L'Acròpolis d'Atenes

 L'Acròpolis d'Atenes, coneguda com “la roca sagrada”, és la joia de la Grècia clàssica i símbol de l'Edat d'or de l'antiga ciutat d'Atenes. L’Acròpolis tenia una doble funció: defensiva i com a seu dels principals llocs de culte. Va ser construïda entre el 447 i el 432 a.C  per Pèricles, un polític local amb la forta convicció de donar a Atenes la importància que es mereixia.

Al principi, els ciutadans no estaven gaire convençuts del projecte de Pericles, però com ell carregaria amb totes les despeses econòmiques, al final hi van accedir. 

La paraula Acròpolis significa, en grec, “ciutat alta”, ja que la seva ubicació en un lloc elevat no era casual. El motiu era que així els ciutadans podien estar més a prop dels déus quan resessin o fessin ofrenes.

Tot i que Pericles va ser qui va organitzar el projecte de l’acròpolis, la seva construcció no podia haver-se realitzat sense la participació d’escultors i arquitectes com Fidias, autor de l’escultura de la deessa Atenea Parthenós. La construcció de l’acròpolis es va iniciar sobre les ruïnes que van deixar els perses a les guerres mèdiques l’any 480 a.C, quan aquests van saquejar i destruir els edificis existents fins aquell moment a l’acròpolis. 

Al principi, a l’acròpolis s'hi van instal·lar els reis i els personatges notables de la ciutat. Però amb el temps, va esdevenir un santuari només reservat als déus.

Alguns dels edificis més importants que podem trobar a  l’acròpolis són:

-Els Propileus: És la porta d’entrada de l’Acròpolis. Presenta una façana dórica de sis columnes. L'edifici central també té unes columnes jòniques a banda i banda del passadís central. Es tracta, doncs, del primer edifici que coneixem amb columnates dòriques i jòniques visibles al mateix temps. 

-El Partenón: És un temple consagrat a la deessa Atenea, a qui el poble d'Atenes considera la seva protectora. Va ser construït al segle v aC i és el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli. El Partenó és un símbol de la democràcia Atenesa i durant un temps va ser el tresor de la Lliga de Delos. El Partenó es va convertir en una església cristiana i posteriorment en una mesquita. 

-L’Erecteion: També és un temple dedicat a Atenea, el seu nom és deu a Erecteu, descendent d'Atenea i rei d'Atenes. L’Erecteion es va aixecar per honrar els déus centrals de la religió grega. Allà es realitzaven ofrenes amb animals a aquests déus. El temple es caracteritza per les estàtues de les cariàtides que es troben a l’atri, unes sacerdotesses provients de l’illa de Caria.

-El temple d’Atenea Niké: És un temple jònic consagrat a la deessa Atenea i es situa al costat dels Propileus. El temple commemora la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla de Salamina (448 aC) i el tractat de pau que va signar Càl·lias amb els perses l'any següent. El temple va ser en el seu origen un lloc de culte, a l’exterior es feien celebracions, ja que a l’interior es trobava l’estàtua de la deessa Atena. L'estàtua d’Atena que hi havia a dins del temple no tenia ales, a diferència de com era representada en altres temples, perquè no pogués volar i abandonar la ciutat.

-El teatre de Dionís: va ser el teatre més gran de l'antiga Grècia, situat al peu de l'Acròpoli d'Atenes, vora del edifici sagrat Tèmenos de Dionís. Dedicat, com el seu nom indica, al déu del vi i del teatre, fou construït durant el segle IV aC.

ANA FERNÁNDEZ

5E

Les característiques de l'art arcaic

 L’art arcaic va durar des de del segle VII aC al segle V aC, aquest va ser l’estil que predominava a l'antiga Grècia.

L’art arcaic pretenia arribar a l’ideal de bellesa mitjançant l'harmonia de les formes, aquest ideal de bellesa l'aniran perfeccionant.

Arquitectura:

En la èpoa arcaica es repren l’arquitectura monumental que s’havia deixat enrere a l’època fosca. Aquesta se centra en els temples i en l'acròpolis. Els temples cada cop eren més importants i es van començar a fer de pedra en canvi de fusta.

