La música a l'Antiga Roma

Els romans van conquerir els territoris grecs i van fer seva la

cultura tant grega com etrusca, per tant, el mateix va passar

amb la música.

La música era un pilar fonamental en la societat romana i va

evolucionar segons les tradicions pròpies d’aquesta societat,

ja que estava present tant en el teatre romà com en el treball i

l’exèrcit. 

Per tal de compondre aquestes peces de música, els músics

( també anomenats histrions) s‘ajuntaven en gremis on, sempre

envoltats de festa i vivint de forma bohèmia, s’inspiraven.

Dos dels autors més cèlebres de l’època van ser Catul i Horaci,

que componien poemes que més tard entregaven als cantants

per a poder ser representats. Era habitual doncs, sentir aquestes

peces romanes en les tragèdies que es representaven als teatres

i amfiteatres romans, ja que eren molt similars a les gregues.

Hi havia un altre tipus de música que es considerava encara més

culte i popular, es tracta de la música de les batalles de gladiadors.

Hi ha una darrera classificació musical a l’Antiga Roma, és la

següent: la música religiosa i la música profana, que provoca

la festa i parla sobre temes que no estan relacionats amb cap

tipus de religió.

Les peces musicals a l’Antiga Roma s’adaptaven als mitjans que tenien per tal de poder-se realitzar ja que no existia la gran quantitat d’instruments i mitjans que existeix actualment. Hi havia només dos grups en la classificació d’aquests, els instruments de vent i els de corda.

En primer lloc, dins del primer grup, es troba la tuba, que té un aspecte diferent a la que utilitzem avui en dia, feta de bronze i d’uns 1,2m de llarg. La persona que la tocava era molt respectada ja que avisava sobre aspectes militars.

Un altre dels instruments de vent era el cornu fet de vent metall, en forma de G que envoltava el cos del músic. Com la tuba, el cornu també avisava d’aspectes militars i a més a més, acompanyava en la desfilada militar i sonava en esdeveniments públics i espectacles al carrer.

L’últim dels instruments de vent és l’aulos, que s’utilitzava als banquets, als funerals i als rituals religiosos. Era un tub cònic d’uns 50cm i tenia uns 4 o 5 forats.

Dins del grup dels instruments de corda trobem dos instruments que provenen del Pròxim Orient. El primer és la lira, un instrument de corda pinçada que tenia forma d’àbac, format per una caixa de ressonància. El nombre de cordes va anar augmentant, essent 3 el mínim.

El segon i últim instrument de corda és la cítara, més gran que la lira i feta de fusta. Els seus braços formaven un cos amb la caixa de ressonància que amplificava el so. Les cordes estaven a la part interior.

El vídeo adjunt mostra una reconstrucció del que es creu que podrien haver estat les peces musicals romanes.

SABIES QUE...?

LA MÚSICA A L'ANTIGA GRÈCIA

A la cultura grega el terme μουσική (música) no es referia només a l'art dels sons, sinó que comprenia també el text poètic i la dansa, i el músic era freqüentment l'autor tant de la melodia com de la lletra i les coreografies. Originàriament el cant era acompanyat d'instruments que es tocaven a l'uníson. Amb el temps les partitures es van fer més complexes i es va arribar a la creació de grans orquestres.

Es va començar probablement a escriure música entre el segle V i el IV a.C., mitjançant un sistema alfabètic que distingia les notacions vocals de les instrumentals, però la composició i la transmissió van continuar sent sobretot orals.

Els instruments amb els quals s’acompanyaven el cant dels poetes i els cors de les tragèdies eren la lyra, feta amb una closca de tortuga i amb unes cordes de budell en la seva concavitat, i el aulos, un aeròfon de llengüeta.

