dimarts, 18 de desembre del 2018

El llit de Procustes

   Fa uns dies, a classe de Llatí de segon, vam traduir un text sobre aquest personatge mitològic. Procustes era un sàdic criminal que convencia als viatgers o aquells que simplement passaven prop de casa seva d'acompanyar-los a la seva llar, on podrien descansar i reparar forces. Una vegada allà els estenia en un jaç de ferro, on els immobilitzava. Si el viatger era massa alt, li agafava els peus i li tallava el que sobrés amb la seva destral. Si el viatger era massa baix, li desllorigava les articulacions per allargar-lo i ajustar-lo la mesura del jaç.
   Per a desgràcia seva, un d'aquests viatgers va resultar ser el jove Teseu, aleshores en ruta cap a Atenes. Procustes el va portar fins al seu jaç, però Teseu li va castigar amb la seva pròpia llei, prenent a Procustes, llençant-lo en el jaç, i tallant-li tot el que sobrés... Després de la qual cosa, el va matar.

Teseu matant a Procustes


   Actualment, l´expressió adaptar (alguna cosa) al llit de Procustes es fa servir de manera metafòrica amb el significat d´escurçar o allargar quelcom segons els teus propis interessos. Per exemple, podem dir que hem adaptat una novel.la, un programa, etc. al llit de Procustes. També es fa servir quan acomodem els resultats d´una investigació a la hipòtesi prèvia, com passa sovint amb els Treballs de Recerca. També es fa servir quan en una empresa un directiu mutil.la les habilitats dels seus empleats per tal d´evitar que destaquin i el facin quedar en evidència. I així podem trobar diferents aplicacions en el llenguatge actual de l´expressió mitològica.

diumenge, 16 de desembre del 2018

Indumentaria grega

Les dones gregues solien vestir-se amb una túnica o peple molt senzill. Era un gran rectangle de tela que es lligava sobre les espatlles amb un, en el cas del dòric, o diversos fermalls, en el cas del jònic. Després s'ajustava amb un cinturó, que a més servia també per tancar l'obertura lateral de la tela.
Si feia fred o havien de sortir al carrer, es col·locaven sobre l'anomenat himation, un gran drap que feia de capa.

El vestit de l'home grec antic no s'ajustava al cos sinó que era solt, habitualment era un rectangle de tela que envoltava el cos i se subjectava mitjançant un cordó, fermall o simplement li feien alguns punts de costura. Constava de dues peces, la interior anomenat quitó i l'exterior anomenat himation els homes no feien servir roba interior sota de la túnica.
El quitó podia ser dòric o jònic, el dòric constava en un rectangle de tela que envoltava lliurement el cos i el cenyia un cinturó o fermall.
El calçat utilitzat eren les sandàlies, soles de cuir que se subjectaven al peu i al turmell mitjançant tires de cuir.

A Grècia, els nens i les nenes, quan deixaven de portar bolquers, no utilitzaven roba interior, sinó que vestien amb les següents peces:
Quitó: una peça curta i sense cinturó, fabricada amb lli o amb llana. Era una peça rectangular que solia estar cosida d'una banda, subjectada a les espatlles per fíbules (unes peces metàl·liques semblants a agulles).
Himation: era un mantell de llana d'una sola peça, que se subjectava al quitó. Normalment, els nens anaven sense quintón, nus, descalços i amb el cap rapat, ja que en Esparta era l'única roba que es permetia portar els nens.
Les nenes: vestien amb un quitó llarg i cenyit amb un cinturó; i en Esparta, tot i que anaven vestides, portaven un simple himation o quitó curt, obert pel costat.



dissabte, 1 de desembre del 2018

Què en pensaven els grecs, sobre la mort ?