Es comencen a definir els diferents estils:

Estil dòric: aquest és robust, molt simple sense bassaments i ens recorda al seu origen vegetal (ja que abans les columnes eren de fusta).

Estil jònic: aquest és més esbelt i estilitzat, el capitel de les seves columnes poden haver evolucionat de la columna hethitica egípcia. 

Pintura:

No s'han trobat casi exemples de pintures de l’època ja que els artistes acostumaven a pintar sobre taules de fusta i s’han deteriorat amb el pas del temps.

Però ens podem fer a la idea de com eren gràcies a les pintures que es van fer sobre ceràmica.

Ceràmica:

Al segle VII aC va apareixer l’estil corint que constava de figures negres sobre argila (la de corintia era groga i la de atenesa era més vermellosa). A la ceràmica crontia podem observar figures d’animals mentre que a la atenesa veiem més com s'inspiren en mites.

Al final del període arcaic veurem l’estil antònim de l’incial, on les figures seran vermelles sobre un fons negre. En aquí el que es pintava era la part negre deixant les figures amb el color natural de l’argila creant una il·lusió més realista.

Lucía Moreno 5E

 

Sabies que...?

La Via Làctia

Via Làctia vista  com un camí de llet.

Els coneixements astronòmics a Roma es limitaven a algunes teories geocèntriques i a l'existència dels planetes visibles: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, amb especial menció al nostre satèl·lit natural, la Lluna, conegut des de sempre i considerat un Déu. I encara que la ciència es considerava tan poc útil com la pintura i la poesia, els romans sabien observar amb una imaginació sense límits, com és el cas de la Via Làctia.

Via Làctia, de lac, lactis, vol dir literalment “el camí de la llet” i constitueix la galàxia on es troben el nostre planeta i el nostre sistema solar.

Es diu així per l’aparença que té la galàxia, formada per milions d’estrelles, que envolta el firmament (descrit ja per Demòcritus en el V aC.) i sembla un raig de llet a la nit.

La mitologia clàssica ho narra amb una història preciosa (hem de tenir en compte que, tot i que l’origen és grec, els romans ho van absorbir com seu). La història diu així: D’entre els mortals, només qui hagués sigut lactant de Juno, podia ser acceptat entre els déus immortals. Júpiter (que era un faldiller i un adúlter) havia tingut un fill amb Alcmena (nom original), que es deia Hèrcules, i va encarregar a Mercuri que el posessin al pit de Juno mentre dormia, però clar, Hèrcules era tan groller fins i tot de petit, i mamava amb tanta força, que Juno es va despertar i enfadada el va apartar del seu pit, llençant-lo lluny i fent que quedés un raig de llet flotant pel cel, que és la Via Làctia.

Pintura "El naixement de la Via Làctia"

Aquest moment el va pintar Rubens al seu famós El naixement de la Via Làctia (1636), actualment al Museu de El Prado de Madrid.

 I és que, com diríem en castellà, “el latín es la leche”!

L'art grec

L'art grec és un referent per a la civilització occidental, el qual ha perdurat fins a dia d'avui. Les obres artístiques gregues són considerades clàssiques, i tant el seu estil escultòric com arquitectònic han sigut recreats nombroses vegades al llarg de la història.

Íctinos (en grec Ἰκτῖνος), va ser un gran arquitecte grec contemporani de Pèricles, del segle V aC. Va construir dos dels temples grecs més importants: el temple d’Atena (a l’Acròpoli d’Atenes), més conegut com el “Partenó”, i el temple d’Apol·lo (a l’Arcàdia). 

El temple d’Atena (construït sota l’administració de Pèricles), va acabar-se l’any 438 aC, i el temple d’Apol·lo, l’any 431 aC.

A més, va construir una capella a Eleusis, de grans dimensions i amb un gran aforament, on es celebraven els misteris.

Fídias (en grec Φειδίας), va ser un escultor grec considerat universalment com el millor escultor clàssic i, probablement, de tots els temps. 

Va dissenyar enormes estàtues com la de la deessa Atena al Partenó atenès que va dissenyar Íctinos i també la colossal estàtua de Zeus a Olimpia el segle V aC.

