Maquillatge a l'Antiga Roma

 A l'època romana, per les dones que en aquesta època pertenyien a la classe social alta era molt important la seva imatge personal. Una de les coses més importants per a elles era tenir cura  del seu cutis, per això normalment es maquillaven. Hi havia esclaves anomenades  ornatrices. 

Buscaven productes que fossin fàcils d'aplicar, per aconseguir-ho barrejaven diferents elements. Un dels productes que utilitzaven contenia tres elements. Lanolina de llana d'ovella, almidó i òxid d'estany, la seva funció era plnquejar la pell i suavitzar-la. 

Els cànons de bellesa romana aconsellaven a la dona que tinguès una pell lluminosa, per això utilitzaven pols de mica, un mineral brillant. La blancura de la pell també era un signe de distinció. Hi havia diverses maneres de fer-ho: amb una barreja de vingre, mel i oli d'oliva, amb cera d'abella, amb ous o amb aigua de roses d'entre altres. 

Tenir les galtes i els llavis d'un color vermellòs era un signe de salut. Per aconsegui aquest color s'aplicaven  terres vermelles, mineral cinabri, suc de mora  o ocre.

L'objectiu de perfilar-se els ulls era per fer veure que eren més grans i que semblés que les pestanyes eren més llargues. Utlitzaven un producte anomenat khol, el qual es formava barrejant galena mòlta i altres ingredients com ferro, ocre o carbonat de plom. Per la sombra d'ulls, que generalment era blava o negra s'utilitzava cendra i el mineral atzurita.

Els cosmètics es venien a mercats. Els que eren líquids es posave en peits recipients fets normalment de vidre acolorit. Els que eren espesos es venien es petits cofres de fusta, alguns d'aquests eren molt luxosos, tenien els estris necessaris per poder aplicar-te el maquillatge. 

Els cosmètics solien guardar-se sota clau en un armari del dormitori.

Els animals domèstics a l'Antiga Roma

 

Ja en el segle I començaria a conèixer-se el gat domèstic i els ocells com a animals habituals a les llars romans. Així, a més dels coloms i els ocellets que són familiars entre nosaltres, es parla d'ànecs, corbs i codornius com mascotes dels nens romans.

 

 

A la fi de la República romana (durant el segle I a.C) es va posar de moda entre les classes benestants la tinença d'un gos que servís com a guardià de la llar. Trobem en algunes cases romanes, mosaics de gossos amb la inscripció CAVE CANEM (compte amb el gos) per advertir els intrusos.

El Poeta Tràgic:

Casa de Pròcul

 
                                       

 

Els gossos domèstics no sempre van ser  guardians, també van existir petits gossos que simplement van servir com a mascotes entre les classes benestants de Roma

 Els Canis Catelli tenien l'única funció de ser animals de companyia sent un entreteniment per als nens, una calefacció per a les fredes nits, anti-puces i anti-mosques per als seus propietaris i un símbol d'estatus social.

 

La plebs, generalment amb escassos recursos econòmics, no es podia permetre aquest tipus d'animals guardians, així que tenien oques

 Segons la llegenda, els esgarips que van emetre aquests animals quan la ciutat va ser atacada de nit pels gals al segle IV a.C, alertà als soldats romans, evitant que aquesta acabés en mans de l'enemic.

 

 

L'eslavitud romana

Els habitants de l'antiga Roma es dividien en lliures i esclaus. Aquests últims

treballaven per a les persones lliures i eren la base del sistema econòmic.

Es podia arribar a ser esclau de diverses maneres:

• Per naixement (en ser fill d'esclaus)
• Per ser presoner de guerra.
• Per exposició (abandó d'un nen)
• Per condemna judicial.
• Per venda. 

L'esclau en principi no tenia cap dret. Se'l considerava una cosa (la paraula més antiga per a referir-se a un esclau és mancipium,de gènere neutre). No pot casar-se ni tenir propietats.
Posteriorment, es permet el matrimoni entre esclaus, encara que els fills seran també propietat de l'amo. També se'ls permet estalviar per a comprar a un altre esclau que l'ajudi en les seves tasques o fins i tot comprar la seva llibertat.

Els esclaus no eren exclusivament propietat de la gent adinerada. Qualsevol ciutadà podia aconseguir els serveis d'un o diversos, sempre que els hi pogués costejar.

La relació entre l'esclau (servus) i el senyor (domini) no era solament com a força de treball, sinó que també representaven un símbol de poder.

El nombre d'esclaus variava en funció del poder econòmic que tingués l'amo. Se sap, per fonts antigues, que fins i tot va haver-hi qui va arribar a tenir 8000 esclaus al seu servei. Aquest era un número molt elevat, la qual cosa sens dubte simbolitzava el poder que tenia aquest domine per a poder tenir aquesta quantitat al seu servei.

