Mare Nostrum és el nostre Mar Mediterrani

El Mare Nostrum, més correctament dit en llatí, nostrum mare (el nostre mar) va ser com els romans en la seva època Imperial van denominar al que ara coneixem com a Mar Mediterrani.

Des del segle I a.C on Juli Cèsar existia fins al segle V d.C, el Mar Mediterrani va ser un llac romà dominat i controlat en tota la seva extensió pels romans, ja que era la seva principal via de transport que vinculava tots els seus territoris conquerits. (Que practicament eren tots els que envoltaven aquest mar).Una de les conseqüències del domini del Mare Nostrum va ser l’espectacular desenvolupament del mercat marí i del conseqüent comerç naval.

El Mediterrani va ser testimoni de els alts i baixos de grans civilitzacions, com els grecs, que el van aprofitar per a realitzar intercanvis comercials i culturals. Tot i així, Roma va ser l’única civilització que el va controlar per complet, fins i tot també es coneixia com "el llac pacífic" a causa de l'ausència de rivals que volguessin envair-ho.

En resum, ara que sabem tot això no ens haurà d'extranyar que hi hagin al voltant d'aquest màgnific mar un munt de comerços amb el seu nom en llatí.

Per exemple:

Ristoranti Mare Nostrum a Itàlia.

Hotel Playasol Mare Nostrum a Ibiza.

Hostal Mare Nostrum a Barcelona.

Entre d'altres... .

Els colors a les llengües clàssiques

  Les llengües clàssiques, el grec i el llatí, també tenien mots que designaven colors. En llatí serien aquests:

En el cas de la llengua grega antiga, els colors que apareixen més sovint als textos són:  

λευκός (leukós): blanc

μέλας (mélas): negre

χλωρός (khlorós): verd

ἔρυθρος (érithros): vermell

κρόκος (krókos): groc

ἴον (ion): violeta

  

  En canvi, sobta el fet que no hi aparegui en cap text antic grec el color blau. En aquest article trobareu una explicació del per què.

ETIMOLOGIA I PUBLICITAT

   Els i les alumnes de 4t d´ESO, com cada any, han fet un treball molt creatiu que relaciona les arrels llatines i gregues amb el món de la publicitat. Aquí en teniu un exemple:

                                                                  Cristina Martín 4tC

Páthos

   Avui dediquem aquesta entrada al mot grec páthos (πάθος). Aquest terme, que ha donat derivats com patologia (estudi de les malalties), en un primer moment, a la llengua grega, no tenia pas el significat d´enfermetat. Páthos és de la família lèxica del verb páskho (aor. patheín), que vol dir "sentir, experimentar, patir". En aquest sentit, páthos volia dir "passió, emoció molt forta i intensa". Aquest significat primigeni de páthos es conserva en els derivats patetisme o patètic, que, en història de l´art, s´aplica a aquelles obres que reprodueixen de manera molt exagerada i molt viva els sentiments, sobre tot els de dolor, tristesa, etc. Però també podem observar restes d´aquesta antiga accepció en d´altres derivats, com simpatia. Definim la simpatia com aquella virtut o qualitat del caràcter d´un individu que fan que resulti agradable i atractiu pels altres, però també convé recordar una altra accepció de simpatia, aquella que fa referència a la reproducció per imitació, per simpatia, d´un canvi o alteració produïts inicialment en un altre ésser. Així, podem dir que riem per simpatia quan algú ens contagia el seu riure. Molt emprat darrerament en el món de la psicologia tenim el terme empatia, definit com la qualitat de comprendre les emocions o sentiments d´altri, és a dir, ser capaç de col.locar-se a la pell d´un altre o, com diuen els anglesos, a les seves sabates.

   Amb l´arribada de l´estoïcisme, el páthos i les passions es consideren malalties de l´ànima. La virtut es aprendre a viure conforme a la raó, tot evitant les passions, que són desviacions de la racionalitat. La por, la ira o la tristesa han de dominar-se a través de l´autocontrol exercit per la raó. l´home savi aspira a la apatheía, que és la impassibilitat (d´on prové el mot apatia).

El ''yuyu'' i altres expressions sobre la por

Quan una cosa ens inspira un lleu sobresalt, un estrany temor irracional, podem acudir a expressions tals com 'donar cosa o grima'. Si es tracta d'una inquietud de major intensitat, solem dir que ens vénen esgarrifances, tremolors o, més gràficament, ens dóna angúnia. No arriba a pànic, però és alguna cosa prou desconcertant perquè ens trobem incòmodes i ho evitem. A Espanya, és freqüent en aquests casos utilitzar una locució col·loquial, l'origen de la qual desconeixem la majoria: ve acompanyada d'un toc sobrenatural, tràgic o inexplicable, Diem que ens dóna yuyu passar per un lloc on s'ha produït un accident o una catàstrofe, o al costat d'un cementiri o una casa abandonada.