La mort (ὁ θάνατος) a l'antiga Grècia no es limitava a acomiadar la desaparició física del cos d'un difunt i, a posteriori, honorar-lo. Més enllà del funeral, els antics grecs celebraven un conjunt de rituals fortament lligats a un dels aspectes més importants de la seva cultura: la mitologia.
Totes les històries i llegendes sobre déus i herois grecs donaven forma al pensament d'aquest poble, que basava bona part dels seus rituals i cultes religiosos en la mitologia. Aquesta "entrega" que tenien cap a la seva religió era tan gran que només els cossos de grans personatges i herois eren enterrats als nuclis de les poblacions. 
Quan l'ànima (ἡ ψυχή) abandonava la persona, se separaven els esperits justos dels injustos mentre el cos es quedava a la Terra, ja fos enterrat o incinerat en una pira, honorant la seva mort física.
Així doncs, les societats més antigues, incloent-hi la grega, estaven acostumades a considerar la mort com una etapa més de la vida, en la que hi tenia lloc un dels ritus més importants per a ells: l'enterrament. L'acció de donar sepultura als cossos inerts era, per als grecs, la via de comunicació entre els vius i els morts, però també la transició de l'ànima cap a la mort, independentment del cos. 
Segons nombroses investigacions arqueològiques i històriques, quan una persona moria a l'antiga Grècia, es posaven en pràctica una sèrie de ritus. Inicialment estaven els ritus predisposicionals, que començaven amb un pas conegut com prothesis, en el qual el cos era exposat a les persones properes del difunt com a mostra física de la seva defunció i per a que l'honoressin, però en aquest moment, l'ànima encara no havia desaparegut del tot.

Imatge relacionada
Seguidament, venia la fase de l'ekphora, que es duia a terme sempre de nit i en la qual el cos era enterrat mentre sonava música i amb els familiars sempre presents.
L'última part del funeral, consistia en oferir el sacrifici d'un animal, que després seria cremat com a ofrena.

diumenge, 25 de novembre del 2018

Atalanta

En la mitologia grega és molt comú parlar de nombrosos herois grecs que han destacat per la seva valentia. Tanmateix, si som curiosos i ens agrada indagar en aquesta gran varietat de mites, trobarem que l'heroïcitat no es troba només en els homes, i que la paraula heroïna també existeix. Una d'elles és Atalanta, consagrada a Àrtemis i reconeguda per les seves immillorables habilitats de caça. La seva història la fa ser reconeguda com una de les pioneres del feminisme. La mitologia grega la fa filla de Iasos i Clímene, tot i que també se l'ha relacionat amb la cultura beòcia, sent filla de Mènal i Esquenea

La seva història narra que el seu pare volia tenir fills i no filles, i que per aquesta raó l'abandona en un bosc del Mont Parteni, on va ser criada per uns óssos. Més tard, uns caçadors la recullen i s'encarreguen de cuidar-la. Un cop Atalanta es converteix en una bella i àgil dona, decideix no casar-se mai, i mantenir-se sempre verge, per tal de consagrar-se a la deessa Àrtemis.

Vivia al bosc, i va enfrontar-se a tants perills i missions sent dona, que va arribar a ser una de les caçadores més destacades; dos centaures, Reco i Hileo, van intentar violar-la i ella se'n va sortir, també va participar en la cacera del senglar de Calidó, i va vèncer a Peleo, pare d'Aquiles, en els jocs fúnebres en honor a Pèlias. També s'inclou a la llista dels Argonautes, els herois que van partir amb Jàson per aconseguir el velló d'or.

 Tot i que estava consagrada a Àrtemis, un oracle va predir que si es casava, es convertiria en un animal. D'aquesta manera, Atalanta, va dir que l'home amb el qual es casaria seria aquell que la guanyés en una carrera, però si no ho feia, ella el mataria. Com era de suposar, l'heroïna sempre vencia als seus contrincants, i els acabava matant. Un dia, però, el jove Hipòmenes va aconseguir derrotar-la, tot gràcies a l'ajuda d'Afrodita: aquesta li va regalar unes pomes d'or, les quals ell llençava pel camí per entretenir Atalanta, que s'ajupia a recollir-les.


Van viure junts i feliços durant molt de temps. La parella, que compartia caceres, va entrar en una d'aquestes ocasions en un dels santuaris de Cíbele (deesa de la Natura). Allà, van gaudir del seu amor. Però Cíbele, enfadada, els va castigar pel sacrilegi comès i els va transformar en dos lleons. Aquesta era una crença dels antics grecs, els lleons no es creuaven entre si, de manera que Cíbele no els va arrebatar només la seva condició d'éssers humans, sinó que també els va condemnar a una vida separada.

Escultura dels lleons Atalanta i Hipòmenes, a la Plaça d Cíbele, Madrid.