L'esclavitud no va ser igual en totes les èpoques. En els primers temps de Roma, els esclaus eren poc nombrosos i formaven part de la família i la majoria treballava en el camp.

A mesura que Roma va anar conquerint nous territoris, arribaven a la ciutat grans quantitats d'esclaus capturats com a presoners de guerra que es venien igual que qualsevol altra mercaderia.

Hi havia dos tipus d'esclaus: els públics i els privats. Els primers pertanyen a l'Estat i treballen en serveis públics, com per exemple en les mines estatals (que era potser el treball més penós). Els privats pertanyen a famílies particulars i solen treballar en el servei domèstic o en l'agricultura. Generalment se'ls tractava millor que als públics.

La manumissió (manumissio, que literalment vol dir alliberació) era un procediment mitjançant el qual un esclau podia obtenir la seva llibertat. Hi havia tres formes (a més de comprar-la amb diners, mencionat anteriorment):

• Manumissio per vindictam: consisteix a tocar a l'esclau amb una vareta (vindicta) en presència de testimonis.
• Manumissio censu: l'amo inscriu a l'esclau en el cens de ciutadans.
• Manumissio testamento: l'amo concedeix la llibertat a l'esclau en el seu testament.

L'esclau alliberat per algun d'aquests procediments passava a la categoria de llibert,

en la qual no tenia tots els drets de què gaudia un ciutadà, però ja no era propietat de ningú i fins i tot podia arribar a ser una persona important en la societat.

La moda i la societat a l'Antiga Roma

Sense dubte a l'antiga roma es vestia d'una manera específica amb relació a la classe social, a la riquesa i al sexe. Les escultures i les pintures de l'Antiga Roma ens permeten conèixer com vestien els romans, els pobres i els rics, els homes i les dones.

Primer de tot, la societat s'organitzava en no ciutadans i ciutadans. Els no ciutadans eren els esclaus i els lliberts; mentres que els ciutadans eren la plebs, patricis i plebeus i dalt de tot els senadors i els administradors de l'imperi.

La toga era una peça que només podien portar els ciutadans. Acostumava a ser de color blanc. Depenent de la classe social dels ciutadans, la toga era d'una manera o d'una altra, ja que hi havia molts tipus i per diverses ocasions.

Pel que fa a les dones, la seva roba consistia en una estola, que era una túnica llarga que arribava fins als turmells, que es posaven sobre una túnica bàsica. Sobre l'estola vestien la palla, una mena de mantell o vel lleuger de colors variats. La palla tenia forma rectangular, mentre que la toga tenia forma semicircular.

Els esclaus vestien amb les peces més senzilles de tota la societat romana, acostumaven a ser curtes (les túniques eren llargues). Aquests portaven un collaret on estava escrit el seu nom, el nom del seu propietari i alguna informació més sobre ell. Alguns se'ls posava un collaret amb una placa en la qual es llegia "tenemene fucia et revo cameadomnum et viventium in aracallisti", traduït com "deteniu-me si escapo i torneu-me al meu amo".

Pel que fa a la qualitat i el material de les peces de roba, sense dubte els ciutadans més rics vestien peces fetes amb teles de seda o cotó.

Les desigualtats entre homes i dones a l'antiga Roma

Tot i que les dones de Roma tenien més llibertat que les dones de altres nacions com Grècia, les grans desigualtats entre els homes i les dones eren pròpies de l’antiga Roma. Les característiques i conseqüències d’aquestes diferències també variaven depenent de la classe social. Les dones de classe alta podien tenir una educació més variada i les esclaves no es podien casar, tot i que podien ajuntar-se amb un altre esclau i tenir una unió anomenada contubernium, que no tenia cap tipus de reconeixement legal i havia de tenir l'aprovació dels amos, qui podien trencar la unió quan volguessin i havien de complaure al seu amo en les seves necessitats ex matrimonials.

De les primeres desigualtats que van aparèixer a l'antiga Roma van ser que el pater familias, als primers segles de l’antiga Roma, podia decidir legalment, a part de la vida dels seus nadons recent nascuts, si volia mantenir o no la vida de la seva dona, ja que la seva funció principal era reproduir-se per tenir fills. 

 

De fet la dona sempre depenia d’un home ja que quan era menor depenia del pare, quan es casava passava de dependre del seu pare al seu marit i si no estava casada tenia un tutor del qual havia de dependre.