Miró (en grec Μύρων), va ser un altre dels escultors grecs més importants. Tenia un gran talent expressiu fer fer tota mena de formes, tant humanes com animals. Tot i el seu gran reconeixement, no era un escultor detallista en les seves obres, més aviat mirava per l’efecte que produïa l’escultura en general. Una altra característica de Miró, és que la majoria de les seves obres eren fetes de bronze. La seva obra més reconeguda va estar el Discobolus, del que se n’han fet nombroses còpies.

Les 9 Muses i l´art a Grècia

El concepte d´art a l´antiga Grècia era molt més ampli que avui dia. Per aquests, art era qualsevol creació humana producte d´una habilitat i uns coneixements concrets. Per tant, dins d´aquest concepte encabien el que avui dia anomenem Belles Arts però també l´artesania. Els grecs valoraven els artesans, pels coneixements tècnics que tenien, però alhora els menyspreaven, perquè el seu treball era físic i remunerat. Distingien entre les arts liberals (no requerien treball físic) i les arts servils (implicaven un esforç físic). Per posar un exemple, els grecs consideraven la poesia fruit de la inspiració i no pas de l´habilitat. Un escultor era un artesà; en canvi, un poeta era un endeví, un ésser gairebé diví. La poesia educa els homes; l´art produeix objectes bells. 

La funció de les Muses era expressar mitològicament les idees d´aquella època. Eren nou: Talia, la protectora de la comèdia; Melpòmene, de la tragèdia; Erato, de la poesia elegíaca; Polimnía, de la poesia lírica; Cal.líope, de la poesia èpica; Euterpe, de la música; Terpsícore, de la dansa; Clío, de la història; i Uranía, de l´astronomia. Crida l´atenció, doncs, que les arts plàstiques, com la pintura o l´escultura, no disposen d´una Musa corresponent i, en canvi, unien la poesia amb les ciències ja que aquestes també feien servir la paraula com a mitjà d´expressió. Possiblement consideraven que aquestes arts i les ciències necessitaven de la inspiració divina de les Muses; en canvi, la pintura i l´escultura, només requerien dels coneixements tècnics de l´artista.

Els romans van recollir aquesta classificació de les arts i la van codificar. Per aquests, les arts liberals eren pròpies dels homes lliures (liberi), que són aquells que disposen de temps lliure (otium) i no necessiten d´una feina remunerada. Són les que tenen a veure amb les habilitats intel.lectuals de tipus científic i lingüístic. En canvi, les arts servils feien referència a les habilitats professionals o oficis manuals, i resulten remunerades.  

Aquesta classificació va perdurar durant l´Edat Mitjana de la següent manera:

TRIVIUM: Aplega les matèries de coneixement relacionades amb la paraula. Aquestes són Gramàtica, Dialèctica i Retòrica.

QUADRIVIUM: És la part cientìfica del coneixement. Les disciplines són Aritmètica, Geometria, Astronomia i Música.

La Filosofia seria el domini del coneixement de tots aquests àmbits.

Els marbres del Partenó

   Construït entre 442 i 432 aC, el Partenó és, de ben segur, l´edifici més emblemàtic de la ciutat d´Atenes. Estava dedicat a la patrona d´Atenes, la deessa Atena, i albergava una gegantina escultura de la filla de Zeus feta d´or i d´ivori. El temple, que presidia l´acròpolis, no era només la casa de la deessa: era el símbol del poder d´Atenes i del moment d´esplendor que vivia la ciutat, que tot just acabava de véncer els perses a les Guerres Mèdiques.

   La història d´aquest monument és ben curiosa: de temple pagà a esglèsia cristiana i mesquita musulmana, ha patit incendis, saquejos i fins i tot una explosió que el va deixar convertit en una veritable ruina. Però el pitjor de tots, segons diuen alguns, va ser l´espoli que va dur a terme Lord Elgin, ambaixador del govern britànic durant l´ocupació otomana. Una bona part dels relleus i de les estàtues que el decoraven van anar a parar al Museu Britànic, on encara avui dia hi són exposades. 