Atalanta va tenir un fill, Partenopeu, que va participar en l'expedició dels Set contra Tebes. Es creu que aquest fill va ser fruit de l'amor entre Atalanta i Ares, en la missió de la cacera del senglar Calidó.

dilluns, 19 de novembre del 2018

17 de novembre: la caiguda de la dictadura dels Coronels

El 17N es commemora l'entrada de l'exèrcit a l'ocupada universitat d'Atenes. Va succeir en 1973 i el dissabte es va celebrar el 45è aniversari de la gesta dels universitaris atenesos.
Una junta de militars havia arribat al poder després d'un cop d'estat en 1967 i havia abolit la monarquia. El rei Konstantinos va fracassar en el seu intent de recuperar el tron i la família reial va haver d'exiliar-se. El mateix van fer polítics de partits que no combregaven amb el règim. 
Després de la II Guerra Mundial, quan els nazis ja han estat derrotats, es produeix la Guerra Civil. Simpatitzants de la ultradreta, molts d'ells col·laboracionistes durant l'ocupació, contra l'extrema esquerra, simpatitzant de les idees de la URSS. Podríem incloure tots aquests fets en el marc de la Guerra Freda. Els Estats Units van recolzar el cop perquè volien evitar costi el que costi l'arribada dels comunistes al poder.
Les manifestacions contra el règim van anar en augment. Els alumnes van ocupar la facultat de dret i després la politècnica. Van crear la seva pròpia ràdio universitària on es llançaven consignes contra la dictadura i es posava música d'artistes del moment. La cançó protesta, similar a l'espanyola del final del franquisme, es va convertir en un fenomen de masses i d'unió. Representants estudiantils van ser detinguts i torturats. Ningú estava disposat a suportar més abusos de poder. La situació era insostenible.


El desenllaç es va precipitar en pocs dies. La nit del 17 de novembre els militars van rebre l'ordre d'entrar a la universitat i d'obrir foc. Pel que sembla, també la policia va entrar al campus i va començar la massacre. La imatge del tanc aixafant la tanca donaria la volta al món anys després. Va ser captada sense permís de les autoritats, que havien prohibit qualsevol tipus d'enregistrament o fotografia. El tanc ja es va carregar a uns quants manifestants que protestaven al costat de la tanca. Van ser aixafats sense pietat. 


És estrany com després de tants anys no està clar encara el nombre concret de víctimes. La majoria van morir al campus, encara que també alguns van ser assassinats a fora, quan intentaven escapar. El règim va silenciar la massacre, encara que anava a suposar la fi de la dictadura.

diumenge, 18 de novembre del 2018

Els complements que utilitzaven els romans

Els romans es vestien d'una manera diferent a la nostra, però.. els complements que utilitzaven els antics romans són com els que fem servir avui dia? Avui ho veurem!

L'aparició de les joies en la época romana va ser un element que va marcar l´estatus de la gent.
Els romans consideraven joies tot allò que duia metalls o pedres precioses.

Hi havien diferent tipus de joies. La bullae que era un penjoll utilitzat per els nois fins l'edat adulta i que depenent de l´economia de la familia podia ser de bronze, marfil o cuir.

Resultat d'imatges de bullae romana

Les dones romanes solien portar moltes més joies que els homes com ara, per exemple, anells (anulus) que el portaven tant homes com dones i el portaven en el dit índex. Aquest anell els servia de segell, com podria ser una firma nostra.

Imatge relacionada

També portaven arracades (inaures), agulles (acus), agulles de pit (fibulae) que eren les peces que duien per poder subjectar els vestits, braçalets (armillae) que els més habituals eren en forma d´aro o acabats en forma d´animal o amb un nus d´hercules, collarets (monilla o torques) els collarets poden arribar a ser cadenes gruixudes d'or al colls o als turmells (periscelis), amb el pas del temps es van començar a fer servir monedes per els collars.
Molts cops optaven per portar un barret al cap, el petasus o bé una diadema, vitta, mitra..


divendres, 16 de novembre del 2018

El cel dels mites


Les constel·lacions són agrupacions d’estels, cadascuna va rebre un nom, i es van fer dibuixos on coincidia l’esquema de l’ésser a qui corresponia el nom amb els principals estels de cada constel·lació. De totes les constel·lacions, podrem constatar que totes elles amaguen narracions mitològiques de les quals anomeraré tres:
  • La constel·lació de Taurus: recorda, per la seva forma, el brau en que es va convertir Júpiter per raptar a Europa, filla del rei fenici Àgenor. Les Híades són un grup de més de cents estels que pertanyen a aquesta constel·lació.

  • La constel·lació de Leo: està formada per un grup d’estels en forma de lleó, el qual  sembla que és el lleó de Nèmea que Hèrcules va matar en el primer dels dotze   treballs.

