L'organització territorial de l'Imperi

 A l’època de l’Imperi, Roma va arribar a una gran extensió, en la que controlava tots els confins del mar Mediterrani. Però, com s’organitzava l’Imperi? 

A l’època de màxima esplendor (27 a.C- 212 d.C), l’Imperi estava dividit en províncies, governades pel pretor provincial o cònsol, també anomenat procònsol, que tenia les funcions de general, administrador i jutge suprem de la província. Els impostos i les taxes, en canvi, eren supervisades per el qüestor provincial, que reportava directament al Senat.

El Senat escollia un cònsol en funcions, encarregat del govern militar, i un pretor en funcions, encarregat del govern civil: si eren reelegits, continuaven al poder amb una pròrroga, i esdevenien procònsols o propretors: s'encarregaven d'impartir justícia civil i criminals, pronunciaven penes capitals, i disposaven d'un petit exèrcit per defensar-se.

A l'època d'August es van dividir dos tipus d'administracions en les províncies: les províncies públiques o senatorials, que depenien del Senat, i les províncies imperials, que depenien directament del Cèsar.

Aquí tenim una llista de les diferents províncies:

Senatorials: Àfrica, Àsia, Hispània Bètica, Gàl·lia Narbonense, Sicília, Macedònia, Acaia, Creta i Cirenaica, Xipre, Pont i Bitínia.

Imperials: Hispània Tarraconiense, Germània, Dalmàcia, Pannònia, Mèsia, Síria, Lusitània, Gàl·lia, Sardenya i Còrsega, Galàcia, Cicília, Rècia, els Alps, Nòric, Tràcia i Egipte.

Sabies que...?

IRLANDA

Tot i que l’Imperi Romà no va arribar a conquerir mai el que actualment vindria a ser territori irlandés, aquest mantingué certa influència sobre Hibernia, el nom llatí d'Irlanda, especialment en la matèria comercial?

Gràcies a alguns documents trobats que remeten a un geògraf grec anomenat Estrabó, es pot saber que encara que els romans no fessin cap moviment militar cap a la illa (un general, Agricola, tenia plans, però aquests van anar retrasant-se i finalment mai es dugueren a terme), l'immens imperi l’hi tenia l'ull posat per la riquesa de les seves terres, de l’herba i, per tant, d’animals de cría, de qui podien extreure molts materials i productes com ara el cuir per a les sandàlies, cinturons i bosses o arnesos pels caballs. També exportaven altres productes com gra, bestiar, pells, or, plata, ferro i gossos de caça que eren pagats amb vi i elements decoratius com bracelets, collarets, algunes pedres precioses i peces de cristalleria, encara que algunes troballes arqueològiques han topat amb monedes pròpies de l’Imperi Romà a zones com Dublín o  at Bray i especialment a Drumanagh, un poblat situat a la costa est. Hibernia també va ser una font d’esclaus, que eren dirigits cap a les villae de ciutadans romans rics que necesitaven mà d’obra cultivant i cuidant la terra.

A més a més, també es sap que no tienen gaire bona imatge dels habitants irlandesos ja que Estrabó els descriu com uns ‘salvatges, caníbals que s’alimenten de la carn dels seus pares quan moren, tanmateix fan amb les seves esposes i filles’, probablement perquè la gran majoria de la població vivia en poblats i petites tribus i batallaven entre elles amb freqüència. De fet, tenien una tan mala imatge d’ells, que Agricola acostumava a dir que podia conquerir-los amb només una petita legió i un parell d’auxiliars.

Amb el temps, l'interès de l’Imperi en envair la illa va anar disminuint i es van conformar amb la cordial relació comercial que havien mantingut fins aleshores, però, el que ells no sabien, era que aquella illa freda, plena de bàrbars i de bona herba pel bestiar pasaria a la història com una de les zones on un dels majors imperis del món no va poder arribar a posar-hi l'urpa.

