El imperio romano

 

L'altre dia estava mirant sèries i documentals per Netflix i em vaig trobar amb un documental anomenat El imperio romano que parla sobre els imperis de Còmmode, Juli Cesar i Calígula.

Aquest documental té tres temporades en les que cadascuna parla sobre l' imperi d'aquests emperadors i explica com van arribar al govern y les conseqüències.

La primera temporada parla de Calígula i explica que, quan va morir el seu pare, va ser cuidat pel seu tiet Tiberi i després, quan ell va morir, va ser proclamat emperador de Roma. Des de aquell moment va buscar tenir descendencia i va mantenir relacions sexuals amb les seves germanes per tenir assegurat el seu legat. A partir d'aquí Calígula es torna paranòic i el poble de Roma es torna contra ell.

La segona temporada parla del regnat de Juli Cesar i el poder que va adquirir quan va governar la Gal·lia i el seu enfrentament militar amb Pompeu. Cesar guanya contra Pompeu i fa una gran amistat amb Cleopatra. El seu regnat és molt recolzat pel poble però ell recau per els seus problemes de salut.

L'última temporada parla sobre l'imperi de Còmmode. Explica que Còmmode, fill de Marc Aureli, es torna emperador quan el seu pare cau malalt i continua la guerra que havia deixat el seu pare. Es torna emperador de Roma i lluita contra el cop d'estat de la seva germana Lucila. Còmmode comença una lluita en el Colisseu que desenvoca en diferentes traicions.

Reviu Ilturo - Festival iberoromà

El cartell de l'edició d'aquest any

Els dies 12 i 13 d'octubre se celebrarà a Cabrera la XXII edició de "Reviu Ilturo- Festival iberoromà" (abans anomenat Fira Iberoromana), que compta amb documentals, concursos, desfilades i actes per a tota la família!

El festival, que el cap de setmana anterior ja s'havia celebrat centrant-se especialment en el passat ibèric del municipi, s'inspira aquest cap de setmana en l'època romana. L'objectiu és apropar i donar a conéixer el passat històric del poble, tant la de la civilització de la Làcia com la ibèrica, i fer-ho d'una manera entretinguda i divertida. La majoria d'actes ténen lloc a la plaça de la Fàbrica (just davant de l'Ajuntament) on s'hi podran veure recreacions d'oficis romans, tallers amb jocs de taula de l'època, etc. A més, Cabrera també ofereix diverses visites guiades, per exemple la recreació de la vida d'un legionari romà, la visita als jaciments de Can Modulell, o la de les termes de Ca l'Arnau. El poble sencer es posa de gala per l'ocasió penjant banderoles als fanals i decorant la plaça de la Fàbrica.

Decoració del poble

Un dels actes de la fira a la plaça de la Fàbrica

Us animo a que visiteu la fira aquest cap de setmana!

Per més informació podeu consultar la web de l'Ajuntament de Cabrera, que compta amb diversos articles sobre els actes.

el programa del festival

17 de novembre: la caiguda de la dictadura dels Coronels

El 17N es commemora l'entrada de l'exèrcit a l'ocupada universitat d'Atenes. Va succeir en 1973 i el dissabte es va celebrar el 45è aniversari de la gesta dels universitaris atenesos.

Una junta de militars havia arribat al poder després d'un cop d'estat en 1967 i havia abolit la monarquia. El rei Konstantinos va fracassar en el seu intent de recuperar el tron i la família reial va haver d'exiliar-se. El mateix van fer polítics de partits que no combregaven amb el règim. 

Després de la II Guerra Mundial, quan els nazis ja han estat derrotats, es produeix la Guerra Civil. Simpatitzants de la ultradreta, molts d'ells col·laboracionistes durant l'ocupació, contra l'extrema esquerra, simpatitzant de les idees de la URSS. Podríem incloure tots aquests fets en el marc de la Guerra Freda. Els Estats Units van recolzar el cop perquè volien evitar costi el que costi l'arribada dels comunistes al poder.

Les manifestacions contra el règim van anar en augment. Els alumnes van ocupar la facultat de dret i després la politècnica. Van crear la seva pròpia ràdio universitària on es llançaven consignes contra la dictadura i es posava música d'artistes del moment. La cançó protesta, similar a l'espanyola del final del franquisme, es va convertir en un fenomen de masses i d'unió. Representants estudiantils van ser detinguts i torturats. Ningú estava disposat a suportar més abusos de poder. La situació era insostenible.