 

Les dones no podien dedicar-se a la política, per això Roma mai va tenir una emperadriu, de fet no podien tenir una educació a banda de cuidar de la casa, la família i els fills, només una educació primària fins als 12 anys. Tampoc van tenir mai dret a votar.   

En canvi en quant el treball, les dones podien ser grans propietàries i comerciants però sempre amb el permís d'un home, tot i que la majoria es dedicaven a teixir i a la ceràmica.

DIES DOMINICUS, el dia de descans

 Per què les setmanes a l´antiga Roma eren de set dies? Per què cada dia de la setmana estava dedicat a una divinitat? Quan va començar a ser el diumenge el dia de descans de la setmana? Si vols conèixer les respostes a aquestes preguntes, clica aquí.

SABIES QUE...?

La depilació a l'Antiga Roma.

El fet de treure els pèls en certes parts del cos és una tècnica que té més de tres mil anys d’antiguitat. Amb el pas del temps s’ha anat modernitzant els mètodes i també ha anat mutant el sentit que se li dóna a aquesta pràctica. Des de la sang d’animals fins al làser, és un llarg camí que ha viscut aquesta tècnica.

No se sap amb exactitud quan es va iniciar la depilació però a l’antic Egipte, es tenia un elevat concepte de l’estètica i es depilaven tot el cos com a símbol de puresa. Els primers elements que van utilitzar els egipcis serien barreges de sang d’animals, o greix d’hipopòtams i cucs.

A la Grècia clàssica s’utilitzaven espelmes per a la depilació a més de ceres fetes amb un mètode similar al dels egipcis, tant els atletes com els membres de les classes altes es depilaven com a símbol de bellesa ideal. Les cortesanes feien servir un elaborat anomenat “dropax”, una pasta composta de vinagre i terra de Xipre.

A Roma les dones també ho feien per estar belles i començaven a depilar el borrissol púbic en l’adolescència quan començava a aparèixer. En els banys públics hi havia habitacions per a la depilació i feien ús de tots els seus materials: pinces, anomenades “volsella”, “dropax” i ceres a força de resines i brea anomenada “philotrum”.

volsella

    

philotrum

La depilació es va convertir en una obsessió relacionada en molts casos amb el gust per la vida llibertina de molts dels seus governants. Era molt famosa i utilitzada tant per homes com per dones, ja que a part que era per qüestions de cosmètica també era per temes d'higiene. Si un home es depilava molt, es considerava efeminat, però si no es depilava es veia molt rústic i no agradava. Per aquesta raó, havien de trobar un punt mitjà. Als romans no els agradaven el borrissol púbic, així que les dones se'ls depilaven només començar a sortir. Per a afaitar-se utilitzen sabons rudimentaris o d'oli i una vegada acabada de feina s'aplicava aigua portada en aiguamans. 

Les dones grans no es depilaven, cosa que semblava molt ridícula. Els homes anaven a les barbàries (anomenades tonstrina) perquè el barber (tonsor) els afaités, els tallessin el cabell i els hi fessin la manicura. Es diu que les barberies eren un real centre de tafaneria. Els barbers acostumaven a ser homes, i si en algun cas es tractava d'una dona, aquesta agafava una mala reputació.

Sabies que...?

INVENCIONS GREGUES

Als grecs i els romans els devem moltes coses (sobre tot des del punt de vista lingüístic): llatinismes, etimologia, les matemàtiques, etc. però, sabies que aquests invents van ser en realitat obra grega?

El molí d'aigua, no gaire rellevant a l'actualitat, però que sí que va tenir molta importància en l'agricultura, base econòmica de moltes societats, a més de ser utilitzat també per moldre blat i com a font d'energia hidràulica. El primer molí d'aigua del que es té constància data del segle III aC i va ser inventat per Filó de Bizanci.

El despertador, un invent utilizat cada dia per una gran quantitat de gent també va néixer a la Grècia antiga. De fet és una obra del conegut Plató que va crear un ingeniós sistema vertical amb aigua. Quan l'aigua provocava que l'aire sortís, el mecanisme produïa un fort xiulet que despertava aquell que dormia.

El far. Sí, aquesta senyalització llumínica indispensable per a guiar els vaixells de nit és una altra invenció dels grecs clàssics que va néixer sobre el segle III aC quan Alexandre el Gran el va construir a Alexandria. Si bé ara els fars funcionen elèctricament i ténen un codi distintiu, els fars grecs éren molt més simples, però complien amb la seva funció: el sistema utilitzava el foc per que el far fos visible de nit i aprofitava el fum que en quedava un cop apagat per a senyalitzat els ports durant el dia.