Aquesta veu també s'usa de forma diferent quan li acompanya el verb "donar" en el cas que a algú li sobrevingui un conat d'atac o malestar físic o anímic, diem que "li ha donat un yuyu". Això és, quan estem afirmant que li ha donat una síncope o, simplement, un enorme ensurt.

Aquesta expressió té dos orígens: Una primera teoria la fa derivar de la interjecció "¡uy!" diverses vegades repetida, "¡uyuy!", escrita antigament "huy", per derivar del llatí "huy", forma associada a l'imperatiu fugite, del verb fugire (fugir), que significa "fugiu". I una segona perquè "yuyu" també és una paraula encunyada en l'àmbit màgic i religiós de les tribus d'Àfrica Occidental, per designar els objectes, amulets o ritus relacionats amb la màgia i la bruixeria: el seu origen no està suficientment clar, doncs podria derivar d'alguna llengua africana o també ser adaptació a cau d'orella indígena de la veu francesa joujou (joguina).

Però com pot ser que aquesta expressió hagi sorgit entre les últimes dècades? Probablement la culpa la tenen les primeres pel·lícules de Tarzán doblades al castellà, com explica Manuel Alvar en el seu llibre El que callen les paraules. Quan els temuts nadius africans atacaven als expedicionaris blancs que transitaven per la selva, i veien aparèixer en escena a l'home mico per tirar-los una liana, els salvatges fugien cridant ¡yuyu, yuyu!. La popularitat d'aquells films al nostre país va ser tal, que els espectadors espanyols van encunyar aquesta paraula com a sinònim d'esglai, por i aprensió inexplicable.

Altres frases cèlebres de romans sobre la por foren:

"Ningú va arribar al cim acompanyat per la por" .Publi Sir (85 a.C-43 a.C). Escriptor de l'antiga Roma.

"Qui viu temorós, no serà mai lliure". Horaci (65 a.C- 08 a.C). Poeta satíric romà.

"La por sempre està disposat a veure les coses pitjor del que són". Tit Livi 59 a. C-17 d. C). Historiador romà.

La ment al ventre

  Els antics grecs no situaven la ment al cervell, ni tampoc les emocions o els sentiments al cor, sinó al ventre, concretament al diafragma, que és un múscul situat entre el tòrax i l´abdomen, i que serveix per a marcar el ritme respiratori. En grec, s´anomenava phrén (φρήν). Per aquest motiu, paraules com esquizofrènia, frenopàtic o frenètic deriven d´aquest terme grec.

  Com hem dit, originàriament, phrén feia referència al diafragma, i així queda atestiguat en textos d´Hipòcrates o d´Aristòtil, però amb el pas del temps se li va afegir el significat de "ment" o "seu del pensament". De la mateixa manera que en la nostra cultura el cor és la seu de l´amor, sense cap base cinetífica, per als grecs el diafragma era on residien la por, l´angoixa, el plaer i els pensaments. 

  En realitat, existien dos termes en grec per a "ment": fhrén i noús. Aristòtil feia servir el terme noús amb el significat d´intel.ligència, ment abstracta. Per a Plató, el noús era la part més elevada de l´ànima, que permet el coneixement directe de les Idees universals. En canvi, per a Anaxàgoras el noús és una mena de ment que tot ho ordena, i que d´alguna manera es pot identificar amb Déu. D´aquest mot grec en deriven paranoia, noesi, noètic i noema.

Nomen mihi est...

Les alumnes de 4t d´ESO d´Introducció al Llatí han fet un treball molt interessant que consistia a buscar l´etimologia del seu nom propi, i fer-ne una presentació. A continuació, us mostrem els resultats. Desitgem que us agradin!

 

 

Dreta o esquerra?

Els mots emprats en llatí per a referir-nos a aquests punts cardinals eren dexter i sinister, respectivament. Per als antics romans, la mà dreta era senyal de moltes coses positives: amb la mà dreta se saludaven, feien els juraments, segellaven un pacte, etc. A la religió romana, el costat dret és el del déus i, a la cerimònia de noces, els nuvis entrellaçaven les mans dretes com a símbol d´unió i prosperitat. Ja en la tradició cristiana se’ns diu que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt significatiu que right signifiqui tant "dreta" com "correcte". 