El desenllaç es va precipitar en pocs dies. La nit del 17 de novembre els militars van rebre l'ordre d'entrar a la universitat i d'obrir foc. Pel que sembla, també la policia va entrar al campus i va començar la massacre. La imatge del tanc aixafant la tanca donaria la volta al món anys després. Va ser captada sense permís de les autoritats, que havien prohibit qualsevol tipus d'enregistrament o fotografia. El tanc ja es va carregar a uns quants manifestants que protestaven al costat de la tanca. Van ser aixafats sense pietat. 

És estrany com després de tants anys no està clar encara el nombre concret de víctimes. La majoria van morir al campus, encara que també alguns van ser assassinats a fora, quan intentaven escapar. El règim va silenciar la massacre, encara que anava a suposar la fi de la dictadura.

Calígula

Bust de Calígula

Calígula va ser el tercer emperador de l'Imperi Romà. Va néixer el 31 d'agost de l'any 12 d. C. a Antium (ara coneguda com Anzio, Itàlia). Els seus pares van ser Germànic i Agripina la Major i va tenir cinc germans: Neró, Drus, Agripina la Menor, Drusila, i Julia Livia. El seu nom complet era Gai César Germànic, però a l'edat de tres anys se li van donar l'àlies de Calígula, que significa "petita bota", ja que quan acompanyava al seu pare a les campanyes als soldats els divertia veure'l vestit amb el seu diminut uniforme militar.

El seu pare, Germànic era nebot i fill adoptiu de l'emperador Tiberi. La mort de Germànic el 19 d. C. va venir acompanyada de rumors sobre la possibilitat que Tiberi hagués ordenat enverinar-lo posat que eren rivals polítics. Agripina la Major creia que Tiberi era responsable de la mort del seu marit, declarant públicament que buscaria venjança. En resposta, Tiberi va empresonar a Agripina la Major, Neró i Drus. La jove edat de Calígula, però, el va salvar de la pena de presó i va ser enviat a viure amb Livia (mare de Tiberi).

Bust de Tiberi

L'any 31 d.C., Calígula va ser portat fins a la illa de Capri per viure amb Tiberi. Calígula va ser adoptat per Tiberi, el suposat assassí del seu pare i es va veure obligat a ocultar el seu odi per ell. Aviat, Calígula i el seu cosí germà es van convertir en els hereus al tro. No obstant això, després de la mort de Tiberi l'any 37 d. C., l'aliat de Calígula, Marc, ho va organitzar tot perquè aquest fos nomenat emperador. Poc després, Calígula va condemnar a mort tant al seu cosí germà com a Marc.

Calígula tenia només 25 anys quan es va convertir en emperador de Roma l'any 37 d. C. En principi va ser benvingut al tro i un estimat emperador. Va concedir diversos gualardons als militars, va eliminar els impostos injusts i va alliberar als que havien estat empresonats injustament. Va organitzar luxoses competicions de carros, espectacles de gladiadors i obres de teatre. Va ordenar la recuperació dels ossos de la seva mare i dels seus germans, que va col·locar en la tomba d'August.

Calígula era molt alt i pàl·lid. El seu cap calb i el seu cos molt pelut, sovint eren objecte de bromes.

Bust de Calígula

Pocs mesos després de convertir-se en emperador, Calígula va caure greument malalt. Es sospitava d'un possible enverinament. Tot i que es va recuperar de la seva malaltia, sembla ser que va ser, a partir d'aquest moment, quan va començar a realitzar tot tipus de bogeries. Va començar a matar persones properes a ell o, simplement, les exiliava. Fins i tot al seu cosí i fill adoptiu, va ser executat. L'àvia de Calígula, indignada per això, també va morir poc després. Amb ella existeix un cert desacord històric en quan a la forma de la seva mort ja que alguns asseguren que es va suïcidar i uns altres insisteixen que va ser enverinada per Calígula.