  • La constel·lació de Virgo: suggereix la imatge d’una jove noia alada. Tot i que hi ha algun mite que la relaciona amb la filla d’un heroi atenès, el cert és que l’origen d’aquesta figura és incert i misteriós.


Resultado de imagen para constelaciones



dissabte, 10 de novembre del 2018

INDUMENTÀRIA FEMENINA

A Roma, tant els vestits femenins o masculins eren molt similars. La primera peça de roba que es posava la dona era la túnica. A manera de sostenidor, s'estrenyia el pit sobre la túnica amb una espècie de cordó. Sobre la túnica es posava la stola, la qual aquesta, es començava a portar després de casar-se. En sortir de casa, sobre la stola, la dona es posava la palla, una espècie de mantell que cobria les espatlles i finalitzava a la cintura. S'utilitza quan estan en públic, o també per protegir-se del sol.

Com a roba interior, les dones solien aixecar els pits amb una ascia pectoralis, a part d'utilitzar les cotilles actuals, fabricades amb tires de cuir que cobrien el tors subjectant i reafirmant.

Una curiositat de les dones és el pentinat, que es feien la ratlla i es recollien els cabells en un monyo. Les trenes també eren comuns. A l'Alt Imperi va canviar la forma de pentinar-se, portaven el monyo, que encara es conservava, però al front reculaven un floc de cabells en forma de rivet.

Les sabates que utilitzaven especialment eren les sandalium, un tipus de sandàlia baixa. 
Encara que a casa utilitzaven els socci, un calçat que li cobria  completament el peu.




dijous, 8 de novembre del 2018

CIRCULI LATINI

Avui dia i arreu del món podem trobar una multitud de grups de conversa per practicar qualsevol idioma, des del francès, l'anglès o l'alemany, fins a l'eslovac, el xinès o el gaèlic escocès. No és estrany, doncs, trobar reunions o grups de conversa en llatí. Aquesta llengua, alhora tant coneguda com desconeguda, impulsa a més de 30 ciutats a crear els Circuli Latini, uns cercles on persones tant acadèmicament formades com persones amb curiositat per aprendre es reuneixen i gaudeixen una estona compartint coneixements, a més de millorar la seva parla i fluïdesa. Ad litteram, els permet millorar la memorització dels significats de les paraules, de forma més lliure i sense obstàcles.

Aquests cercles, instaurats a ciutats com Hong Kong, Varsòvia, Palerm, Roma, Portugal, Perpinyà,... van arribar en el seu moment al nostre entorn. Acutalment a Espanya podem trobar 8 cercles: el CLCaesaraugustanus a Saragossa, el CLMatritensis a Madrid, el CLVallisoletanus a Valladolid, el CLValentinus a València, el CLLegionensis a Lleó, el CLGaditanus a Cadis, el CLGerundensis a Girona, i el CLBarcinonensis a Barcelona.

Aquest últim cercle, a Barcelona, tal com consta en la seva pàgina web, va fer la seva primera sessió el 26 d'abril de 2003. Els integrants es van dedicar a fer un memoràndum documentant les seves reunions fins el 30 d'abril de 2005, data des de la qual es mantenen inactius. Es reunien a una mena de cafetería anomenada "La Table du Pain", a la Ronda Universitat.


Fotografia de l'última reunió a La Table du Pain.
A sinistra: Carolus, Petrus, Angelus, Georgius, Albinus, Constanza, Xavierus, Ivanus, Quirinus, et Aloisius.

Els Circuli Latini, tal com demostren en les seves pàgines webs, ens animen a integrar-nos; Si  ja sap llegir i escriure, per què no dóna el següent pas? A més, ens acullen amb els braços oberts, ja que afirmen que fins i tot els joves que estan privats de l'oportunitat d'aprendre de nou l'idioma tenen l'oportunitat d'aprendre una mica de la regla gramatical de la manera més viva, agradable i sense dificultat.