A Grècia la música estava considerada com un mitjà eficaç per a l'educació moral dels ciutadans. A Atenes formava part de la instrucció primària, juntament amb l'escriptura, i a Esparta els joves rebien formació musical perquè la cadència rítmica dels cors es considerava preparatòria per a la disciplina en els moviments dels batallons, ja que el aulos i els cants acompanyaven els desplaçaments de l'exèrcit. També al gimnàs, l'entrenament estava acompanyat pel so de la flauta. La música era inseparable sempre de les cerimònies públiques, tant civils com religioses.

Els temes de les cançons eren bàsicament d'índole amorosa, encara que també hi havia d'altres tipus, com gestes heroiques...

El "Epitafi de Seikilos" és l'única composició musical completa de l'Antiga Grècia que ha arribat fins als nostres dies. Es tracta d'una inscripció epigràfica sobre una columna de marbre que es va col·locar sobre la tomba que Seikilos havia fet construir per la seva dona Euterpe, en Aydin, a l'actual Turquia. El text ens parla de la brevetat de la vida, i la melodia, escrita en manera frigia i gènere diatònic, es desenvolupa en un àmbit d'octava justa. El tema, de tonalitat malenconiosa, classificat com skolion o cançó per beure.

SABIES QUE...?

LA MÚSICA A L'ANTIGA ROMA

Des del seu començament, Roma va anar assimilant la música d'altres zones alhora que avançava la seva expansió. La seva gran influencia sempre va ser Grècia, i els romans van adaptar la seva música al seu propi caràcter, encara que també van estar molt influenciats pel poble etrusc.

Durant la primera etapa de consolidació de Roma, la música va començar a desenvolupar-se com un simple adorn en els esdeveniments públics i privats dels romans, com banquets, casaments, funerals o espectacles teatrals. En aquests actes, s'incloïen sovint moments musicals amb instruments i ballarins, que eren elements importants de la cultura etrusca. Amb l'estabilització del món romà i la seva expansió a Itàlia i a Europa, la música va començar a estructurar-se i va adaptar-se als nous ritmes de la societat civil i de les seves freqüents festes civils i religioses.

Els romans van adaptar les teories dels grecs i dels etruscos a les seves necessitats i pràctiques musicals. D'aquí apareixen els ludiones, actors d'origen etrusc que ballen al ritme de les tibiae, un tipus d'oboè, instrument semblant a l'aulos grec, i de vegades acompanyat de cant vocal.

Els romans van destacar en la fabricació i ús de trompetes rectes, perquè coneixien l'art del tornejament dels metalls. Per tant, es va fer freqüent la utilització de diversos instruments com ara la bucina, una trompeta plegada amb filtre desmuntable.

Bucina

Existia la tuba, una trompeta recta amb sons greus, i el litus, una trompeta de tub llarg. Com a instruments de percussió s'utilitzaven els platerets, els timbals i els panderos. També era molt popular la lira, un instrument de corda puntejada.

Lira

Litus

Tuba

La música no estava restringida, com en altres cultures, als homes. Luciano, l'escriptor, elogia les habilitats com a cantants i tocadores de cítara de les dones aristòcrates i cortesanes.

Al llarg de la seva història, la música llatina es va mantenir sempre al marge de la vida política i cultural de Roma, i va ser incapaç de forjar la seva identitat. L'arribada dels bàrbars va marcar el final d'una vida musical massa feble per poder superar els perills de la història. Per aquestes raons, serà fàcil per a les noves comunitats de cristians donar inici al que ara coneixem com a música medieval.

Sabies que...?

                          L'HIMNE I LA BANDERA DE GRECIA:

L'himne: 

El cant que representa els grecs com a símbol musical porta per nom "Imnos eis tin Eleftherían"; que es pot traduir al català com "Himne a la Llibertat". Va ser adoptat en aquesta república com a himne de manera oficial el 1865; tot i que es va integrar en la cultura grega des de molt abans.

La lletra d'aquest himne correspon a un poema escrit pel cèlebre poeta grec Dionisios Solomós, realitzat en 1823. Aquest escriptor va ser considerat com un dels millors de la seva època; fins i tot va ser premiat amb la Creu d'Or de l'Ordre del Salvador per la seva elevada tasca com a autor.