Atès que el sinister llatí va acabar essent una paraula tabú, les llengües de la península ibèrica se sentiren en la necessitat de recórrer a una altra. I en aquest cas optaren pel basc esquerre, format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”). Tanmateix, aquest mot basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió “aixecar-se amb el peu esquerre”. Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (sinistra). En castellà, aquesta arrel llatina es conserva en l’expressió “a diestro y siniestro”.

Els antics grecs també eren del parer que l´esquerre era el costat dolent: els trons i llamps són un bon auguri quan es produeixen per la dreta, i els ocells que volen pel costat esquerre són presagi de desgràcies. Fins i tot les escales dels temples grecs tenien un nombre senar d´esglaons per tal de començar i acabar sempre amb el peu dret. Fins a tal punt els grecs temien el costat esquerre que, fins i tot, empraren un eufemisme per a denominar-lo. Així, el mot que vol dir "esquerre" en grec és aristerá, que és de la mateix arrel que áristos, que vol dir "el millor".

Sembla, però, que el costat esquerre no sempre va tenir aquest significat tan negatiu. Alguns antropòlegs consideren que les civilitzacions que d´arrel indoeuropea, com la romana i la grega, prefereixen el dret per tractar-se aquest del costat masculí - recordem que són tribus patriarcals-. En canvi, els minoics, anteriors a l´arribada dels invasors indoeuropeus, s´estimaven més l´esquerra, que representa la part femenina - aquests adoraven una deessa Mare i eren de caràcter matriarcal- . Per a aquests estudiosos, això explicaria la relació etimològica entre els mots aristerá i áristos. D´altra banda, afirmen que aquest antic significat encara es conservaria en l’expressió “tenir mà esquerra”, que és sinònima de ser persona hàbil.

Etimologia: les etapes de la vida

Aquesta entrada és sobre l’origen d’algunes paraules relacionades amb les diferents etapes de la vida.

Vida: prové del llatí, de la paraula vita. Els romans ja la tenien amb el mateix significat que nosaltres, un estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi. D’aquest mot provenen altres com vitamina o vitalici.

Edat: prové del mot llatí aetas, que volia dir “durada de vida”, “edat”.  La paraula és contracció de l'arcaic aevĭtas (qualitat de temps), formada per aevum  que volia dir  'temps, edat', i el sufixe –tat. Els romans la feien servir per a parlar dels anys d’existència d’una persona o la durada en temps d’algunes coses. Actualment, també l’utilitzem per a parlar d’etapes de la historia (l’Edat Antiga, l’Edat Moderna…). Paraules com etern i longeu ens arriben d’aevum.

Adult: la paraula prové de la paraula llatina adultus, -a, -um, i aleshores deriva del participi del verb adolescĕre (créixer). Com que deriva del participi passat, volia dir que la persona ja havia crescut. Els romans consideraven que els nois passaven a la seva edat adulta cap als 16-17 anys, que és quan rebien del pare la toga virilis. Les noies, al no aconseguir la majoria d’edat, és difícil de saber, però una dona casada ja era una dona adulta, una matrona. Per a nosaltres també és algú pervingut al terme creixença, però no als 16-17 anys i no es dona cap tipus de toga o similars.

Un mot que comparteix una etimologia semblant és adolescent: primerament prové del mot llatí adulescens (o adolescens), -ntis i aleshores, com en el cas anterior, del participi del verb adolescĕre (créixer), però aquest cop del participi present d’actiu, per tant vol dir que està creixent. Entre els romans, no significava exactament adolescent, ja que per a ells l’adolescència acabava més o menys cap als 16-17 i feien servir aquesta paraula per a designar joves fins als 25 anys. Per això, la traducció d’aquesta paraula per a l’actualitat seria joventut, és a dir, ja no era un adolescent, sinó un adult, però se’l considerava encara jove.

Boda: aquesta paraula prové del mot llatí vōta, plural de vōtum, amb significat “vot”. Tenia aquest nom per a expressar els 'vots' o 'bons desigs de felicitat' adreçats als nuvis en iniciar-se les festes nupcials. El significat és al mateix tan per als romans com per a nosaltres. De fet, en les bodes actuals encara hi ha aquests vots, però les bodes romanes eren diferents a les nostres: s’havia de tenir el ius connubium, hi havia el matrimoni  cum manu i el sine manu, la cerimònia començava amb un sacrifici...

Infant: prové del llatí, del mot infans, -ntis  “que no parla”. La paraula està formada per un prefix que voldir negació negació, in-. Aleshores la resta és derivat del verb fari  “parlar, expressar-se en públic”. Per tant, la paraula expressa la incapacitat de parlar. Per a nosaltres un infant no és ben bé el mateix, ja que aquest comprèn des del naixement fins a l’adolescència i, evidentment, durant aquesta època la persona ja ha desenvolupat la capacitat de parlar.