Un dels actes més atroços comesos per Calígula va ser autodeclarar-se déu. Va ordenar la construcció d'un pont entre el seu palau i el temple de Júpiter, per poder reunir-se amb la deïtat. Va començar a aparèixer en públic vestit com diversos déus i semidéus com Hèrcules, Mercuri, Venus i Apol·lo. Segons s'informa, en reunir-se amb els senadors, va començar a referir-se a si mateix com a un déu i se'l va reconèixer com a Júpiter en diverses ocasions en diferents documents públics. Calígula va manar retirar els caps de diverses estàtues de déus en diversos temples i les va reemplaçar amb la seva pròpia.

Calígula junt al seu cavall Incitatus

Tant Filó d'Alexandria com Sèneca descriuen Calígula com un emperador dement, absorbit en si mateix, fàcil de fer enfadar, que assassinava per caprici, excessiu en les despeses i obsessionat amb el sexe. Va ser acusat d'anar-se'n al llit amb dones casades i de vantar-se'n, de matar per pura diversió, de malgastar diners en el seu pont flotant, causant la fam del seu poble i de voler que se'l venerés com a déu, arribant a ordenar construir una estàtua seva al temple de Jerusalem.

Les obres de Suetoni i Cassi Dió ofereixen molts relats de la seva demència. L'acusen de practicar sexe amb les seves tres germanes i d'obligar-les a prostituir-se, d'enviar l'exèrcit a missions absurdes, de convertir el palau en un bordell i, potser la més famosa de totes, de planejar nomenar cònsol el seu cavall Incitatus per acabar nomenant-lo sacerdot del seu culte.

Què hauria passat si l'Imperi Romà no hagués caigut?

   Probablement, alguna vegada ens haurem preguntat que hagués passat si algun fet històric hagués succeït al contrari. En aquesta ocasió us presento la meva teoria sobre com seria la nostra història en el cas que l'antiga Roma continués existint després del 476 dC. Tot i això, adverteixo que només és una teoria, és impossible saber com hauria estat tot si Roma hagués sobreviscut a la seva caiguda.

Territori:

Si l'imperi romà d'occident i d'orient, per diverses circumstàncies, haguessin decidit tornar a unificar-se i millorar els seus exèrcits, probablement haguessin tornat a guanyar les batalles i de ben segur podrien haver conquerit les regions del nord d'Europa, en especial la Magna Germania i d'altra banda podrien haver-se expandit pel nord d'Europa.

Possibles fronteres de l'Imperi Romà cap al segle X

Religió:

Tot i que, durant els últims anys de l'Imperi la religió oficial era el cristianisme, amb el pas dels anys i tenint en compte el gran conjunt de religions d'arreu del territori, és possible que finalment s'hagués decretat la llibertat de culte i per tant la societat no estaria fonamentada en un catolicisme absolut ni en una església amb tant de poder com va passar a la realitat. En conseqüència, institucions com la Santa Inquisició no haurien existit.

Idioma:

Amb la continuïtat de Roma, el llatí segurament continuaria sent l'idioma oficial de tot l'Imperi i llengües com el català, l'espanyol, l'italià o el portuguès serien solament considerades simples dialectes de la llengua llatina que seguiria en l'ús quotidià en el nostre dia a dia.

Govern i lleis:

Probablement, després d'uns segles més de govern totalitari dels emperadors, el poble de Roma començaria a reclamar més llibertat i segurament més democràcia. Davant d'aquesta situació poden haver dos possibilitats.

La primera i molt probable, haguessin esclatat diverses revolucions arreu de l'Imperi que, d'haver-hi triomfat podrien haver eliminat al Cèsar del moment i haver tornat a una república segurament diferent de la que ja tots coneixem i més semblant a les actuals com per exemple la República d'Alemanya o la nord-americana.

L'altra possibilitat és que finalment l'emperador acceptés les demandes del poble romà i li donés més llibertat. Qui sap si en aquest cas l'Imperi Romà s'hagués convertit en un estat constitucional semblant a l'actual Espanya o al Regne Unit.

El que és ben clar és que amb totes les diferències culturals entre regions romanes, l'Imperi probablement hauria evolucionat a un estat confederal o federal amb el pas del temps.

Un altre factor important és que l'esclavitud segurament hagués estat abolida tard o d'hora junt amb els sanguinaris jocs que es realitzaven als amfiteatres com ara les lluites entre gladiadors.