El poema que va escriure Solomós va constar originalment de 158 quartetes; no totes es consideren l'himne de Grècia, sinó 24 d'elles. Encara que només s'entonen 2 estrofes. Pel seu elevat estil artístic, aquest himne va ser designat com peán, el reconeixement més honorable que se li pot atorgar a un cant. Això vol dir que és tan perfecte que es pot considerar com un cant d'Apol·lo.

Cal destacar que el lema que caracteritza la nació grega és "Llibertat o Mort"; per la qual cosa no resulta sorprenent que l'himne d'aquest país sigui el "Himne a la Llibertat". Això constitueix una ratificació dels valors grecs: la llibertat per sobre de tot.

Aquests versos representen una oda a la llibertat. La veu poètica li parla de manera directa a aquesta entitat abstracta però valuosa; creant d'aquesta manera un himne a l'estil de monòleg cap a la llibertat.

De manera implícita, es dóna a entendre que la llibertat es construeix a través de la guerra i que ha estat conquerida pels avantpassats. Això respon al context en el que va ser escrit el poema del què ha estat extret aquest himne: una gran rebel·lió en contra de les escomeses dels turcs. 

https://www.youtube.com/watch?v=xfDYmr3Rluo

La bandera: 

Les diferents banderes que va poder tenir el país, portaven gairebé totes el blau i el blanc. La que avui coneixem està present des de 1978. La creu va ser incorporada a la bandera després de la independència de país. No obstant això, Grècia tenia tres banderes diferents. Un per la marina, un altre per a les forces terrestres i un altre com a bandera nacional. Les dues primeres van ser molt poc usades i van ser remogudes, deixant només una bandera, la bandera nacional blava i blanca amb una creu blanca representant la creu cristiana.

La creu simbolitza la victòria de l'ocupant, així com la gran fe en el cristianisme. Explica la llegenda que l'emperador Constantí I va veure aquesta creu en el cel de Roma just abans de la batalla de el Pont de Milvius, el 28 d'octubre de 312.

Les ratlles blanques i blaves fan un total de nou ratlles, representen les nou síl·labes que constitueixen el lema de país que, en grec diu «Eleftherios i Thanatos», entén, «Llibertat o mort».

La Fustanela

D'altra banda, les cinc bandes blaves poden representar a les cinc de Grècia i les quatre bandes blanques a les fustaneles blanques dels lluitadors. La fustanela és una faldilla tradicional típica de diverses zones de la Península Balcànica, introduïda a Grècia pels albanesos, que sol ser utilitzada com a vestimenta folklòrica i per la Guàrdia Nacional. 

                                                                                                    

Quimera, el disc d'Alba Reche

La cantant Alba Reche, una participant del concurs Operación Triunfo, va treure fa poc un disc anomenat Quimera el qual té 11 cançons en les quals quasi la meitat parlen de personatges grecs, com per exemple: Caront, Medusa, Ares, Quimera, etc.   

La cançó Caront fa referència al personatge de la mitologia grega que transportava a les ànimes a l´Hades amb la seva barca a canvi d'una moneda que es posava a la boca del difunt, i per això a la canço, la cantant apareix en una barca i es treu una moneda de la boca.

La Quimera era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, que treia foc per la boca, i a la cançó fa referència a que diu: cremar-lo com a tots.

A la cançó Medusa parla de Medusa, que era un monstre mitologic que convertia a la gent en pedra mirant-los fixament. En el videoclip apareixen estatues de pedra de caps de dona i serps, fent referència a Medusa.

         

Dionís, musa dels artistes al s. XXI

El grup sudcoreà BTS va incloure en el seu últim disc (Map Of The Soul: Persona) el tema Dionysus, inspirat en el deu grec del vi, amb una dura coreografia i un ball de referències a la divinitat.