Progrés: aquesta paraula, que prové del llatí, té com a significat “avançar, anar cap endavant”, i la seva etimologia és molt apropiada, ja que el resultat final és el verb caminar. Anem per parts: per començar prové del mot progressus, -us “avenç”, i aleshores és derivat de progrĕdi “caminar endavant”, i amb aquest arribem a gradi “caminar”.

Etimologies de llatí: L'escola

• Llibre: Prové del llatí lĭber, lĭbrī que inicialment volia dir 'part interior de l'escorça d'una planta' on els romans hi escrivien. Dins la paraula "llibre" podem veure que està constituida per el mot "lli" que es la planta amb què antigament es feia el Papyrus. Això ens fa pensar que amb el temps hem fet servir el mot lli per construir la paraula en què avui dia dessignem a obra impresa o manuscrita, que consta d'una sèrie de fulls de paper. Altres mots derivats són: llibreria, llibrer, llibreta...

,

• Professor: Prové del llatí professor, -ōris que a l’època romana ja tenia el mateix significat que té ara. És la persona que es dedica a l'ensenyament d'un art, una ciència o una llengua. Altres mots derivats són: professorat, professió, professional...

• Director:   Prové del llati director, -ōris que es referia a aquella persona que dirigeix, regeix, governa o comanda. Com avui en dia podem associar al director d'una escola o d'una fàbrica. Altres mots derivats són: direcció, directiu, directorial...

•  Laboratori: Prové del llatí laboratorium que volia dir "lloc de treball". La paraula laboratori està formada pel verb laborare que vol dir treballar. Avui en dia encara ho podem associar al què s'hi fa en un laboratori actual.

• Classe: Prové del llatí classis que volia dir 'crida de les tropes, sobretot de marina; esquadra', i després 'crides o quintes diverses, diverses menes de ciutadans o objectes. Avui en dia associem a "classe" al conjunt d'alumnes o d'estudiants d'una escola que segueixen un mateix grau i curs d'estudi. Podem associar que a l'antiguitat una classe era un conjunt de persones que pertenyien a la mateixa "tropa" o "esquadra marina" i segurament el nom com a grup conjunt d'individus que fan el mateix s'ha utilitzat com en la actualitat. Altres mots derivats són classejament, classejar...

•  Pati: Prové del llatí patuum (patium) que volia dir 'pastura comunal' i 'terreny inculte, no edificat'. També podia provenir del llatí pactus que volia dir 'arrendament', que volia dir "pasturatge". Això ho podem associar a la actualitat, ja que quan els alumnes tenen l'hora del pati es com si "pasturessin" mentre tenen la seva estona lliure.

• Alumne: Prové del llatí alumnus que vol dir cria o nodrissó, i també és el part.pass arcaic de alĕre que vol dir alimentar. Podem dir que un alumne és aquella persona que rep ensenyament d'un mestre. D'una certa manera el significat es manté, ja que és com si els mestres ens "alimentessin" d'ensenyaments i de cultura. Altres mots derivats són: alumnat, alumnessa...

• Pissarra: Aquest mot prové del castellà pizarra que probablement ve del basc lapitz-arri, compost per lapitz que volia dir "llicorella, llosa" (que segurament prové del llatí lapis que vol dir "pedra" o lapideus que vol dir "de pedra") i (h)arri que vol dir 'pedra'. En l'antiguitat tenia el mateix significat què avui en dia, per això les pissarres de tota la vida són aquelles que estaven fetes amb un tipus de pedra i on s'hi escrivia amb un guix.
 
• Pupitre:  Prové del francès pupitre que és una deformació popular del llatí pulpĭtum què volia dir estrada o tarima. Ara associem a pupitre com al moble de fusta inclinat que fem servir per escriure més còmodament.

Etimologies de llatí: el treball

Aquesta entrada la dedicaré a parlar sobre l'etimologia en el treball. Primer de tot trobem part d'història en aquesta paraula.

La paraula treball ve de treballar i aquesta del llatí tripaliare. Tripaliare ve de tripalium (tres pals), era un jou fet amb tres pals en els quals amarraven als eslaus per assotar-los, per això a Xile, a la feina li diuen "pega". Tri- s'associa amb una arrel indoeuropea: trei (tres), mentre que palus amb pag ( fixar, lligar, enfortir).

En realitat, la relació de "treball" amb "tripalium" no és d'enganxar sinó de patir. S'aplicava a qualsevol activitat que produïa dolor al cos. Quan es van inventar aquesta paraula la majoria de la població treballava al camp fent esforç físic, la qual cosa els feia sentir com si haguessin estat apallissats. Dins d'aquest sector també trobem les paraules següents:

Nomina: es referia al sou (monedes d'or, plata o coure) en llatí. Es deia nomina de nomen (nom), precisament perquè portava gravats les nòmines (noms) i imatges dels reis.