    Moltes i diverses han estat les formes en què el govern grec ha reclamat que els marbres siguin retornats al lloc que els pertoca, però fins ara els esforços han estat inútils. Per als grecs, com deia Melina Mercouri, els marbres són "el nostre orgull, els nostres sacrificis, el nostre símbol d´excel.lència més noble". Però, està prou justificada aquesta petició? Realment, els marbres, han de tornar a Atenes? Aquí us deixo un article d´una jove professora de cultura clàssica, on hi reflecteix la seva opinió argumentada sobre aquesta qüestió:

http://www.thecult.es/arte/deben-regresar-a-atenas-los-marmoles-del-partenon.html

I vosaltres, què en penseu?

Art arcaic grec

L'estil arcaic o el període arcaic és l'estil predominant a l'art de l'antiga Grècia, des del segle VII aC fins a la meitat del segle V aC, quan va ser substituït per un altre estil, l'estil sever o clàssic.

Cleobis i Bitó

L'arc arcaic està inspirat en l'egipci però amb particularitats pròpies. Un exemple molt clar seria en les figures dels nois, ja que podem observar que estan basades i inspirades en les efígies egípcies. La persona dempeus, amb els braços al llarg del cos i amb els punys tancats, somrient i amb un dels dos peus avançat. 
També són semblants els relleus i les escultures d'animals ja que la manera de disposar-les es molt semblant. No només ho sabem per aquestes característiques sinó que també les proporcions i la mida major al natural ens fan veure que l'estil arcaic prové de l'egipci.

L'estil arcaic utilitza colors molt vius, tot i que avui en dia moltes de les escultures conservades no els hi queda casi cap rastre de color. Les escultures són normalment de fusta o de marbre i representen figures humanes hieràtiques, amb un peu avançat i amb el famós somriure arcaic. Les representacions són idealitzades i naturalistes i en les escultures hi podem trobar tan humans, com animals o fins i tot figures vegetals.  

Moscòfor

També podem trobar escultures d'aristòcrates i de déus. 
Totes les figures solien anar vestides menys els kuros. Les escultures anaven vestides amb túniques, i també portaven elaborats pentinats i joies. En canvi, en el cas del déus dels temples, les joies i vestimentes que portaven eren de veritat, i a més se'ls hi anava canviant de tant en tant.

 

De l'escultura d'aquesta època en podem destacar dos tipus:

• Les kores: Són escultures de petita mida que representen noies adolescents. Portaven fines túniques i pentinats rebuscats. Amb el temps la tècnica va ser cada cop més acurada i refinada. Van pintades amb colors vius i la roba està decorada amb motius geomètrics de colors.

  

  Dama d'Auxerre

• Els kuros: Aquestes escultures es trobaven en santuaris i necròpolis. Normalment envoltats d'animals, monstres completament animals (dragons i quimeres) o monstres mig bèstia i mig humà. La majoria de vegades femenins, com esfinxs i sirenes.

El mite d'Atalanta

Atalanta era la filla d'un rei anomenat Iasos, pero aquest volia tenir hereus masculins, i no desitjava tenir una nena, així que quan Atalanta va neixer l'abandonà al mig d'un bosc situat al mont Parteni, on va ser criada per una óssa fins que uns caçadors la trobaren i s'encarregaren d'educar-la.
Ella també va participar en els jocs fúnebres organitzats en nom de Pèlias on va obtenir el premi de la cursa després de vèncer Peleu, pare d'Aquil·les, heroi del cicle troià.
Al sentir sobre les seves proeses, els seus pares van decidir acceptar-la de nou, però la volien obligar a casar-se. Per fidelitat a Àrtemis, la seva patrona, ella volia mantenir-se verge, però, assetjada pels pretendents, va decidir que es casaria amb aquell que la pogués vèncer en una cursa, i qui no ho aconseguís seria executat.
Atalanta era molt àgil i corria molt ràpida. Es diu que començava la cursa donant un lleuger avantatge al contrincant. Vencia sempre, fins que un dels pretendents, Hipòmenes, implorà l'ajuda d'Afrodita. La deessa li donà tres pomes d'or procedents del Jardí de les Hespèrides, i així quan la noia se li avançava, només n'havia de llançar una fora de pista i, mentre ella s'entretenia a collir-la, ell podia agafar avantatge. Ho va fer tres vegades, i així va arribar el primer a la meta. Van ser una parella feliç, que passava els seus dies caçant en el bosc. Atalanta va donar a llum un fill, Partenopeu, que va participar en la primera expedició dels set Cabdills contra Tebes. Pero un dia van cometre la imprudencia de mantenir relacions en un recinte sagrat que pertenyia a Cibele. la qual, per castigar aquella profanació, els transformà en lleons.