La dutxa és també de creació grega. Si bé els romans cuidaven la seva higiene a les termes, els grecs ja havíem creat el predecessor de la nostra dutxa actual! I perquè renunciaríen els romans a una dutxa calenta? Doncs en primer lloc perquè no era calenta sinó freda. Va ser creada per refrescar els atletes després de l'entrenament i funcionava mitjançant un sistema de canonades i claus per obrir i tancar el pas de l'aigua.

Els robots, un concepte que sovint associem a una època moderna o futura van néixer de la mà d'un matemàtic grec, Arquites de Tàrent, que va fabricar un robot de fusta en forma de colom. El colom de fusta era capaç de volar sol una distància de 200 o 300 metres i va ser creat utilitzant un sistema de vapor comprimit.

Així doncs ara ja saps que aquestes invencions que poden semblar modernes (o més modernes que el segle III aC) existeixen gràcies als grecs!

Sabies que...?

ELS ANIVERSARIS

Celebrar el nostre aniversari és una cosa extremament normal en la nostra societat. La majoria de la gent espera amb ànsies aquell dia de l'any en què ets el centre del món i tothom et felicita. Comptes enrere, regals, pastissos, festes... però sabies que els romans ja celebraven el seu aniversari?

A la societat grega ja se celebrava una festa similar: segons el dia en que naixies se't associava un déu, i cada mes en celebraves l'aniversari. Està relatada l'existència d'un pastís que es preparava per l'aniversari d'Artemisa (Diana). Aquesta celebració però, només era destinada a els homes caps de família, mai a les dones ni nens, durant el període grec.

A l'època romana, i amb la introducció del calendari romà (els grecs no tenien calendes ;) ) la celebració dels aniversaris va evolucionar una festa més similar a l'actual. Van perdre part de la connotació religiosa que teníen i es van començar a celebrar als dies natalis (dies de naixement) de les persones enlloc dels Déus assignats.

Tot i adquirir un to menys religiós, una cerimònia de celebració d'aniversari mantenia cert caràcter religiós com ara una purificació i un sacrifici. També hi havia una part més social: el  banquet, on la persona que celebrava menjava amb els convidats.

I és que els romans teníen convidats, perquè s'ha trobat el més similar a una invitació de la època: una tauleta de fusta escrita prop de l'any 100 aC on una romana de classe alta, Claudia Severa, li escrivia a la seva amiga Sulpicia Lepidina per convidar-la a la seva celebració d'aniversari que tindria lloc el dia 11 de setembre.

I és que sí, les dones també celebraven el seu aniversari durant l'època romana. Almenys les dones de classe alta, tot i que és possible que les dones, i en general les persones, de classe baixa també ho féssin: en primer lloc perquè és difícil que una tradició de certa rellevàcia a la classe alta tingui cap influència a la classe baixa. En segon lloc perquè Sext Aureli Properci (un autor romà) parla de Cíntia de Tibur celebrant el seu aniversari i durant els poemes referits a ella l'autor deixa anar l'impressió de que els separa la classe social, tenint ella un statu quo més baix que el d'ell. Així doncs, no només les dones, sinó que també les persones de classes socials no altes podríen haver celebrat el seu aniversari durant l'època romana.

Ara ja saps que els aniversaris romans, que trobem presents en nombroses ocasions en la literatura llatina gràcies a autors com Plaute, són un dels orígens de les celebracions anuals que celebrem avui en dia!

Fonts:

Forbes 

(www.forbes.com/sites/drsarahbond/2016/10/01/the-history-of-the-birthday-and-the-roman-calendar/#6a1e58387bdc)

Blog Imperium romanorum 

(http://imperiumromanorum.blogspot.com/2010/11/el-origen-de-la-fiesta-de-cumpleanos.html)

Reddit (https://www.reddit.com/r/AskHistorians/comments/4c8pac/have_people_always_celebrated_birthdays_like_we/)

Sabies que...?

 ELS INSULTS A L'ANTIGA ROMA. 

Com la majoria de llengües, el Llati conté paraules despectives i de vegades se'ns oblida que per molt refinada que sigui una societat, sempre hi ha classes més baixes amb el seu argot propi.

Els oradors romans recorrien a insults elaborats i molt despectius per atacar i desacreditar als seus adversaris. La història ha convertit al Llatí en l'idioma més eficaç a l'hora d'ofendre a algú. En el seu extens vocabulari tenia cabuda cada conducta maldestre, inadequada o directament criminal. 

El perquè de l'interès pels insults ve pels romans, els quals donaven un valor incondicional a aquests vocables que van passar a convertir-se, d'aquesta manera, en una part essencial de la parla quotidiana. Hem d'entendre, però, que les traduccions d'aquests qualificatius, majoritàriament, no signifiquen una gran fensa per a nosaltres, però en temps de romans si eren realment forts i, en el fons, si saps que signifiquen, potser siguin suficient per "desfogar-se" davant el teu interlocutor encara que no es tingui clar el seu significat.