Salari: en els temps de la antiga Roma la sal era un producte de gran importància. La sal va ser el motiu de construcció d'un camí des de les salitreres d'Òstia fins a la ciutat de Roma. Aquest camí va ser anomenat Via Salaria. Els soldats romans que feien aquesta ruta rebien part del seu pagament en sal. Aquesta part era anomenada " salarium argentum" (diners de sal), d'aquí ve la paraula "salari". 

Els esclaus reben el seu salari

Capital: procedeix de capitalis (al capdavant) i es refereix a la ciutat principal d'un país on resideix els que manen. La paraula capitalis, ve de caput que significa "cap". El cap es relaciona amb el comandament, ja que és la part del cos que controla les altres parts. La metàfora de "els de dalt", també és refereix al capdavant, ja que és la part més alta del cos.

Pagar: aquesta paraula ve del llatí pacare, que significa apaivagar, és a dir, donar alguna cosa a algú per calmar-lo i mantenir la pau. El verb llatí pacare (pacificar que amb el temps va assumir el valor de satisfer a un creditor, deriva de pax, pacis (pau).

Contracte: prové del llatí contractus (acord) formada del prefix con (convergència, unió) i tractus (arrosegat). Anomena el conveni o pacte, ja sigui oral o escrit, entre parts que accepten certes obligacions i drets sobre una matèria determinada. El document que reflecteix les condicions d'aquest acord també rep el nom de contracte.

Professió: ve del llatí professio que es refereix a l'acció i al resultat de professar, entès com manifestar una creença religiosa, un sentiment, o exercir una activitat. En la tradició judeocristiana la paraula professió va estar vinculada a la religió. Quan modernament es parla de professió, moltes vegades s'usa el terme per referir-se a l'ocupació legal de la persona que és retribuïda en termes monetaris i que contribueix a solucionar les seves necessitats; com a sinònim d'ofici.

Negoci: és una paraula llatina formada per nec i otium. El mot otium representa el temps de repòs, d'inacció, i també de pur plaer i entreteniment. Negotium, és la negació de otium, vol dir ocupació, treball, activitat, funció, càrrec, deure i també empresa o assumpte que exigeix treball.  El negotiosus és l'home atrafegat, sempre ocupat en el seu treball i ple de quefers i dies negotiosus significa dia laborable.

Proletari: prové del llatí proletarius derivat de la paraula proles (fills) amb el qual assenyalaven al qual no tenia béns i només estava comprès en les llistes veïnals per la seva persona i prole. A l'antiga Roma, se'ls deia així als ciutadans de la classe social més baixa, que no tenien propietats i l'única utilitat per a l'estat era generar prole per engrossir els exèrcits de l'imperi.

Vaga: en castellà huelga derivada del verb holgar que procedeix del llatí follicare (esbufegar, respirar precipitadament), ver derivat de la paraula llatina follis (manxa). Holgar en principi és descansar per necessitat després d'una gran fatiga, en què la respiració alterada provoca aquest esbufec, i d'aquí descansar ( en castellà antic "vagues" eren repòs, descansos o entreteniments), i d'aquí no treballar per motius reivindicatius. Holgar també va significar practicar el coit, per l'agitada respiració resultant.

Etimologies del llatí: La ciutat

• Ciutat: Prové de la paraula civitas, que era com els romans li deien a la ciutadania romana. Aquesta paraula està formada pel sufix -tat (-tat= qualitat, com en afinitat, dignitat, serenitat...) sobre la paraula civis que vol dir ciutadà. Els ciutadans (cives) es diferenciaven d’altres homes lliures com els peregrini o estrangers, ja que tenien alguns drets i obligacions. Altres molts derivats en són: ciutadania, ciutadà, civil, cívic, civilització...

• Institut: Prové de la paraula institutum, que vol dir facilitat o hàbit. Però aquesta paraula prové d’ institutus  que és el participi de instituere, on s’ajunten el prefix in- (cap a dins d’alguna cosa) i el verb statuere (vol dir estacionar, parar, col·locar). L’arrel de statuere canvia de -stat- a -stit-, per apofonia (alternança de grups fixos de vocals que passen dins d’una mateixa arrel o sufix). A l’època romana és cert que o la paraula es feia servir com a verb o es feia servir com a mètode per descriure una cosa senzilla, però després, a partir del segle XII es va començar a utilitzar com a ordre religiosa, fins a l’actualitat, que arriba a voler dir centre d’ensenyança secundaria.  Altres molts derivats en són: institució, institucional, institutriu, institucionalitzar...