 A més de transformar-los en lleons, els va condemnar a estirar el seu carro com figura a la famosa estàtua d'aquesta deessa a Madrid.

El mite de Níobe

Níobe era la muller del Rei de Tebes, Amfíon, i juntament amb ell va tenir set fills i set filles, un total de 14. Níobe estava  tan orgullosa de la seva fertilitat que, un bon dia, va decidir burlar-se de Leto per només haver tingut dos fills, els bessons Diana i Apol·lo. 

L'obsessió de les burles a Leto va ser tal, que Níobe fins i tot va prohibir que li rendissin culte o que s’aixequessin temples en el seu honor. Diana i Apol·lo estaven tan ofesos que van decidir venjar-se de la reina Níobe. Primerament, Apol·lo va encarregar-se de matar a tots els fills homes de Níobe i després la seva germana va fer el mateix amb totes les germanes deixant així sense fills a la Reina. Ambdós germans van matar als 14 fills mitjançat fletxes, ja que són els atributs principals dels déus. 

El final del mite te dues versions, La primera en que Níobe desolada en veure els cadàvers dels seus fills i filles va quedar petrificada a l'instat i un remolí va transportar la seva figura inerta a les muntanyes de Lídia.

I la segona versió en que Níobe en veure els cossos dels seus fills sense vida i adonar-se'n que no li quedava res, va emprendre camí cap a Lídia on va plorar tant que de les llàgrimes va sorgir el riu Aquelou. 

El mite de Dèdal i Ícar

Dèdal va ser un arquitecte i artesà d'Atenes que va aprendre el seu art de la mateixa deessa Atena. Es va casar amb Ariadna, una dona de Creta amb la qual va tenir dos fills, Ícar i Yápige.

Dèdal tenia un nebot que es deia Talos, aquest era molt intel·ligent, fins i tot mes intel·ligent que ell, aixó li provocava molta enveja fins el punt que arribá a matar-lo. Quan es va adonar del seu error, va tenir molta por i va decidir fugir a Creta, a la cuitat de la seva dona per no rebre el càstig.

Allà va ser molt ben rebut pel rei Minos, que li encarregá molts treballs. El rei Minos, que havia ofès al déu Posidó, va rebre com a venjança que la reina Pasífae, la seva dona, s'enamorés d'un toro. Fruit d'aquest amor va néixer el Minotaure, un monstre meitat home i meitat toro. Per desapareixa el Minotaure, el rei Minos va demanar a Dèdal i Ícar que construeixin un laberint molt complicat, perque el Minotaure mai pugui sortir d'allà. Al acabar la construcció, el rei no només va tancar al Minotaure en el laberint, sinó que a Dèdal i Ícar també. 

Aquests per poder escapar d'allà, van decidir construir unes ales amb plomes d'ocells i cera d'abelles. Abans de començar a volar, Dèdal li advertí al seu fill que no s'acosti gaire ni al sol, perque la cera es desferia ni a l'aigua, perque les plomes es mullarien i cauria. Ícar no li va fer cas i es va acostar tan al sol, que la cera es va desfer i va caure mort.

Recepta Grega: Pastís de formatge amb taronja i llimona caramelitzada

• Ingredients:

        - 300g de "requesón"
        - 4 clares d'ou
        - 300g de sucre
        - 1 taronja
        - nata 
        - 1 llimona gran

•  Preparació: 

Batem el "requesón" i afegim 150g de sucre  (és important que no hi hagin gaires grumolls). Seguidament afegim les clares d'ou i batem fins que aconseguim una massa homogènia, ha d'augmentar una mica el seu tamany. 