El líder de la banda, RM,
amb una recreació del Tirs

La cançó, que dura una mica més de 4 minuts, es mou en un estil influenciat per el rock que l'identifica entre els temes normalment més pop de la banda, encara que mantenint l'estil de BTS. Compta amb parts de rap i parts cantades, on cada un dels set membres llueix les seves habilitats, sobretot cal destacar la dificultat vocal d'aquesta peça. Amb una melodia enganxosa, Dionysus és una cançó plena de sorpreses digne de la divinitat. La lletra és un cant a la festa i a l'art amb especial inflexió sobre el vi i l'estat d'embriaguesa que provoca, i compta amb versos com "티르소스 (grippin’) 포도 (eatin’)" que es podria interpretar com "Agafant el Tirs, menjant raïm", fent al·lusió a la vara de la divinitat i a un dels elements amb el qual se'l relaciona més, el raïm. Justament el Tirs és un dels elements en el que el grup ha volgut, des del meu punt de vista, fer certa inflexió, doncs és al·legat diverses vegades durant la composició (per exemple al vers "A mic made with ivy and rough wood" comparant l'instrument amb un micròfon). El sentiment general extret de la peça és una comparació a la sensació de fer una performance en un escenari a la d'estar sota un estat d'embriaguesa, i que com si fóssin el déu Dionís, que regna sobre el vi, ells (BTS) regeixen sobre l'escenari (qui sap si, en època grega Dionís s'hagués enfadat per el fet de que un simple mortal gosés comparar-se amb un déu).

Les dos panteres enmarcant l'escenari

de l'estadi Rosebowl, als EUA

A més dels aspectes tècnics i musicals, la cançó també compta amb una coreografia d'un grau de dificultat elevat i moviments ràpids i precisos. El vestuari sol ser blanc o negre, i en alguna ocasió han comptat amb una espècie de túniques que fan referència al vestuari grec. A més, el líder de la banda, RM obre la peça rapejant després d'una breu introducció, i ho fa portant una al·legoria del Tirs a la mà, en forma de ceptre negre amb una pinya i unes fulles de d'heura de color platejat com les que la divinitat porta de corona. El decorat és especial, únic i clau per la coreografia, però en algunes ocasions en les que han interpretat aquesta peça durant els concerts del grup, hem pogut veure dos panteres negres, atributs del déu, en forma d'estàtues gegants mòbils envoltant l'escenari (aquí un vídeo del concert de Rosebowl, vigileu amb el volum de l'àudio).

La música, la lletra, la posada en escena, la coreografia, el vestuari i el joc de llums entre d'altres fan de Dionysus una cançó que val la pena escoltar i veure, no us ho perdeu!

Aclaració: les lletres de la banda són en coreà i en anglès, per això les cites són a vegades en anglès, en coreà o una combinació dels dos.

RADIOACTIVE by Marina and the Diamonds

Radioactive és una cançó de Marina and the Diamonds. Tot l'àlbum està basat en una comparació entre el  món de Hollywood i la Tragèdia  Grega. Ella creu que Hollywood és la tragedia grega moderna.

La tragèdia grega és un estil de drama que es representava en els teatres grecs. I en la que predomina l'egoisme i l'altruisme, conceptes contraris però protagonistes de la majoria de tragèdies.

When you’re around me, I’m radioactive
My blood is burning, radioactive
I'm turning radioactive
My blood is radioactive
My heart is nuclear
Love is all that I feel
I'm turning radioactive
My blood is radioactive

En aquesta part de la cançó Marina fa referència a les grans estrelles de Hollywood com Marylin Monroe o Elvis. Els hi diu que els sent a prop i que són la seva inspiració, que li donen força com de la mateixa manera que els grans herois dels mites grecs obtenen la seva força dels seus guies.

Podem trobar altres semblances entre l'àlbum i Hollywood com per exemple en la tragèdia de Medea, en la que una mare és capaç de ferir els seus fills pel simple fet de fer mal al seu marit, al món de Hollywood també trobem accions d'aquest tipus però per aconseguir fama, per exemple.