He aquí un llistat dels insults més quotidiants a l'antiga Roma:

- Stulte (estúpid)

Considerat l'insult més freqüent de el llatí. Per engrandir el seu significat, de vegades s'usava stultissime, és a dir, molt estúpid; o stultissimi, per insultar un grup d'estúpids. 

- Ructator (eructador)

Molts dels insults romans anaven relacionats amb la higiene corporal i els modals, donada la importància que tenia en la seva cultura. En el cas dels romans, es tractava d'algú realment groller. 

- Fatue (ximple)

Per a un romà, no és el mateix un ximple que un idiota. Un ximple era un insult propi per a la persona que no solia assabentar-se amb claredat del que es comentava. Si a això li afegim altres dificultats o deficiències se li referia com caudex (idiota), però només quan es feia referència al seu desconcert.

- Malus nequamque (dolent per a tot)

Un significat literal seria "dolent per a tot" encara que per a nosaltres, ha passat a la història com "bo per a res".

- Bucco (bocamoll)

Per als inoportuns, fora de lloc o que traïa un secret, s'emprava aquest terme. Això era considerat un insult sever, que podia anar acompanyat porcaenum (brut), stercoreus (estercóreo) o spurce (mugroso).

- Perfide (Traïdor) 

Per als romans la fides (lleialtat) és un concepte ampli que es basa en la credibilitat guanyada mitjançant el compliment dels compromisos. 

I sobre verbs, els més famosos són pedico, sodomitzar, i irrumo, córrer per una fel·lació. Sense comptar termes com la pròpia fel·lació.

Els romans a més d'utilitzar paraules per insultar, utilitzaven gestos burlescos, molts dels quals es segueixen utilitzant avui en dia. 

-La Cigonya: aquest gest s'emprava quan l'interlocutor estava parlant de mes i imitava l'acció d'obrir i tancar el pic de l'ocell en qüestió.

- L'ase: els romans associaven l'asne amb l'estupidesa i l'ignorancia, així doncs imitant-lo se'n burlaven dels seus oponents. 

- Treure la llengua: Els romans van treure aquest gest dels Gals, que en combat es brlaven d'ells treient la llengua. 

- Aixecar el dit del mig: Amb quest gest s'imitava al membre viril i significava "sodomita passiu", persona que practica el coit anal, especialment entre homes. 

En conclusió, els romans eren uns verdaders mestres dels insults.  

Sabies que...?

EL SENTIT DE L´HUMOR

En l'antiga Roma les burles i acudits formaven part del dia a dia dels ciutadans, i no perdonaven a ningú. Veiem-ne uns quants exemples.

Plaute, el més famós autor de comèdies de Roma, tenia una gran vis comica. En les seves obres augmentava els defectes de cada personatge per a provocar el riure, i per a això no dubtava a recórrer al llenguatge popular, els insults i els mots malsonants. Les seves comèdies són una font importantíssima per a esbrinar com era el sermo vulgaris o el registre col.loquial de la llengua llatina.

Rastres de l'humor popular també poden veure's potser en alguns epigrames satírics de Marcial, poeta hispà del segle I aC, que es burlaven dels defectes físics i el caràcter dels seus contemporanis. En ells prevalia la brevetat i l'agudesa de la part final, on residia la gràcia. L'humor càustic és evident en aquests exemples: "Quint te com a mestressa a Tais". "A que Tais?". "A Tais, la bòrnia". "A Tais li falta un ull sol, a ell els dos".

Els acudits recollits en el Philogelos (recull romà d´acudits grecs) mostren que, en l'Antiguitat clàssica, les bromes arribaven a totes les professions i condicions. Molts d´aquests acudits encara provoquen la rialla, tot i el pas del  temps. Aquí en teniu uns exemples:

Un que tornava d'un viatge va preguntar a un fals endeví per la seva família. Aquest va dir: "Tots estan bé, inclòs el teu pare". En dir-li: "El meu pare fa ja deu anys que ha mort", va respondre: "No coneixes al teu veritable pare".

Els abderitees, o habitans de la ciutat grega d´Abdera, eren l´equivalent als nostres "leperos":

Un abderita, veient a un eunuc conversar amb una dona, li va preguntar si era la seva esposa. Quan l'eunuc li va dir que ell no podia tenir esposa, va respondre: "Llavors és la teva filla".

