri va ser aquell! Aleshores va nèixer la matança de la raça humana, aleshores van nèixer els combats. Llavors un camí més breu de la terrible mort es va obrir. Res no mereix aquell miserable? nosaltres dirigim cap a la nostra desgràcia allò que ell ens va donar contra les feres salvatges. La culpa és de l´or que enriqueix, doncs no hi havia guerres quan una copa de faig estava davant del menjar. No hi havia ciutadelles, ni empalissades, i el conductor del ramat dormia segur entre les ovelles disperses.Tan de bo hagués viscut jo aleshores, Valgi, i no hagués conegut les tristes armes ni hagués escoltat la tuba amb el cor tremolòs. Ara sóc arrossegat a la guerra, i pot ser ja un enemic porta els dards que aviat es clavaran al nostre costat.

dimecres, 18 de novembre del 2020

IULIA COQUIT

 Parva puella Latine verba facit dum coquit. Mirabile est!!



dimecres, 12 de febrer del 2020

Sabies que...?

 ELS INSULTS A L'ANTIGA ROMA. 

Com la majoria de llengües, el Llati conté paraules despectives i de vegades se'ns oblida que per molt refinada que sigui una societat, sempre hi ha classes més baixes amb el seu argot propi.
Els oradors romans recorrien a insults elaborats i molt despectius per atacar i desacreditar als seus adversaris. La història ha convertit al Llatí en l'idioma més eficaç a l'hora d'ofendre a algú. En el seu extens vocabulari tenia cabuda cada conducta maldestre, inadequada o directament criminal. 
El perquè de l'interès pels insults ve pels romans, els quals donaven un valor incondicional a aquests vocables que van passar a convertir-se, d'aquesta manera, en una part essencial de la parla quotidiana. Hem d'entendre, però, que les traduccions d'aquests qualificatius, majoritàriament, no signifiquen una gran fensa per a nosaltres, però en temps de romans si eren realment forts i, en el fons, si saps que signifiquen, potser siguin suficient per "desfogar-se" davant el teu interlocutor encara que no es tingui clar el seu significat.
He aquí un llistat dels insults més quotidiants a l'antiga Roma:
- Stulte (estúpid)
Considerat l'insult més freqüent de el llatí. Per engrandir el seu significat, de vegades s'usava stultissime, és a dir, molt estúpid; o stultissimi, per insultar un grup d'estúpids. 
- Ructator (eructador)
Molts dels insults romans anaven relacionats amb la higiene corporal i els modals, donada la importància que tenia en la seva cultura. En el cas dels romans, es tractava d'algú realment groller. 
- Fatue (ximple)
Per a un romà, no és el mateix un ximple que un idiota. Un ximple era un insult propi per a la persona que no solia assabentar-se amb claredat del que es comentava. Si a això li afegim altres dificultats o deficiències se li referia com caudex (idiota), però només quan es feia referència al seu desconcert.
- Malus nequamque (dolent per a tot)
Un significat literal seria "dolent per a tot" encara que per a nosaltres, ha passat a la història com "bo per a res".
- Bucco (bocamoll)
Per als inoportuns, fora de lloc o que traïa un secret, s'emprava aquest terme. Això era considerat un insult sever, que podia anar acompanyat porcaenum (brut), stercoreus (estercóreo) o spurce (mugroso).
- Perfide (Traïdor) 
Per als romans la fides (lleialtat) és un concepte ampli que es basa en la credibilitat guanyada mitjançant el compliment dels compromisos. 
I sobre verbs, els més famosos són pedico, sodomitzar, i irrumo, córrer per una fel·lació. Sense comptar termes com la pròpia fel·lació.

Els romans a més d'utilitzar paraules per insultar, utilitzaven gestos burlescos, molts dels quals es segueixen utilitzant avui en dia. 

-La Cigonya: aquest gest s'emprava quan l'interlocutor estava parlant de mes i imitava l'acció d'obrir i tancar el pic de l'ocell en qüestió.