Són aquestes coses les que Marina vol reflectir en el seu àlbum. I tot i que en aquesta cançó en particular potser no queda del tot reflectit, la intenció és aquesta definitivament.

https://youtu.be/dU7GoCKSQfg

Ícaro, de Presuntos Implicados

Presuntos Implicados és un grup de música pop en castellà integrat per murcians i valencians, format a principis de la dècada del 1980. Actualment els seus integrants són: Lydia Rodríguez Fernández, Juan Luis Giménez i Nacho Mañó. La seva discografia consta d'un conjunt de 14 discs. En un d'ells, anomenat Ser de agua, i publicat l'any 1991, hi pertany una cançó que parla sobre el personatge mitològic Ícar.

Ícar era fill de Dèdal i d'una esclava de Minos, el rei de Creta. Dèdal, que era un gran inventor, va dir a Ariadna la manera en què Teseu podia sortir del laberint. Un cop Teseu va haver matat al Minotaure, i va sortir del laberint, Minos enfadat, va tancar a Ícar i al seu pare Dèdal, al mateix laberint.

Gràcies a l'ingeni de Dèdal, van construir unes ales amb plomes, subjectades amb cera. Se les van posar, i just abans de partir, el pare va donar una única advertència al seu fill: no volis massa baix, perquè l'aigua et pot atrapar, i no volis massa alt, perquè el sol pot fondre la cera de les teves ales.

Així doncs, van partir. Ícar, en quant va poder contemplar sota els seus peus la immensitat del mar, i va veure com l'astre rei l'envaïa, va perdre la seva noció de responsabilitat. A poc a poc, Ícar va anar apropant-se més al sol, fins que aquest va desfer la cera de les seves ales, i va caure al mar, desapareixent entre les ones.

Aquest mite tracta d'explicar l'ambició humana, i la pèrdua de responsabilitat que patim quan desitgem tan quelcom.

Presuntos Implicados tracta d'explicar el mite a través d'adjectius i metàfores que concorden molt bé amb el sentiment que podria tenir Ícar en el moment de volar.

LLETRA

Ícaro como un pequeño dios 
Desafiando al sol
Y ahora yo 
Que soy un joven gorrión 
Y quiero el nido abandonar

Y aunque a veces me asuste volar
Lejos del cobijo de un hogar
Sé que habrá un viento cálido más 
Para dejarme llevar

Ícaro, como un pequeño dios 
Desafiando a todo un sol
Y se marchó tan alto como un vendaval
Tan lejos como una canción

Más envidioso el sol le abrazó 
Derritiendo en cera su valor 
Y aunque le fue advertida la lección 
Ícaro se derrumbó, se derrumbó
Volaré bajito a ras del suelo
Como pluma el viento me llevará 
Sin perder de vista el horizonte
Como pluma el viento me llevará

Y ahora yo que soy pequeño gorrión 
Y quiero el nido abandonar
Siento que no puedo estar ya más aquí
Llegó la hora de partir

Más aunque al este no nazca el sol
Y las aves de invierno no emigren al sur
Sé que habrá un viento cálido más 
Para dejarme llevar, dejarme llevar

Ulleres clàssiques: El mite de Prometeu (els Amics de les Arts)

Els Amics de les Arts són un grup de música pop catalana. Les seves lletres solen parlar de situacions quotidianes en les quals destaquen jocs de paraules i la ironia.

"El mite de Prometeu" és una cançó que pertany al seu cinquè disc (de 6 publicats): "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure".

La cançó parla d'una ruptura amorosa que els Amics divideixen en 3 estrofes que composen la lletra, en cadascuna de les quals es tracta d'una manera diferent la separació dels dos amants.

A les dues primeres, se li desitgen coses bones a l'altra persona mentre que a la tercera passa tot el contrari: se li desitgen tot tipus de mals, en el quals esmenten les 10 plagues d'Egipte, que els Déus li agafin mania, que tingui por i que li passi el mateix que succeeix al mite de Prometeu.