Els intel.lectuals (estudiants de filosofia, però amb poc sentit comú) també eren l´objectiu de moltes bromes:

Un, en trobar-se amb un intel.lectual, va dir: "L'esclau que em vas vendre ha mort". "Per tots els déus! –va respondre–. Quan estava amb mi mai va fer tal cosa".

Riure´s de les deformitats dels altres no es considerava de mal gust, ans el contrari. En època dels emperadors, la cort comptava amb bufons i nans per a diversió del cèsar. August i el seu cercle gaudien de les bromes d'un bufó anomenat Gaba. Tiberi, per part seva, tenia un nan entre els seus bufons. I Domicià assistia als espectacles de gladiadors amb un jovenet que tenia un cap petit i monstruós. 

Els romans donaven un toc humorístic fins i tot als propis noms de persona, en particular al tercer component del nom, l'anomenat cognomen o sobrenom. Per exemple, el nom complet del famós poeta Ovidi era Publius Ovidius Nasonis, "nassut" o "nassut". A Marc Tul.li Ciceró solem anomenar-lo precisament pel seu sobrenom familiar Cicero, "cigró", perquè un avantpassat seu va tenir una berruga en el nas. Altres sobrenoms particularment humorístics que encara poden fer-nos riure eren Brutus, "ximple"; Burrus, "pèl-roig"; Capito, "capgrós", o Strabus, "guerxo".

L'humor estava present en les converses del carrer i de la taverna, que no podem escoltar però de les quals queden rastres en els graffitis de les parets de Pompeia, plens de bromes, insults i caricatures de persones reals. Per exemple, els hostes descontents d'una pensió hi van escriure: "Ens hem pixat en el llit. Ho confesso. Si preguntes per què: no hi havia orinal".

(Font: National Geographic)

caricatura de Pompeia

EL PART

A l'Antiga Roma el treball de portar nens al món el portaven a terme les llevadores. Els metges excepcionalment acudien als naixements, però només quan la vida del nadó o de la mare corrien perill i sempre que les llevadores els cridessin.

Va ser Sorano d'Éfes, metge del segle II dC que va exercir a Alexandria i Roma qui va escriure el primer tractat de ginecologia ( Llibre de les malalties de les dones - Gynaikeia) en quatre toms i que va ser traduït al llatí per Musci al segle VI dC. A la tercera part del seu llibre, Sorano parla sobre el part i com ha de ser atesa la mare i el nadó durant el part.

Ens explica en el seu tractat que el principal instrument de les llevadores era la cadira de parir, amb respatller, braços i un seient amb un entrant en forma de mitja lluna, per on passava el nen. Entre el seient i el terra hi havia taulers als dos costats, però no davant ni al darrere, perquè la llevadora es pogués gestionar. La partera s'asseia a la cadira que havia portat la llevadora al començament de la fase de "expulsió", la dilatació es feia en un llit. Si la família era molt pobra s'utilitzava un "seient humà" fet per una persona forta, en la falda s'acomoda a la partera.

La llevadora (en llatí commater) era assistida en la seva tasca per tres persones, dos als costats i una per darrere de la cadira. A més també existien ginecòlogues (Feminae medicae) però aquestes només es dedicaven a la medicina de malalties pròpies de les dones.

Les cesàries només es realitzaven un cop la mare havia mort. Era una operació perillosa i l'embarassada corria perill de mort si es realitzava en vida per les infeccions i per probable mort per dessagnar. Una llegenda urbana diu que la paraula "cesarea" vindria de Juli Cèsar, però sabem que la seva mare Aurelia va viure molts anys després del naixement del seu fill, així que aquesta no va ser la forma en què va arribar al món el famós personatge. Plini el Vell creu que el cognomen Caesar vindria d'un avantpassat que si naixeria d'aquesta manera. La Lex Caesarea deia que una dona que morís durant l'embaràs tardà havia de ser sotmesa a aquesta intervenció amb la finalitat de salvar la vida del fetus. En realitat la primera cesària de la qual tenim constància de supervivència va ser d'una dona a Alemanya l'any 1500.

La menstruació a l'Antiga Roma

Com ja sabeu, la menstruació és el procés fisiològic pel qual les dones i les femelles de certes espècies animals expulsen, periòdicament, per la vagina un òvul madur no fecundat amb sang i altres matèries procedents de l'úter.

La menstruació té lloc des de la pubertat fins a la menopausa i es produeix tots els mesos durant 7 dies aproximadament, sempre que l'òvul no hagi estat fecundat, és a dir, sempre i quan la femella o la dona no estigui embarassada.

 A l’Antiga Roma, existia la creença de que les dones que patien la menstruació tenien el poder de destrossar les collites, de controlar el clima, de transformar vi en vinagre, de tornar bojos als gossos i de poder curar berrugues, mals de cap, epilèpsies, lepra, ...