Fem suc de taronja i també l'afegim (mig got). Per acabar la massa posem la pell de taronja rallada i ho tornem a batre tot. 

Amb un motlle d'uns 20cm de diàmetre,l' huntem amb mantega i hi posem un paper vegetal perquè no s'enganxi, ara ja hi podem abocar la massa i enfornar el pastís a 160 graus durant 30 minuts, amb el forn preescalfat prèviament.

Per fer la decoració tallem la llimona o les llimones en rodanxes per caramelitzar-la, la posem en un bol al foc amb 250ml d'aigua i 150g de sucre.Tot seguit deixem que arrenqui el bull i ho deixem a foc lent durant 45 minuts.

Quan ja estigui tot fet ho deixem refredar i ja podem muntar-ho, però abans recomenem desenmotllar el pastís. Posem les rodanxes de llimona per sobre el pastís i passem a muntar la nata. 

Cal recordar que per muntar la nata el recipient que utilitzem i la batedora han d'estar ben freds. 

Muntem la nata i poc a poc hi afegim el suc que ha fet la llimona al caramelitzar-la. 

Finalment, hi posem la nata per sobre amb una mànega pastissera fent una mica de relleu.
Ara ja tenim un pastís totalment grec per disfrutar!

El mite de Píram i Tisbe

El mite de Píram i Tisbe parla sobre dos joves de l'antiga Babilònia, l'actual Irak. Estavan enamorats i vivien un al costat de l'altre i, encara que els seus pares els ho havien prohibit, mantenien el contacte gràcies a una esquerda que van trobar a la paret que separava les cases. Cada cop s'estimaven més però la frustració de no poders-se veure creixia cada cop més fins que, un dia, van decidir que s'escaparien una nit, assegurant-se de que ningú els veiés, i es trobarien en el monument de Nino. Aquella nit, Tisbe va arribar primer i, esperant, va veure com una lleona s'apropava amb la boca ensangonada. Ella, espantada, es va amagar darrera una roca però se li va caure el mocador que portava. La lleona el va veure i el va estripar i deixar tacat de sang. Quan Píram arribà, va veure el mocador i, pensant-se que la lleona havia matat Tisbe, va treure la seva daga i se la va clavar al pit. Tisbe, espantada, va sortir del seu amagatall i va veure al seu estimat estirat al terra ple de sang. Va anar corrent cap a ell i el va abraçar, li va treure la daga del pit i se la va clavar. Els déus, entristits per la tragèdia, van fer que els pares dels joves els enterressin junts.

El mite de Mercuri i Argos

Júpiter, enamorat de la nimfa Ío la va embolicar en una espessa boirina per evitar que s'escapés, però Juno gelosa la va dissipar. Júpiter va transformar la nimfa Ío en una bella vedella. Juno aconsegueix que Júpiter li regali la vedella i la posa sota la vigilància d'una estranya criatura: Argos.

Argos era un gegant de cent ulls que mai dormia, ja que sempre algun dels seus ulls vetllava. Ío intenta lamentar-se, però mai ho aconsegueix. Júpiter envia a Mercuri perquè mati a Argos i així recuperar la nimfa.

Mercuri aconsegueix amb la seva flauta que Argos tanques els cent ulls i  aprofita al moment per matar-lo.

Juno quan veu el que li ha passat al seu guardià Argos, decideix posar els cent ulls del gegant a la cua del paó.

Diego Velázquez, Mercuri i Argos (1659), Museu del Prado, Madrid.

El mite d'Eco i Narcís

Eco era una nimfa dels boscos molt xerraire, alegre I bromista. Amb les seves llargues converses, distreia a Hera (dona de Zeus). D'aquesta manera, Zeus aprofitava per estar amb altres dones. Hera quan va descobrir la infidelitat de Zeus es va enfadar molt i va castigar a Eco prohibint-li parlar, només podia repetir el final de les frases que escoltava. Eco, avergonyida, va abandonar els boscos i es va amagar dins una cova a la vora d'un rierol.