La cançó cita el mite de Prometeu encara que només l'esmenta a l'última estrofa de la lletra dedicant-li una sola frase que dona sentit a gran part de la cançó, donant així el títol a la cançó.

Aquest mite explica com Prometeu, un dels 12 titans, considerat filantrop, crea l'espècie humana.

Malgrat això, Prometeu sovint feia enfadar a Zeus i aquest va decidir treure'ls-hi el foc als humans ja que era Prometeu qui els cuidava i vigilava. 

Doncs, Prometeu va optar per robar el foc del Carro del Sol i retornar-lo als humans.

Quan Zeus se'n va assabentar, va decidir castigar-lo tot lligant-lo amb cadenes al cim d'una muntanya a més d'enviar-li cada dia una àliga que se li menjava el fetge (com que Prometeu era immortal, el fetge se li regenerava cada nit). Tot i això, Prometeu va ser alliberat per Hèrcules un dia que passava per allà en un dels seus viatges.

Aquest càstig, al que Zeus sotmet a Prometeu, és al que es refereix la frase que esmenta el mite de Prometeu dins la cançó, i l'esmenta com un dels mals que desitja a l'altra persona.

Vet aquí el fragment de la cançó que fa referència al mite:

"Que caiguin, sense pietat, les deu plagues d'Egipte sobre el teu cap. Que t'intentis amagar. Que t'acabin delatant. Que els Déus, els vells i els nous, t'agafin mania. Que tinguis por. Que el mite de Prometeu t'il·lustri de cap a peus. Que quan no puguis més, albiris l'esperança que em cridis des de lluny però no ho facis prou fort"

Ulleres clàssiques: Venus (Shocking Blue)

Els temes, mites i personatges clàssics continuen molt presents en manifestacions artístiques del nostre entorn quotidià, fins i tot en algunes que a priori no ens esperaríem. Aquest és el cas d’algunes cançons pop força conegudes, més o menys actuals, que citen o parlen d’algun element clàssic.

Un dels exemple més clars és Venus, un senzill del segon disc d'estudi del grup holandès Shocking Blue. Tot i que és una cançó del 1969, es va popularitzar a finals dels anys 80 gràcies al grup Bananarama, que en va fer un versió d’estil més disco que encara coneixem per l’anunci de les fulles d’afaitar femenines de la marca Venus de l’any 2001.

Venus és la deessa romana de la bellesa i de l’amor, l’equivalent de l’Afrodita grega. La cançó li fa justícia, perquè, efectivament, parla d’una dona que és com una deessa al cim d’una muntanya, el súmmum de la bellesa i de l’amor, que sedueix tots els homes amb aquesta mena de poder especial que té i que encén la flama del desig. El fet que esmenti Venus no vol dir que descrigui la deessa, sinó que trobo que més aviat es refereix a una dona humana amb la qual la compara.

 D’altra banda, el fet que el nom de la marca de les fulles d’afaitar femenines sigui Venus tampoc és casual. L’eslògan que es va fer servir en aquesta campanya era “descubre la diosa que hay en ti”, una frase que fa al·lusió a la marca, i també a la cançó que sonava a l’anunci. Implícitament, l’anunci ens està dient que les dones hem de ser belles i seduir els homes (com feia Venus), i que anar ben depilades ens hi ajudarà.

Queda confirmat, per tant, que, avui dia, Venus encara simbolitza la bellesa, l’amor i el desig en la cultura popular. És un personatge clàssic que es continua citant força sovint amb el mateix significat que en època antiga.