• Port: Prové  de la paraula portus, que a l’època romana ja tenia el mateix significat que té ara. Els romans consideraven que el portus era el lloc on es transportaven mercaderies provinents del mar, encara que realment tampoc era necessari que fos un lloc a prop del mar, també podia estar en una ciutat on no hi hagués mar, i tan sols era un punt en concret. Ara mateix, no només té aquest significat, sinó que en té d’altres com el d’hàbit, o el de la manera de portar el cos, és a dir, la manera de caminar. Altres mots derivats en són: oportunitat, inoportú, aportar...

• Ajuntament: Prové del verb “ajuntar”, i aquest, de la paraula “junt”, finalment, el mot prové de junctus , que aquest mateix prové del verb jungere, que vol dir ajuntar. Antigament, el significat del verb es feia servir per explicar la unió sexual de les espècies animals, però més endavant, quan va arribar l’Edat Medieval, es va començar a utilitzar el seu significat com a òrgan municipal, és a dir, una institució que governa la menor unitat governamental d’un Estat (ciutat o poble). Altres mots derivats en són: junciforme, junt, juntament, ...

• Edifici: Prové de la paraula aedificium, que ja a l’antiga Roma volia dir edifici, però aquesta paraula té una arrel, la qual és aedes, que al començament significava llar, xemeneia, estança en la que es fa foc, però després va començar a voler dir estança, habitatge o casa. Actualment, el significat de la paraula no només és una construcció destinada a l’habitatge, sinó també tenien altres usos com un teatre, un temple, un palau,... Altres mots derivats en són: edificar, edicle,...

• Supermercat: Prové de dues paraules; la primera és super, que és una preposició que vol dir a sobre, després, més, però aquesta prové del grec ὑπερ- (hyper- = sobre, a sobre). En canvi, l’altra paraula de la qual està composta, que és -mercat, sí que prové totalment del llatí. El mot prové de mercatus, i aquest del verb mercari, que vol dir comprar, i del mot merx, que vol dir mercaderia. Aquestes paraules estan relacionades amb el déu Mercuri, ja que és el déu del comerç i del gra. Com a anècdota, es va començar a celebrar la Mercuràlia el 14 de Maig, on tots els comerciants romans feien els rituals de devoció a Mercuri demanant al déu amb súpliques perquè allunyés de si mateix i de les seves pertinences, la culpa procedent de tots els enganys que feia als seus clients i proveïdors.  Altres mots de merx en són: comerç, mercaderia... Aquesta arrel també va donar el verb merces, que vol dir merèixer, d’on van derivar les paraules: mercè i mercenari.

• Carnisseria: La paraula deriva del mot “carn”, que aquest prové del substantiu carne, que vol dir exactament el mateix que el significat actual, ja que no ha mutat durant 1800 anys. Com a curiositat, pels romans no només tenia un significat, sinó que també era un mot que incitava la lascívia.  Altres mots derivats en són: carn, carnaval, carnívor, carnós...

• Rotonda: Aquesta paraula originalment prové del llatí rotundus, que vol dir rodó. Encara que nosaltres vam agafar l’hàbit de dir-li “rotonda” per l’italià, concretament de la paraula rotonda. Altres mots derivats en són: rotund, rodó, roda, ...

Neologismes

μουσικημανία (musicomania): No són poques, i m'inclueixo, les persones que necessiten la música en molts moments del dia. Simplement per escoltar-la de fons o per a pujar l'ànim. I és que, a part de la música que escoltem nosaltres pel nostre compte només cal sortir al carrer per escoltar la música de dins de la botigues o d'algun concert de carrer, etc. Aquesta necessitat d'estar escoltant música té certa relació amb el neologisme que ha inventat el meu company Pau, la sigofòbia, per evitar aquest silenci usen la música.

απρακτοςφοβία (apractosfòbia): En la nostra socitat es pot respirar por per tot arreu. I és que a vegades em pregunto, que ens mou més, la por o el plaer?. El que sí que tinc clar, és que cada vegada més la gent no fa les coses que vol per la por. Por al fracàs, que és el que vol dir aquest neologisme.

αηδιαφοβία (aediafòbia): La por a no agradar a la gent. Això també implica que aquesta gent fa coses que potser no faria, però que en canvi sí que les fa per la necessitat d'agradar a els altres. Seria alguna cosa semblant al postureo.

σεξκινητός (sexkinitós): Amb tanta tecnologia al nostre voltant, és normal que les relacions humanes s'adaptin a aquesta tecnologia. I la relació entre persones per excel·lencia és el sexe, que també s'ha adaptat a aquesta tecnologia. Avui dia les persones també poden tenir sexe mitjançant una trucada o simplement per whatsapp.