Narcís era un noi preciós. Quan va néixer, l’endeví Tirèsias va predir que si Narcís veia la seva imatge seria la seva perdició i moriría. Es per aixo que la seva mare Líriope va evitar sempre els miralls i altres objectes en els quals es podia reflectir. Narcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa. Passejava llargues estones sol i un dia va arribar a la cova on vivia Eco. La nimfa el va veure i es va enamorar però no s’atrevia a acostar-se i parlar amb ell. A Narcís li va agradar molt aquella ruta i la va repetir molts dies. Eco l’esperava i el perseguia a distància fins que un dia en trepitjar una branqueta Narcís la va veure i li va preguntar:

- Què fas aquí? Per què em segueixes?

- Aquí... segueixes... – va ser l'única cosa que Eco va poder dir.

Eco va demanar ajuda als animals i li van explicar a Narcís que ella. Narcís se’n va riure d’ella i Eco va marxar a la seva cova de on no va sortir mai més. Diuen que estava tant trista que va arribar a convertir-se en pedra. Nèmesi, deessa grega que ho va veure tot, va decidir castigar a Narcís, i en una de les passejades va fer que Narcís tingués molta set. Aquest va decidir anar a veure aigua al rierol on va conèixer a Eco. En el moment de beure, Narcís va veure la seva imatge reflectida a l’aigua i es va enamorar. Diuen que de tant enamorat que estava es va voler unir amb la imatge i es va ofegar a l’aigua. De la seva mort va sorgir una flor anomenada Narcís, que creix sobre les aigúes dels rius.

Nicolas Poussin, Eco i Narcís (1627-1628), Museu del Louvre, París, França.

L´ALTAR DE PÈRGAM

Com cada any, els alumnes de segon de Batxillerat del Satorras faran un viatge de fi de curs a Berlin. Aquest any, però, no podran admirar una de les joies de l´art grec que es troba al Pergamonmuseum i que dona nom a aquest museu berlinès, el famós altar de Pèrgam.

L´altar fou construït entorn de l´any 180 aC a la ciutat de Pèrgam, actual Bergama, al nord-oest de Turquia,  per encàrrec del monarca hel.lenístic Eumenes II amb la intenció de servir com a lloc per a fer sacrificis als déus, especialment a Zeus i Atena. L´estructura constava d´una escalinata envoltada d´un pòrtic amb columnes jòniques, tota feta de marbre blanc. Al mig hi havia un pati central on hi havia situat pròpiament l´altar destinat a fer-hi els sacrificis. El més impressionant, però,  és el fris decorat amb escultures en relleu que envolta tota l´estructura, on hi ha representada la lluita entre els déus de l´Olimp i els Gegants. Tal i com explica el mite, els Gegants, fills de Gea i Urà, es van alçar contra els déus olímpics per arrabassar-los el domini de l´univers. Els cossos dels personatges que hi apareixen expressen tal moviment i una tensió que confereix a l´obra un enorme dramatisme. A l´altra banda del fris hi ha representada la història de Tèlef, heroi  fundacional de Pèrgam.

L´any 1871 l´enginyer alemany Carl Humann, aficionat a l´arqueologia, va trobar algunes restes del fris encastades a la muralla de Pèrgam i les va enviar a Berlin. Pocs anys després, l´arqueòleg alemany Alexander Conze va demanar a Humann que iniciés l´excavació de l´acròpolis. D´aquesta manera es trobaren més fragments escultòrics i es recuperà el basament, que es trobava in situ. Posteriorment, l´Imperi alemany va fer una oferta i l´altar va ser comprat a l´Imperi Otomà per 20.000 marcs i traslladat a Berlin l´any 1879. Allà va ser exposat fins el 1940, any en què els museus foren tancats com a conseqüència de la guerra. Després de la Segona Guerra Mundial, els russos se´l van endur a Sant Petersburg, on hi va romandre fins l´any 1958.

L´edifici del museu està molt deteriorat i necessita urgentment una reforma estructural. La sala que acull l´altar romandrà tancada fins al 2020. Es podran visitar, en canvi, d´altres obres antigues de gran valor, com les portes d´Ishtar de l´antiga Babilòniao la façana del mercat romà de Milet.