Lletra de de la cançó:

Goddess on the mountain top/Burning like a silver flame/The summit of beauty and love/And Venus was her name

She's got it/Yeah, baby, she's got it/I'm your Venus, I'm your fire/At your desire/Well, I'm your Venus, I'm your fire/At your desire

Her weapons were her crystal eyes/Making every man a man/Black as the dark night she was/Got what no-one else had

She's got it/Yeah, baby, she's got it/I'm your Venus, I'm your fire/At your desire/Well, I'm your Venus, I'm your fire/At your desire

Tòpics d'Horaci a la música actual

Horaci ha deixat petjada en la nostra literatura i poesia, però també en la nostra música actual. Molts cantants han decidit triar un tòpic horacià i fer-ne una cançó. Tot i que hi ha un tòpics que han sigut dels més utilitzats, com carpe diem, també trobem cançons que tracten temes com el Beatus ille o el locus amoenus. 

Començaré amb el tòpic més famós, Carpe diem. Aquest tòpic tracta sobre viure el moment i no preocupar-se del futur. Amb aquest tòpic he trobat moltes cançons però he triat tres que són bastant conegudes: 

- Antes de que cuente diez - Fito i Fitipaldis

https://www.youtube.com/watch?v=05qsGDyGRvk 

- Hakuna Matata - El Rey león

https://www.youtube.com/watch?v=LYdG2w8jbws

- Vivir mi vida - Marc Anthony 

https://www.youtube.com/watch?v=YXnjy5YlDwk

Per continuar, he trobat dues cançons que tracten perfectament el tòpic de Beatus ille. Aquest tòpic tracta sobre elogiar la vida al camp, enfront de la neguitosa vida a la ciutat:

- A usted - Joan Manel Serrat

https://www.youtube.com/watch?v=YREVFWbJb1g

- Soy feliz - Vicentico 

https://www.youtube.com/watch?v=RQ72MZm-r4g

Seguidament tractaré el tòpic Amor post mortem. Aquest tòpic tracta sobre l'amor després de la mort, i la força que l'amor té. 

- Mi lamento - Dani Martin

https://www.youtube.com/watch?v=gIcBA-vPcxU

- La sombra del amor - Unchained Melody

https://www.youtube.com/watch?v=oDI-rUQwBVs

Per últim, he trobat una cançó que tracta sobre el tòpic Locus amoenus. El terme locus amoenus s'utilita generalment per a referir-se a un lloc ideal, tranquil i bell. 

Viva las Vegas - Elvis Presley

https://www.youtube.com/watch?v=ui0EgRsFVN8

Cantant de moda a Grècia

Αναστάσιος Σάκης Ρουβάς (Anastásios Sákis Rouvas) és un cantant i gimnasta grec que va nèixer el 5 de gener de 1972 a Corfú, Grècia. Està casat amb la model Katya Zigouli, amb la qual té tres fills, Anastasia, Alexandros i Ariadni.

El seu gust per la música va començar quan era estudiant i interpretava a Elvis Presley  a les classes de matemàtiques. A part de la música, la seva altra passió és la gimnàstica artística, va guanyar molts premis i va aconseguir fer-se lloc a l'equip nacional grec. 

Al 1991 Sákis va fer la seva primera aparició professional en el Show Centre d'Atenes, allà va conèixer a Polygram, que li va oferir el seu primer contracte discogràfic.

Durant quatre anys consecutius, va monopolitzar els Greek Music Awards “Pop Corn”, guanyant els premis a millor artista, a la millor cançó, a la millor presencia escénica i a molt més.

Al 2002, Sákis va guanyar el premi al millor cantant de de l'any pel seu álbum "Disco Girl", presentant per primer cop la cançó "Ola Kala". Aquesta sortí al gener del 2003 arribant a ser disc d'or en 11 dies.

El 2004 va ser el millor any de la seva carrera, ja que fou escollit per representar a Grècia al festival d'Eurovisió amb la cançó "Shake it", tot i que no va guanyar, va quedar tercer. Aquell mateix any fou trucat per cantar en la gala de presentación dels Jocs Olímpics. L'any 2006 va presentar la gala del festival d'Eurovisió. 

Enllaç de la cançó "Ola Kala": https://www.youtube.com/watch?v=WcM2vLrYPWA