Fets que haguessin succeït abans:

L'edat medieval va ser una època de foscor i retard en molts àmbits, però, al no haver caigut l'Imperi Romà, aquesta decadència no hauria aparegut i els fets com el descobriment d'Amèrica, la creació de la impremta, els avenços en la medicina, la ciència i la tecnologia o fins i tot les revolucions industrials i els viatges a l'espai haguessin tingut lloc anys o fins i tot segles abans, fent que pot ser avui dia fóssim una societat molt més avançada del que ja ho som.

Fets que no haurien succeït:

Amb el domini romà en l'àmbit mundial i en especial a Europa, alguns fets com ara les dues guerres mundials junt amb les seves desastroses conseqüències no haurien tingut lloc o com a mínim com les coneixem, altres fets com les morts causades per la pesta negra podrien haver-se evitat gràcies als avenços en els camps com la medecina i la consciència d'higiene que hi hauria a la societat europea que hauria anat millorant molt.

Estils artístics:

Amb la continuïtat de Roma, la seva arquitectura, els seus estils de música i pintura, les seves formes de vestir i la seva literatura hauria perdurat en el temps i hagués pogut evolucionar d'una manera millor i diferent. 

El fòrum romà hauria estat restaurat i reconstruït diverses
vegades fent que encara es conservés a l'actualitat.

Aquests són alguns dels punts més importats sobre què hauria passat si l'antiga roma no hagués caigut, segurament hi haurien moltes altres dades però són tants segles que és impossible esbrinar-ho tot, aquestes són les meves teories, i les vostres?

Atlàntida

 

Als diàlegs de Timeu i Críties de Plató, apareix per primera vegada el nom que farà somiar a totes les generacions futures: l'Atlàntida. Es tracta d'una misteriosa illa que hauria estat enfonsada sota les aigües, portant amb ella tots els secrets de la seva civilització molt avançada...

Críties parla de l'Atlàntida durant un debat sobre la societat ideal. El que sap ho va rebre del seu avi que ell ho va rebre de Soló (el famós polític atenès). Es remunta a nou mil anys abans de la Grècia Clàssica. El descriuen com un territori més gran que Líbia i Àsia juntes. Afavorida per Posidó, l'illa era abundant en recursos (minerals, fusta, aliments, etc). Construïen sobre la muntanya envoltada per cercles d'aigua, una esplèndida acròpolis. La metròpolis estava encerclada per un gran canal que pertanyia a la cuitat i la abastia d'aigua corrent. Totes les anades i tornades cap a la cuitat eren vigilades des de les portes i torres. Finalment hi havia un fossat gegantí a partir del qual crearen una xarxa de canals rectes.

 

Política

Cada cuitat de l'illa tenia un rei. L'Atlàntida formava una confederació que seguia les lleis escrites en una columna del  temple de Posidó. Les lleis disposaven als reis a ajudar-se mútuament, a no a atacar-se i  prendre les grans decisions com les activitats més comunes junts. Els dirigents es reunien cada cinc o sis anys. La política es basava en la justícia i la virtut.

Segons Timeu, els atlàntics es van expandir i van controlar els pobles de Líbia, Egipte fins a Europa i  Itàlia. Foren vençuts pels atenesos quan van intentar sotmetre Grècia.

Finalment, els déus decidiren castigar els atlàntics per la seva supèrbia. La narració s'interromp sobtadament quan Zeus i els altres déus es reuneixen per decidir el càstig. Diuen que la sanció fou un gran terratrèmol i una inundació que va fer desaparèixer en el mar la ciuutat principal "en un dia i una nit terribles"...

Lucrècia

Lucrècia és una figura llegendària en la tradició romana. Segons la versió de Titus Livi sobre l'adveniment de la República, el darrer rei de Roma, Luci Taquini el Superb, que va regnar entre el 535 i el 510 aC, tenia un fill indomable anomenat Tarquini. Lucrècia era filla d´un il·lustre romà Espuri Lucreci Tricipitini, i es va casar amb el cosí de Tarquini, Luci Tarquini Col·latí.