- L'ase: els romans associaven l'asne amb l'estupidesa i l'ignorancia, així doncs imitant-lo se'n burlaven dels seus oponents. 
- Treure la llengua: Els romans van treure aquest gest dels Gals, que en combat es brlaven d'ells treient la llengua. 
- Aixecar el dit del mig: Amb quest gest s'imitava al membre viril i significava "sodomita passiu", persona que practica el coit anal, especialment entre homes. 

En conclusió, els romans eren uns verdaders mestres dels insults.  

dissabte, 9 de novembre del 2019

Mare Nostrum és el nostre Mar Mediterrani

El Mare Nostrum, més correctament dit en llatí, nostrum mare (el nostre mar) va ser com els romans en la seva època Imperial van denominar al que ara coneixem com a Mar Mediterrani.

Des del segle I a.C on Juli Cèsar existia fins al segle V d.C, el Mar Mediterrani va ser un llac romà dominat i controlat en tota la seva extensió pels romans, ja que era la seva principal via de transport que vinculava tots els seus territoris conquerits. (Que practicament eren tots els que envoltaven aquest mar).Una de les conseqüències del domini del Mare Nostrum va ser l’espectacular desenvolupament del mercat marí i del conseqüent comerç naval.

El Mediterrani va ser testimoni de els alts i baixos de grans civilitzacions, com els grecs, que el van aprofitar per a realitzar intercanvis comercials i culturals. Tot i així, Roma va ser l’única civilització que el va controlar per complet, fins i tot també es coneixia com "el llac pacífic" a causa de l'ausència de rivals que volguessin envair-ho.


En resum, ara que sabem tot això no ens haurà d'extranyar que hi hagin al voltant d'aquest màgnific mar un munt de comerços amb el seu nom en llatí.

Per exemple:

Ristoranti Mare Nostrum a Itàlia.
Hotel Playasol Mare Nostrum a Ibiza.
Hostal Mare Nostrum a Barcelona.

Entre d'altres... .



Resultado de imagen de extensión del imperio roma










dimarts, 7 de maig del 2019

ETIMOLOGIA I PUBLICITAT

   Els i les alumnes de 4t d´ESO, com cada any, han fet un treball molt creatiu que relaciona les arrels llatines i gregues amb el món de la publicitat. Aquí en teniu un exemple:

                                                                  Cristina Martín 4tC

diumenge, 24 de febrer del 2019

L’ORIGEN DELS NOMS DELS PLANETES


Tothom sap el nom dels planetes que constitueixen el Sistema Solar, però, són molt poques les persones que coneixen el seu origen. Dels vuit planetes que hi ha en el nostre sistema, set prenen el nom llatí dels déus més importants de la mitologia clàssica, i només un en pren el nom grec (Urà).
A continuació, sabreu a quin ésser mitològic pertany cada planeta:
  • Mercuri:
És el planeta més proper al Sol, el que té l’òrbita més curta, el que més voltes fa a l’astre i el que fa referència al déu Mercuri . Aquesta divinitat era el missatger dels déus que anava contínuament d’un lloc a un altre i per aquest motiu es representa amb ales al casc i a les sandàlies.


  • Venus:
És el planeta més lluminós i porta el nom de la deessa de l’amor, divinitat que brillava per la seva bellesa.

  • Terra:
El nostre planeta fa referència a la divinitat Terra que va emergí de Caos i que va engendrar sis nois i sis noies amb Urà. Els seus fills són els coneguts titans.
  • Mart:
Aquest planeta pren el nom de la divinitat Mart que és el déu de la guerra caracteritzat pel seu escut, les seves armes i el seu casc. Curiosament, els dos satèl·lits de Mart s’anomenen Deimos i Fobos que volen dir “terror” i “por”.

  • Júpiter:
Posseeix el nom dels déus dels déus que governa l’univers. Els satèl·lits d’aquest planeta porten noms de personatges que es van relacionar amb ell:
- Amaltea: va ser la cabra que va tenir cura d’ell quan era un nadó.
- Europa: va ser la dona que es va emportar a Creta convertint-se en brau.
- Cal·listo: va ser la nimfa de la qual el déu s’enamorà.
- Ganimedes: va ser un heroi troià que es va convertir en el seu coper.