Les illes dels Benaurats

   Les illes dels Benaurats (en grec Makaron nesoi), també anomenades Illes Afortunades o Illes de la Benedicció, eren en les llegendes clàssiques el meravellós paradís en el qual els mortals que ho mereixien eren rebuts pels déus. Es pensava que aquestes illes estaven situades en l'Oceà Atlàntic, més enllà de les Columnes d'Hèrcules. Era el nom mític des del temps dels romans dels arxipèlags de Madeira, Canàries, Cap Verd i Açores. Totes aquestes illes des de llavors han estat batejades històricament com Illes Afortunades.

   En la mitologia grega, les Illes dels Benaventurats constituïen una part de l'inframón on les ànimes virtuoses gaudien d'un repòs perfecte després de la seva mort. La seva funció i les seves característiques eren similars a les dels Camps Elisis, que són, probablement, una representació tardana d'aquell suposat paradís. En canvi, el poeta Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

  A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides (el mateix Atles les anà a collir mentre Hèracles sostenia la volta del cel en lloc seu).

Hespèrides

Les colònies de la Jònia

Les colònies gregues jòniques de l'Àsia Menor van ser fundades després de la mort del darrer rei de l´Àtica, Codros. No se sap la data exacte, però més o menys uns seixanta anys després de la conquesta del Peloponnès pels doris.

Jònia és el nom assignat als territoris poblats pels jònics, que eren els grecs que habitaven a l'Àsia Menor, entre Focea i Milet. Els jonis parlaven quatre dialectes diferents.

Les ciutats que van fundar eren independents l'una de l'altra, tot i que formaven una confederació per a alguns temes en comú. Les ciutats que van formar les colònies de la Jònia van ser:

• Focea
• Eritrea
• Clazòmenes
• Teos
• Lebedos
• Colofó
• Efes
• Selçuk
• Priene
• Mios
• Milet
• Samos (illa)
• Quios (illa)

Els fills de Codros, Neleos i Androcle, contraris a l'abolició de la monarquia i al nomenament del seu germà gran, Medon, com a arcont, van emigrar a l'Àsia amb els seus seguidors i altres colons de diferents llocs de Grècia. 

Els colons es van barrejar amb els nadius meonis, caris i pelàsgics, especialment per la falta de dones, cosa que va donar un nou poble no purament grec, però de cultura i tradició grega.

Cada una de les ciutats formaven estats independents. Els afers comuns es discutien a una reunió que es feia periòdicament a Paniònion. De resultes de les reunions, va acabar sorgint al lloc una petita ciutat amb un pritaneu on s'hi feien les trobades. Cada cop el caràcter polític de les reunions es va anar perdent, i cada vegada es van fer més encontres religiosos i lúdics on s'hi feien jocs.

Les colònies jòniques van ser atacades pels lidis i més tard també van ser conquerides. Amb el rei Cresos, totes les ciutats estaven sotmeses a aquest rei, tot i que conservaven la seva autonomia. 

Quan Lídia va caure en el poder de Pèrsia el 557 aC, les ciutats gregues van haver de reconèixer la supremacia del rei persa. El 500 aC es van donar les condicions per una insurrecció que es va iniciar a Milet. La revolta jònica va tindre dues fases:

1. Els rebels van ocupar i destruir finalment la ciutat de Sardes, però van ser derrotats en una sagnant batalla prop d'Efes
2. La segona fase va ser la progressiva reconquesta de les ciutats pels perses.

Al 496 aC les ciutats es van reduir i van haver d'assistir al rei de Pèrsia per castigar els atenencs per l'ajut als rebels. Finalment van ser independents gràcies a la batalla de l'Eurimedon, ja que els contingents jonis es van unir als grecs.

Sota els romans, les ciutats van conservar la seva importància econòmica, comercial i cultural, però van perdre tota la seva capacitat política per convertir-se en ciutats de província.