Desprès de molts intents infructuosos de seduir-la, Tarquini va violar Lucrècia. Es diu que va entrar per la porta tractat com un convidat amb tots els honors, ja que les matrones romanes havien de tractar amb molt de respecte als convidats. Desprès es va colar dins la seva habitació i la va forçar.  Aquesta, horroritzada pel crim comés,  va reunir tota la seva familia i els hi va comunicar el que havia passat. Un cop fet això es va suicidar clavant-se un ganivet.

Tot contemplant el cos mort de Lucrècia, un parent seu i cònsol romà, Luci Juni Brut, va acompanyar al pare de Lucrècia a Roma a incitar al poble a revoltar-se contra la monarquia i la dinastia dels Tarquinis. Els Tarquinis van haver de fugir de Roma cap a Etrúria. Amb això es va implantar la República Romana.

L'assassinat de Juli Cèsar:

Ens situem cap al final de la República romana, l'any 44 aC, no fa gaire temps que Juli Cèsar va sortir victoriós de la segona guerra civil romana que va tenir lloc entre els anys 49 aC i 45 aC i va enfrontar el bàndol dels pompeians contra el bàndol dels cesarians. Després de la fi del conflicte, el senat va donar a Juli Cèsar diversos honors i títols entre els quals destaquen els següents: Tribunus plebis (tribú de la plebs), censor, cònsol, procònsol, Pater patriae (pare de la pàtria) i dictador. Com que no hi havia una oposició real a la seva persona i els vots sempre anaven a favor seu, Cèsar va augmentar el senat fins a 900 senadors, la gran majoria eren alts càrrecs que l'havien fet costat durant la guerra civil.

La tercera vegada que va ser nomenat dictador, alguns senadors volien que no es tornés a votar el seu càrrec fins nou legislatures després. Finalment el senat va designar-lo Dictator perpetus (dictador perpetu). Va ser en aquell moment que els detractors van començar a conspirar contra Juli Cèsar, es van anomenar libertatores (Alliberadors), finalment van decidir assassinar a Cèsar durant una reunió del senat, la qual es duria a terme al Teatre de Pompeu, ja que l'edifici oficial del senat estava sent restaurat.

Durant la reunió del 15 de març (Idus de març), els liberatores, liderats per Gai Cassí Longí (Cassius) i Marc Juni Brut (Brutus), van assassinar a Juli Cèsar apunyalant-lo 23 vegades (tot i que segons l'autòpsia de Suetoni, només una punyalada fou letal) va ser en aquest moment on la cultura popular diu que Juli Cèsar, en veure a Brutus, va dir una de les seves famoses frases, tu quoque, fili mi? (tu també fill meu?). Una vegada mort Juli Cèsar, Brutus va girar-se per explicar i convèncer als altres senadors que no havien participat en el complot de què els havien de recolzar per retornar definitivament la llibertat a Roma, però molts d'ells ja havien marxat espantats de la sala.

L'assassinat va provocar la tercera guerra civil romana que va finalitzar l'any 42 aC amb la proclamació de l'emperador August que va posar fi a la República.

Mapa històric

   Navegant per internet, no fa gaire, vaig trobar un mapa completament diferent dels mapes que estem acostumats a veure. No hi havia països, ni regions ni rius ni muntanyes. Era una mapa històric on hi apareixien els imperis que s´han anat succeint al llarg de la història de la humanitat. Però el més curiós era com hi sortien representats. Cada imperi ocupava al mapa l´espai proporcional al seu poder, de tal manera que, amb un cop d´ull, podies visualitzar quina potència mundial dominava la terra en un període concret de la història.

   Aquí us deixo l´enllaç:

http://waitbutwhy.com/2015/02/delicious-visual-map-history.html?utm_source=share&utm_medium=email&utm_campaign=sm_share

Pisitrat, el tirà bo

Fill d'Hipòcrates, un filòsof i professor pertanyent a una família aristocràtica atenesa propera al legislador Soló, Pisístrat es va distingir en la guerra contra Mègara (c. 570-565), dirigint l'exèrcit atenès com a polemarca. Va aconseguir recuperar Salamina i conquistar la ciutat de Nisea, el port de Mègara. Les seves accions i la seva amistat amb Soló li van valer un lloc destacat en la política atenesa, que aviat sabria explotar.

La moderació de les reformes de Soló no va agradar a les classes mitjana i inferior.  La primera classe, per la seva banda, anhelava la tornada a l'antic govern plutocràtic i oligàrquic..