  • Saturn:
Aquest planeta és conegut pels anells que l’envolten i els seus nombrosos satèl·lits porten  nom de déus i deesses escollits pels titans.

  • Urà:
Aquest nom prové del grec i fa referència a la divinitat que va ser la principal en la primera generació i que junt  la Terra va donar lloc als titans.

  • Neptú:
Aquest planeta es caracteritza pel seu color blau intens i per aquest motiu, rep el nom del déu del mar i de totes les aigües. La seva lluna, que és la més gran, s’anomena Tritó que va ser el seu fill i el seu satèl·lit adopta el nom de Nereida en relació a les nereides que eren divinitats marines.


dilluns, 30 d’abril del 2018

El ''yuyu'' i altres expressions sobre la por

Quan una cosa ens inspira un lleu sobresalt, un estrany temor irracional, podem acudir a expressions tals com 'donar cosa o grima'. Si es tracta d'una inquietud de major intensitat, solem dir que ens vénen esgarrifances, tremolors o, més gràficament, ens dóna angúnia. No arriba a pànic, però és alguna cosa prou desconcertant perquè ens trobem incòmodes i ho evitem. A Espanya, és freqüent en aquests casos utilitzar una locució col·loquial, l'origen de la qual desconeixem la majoria: ve acompanyada d'un toc sobrenatural, tràgic o inexplicable, Diem que ens dóna yuyu passar per un lloc on s'ha produït un accident o una catàstrofe, o al costat d'un cementiri o una casa abandonada.

Aquesta veu també s'usa de forma diferent quan li acompanya el verb "donar" en el cas que a algú li sobrevingui un conat d'atac o malestar físic o anímic, diem que "li ha donat un yuyu". Això és, quan estem afirmant que li ha donat una síncope o, simplement, un enorme ensurt.


Resultado de imagen de cosas que dan miedo reales



Aquesta expressió té dos orígens: Una primera teoria la fa derivar de la interjecció "¡uy!" diverses vegades repetida, "¡uyuy!", escrita antigament "huy", per derivar del llatí "huy", forma associada a l'imperatiu fugite, del verb fugire (fugir), que significa "fugiu". I una segona perquè "yuyu" també és una paraula encunyada en l'àmbit màgic i religiós de les tribus d'Àfrica Occidental, per designar els objectes, amulets o ritus relacionats amb la màgia i la bruixeria: el seu origen no està suficientment clar, doncs podria derivar d'alguna llengua africana o també ser adaptació a cau d'orella indígena de la veu francesa joujou (joguina).

Però com pot ser que aquesta expressió hagi sorgit entre les últimes dècades? Probablement la culpa la tenen les primeres pel·lícules de Tarzán doblades al castellà, com explica Manuel Alvar en el seu llibre El que callen les paraules. Quan els temuts nadius africans atacaven als expedicionaris blancs que transitaven per la selva, i veien aparèixer en escena a l'home mico per tirar-los una liana, els salvatges fugien cridant ¡yuyuyuyu!. La popularitat d'aquells films al nostre país va ser tal, que els espectadors espanyols van encunyar aquesta paraula com a sinònim d'esglai, por i aprensió inexplicable.


Altres frases cèlebres de romans sobre la por foren:

"Ningú va arribar al cim acompanyat per la por" .Publi Sir (85 a.C-43 a.C). Escriptor de l'antiga Roma.

"Qui viu temorós, no serà mai lliure". Horaci (65 a.C08 a.C). Poeta satíric romà.

"La por sempre està disposat a veure les coses pitjor del que són". Tit Livi 59 a. C-17 d. C). Historiador romà.



















dilluns, 12 de març del 2018

Diferents pronuncies del llatí

El llatí., la nostra llengüa materna i la de mitja Europa, encara segueix present en tots nosaltres tot i que sigui una llengüa morta. I el llatí té 3 tips diferents de pronuncia, segons el context geografic i l'alfabet de cada regió.