A més, es creia que eren capaç d’allunyar als dimonis, i és per aquest motiu que algunes dones van ser sacrificades com a ofrenes.

Això és degut a les divulgacions de les paraules de Plini El Vell (23-79 dC) en la seva obra Naturalis historia. Per a ell, no hi havia res més poderós, per a bé o per a malament, que la sang menstrual d'algunes dones ja que eren capaces de causar tot allò.

En aquesta època, les dones feien servir cotó, llana, algunes teles i en general, les pells d’animals per absorbir la sang i mantenir l’higiene durant la menstruació.

Per als romans, la menstruació era una enfermetat de les dones verges ja que els seus úters no es feien servir bé i que això era el que els hi passava com a conseqüència, partint de la base de que la primera funció de la dona era reproductora. Per aquest motiu, les dones verges s’apressaven en casar-se i en tenir fills.

El xifos

El xifos, en grec ξίφος, era l'espasa que usaven els hoplites grecs com a arma secundària, un cop se'ls hi trencava la llança al camp de batalla. Era una espasa curta de doble fil, força resistent. Si bé la grega media uns 50-60cm, es diu que els espartans n'utilitzaven unes de 30cm.

Degut a la forma de la fulla, el disseny del xifos permet tallar i clavar. La fulla és discreta, però suficientment eficaç per a parar els cops d'una espasa igual. El bronze i el  ferro eren el més apropiat per a la forma de l'arma gràcies a la suavitat d'aquests en comparació amb l'acer. Tot i això, se'n van fer més de bronze ja que era més fàcil (el ferro s'ha de forjar i queda massa tou per a fer una bona espasa).

En aquest vídeo de la pel·licula Troia es pot veure clarament com Héctor i Aquil·les usen una xifos.

I aquest altre és un episodi de "Forged in fire", un concurs de forja on, a partir del minut 28:00 aprox. els fan construir un xifos. El guanyador s'endurà 10.000$. 

https://www.dailymotion.com/video/x5ss12e

Les supersticions romanes referents a les taules

Els romans eren una civilització molt supersticiosa. Tot i ja saber-ho hi ha supersticions que no deixen de sorprendre, com per exemple les que tenien a veure amb les taules. I és que per als romans si un aliment queia a terra, estava completament prohibit recollir-lo i tornar-lo a posar a la taula, un cop caigut l'aliment formava part del món subterrani dels difunts. Per tant s'havia de deixar allà i després, quan fos recollit pels esclaus, havia de ser cremat com a ofrena pels Lars.

A part d'aquesta tenien moltes altres supersticions relacionades amb les taules, per exemple si durant l'àpat es mencionava un incendi s'havia de tirar aigua sota la taula per evitar-lo.

Fer-li un petó a la taula servia per evitar les ombres dels morts i a les bruixes. I quedava totalment prohibit entrar al triclini amb el peu esquerre. No s'havien d'apagar les espelmes després dels àpats, sinó deixar que es consumissin. La taula tampoc podia quedar completament buida, ja que era sagrada i simbolitzava la terra i els seus productes.

I encara més creences com una que prohibia utilitzar qualsevol objecte metàl·lic sobre la taula i obligava a utilitzar coberts de fusta. O la d'atribuir mala sort a servir el mateix plat després d'haver esternudat a no ser que es mengés alguna cosa immediatament després.

I per acabar parlarem de la sal, un dels aliments que més protagonisme ha tingut en les creences populars. La sal es considerava divina i s'utilitzava a les Ofrenes als Lars. El seu valor a l'antiguitat deriva del seu poder contra la corrupció dels aliments i de conservar-los aptes per menjar. El saler (salinum) es posava al foc de la llar i simbolitzava la prosperitat familiar.

La infidelitat en l'antiga Roma

Des dels inicis de la humanitat hi ha hagut relacions i també infidelitats, però amb el pas del temps ha anat variant com es jutjaven aquestes i si feien falta càstigs per haver comès infidelitat.

Les penes aplicades en cas d'infidelitat en l'antiga Roma variaven enormement segons el sexe i la condició social de l'infractor.

Es podien distingir dues modalitats d'infidelitat: adulteri i stuprum:

- Adulteri: Infidelitat comesa dins del matrimoni.

- Stuprum: Comportament immoral de dones no casades.

La llibertat sexual del marit era total, podent mantenir relacions obertament fora del matrimoni, ja anés amb les seves esclaves, concubines, prostitutes, fins i tot, esclaus. Així que, només es considerava adúlter a aquell home que mantenia relacions sexuals amb una dona casada; a aquests com a càstig se'ls confiscava la meitat del seu patrimoni.