πρόσωποφοβια (prosopofòbia): relacionada amb l'anterior paraula, trobem la por al cara a cara. Vindria a ser la por que desenvolupen les persones a l'hora d'estar cara a cara amb algú, tot i que prèviament hagin tigut converses fluides a través d'un dispositiu. I és que la tecnologia té els seus punts positius i els seus negatius.

5 NEOLOGISMES MÉS

Sigofòbia (σιγοφóβια): Por al silenci o a la manca de distraccions. En el món actual on pertot hi ha estímuls de tota mena (publicitat, mp3, mitjans de comunicació, trànsit, etc.), i especialment acústics, és habitual que sovint acabem per evitar, fins i tot obsessivament, aquelles poques situacions en què no hi ha cap distracció que atregui la nostra atenció.

Ecofàsia (οἱκοφασια): Tendència a parlar econòmicament, expressant amb concisió només allò estrictament necessari. I és hi ha persones que són xerraires, i d'altres que simplement són ecofàsiques!

Aerodòxia (ἀεροδóξια): Intestabilitat o volatilitat de les idees i les opinions, pròpia de persones indecises o mancades de conviccions o idees fixes.

Heliomania (ἡλιομανíα): Adicció a prendre el sol o a estar sota els efectes de la llum solar. Ja sigui a la platja, a la muntanya o al pati de casa, abusar del sol és un problema!

Ideomàquia (ἰδεομαχíα): Pugna per controlar o tenir el favor de la opinió pública o guanyar una batalla ideològica. És el fan els partits polítics, les empreses i en definitiva tothom qui vol exercir un poder sobre la població per disputar-se aquest poder entre sí i al mateix temps exercir-lo (en altres èpoques s'utilitzaven exèrcits, però això avui en dia no està massa ben vist...)

5 NOUS NEOLOGISMES

Fòbia als llibres en paper: En una futura societat digitalitzada, els llibres de paper poden ser un vertader problema per algunes persones. El seu tacte, olor, volum... Només de veure’ls els hi sortirien granellades àβιβλιαφοβια

Fòbia a escriure a mà: Seguint amb la idea de la societat digitalitzada escriure a mà pot suposar un gran suplici sobretot pels nen de la nova eraàΓραφωφοβια

Fòbia als cotxes voladors: Sempre ens hem imaginat els cotxes del futur voladors. Just d’això va aquesta fòbia. Ja sigui per por a caure, o perquè el cotxe no toca el terra fins hi tot pels qui pateixen d’acrofòbia àΙπτάμενοκίνητοφοβια

Fòbia als dispositius amb fil (no-inalàmbrics): Els dispositius sense fil seran l’únic que coneguin les societats futures i topar-se amb dispositius del segle XX pot ser un gran xoc per a ells àΠραγμαασύρματοςφοβια

Fòbia a les botigues sense wifi: Si actualment el Wifi o les dades del mòbil ens semblen imprescindibles, imagineu pels adolescents del següent segle. Com sobreviure sense Wifi a les botigues, restaurants, bars, establiments en general? àΕμποριονανευwi-fiφοβια

Etimologies del llatí: la política

 
   En gairebé tots els àmbits podem trobar una part importantíssima de vocabulari que prové directament del llatí. Són els que anomenem mots patrimonials o cultismes, i la nostra llengua n´és plena. Representen el 80 per cent aproximadament dels mots que la conformen. Per tant, el deute lèxic amb el llatí, la nostra llengua mare, és innegable.


   Atenent a això, encetem en el bloc una sèrie d´entrades dirigides a mostrar-nos aquest vocabulari provinent del llatí exitent en diferents parcel.les de la nostra realitat: la política, el dret, la natura, l´economia, la societat, l´exèrcit, l´escola, etc. Esperem que aquestes aportacions us resultin útils.

LA POLÍTICA

rei: prové de la paraula rex que vol dir "rei o sobirà". Roma va ser fundada per Ròmul com una monarquia, i va ser-ho fins l´any 509 aC en què els mateixos romans van expulsar Tarquini el Superb, el setè i l´últim rei. Com que aquest rei va actuar de manera deshonrosa, el mot rex va adquirir connotacions molt negatives, pròpies d´un tirà o d´un dèspota.
   Actualment, un rei és la persona que exerceix la sobirania d'un regne.
D´altres mots catalans derivats de rex són reial, reilesa, reialista, reialme, etc.