Aquí és quan apareix pareix Pisístrat. Aquest va aprofitar la mala fama que estava guanyant Soló per poder ocupar el seu lloc.

Pisístrat era un gran orador, que en aquell temps era molt important, i avui en dia encara ho és, enèrgic, astut i ambiciós, va adular al partit popular i va arribar a ser el seu cap. Després d'alguns anys de lluites a mà armada es va apoderar definitivament del comandament i es va convertir en el més famós dels tirans de Grècia.

La tirania de Pisístrat consistia en protegir als dèbils, febles, va obligar a tots a complir les lleis. Escultors, arquitectes i pintors van venir de Jònia i estaven protegits pel tirà. Aquests van fer grans monuments, temples, palaus i estàtues que van fer Grècia mes bonica. 

Va comissionar a diversos poetes jonis perquè reunissin i fixessin per l'escriptura dels poemes homèrics, que fins llavors només s'havien transmès de memòria per boca dels poetes errants.

Les lleis Draconianes

Dracó d'Atenes va ser un legislador molt estricte d'Atenes. Va néixer a la dècada del 650 aC i va morir a la dècada del 600 aC. Va ser conegut per posar unes lleis massa dures, com ara pena de mort per diferents crims (des de robatoris petits fins a assassinats). Ell ho justificava dient que les petites inficcions mereixien la mort, i que per als més grans crims no hi havia càstig major per imposar.

La majoria de les lleis de Dracó van quedar obsoletes després del 594 aC, (Soló va ser qui en va abolir la gran part) però algunes van romandre vigents fins al final de la guerra del Peloponès, com per exemple la llei que permetia al marit matar l'esposa si la sorprenia en adulteri.

Del seu codi es deriva l'adjectiu draconià, que significa extremadament i cruelment sever (per exemple, mesures draconianes: mesures extremadament i cruelment severes).

Creiem que d'això fa molts anys, i que hem avançat molt però, n'estem segurs? Avui dia encara hi ha moltes lleis que estan fora de lloc i que són o molt estrictes o amb poca lògica.

Algunes lleis dracionianes actuals podrien ser les següents (algunes són més absurdes que estrictes):

• A Corea del Nord està prohibit escoltar música d'altres països. La majoria d'adolescents que han viscut tota la seva vida a Corea del Nord mai han escoltat als Rolling Stones, ni Lady Gaga, ni Madonna, ja que si ho fessin, estarien castigats amb pena de mort.
• Usar talons a llocs històrics de Grècia. Es veu que els talons poden fer mal a les estructures molt antigues i per tant pots rebre una multa.
• A Aràbia Saudita no hi ha una edat mínima per casar-se.
• A Suïssa és il·legal tirar de la cadena del lavabo després de les 10 de la nit.
• A Corea del Nord  està prohibit fer-se un tallat de cabell que no segueixi els preestablerts. Quan la gent va a la perruqueria no pot triar lliurement el seu tallat de cabell, sinó que tant les dones com els homes ja tenen un tallat de cabell preestablert. 

Art arcaic grec

L'estil arcaic o el període arcaic és l'estil predominant a l'art de l'antiga Grècia, des del segle VII aC fins a la meitat del segle V aC, quan va ser substituït per un altre estil, l'estil sever o clàssic.

Cleobis i Bitó

L'arc arcaic està inspirat en l'egipci però amb particularitats pròpies. Un exemple molt clar seria en les figures dels nois, ja que podem observar que estan basades i inspirades en les efígies egípcies. La persona dempeus, amb els braços al llarg del cos i amb els punys tancats, somrient i amb un dels dos peus avançat. 
També són semblants els relleus i les escultures d'animals ja que la manera de disposar-les es molt semblant. No només ho sabem per aquestes característiques sinó que també les proporcions i la mida major al natural ens fan veure que l'estil arcaic prové de l'egipci.

L'estil arcaic utilitza colors molt vius, tot i que avui en dia moltes de les escultures conservades no els hi queda casi cap rastre de color. Les escultures són normalment de fusta o de marbre i representen figures humanes hieràtiques, amb un peu avançat i amb el famós somriure arcaic. Les representacions són idealitzades i naturalistes i en les escultures hi podem trobar tan humans, com animals o fins i tot figures vegetals.  