Forma Espanyola 
En aquesta forma es pronuncien les lletres tal com es  llegeixen, això per descomptat indueix a més d'una confusió ja que es deixa la pronunciació a lliure disposició  de la persona depenent de la seva nacionalitat i de la seva llengua mare ja que les lletres es pronuncien de manera diferent en cada idioma.  El problema sorgeix quan ens trobem amb lletres d'altres alfabets - com l'alfabet ciríl·lic - o paraules dels idiomes d'Europa oriental o d'Europa nòrdica, on els fonemes no tenen equivalent en l'idioma castellà, o si ho tenen no coneixem la seva pronunciació.

Forma Clerical
També es coneix com a forma eclesiàstica. És una forma especulativa ja que els qui la practiquen fan sonar les lletres de les paraules del llatí amb les mateixes regles que s'empra en la pronunciació de l'italià, sense prendre en consideració que l'italià és el producte de la influència de les llengües bàrbares a Itàlia, en conseqüència l'italià no existia en els temps en què el llatí era l'idioma de l'imperi romà.


Forma Clàssica 
És la forma utilitzada en l'època clàssica de l'Imperi romà, i al parer de la majoria,  és la manera correcta de pronunciar el llatí. És una reconstrucció de la pronunciació emprada en els temps de Ciceró.

dimecres, 7 de març del 2018

IV Olimpíada Clàssica a la UAB

   El grau de Ciències de l’Antiguitat  de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb l’ICE de la UAB, té el goig de presentar la quarta edició de l’Olimpíada Clàssica destinada als estudiants de segon de batxillerat de Catalunya. L’Olimpíada consistirà en dues proves diferents de grec i de llatí que se celebraran el dimecres 18 d’abril de 2018 a la UAB.

Al següent enllaç hi teniu les bases i els premis: http://blogs.uab.cat/estudisclassics/convocatoria-de-la-iv-olimpiada-classica-de-la-uab/

dilluns, 8 de gener del 2018

Postals de Nadal II

Més postals de Nadal, de les alumnes de Llatí de 4t d´ESO:










dijous, 23 de novembre del 2017

Diana



Resultat d'imatges de dea diana antiga roma


Diana ("del dia" o "divina" en llatí), s'identifica completament amb la deessa de la mitologia grega Àrtemis. Era filla del déu Zeus i de Leto i germana bessona del déu Apol·lo.


Els romans la representaven amb vestimenta grega, acompanyada d'un arc, unes màgiques sagetes i un cérvol, de vegades amb una mitja lluna fent-li de corona per a indicar el seu caràcter diví. Un altre dels seus símbols és el roure. 

A Diana se li atribuïa el poder per a comunicar-se amb els animals, i tenia gran destresa com a caçadora. Habitava als boscos perquè li atreia la vida solitària i la castedat. Les dones embarassades s'encomanaven a ella demanant un part fàcil. Les rouredes era el seu espai sagrat. Més endavant va passar a ser una deessa de la lluna.


Estàtua en marbre de Diana, al palau de Versalles

Segons Georges Dumézil, Diana pertany al grup de divinitats celestials que transcendien dels assumptes terrestres, és a dir, s'abstenien d'interferir directament en la vida dels humans. Aquesta mena de déus no compartien el destí d'altres déus celestials de les religions indoeuropees, ell els anomena dei otiosi o déus sense propòsits pràctics,però semblaven tenir una mena d'influència sobre el món dels humans.



El caràcter celestial de Diana està reflectit en alguns dels seus atributs: se l'ha relacionat amb la llum, la inaccessibilitat, la virginitat, la seva preferència pels llocs aïllats dins els boscos. Diana és l'expressió del món celestial (diuum, la forma neutra de dia, significa cel o espai obert al cel), és l'expressió de la supremacia, la impassibilitat i la indiferència cap als humans i les seves circumstàncies personals. Al mateix temps la complexitat del seu caràcter s'expressa en altres aspectes contradictoris de la seva divinitat: És considerada com una divinitat activa pel que fa a la vigilància del seu sacerdot i pel que fa a la conservació del gènere humà a través de la protecció dels naixements.