república: prové dels mots res, "cosa", i publica, "publica". Per tant, la res publica, en oposició a la res privata, era tot allò que tenia a veure amb els assumptes o qüestions que atenyien a tots els ciutadans. Quan parlem de la història antiga de Roma, anomenem República al període que va des de l´any 509 aC fins al 27 aC, durant el qual Roma va ser governada per un sistema en què els ciutadans participaven activament en la gestió del govern a través de diferents òrgans, com són el senat, les assemblees i les magistratures. Després va ser substituïda per l´Imperi.
   Actualment és una forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Alguns derivats són republicà, republicanisme, republicanada, etc.


senat: prové de la paraula senatus, que volia dir "senat", però al seu torn és un derivat de senes, que vol dir "ancià". Això és degut a que els primers senadors foren triats entre els més ancians del poble romà. La seva funció, degut a la seva dilatada experiència, era aconsellar el rei i proposar-ne un altre, en cas de mort. Amb l´arribada de la República el senat es va convertir en el principal òrgan de poder polític, tant per l´autoritat com pel poder personal dels seus membres.
   En els sistemes parlamentaris moderns, el senat constitueix la segona cambra, o cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament.
Alguns derivats són senador, senatorial, senatconsult, senectut, etc


imperi: prové del mot imperium, que en llatí volia dir "poder", i aquest al seu torn del verb imperare, que vol dir "manar, ordenar". La darrera etapa de la història de Roma es coneix com a Imperi, perquè el poder (imperium) estava en mans dels emperadors. Aquesta etapa va perdurar fins a la seva desaparició, al segle V.
   Actualment, un imperi és un estat sotmès a la voluntat d´un emperador.
Alguns derivats són imperar, imperatiu, imperatorial, imperatori, etc.


príncep: prové de la paraula llatina princeps, que es composta de primus, que vol dir "primer", i capere, que vol dir "agafar, prendre". El primer a fer servir aquest títol a Roma va ser l´emperador August, el primer emperador de Roma. Aquest va ser anomenat princeps senatus, "el primer o el més preeminient del senat". August volia evitar fer servir paraules amb connotacions massa negatives entre els romans, com rex o dictator, i també va voler mantenir les institucions democràtiques, encara que buides de poder, per no atreure´s el recel dels seus compatriotes.
   Actualment, és una persona que té al seu càrrec el govern d'un principat, o bé en alguns països, títol exclusiu del fill primogènit i hereu del rei o del cap de la casa reial.
Alguns derivats són princesa, principal, principat, principesc, etc.

comicis: prové de la paraula comitium, que volia dir "assemblea del poble", i aquest al seu torn de comire, que significa "anar plegats". Els comitia es reunien, durant el període republicà, per a debatre i votar les lleis. També tenien la funció d´escollir els futurs magistrats. Les decisions es prenien per votació dels seus membres.
   Actualment, els comicis són sinònim d´eleccions polítiques.
Com a derivat tenim l´adjectiu comicial.


cònsol: prové del mot consul i aquest del verb consulere, que volia dir "deliberar". Els consules, a l´antiga Roma, eren la màxima magistratura de l´estat i representants del poder executiu. Tenien la comandància de l´exèrcit. Sempre se n´elegien dos, i el seu càrrec durava un any.
   Actualment, un cònsol és un agent diplomàtic encarregat per un govern de protegir els interessos dels súbdits d'un estat en un altre estat, on intervé especialment en afers comercials.
Alguns derivats serien consulat, consultar, consulta, consultor, etc.


candidat: prové de l´adjectiu candidus, que vol dir "blanc". Això té a veure amb el fet que els aspirants a ser escollits per a exercir una magistratura es passejaven per Roma vestits amb una toga blanca, en llatí, tunica candida.
   Actualment, es tractaria d´una persona que aspira a un càrrec, a una dignitat, a un honor, etc., o que hi és proposada.
Alguns derivats serien candidatura, càndid, candidesa, etc.


cens: provés del llatí census, que volia dir "cens", i al seu torn del verb censere, que significa "fer una valoració". A l´antiga Roma, el cens dels ciutadans es feia cada 5 anys. Un cop realitzat, es feia una cerimònia anomenada lustrum, d´on prové la paraula "lustre". Els encarregats de fer-lo eren els censores. Aquests magistrats prenien nota de tots els ciutadans i dels seus béns i, en funció d´aquests, els assignaven a una tribu. Cada tribu gaudia d´uns privilegis així com d´unes obligacions (pagar impostos, defensar la pàtria, exercir càrrecs polítics, etc) en funció de la seva riquesa. A més, els censores tenien atribucions pel que fa a la supervisió de la moralitat pública.
   Actualment, és la llista oficial de la població, total o parcial, o de la riquesa d'un territori.
Alguns derivats serien censar, censurar, censura, censurable, etc.