Moscòfor

També podem trobar escultures d'aristòcrates i de déus. 
Totes les figures solien anar vestides menys els kuros. Les escultures anaven vestides amb túniques, i també portaven elaborats pentinats i joies. En canvi, en el cas del déus dels temples, les joies i vestimentes que portaven eren de veritat, i a més se'ls hi anava canviant de tant en tant.

 

De l'escultura d'aquesta època en podem destacar dos tipus:

• Les kores: Són escultures de petita mida que representen noies adolescents. Portaven fines túniques i pentinats rebuscats. Amb el temps la tècnica va ser cada cop més acurada i refinada. Van pintades amb colors vius i la roba està decorada amb motius geomètrics de colors.

  

  Dama d'Auxerre

• Els kuros: Aquestes escultures es trobaven en santuaris i necròpolis. Normalment envoltats d'animals, monstres completament animals (dragons i quimeres) o monstres mig bèstia i mig humà. La majoria de vegades femenins, com esfinxs i sirenes.

Els orígens de l’esvàstica

  Totes i tots hem vist en algun moment l’esvàstica i de forma intuïtiva, automàtica, la relacionem amb racisme, genocidi... I si et digués que aquest no és el significat original?

Per molt que Adolf Hitler utilitzés l’esvàstica com a símbol del partit Nacional Socialista Alemany, la seva primera aparició es creu que va ser 5.000 anys abans que Hitler la utilitzés.

Comencem analitzant la paraula. El mot esvàstica prové del sànscrit, un idioma indoeuropeu i un dels 22 idiomes oficials de l´Índia. Si seguim la seva etimologia trobarem que la paraula original, svastika, vol dir “bona sort” o “benestar”. Ara que ja sabem que significa anirem repassant en un ordre cronològic invers el que ha anat significant aquest símbol tant curiós al llarg de tota la història fins arribar a trobar el seu primer origen, si és que hi tenim informació...

L’ús més recent de la esvàstica és aquest que he fet referència anteriorment, emblema del Nazisme, i aquest està totalment relacionat amb l’anterior a principis del segle XX a Europa. A començament del segle XX l’esvàstica era un símbol de fortuna i prosperitat. (significat heretat de l´original) A part d’Europa i Àsia l’esvàstica també va arribar a la resta de continents, encara que es creu que el seu origen es purament indoeuropeu. Una de les teories explica que el seu origen pot ser astronòmic. Van trobar que contemporàniament van existir diferents versions del símbol a llocs sense cap connexió física. Es creu que un cometa va passar a prop de la terra en algun moment i dibuixà un traçat similar al de l’esvàstica ja que el cel era l’unic que tenien en comú aquestes diferents regions ja que encara cap de les dues parts coneixia l’existencia de l’altra. No s’havia “descobert” Amèrica encara.

Al Japó es un símbol comú que podem trobar a temples i llocs sagrats. Per evitar confusions amb els turistes de les properes Olimpíades es canviarà el símbol als plànols per uns altres amb forma de temple, ja que per a la gent que no coneix l’origen es força violent trobar-se una esvàstica.

Crec que ens hauríem d’informar abans de jutjar qualsevol cosa, tot té un significat que està amagat que amb un simple cop d’ull no hi arribem.

ELS ORÍGENS DEL NADAL

   La celebració del Nadal avui està estretament lligada a la religió cristiana, però té les arrels en cultes pagans d’Orient i d’Egipte que el món romà va anar integrant. Tothom sap que als Evangelis no s’especifica la data exacta del naixement de Jesucrist, i que el fet que se celebri el 25 de desembre respon a una convenció posterior. L’Església catòlica va adoptar molts elements de les religions paganes que formaven part del bagatge cultural comú. Aquesta va ser una via per difondre el cristianisme sense alterar gaire els costums de la societat.

   Des del segle II dC, el Nadal es començà a celebrar el 6 de gener, data en què a Egipte se celebrava el naixement del sol. Però al segle IV dC, el papa Juli I determinà que Nadal fos el 25 de desembre, diada del déu Mitra. Mitra va ser una divinitat d´origen persa, identificada amb el sol, que normalment era representat com un jove bell, acompanyat d´un bou. El culte a Mitra va ser introduït a Roma i va tenir molta acceptació entre els soldats de l´exèrcit romà. El més curiós és que el déu Mitra té moltes similituds amb Jesús de Natzaret: va néixer en una cova; fou adorat per pastors; la seva mare era una verge; després de morir, va pujar al cel; el seu sacrifici tenia com a fi redimir la humanitat dels seus pecats; etc.