Diana en un mosaic a Utica, segle II aC

'Flight of Aeneas from Troy', fresco painting by Girolamo Genga, 1507-1510, Pinacoteca Nazionale, Siena.jpg









dimarts, 17 d’octubre del 2017

Nomen mihi est...

Les alumnes de 4t d´ESO d´Introducció al Llatí han fet un treball molt interessant que consistia a buscar l´etimologia del seu nom propi, i fer-ne una presentació. A continuació, us mostrem els resultats. Desitgem que us agradin!








dilluns, 9 d’octubre del 2017

Dreta o esquerra?

Els mots emprats en llatí per a referir-nos a aquests punts cardinals eren dexter i sinister, respectivament. Per als antics romans, la mà dreta era senyal de moltes coses positives: amb la mà dreta se saludaven, feien els juraments, segellaven un pacte, etc. A la religió romana, el costat dret és el del déus i, a la cerimònia de noces, els nuvis entrellaçaven les mans dretes com a símbol d´unió i prosperitat. Ja en la tradició cristiana se’ns diu que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt significatiu que right signifiqui tant "dreta" com "correcte". 

Atès que el sinister llatí va acabar essent una paraula tabú, les llengües de la península ibèrica se sentiren en la necessitat de recórrer a una altra. I en aquest cas optaren pel basc esquerre, format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”). Tanmateix, aquest mot basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió “aixecar-se amb el peu esquerre”. Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (sinistra). En castellà, aquesta arrel llatina es conserva en l’expressió “a diestro y siniestro”.



Els antics grecs també eren del parer que l´esquerre era el costat dolent: els trons i llamps són un bon auguri quan es produeixen per la dreta, i els ocells que volen pel costat esquerre són presagi de desgràcies. Fins i tot les escales dels temples grecs tenien un nombre senar d´esglaons per tal de començar i acabar sempre amb el peu dret. Fins a tal punt els grecs temien el costat esquerre que, fins i tot, empraren un eufemisme per a denominar-lo. Així, el mot que vol dir "esquerre" en grec és aristerá, que és de la mateix arrel que áristos, que vol dir "el millor".

Sembla, però, que el costat esquerre no sempre va tenir aquest significat tan negatiu. Alguns antropòlegs consideren que les civilitzacions que d´arrel indoeuropea, com la romana i la grega, prefereixen el dret per tractar-se aquest del costat masculí - recordem que són tribus patriarcals-. En canvi, els minoics, anteriors a l´arribada dels invasors indoeuropeus, s´estimaven més l´esquerra, que representa la part femenina - aquests adoraven una deessa Mare i eren de caràcter matriarcal- . Per a aquests estudiosos, això explicaria la relació etimològica entre els mots aristerá i áristos. D´altra banda, afirmen que aquest antic significat encara es conservaria en l’expressió “tenir mà esquerra”, que és sinònima de ser persona hàbil.

divendres, 24 de febrer del 2017

La mitologia en la literatura juvenil

   En el nostre dia dia, no veiem moltes referències a les mitologies antigues, siguin la grega, la romana o la nòrdica (entre d'altres), o això és el que pensem. Un dels casos en què més ho veiem és en la literatura actual. Simplement és necessari buscar una mica, i amb facilitat és possible trobar un llibre que contingui un d'aquests temes i que sigui interessant.
   Si parlem de mitologia, s'ha de parlar de Rick Riordan, un autor americà que amb les seves novel·les ha introduït a molts joves a la mitologia. Ell és conegut principalment per la seva sèrie de llibres sobre la mitologia grega Percy Jackson i els déus de l'Olimp, però també n'ha escrit sobre la mitologia romana Els Herois de l'Olimp, la mitologia egípcia Les Cròniques dels Kane i la més recent sobre la mitologia nòrdica Magnus Chase i els Déus d'Asgard.