En el cas que una dona casada cometés adulteri era considerat un dels pitjors crims que una dona podia cometre, ja que era un atemptat contra la idea de la pudicitia, que no només afecta al seu honor sinó al de tota la seva família. A més, en cas d'haver-hi fills o embarassos pel mig, l'assumpte es complicava en gran manera, ja que la infidelitat sembrava d'incertesa la legitimitat d'aquests fills, produint-se la tan temuda 'commixtio sanguinis', és a dir, la mescla de sang amb un individu aliè a la família, fet considerat un insult a la tradició familiar. Es contemplava fins i tot la mort de la dona com a càstig per adulteri, especialment en casos on la dona era enxampada in fragranti. Però no totes les dames eren castigades, calia tenir un alt estatus social per a rebre càstig. En qualsevol cas, davant aquest tipus de faltes greus se solia convocar un "tribunal domèstic" per a jutjar la causa dins de l'àmbit familiar permetent escoltar altres opinions i evitant possibles sentències en calent.

A la Roma republicana l'adulteri era considerat un delicte privat, un delicta, un conflicte entre dos particulars que es resolia dins de l'àmbit familiar, per la qual cosa no es requeria la intervenció de l'Estat, ja que el pare o el marit de l'esposa serien els que imposessin el càstig a l'adúltera.

En el període imperial és quan el delicte de la infidelitat era jutjat per l'Estat. En aquest període es van crear diferents lleis que buscaven regular el crim d'adulteri, que buscaven era fomentar la natalitat de les classes patrícies, ja que les dones adúlteres normalment recorrien a diferents remeis abortius per a no quedar-se embarassades.

Les Prositutes i els prostibuls a l'Antiga Roma

La prostitució és considerat l'ofici més antic de tots, però sabíeu que a l'Antiga Roma ja hi havia aquest ofici ? La resposta es Sí. Abans de parlar de les diferents dones de companyia que hi havia sapigueu que la paraula prostitució prové del mot llatí Prostituere que literalment és "Exhibir a la venda"
Aquestes dones de companyia sovint eren persones de classes baixes que realitzaven aquest ofici per a donar menjar a la seva família fins i tot obligades sovint pels familiars, també hi havia de les riques "Delicatae", reclamades per les famílies benestants , és a dir senadors, generals de l'exercit....
De prostitutes s'ha trobat que hi havia de molts tipus totalment diferents com he dit abans les "Delicatae" que eren les de Luxe que només estaven amb aquelles persones que tenien molts diners, després hi havia les "Capae" les que treballaven a tavernes cobrant molt poc que després parlaré de les tarifes, les "Bustuariae", aquestes treballaven als cementiris una pràctica bastant peculiar però que existia a Roma, les "Foraria" que es situaven als camins per accedir a Roma ,l'equivalent d'avui dia serien les que estan assegudes a la cadira amb un para-sol a l'entrada de ciutats com Tordera, doncs a Roma eren aquestes "Foraria" que buscaven els estrangers que anessin a Roma, les" Meretrix" que eren les que es casaven amb algun home no per amor sinó per qüestions econòmiques, a més tenim com no les Noctilucae que com podem intuir només treballen de nit.

I un grup de dones de companyia que m'ha cridat l'atenció han sigut les Ambulatarae, aquestes treballaven al circ o a l'amfiteatre.

Cal dir que també s'exibia la prostitució per part d'homes aquests se situaven als lavabos de les noies per atraure la seva presència i que aquestes dones reclamaven els seus serveis, es diu que hi va haver dones que pagaven una quantitat de diners molt elevada per passar una nit amb gladiadors que eren considerats ídols en aquella època o persones que estaven en una gran forma física, és a dir els esportistes.

La vestimenta de les dones de companyia era molt elegant, duien a l'igual que els homes una toga,però les de luxe no portaven aquesta toga sinó que portaven vestits més cridaners com vestits de seda i també transparents.

Els llocs on treballaven eren sovint lupanarium (que significa literalment «cova de llops»), ja que aquestes eren anomenades "lupa" eren lloc sovint molt "cutres "llocs extremadament bruts, amb fortes olors,els llits estaven fets de pedres ,l'habitaió era molt petita i veiem que hi ha pintures erotiques a la fotografia que és troba més avall. El preu perquè es pagava a les prostitutes que hi havia en aquest bordels era realment barat el que és el mateix que pagar per una copa o avui dia el preu d'una barra de pa.

Aquestes dones de companyia per a poder realitzar la prostitució s'havien d'inscriure, allà donaven les seves dades i el sobrenom.