   La celelabració del naixement de Mitra a més coincidia amb els Saturnalia romans, unes festes importantíssimes dedicades al déu Saturn, que se celebraven durant la setmana del solstici d’hivern, entre el 17 i el 23 de desembre. Durant aquests dies, els romans feien grans banquets, als quals hi asistia tothom; les cases s´adornaven amb plantes, s´encenien espelmes, es feien àpats familiars, s´intercanviaven regals i els esclaus seien a taula mentre els seus amos els hi servien el menjar. 

   Un cop acabats els Saturnalia, els romans celebraven el dia 25 la festivitat del Sol Invictus, coneguda com Dies Natalis Solis Invicti. De la paraula Natalis prové el mot Nadal, o Natale en italià, Natal en portuguès, etc. 

   Finalment, aquesta data, el 25 de desembre, fou adoptada per tots el països d’Occident. A Orient, algunes Esglésies acabaren acceptant-la; d’altres, com l’armènia, encara avui prefereixen el 6 de gener per celebrar el naixement de Jesucrist. 

Déu Mitra

Saturnalia romans

Les colònies de la Jònia

Les colònies gregues jòniques de l'Àsia Menor van ser fundades després de la mort del darrer rei de l´Àtica, Codros. No se sap la data exacte, però més o menys uns seixanta anys després de la conquesta del Peloponnès pels doris.

Jònia és el nom assignat als territoris poblats pels jònics, que eren els grecs que habitaven a l'Àsia Menor, entre Focea i Milet. Els jonis parlaven quatre dialectes diferents.

Les ciutats que van fundar eren independents l'una de l'altra, tot i que formaven una confederació per a alguns temes en comú. Les ciutats que van formar les colònies de la Jònia van ser:

• Focea
• Eritrea
• Clazòmenes
• Teos
• Lebedos
• Colofó
• Efes
• Selçuk
• Priene
• Mios
• Milet
• Samos (illa)
• Quios (illa)

Els fills de Codros, Neleos i Androcle, contraris a l'abolició de la monarquia i al nomenament del seu germà gran, Medon, com a arcont, van emigrar a l'Àsia amb els seus seguidors i altres colons de diferents llocs de Grècia. 

Els colons es van barrejar amb els nadius meonis, caris i pelàsgics, especialment per la falta de dones, cosa que va donar un nou poble no purament grec, però de cultura i tradició grega.

Cada una de les ciutats formaven estats independents. Els afers comuns es discutien a una reunió que es feia periòdicament a Paniònion. De resultes de les reunions, va acabar sorgint al lloc una petita ciutat amb un pritaneu on s'hi feien les trobades. Cada cop el caràcter polític de les reunions es va anar perdent, i cada vegada es van fer més encontres religiosos i lúdics on s'hi feien jocs.

Les colònies jòniques van ser atacades pels lidis i més tard també van ser conquerides. Amb el rei Cresos, totes les ciutats estaven sotmeses a aquest rei, tot i que conservaven la seva autonomia. 

Quan Lídia va caure en el poder de Pèrsia el 557 aC, les ciutats gregues van haver de reconèixer la supremacia del rei persa. El 500 aC es van donar les condicions per una insurrecció que es va iniciar a Milet. La revolta jònica va tindre dues fases:

1. Els rebels van ocupar i destruir finalment la ciutat de Sardes, però van ser derrotats en una sagnant batalla prop d'Efes
2. La segona fase va ser la progressiva reconquesta de les ciutats pels perses.

Al 496 aC les ciutats es van reduir i van haver d'assistir al rei de Pèrsia per castigar els atenencs per l'ajut als rebels. Finalment van ser independents gràcies a la batalla de l'Eurimedon, ja que els contingents jonis es van unir als grecs.

Sota els romans, les ciutats van conservar la seva importància econòmica, comercial i cultural, però van perdre tota la seva capacitat política per convertir-se en ciutats de província.