Què passaria si un dia descobrissis que, en realitat, ets fill d'un déu grec i has de complir una missió secreta? Doncs això és el que li passa a Percy Jackson, que a partir d'aquell moment es disposa a viure les aventures més emocionants de la seva vida.
En Percy té dislèxia i dificultats per concentrar-se, o això és el que afirma la versió oficial, i ja l'han expulsat de sis escoles. Objecte de burles per inventar-se unes històries fantàstiques que ni ell mateix s'acaba d'empassar, un bon dia els déus de l'Olimp li revelen la veritat: en Percy és ni més ni menys que un semidéu, és a dir, el fill d'un déu i una mortal. I com a tal, haurà de descobrir qui ha robat el llampec de Zeus i així evitar que esclati una guerra entre els déus. Per complir aquesta missió comptarà amb l'ajuda dels seus amics: en Grover, un jove sàtir, i l'Annabeth, filla d'Atena.





Des de la mort de la seva mare, en Carter i la Sadie gairebé no s'han vist. La Sadie ha viscut a Londres amb els avis, mentre que el seu germà ha viatjat arreu del món amb el seu pare, el brillant egiptòleg Julius Kane. Una nit, el Dr. Kane reuneix els dos germans per a un "experiment" al British Museum on espera poder arreglar les coses amb la seva família. Però en comptes d'això, el que fa és alliberar el déu egipci Seth, que el fa desaparèixer i obliga els nois a fugir. Ben aviat, la Sadie i en Carter descobreixen que els déus egipcis estan despertant, i que el més cruel de tots, Seth, va darrere els Kane. Per aturar-lo, els germans emprenen un viatge per tot el planeta, una recerca que els acostarà a la veritat sobre la seva família i els vincles que tenen amb un orde secret que ha existit des del temps dels faraons.




Com es castiga un déu immortal? Fent-lo humà.
Apol·lo ha fet enfadar el seu pare, Zeus, per darrer cop. Com a càstig se'l desterra de l'Olimp i aterra a Nova York com un adolescent normal i corrent. Sense els seus poders divins, el déu de quatre mil anys, haurà d'aprendre a sobreviure en el món modern, mentre prova de recuperar el favor de Zeus. Apol·lo té molts enemics, déus, monstres i mortals que voldrien eliminar-lo per sempre més. Per sort, pot comptar amb l'ajuda del seu amic Percy Jackson i tots els herois del Campament Mestís, oi?




El Magnus Chase sempre ha estat un nen solitari i problemàtic. Des que va morir la seva mare, ha estat vagant pels carrers de Boston, sobrevivint gràcies al seu enginy. Un dia, mentre passeja amb el seu tiet, aquest li confia un increïble secret: el pare del Magnus va ser un déu nòrdic. Per primera vegada en molts segles, els set mons dels mites víkings s'estan apropant entre ells: això significa que s'apropa el Ragnarok, la fi del món de la mitologia nòrdica. I només el Magnus pot evitar-ho: ha de trobar una arma mística que porta milers d'anys perduda.




Tanmateix, no és l'únic autor que l'utilitza, ni de bon tros, ja que hi han molts més llibres en què la mitologia és un dels temes centrals de l'obra, o si més no, els personatges tenen les característiques dels protagonistes dels mites. La majoria d'ells no se centren en un dels déus, sinó en un mortal que té o tindrà una relació amb ells, i com aquesta s'anirà desenvolupant.



Kate siempre había vivido sola con su madre, y esta se estaba muriendo. ¿Su último deseo? Regresar al lugar donde había pasado su infancia. Así que Kate iba a empezar el curso en un instituto nuevo, sin amigos, sin familia y con el temor a que su madre muriera antes de que acabara el otoño. Entonces conoció a Henry.
Misterioso, atormentado. Y fascinante. Aseguraba ser Hades, el dios del Inframundo y, si Kate aceptaba el trato que le ofrecía, mantendría a su madre con vida mientras ella intentaba superar siete pruebas. Kate pensó que estaba loco… hasta que lo vio resucitar a una chica. De pronto, salvar a su madre le pareció posible. Y si superaba las pruebas, se convertiría en la esposa de Henry. En una diosa inmortal...