Una reunió del CLLegionensis:







dimarts, 6 de novembre del 2018

L´efecte Pigmalió, a les aules

   Ovidi ens explica en el seu llibre Les metamorfosis el mite de Pigmalió. Ens narra la vida del rei de Xipre, que va assegurar que no s’enamoraria de ningú que no fos perfecte. La història comença quan Pigmalió comença a modelar una estàtua amb forma de dona. A mesura que anaven sorgint les ondulacions en el marbre ell sentia que alguna cosa s’encenia en el seu interior. Com podia ser que s’estigués enamorant de la seva estàtua? Però Pigmalió s´hi va enamorar, la mirava, l’abraçava, li feia petons… I la resposta del marbre fred no feia més que augmentar el seu desig. La sort va voler que la deessa Afrodita arribés fins a la seva ciutat just quan Pigmalió clamava als déus que donessin vida a la seva estàtua. Afrodita va complaure el rei i quan aquest va tornar al seu taller i li va fer un petó a la seva estàtua estimada i aquesta va cobrar vida. Pigmalió va donar gràcies als deus per convertir la seva estàtua en aquella delicada dona. D’aquella unió de l’artista amb la seva creació, de nom Galatea, va néixer al novè mes Pafos, una criatura que donaria nom a una de les illes gregues més boniques.
   Aquesta figura mitològica va donar lloc a la idea que les expectatives sobre les persones, coses, situacions i fins i tot nosaltres mateixos tendeixen a convertir-se en realitatPigmalió, a més de ser un mite grec és el títol d’una comèdia de George Bernard Shaw (1913) en què un professor de fonètica, Henry Higgins, converteix una pobra florista de barri, Eliza Doolittle, en tota una dama, només per efecte d’ensenyar-li a parlar de manera adient, amb el to de veu de la classe alta. 
   En psicologia s’anomena ‘efecte Pigmalió’ un curiós exercici de profecia autorealitzada, portat a efecte per Robert Rosenthal (1933) i Leonore Jacobson, primer amb estudiosos de la conducta dels ratolins i després amb professors de la Oak School, (Califòrnia) i publicat l’any 1968 amb el títol de Pigmalió a l’aula. Es tractava de mostrar que una prèvia bona opinió sobre un grup o sobre un individu és capaç de millorar el rendiment d’aquest individu. Rosenthal afirmava que els mestres, o les persones que tenen algun poder són susceptibles d’actuar com Pigmalió
  Rosenthal simulà passar un test d’intel.ligència a un grup de nens de l’Oak School (Napa, Califòrnia). A l’atzar va afirmar que un 20% dels nois estudiats era molt brillant i prometedor i va donar els noms d’aquests nois als mestres. Doncs bé, al cap d’un any aquests nois havien augmentat molt significativament els seus resultats en els exàmens i, fins i tot, milloraven en el seu QI. Significativament, en aquesta escola de les valls del vi de Napa hi estudiaven un grup important de fills d’immigrants mexicans pobres i que generalment obtenien mals resultats. Doncs bé, fins i tot aquests nens i nenes tradicionalment marginats aconseguien millors resultats si Rosenthal els incloïa entre el 20% d’afortunats que teòricament ‘havien de ser’ molt intel.ligents.



dilluns, 5 de novembre del 2018

Agricultor desenterra cementiri de l’antiga Grècia



https://www.lavanguardia.com/cultura/20181105/452753334414/agricultor-desentierra-cementerio.html?utm_campaign=botones_sociales_app&utm_source=whatsapp&utm_medium=social

L'ART DE LA RETÒRICA

La retòrica és una disciplina de diferents camps de coneixement que s'ocupa d'estudiar i sistematitzar procediments i tècniques de la utilització del llenguatge. El seu origen és a la Grècia clàssica, on era coneguda com a ars bene dicendi, que era la tècnica d'expressar-se de manera adequada per aconseguir la persuasió del receptor.
L'estructura del discurs és la següent:
L'exordi té la funció de senyalitzar que el discurs comença, atreure l'atenció del receptor i establir el tema.
La proposició que és una enunciació breu i clara del tema que es tractarà.
La divisió és l'enumeració de les parts que tractarà el discurs.
La narració és el desenvolupament del tema i explica els temes necessaris per demostrar la conclusió que es persegueix.
L'argumentació és la mostra de les proves que confirmen la pròpia posició demostrada a la narració.
La peroració és el resum del desenvolupament per a que el receptor es quedi amb els punts més forts de la idea.
Aquesta és una assignatura que en alguns llocs concrets com a Grècia i a Itàlia, on encara es dóna, als Estats Units tenen una variable que seria el Club de Debat. Aquí a Espanya no s'acostuma a ensenyar. Tot i això, des del curs passat a Madrid s'ensenya oratòria i retòrica a alumnes de tercer i quart de l'ESO.
I vosaltres, creieu que l'hauríem d'incorporar als nostres instituts?
 Resultado de imagen de retorica antigua grecia