divendres, 24 de febrer del 2017

La mitologia en la literatura juvenil

   En el nostre dia dia, no veiem moltes referències a les mitologies antigues, siguin la grega, la romana o la nòrdica (entre d'altres), o això és el que pensem. Un dels casos en què més ho veiem és en la literatura actual. Simplement és necessari buscar una mica, i amb facilitat és possible trobar un llibre que contingui un d'aquests temes i que sigui interessant.
   Si parlem de mitologia, s'ha de parlar de Rick Riordan, un autor americà que amb les seves novel·les ha introduït a molts joves a la mitologia. Ell és conegut principalment per la seva sèrie de llibres sobre la mitologia grega Percy Jackson i els déus de l'Olimp, però també n'ha escrit sobre la mitologia romana Els Herois de l'Olimp, la mitologia egípcia Les Cròniques dels Kane i la més recent sobre la mitologia nòrdica Magnus Chase i els Déus d'Asgard.


Què passaria si un dia descobrissis que, en realitat, ets fill d'un déu grec i has de complir una missió secreta? Doncs això és el que li passa a Percy Jackson, que a partir d'aquell moment es disposa a viure les aventures més emocionants de la seva vida.
En Percy té dislèxia i dificultats per concentrar-se, o això és el que afirma la versió oficial, i ja l'han expulsat de sis escoles. Objecte de burles per inventar-se unes històries fantàstiques que ni ell mateix s'acaba d'empassar, un bon dia els déus de l'Olimp li revelen la veritat: en Percy és ni més ni menys que un semidéu, és a dir, el fill d'un déu i una mortal. I com a tal, haurà de descobrir qui ha robat el llampec de Zeus i així evitar que esclati una guerra entre els déus. Per complir aquesta missió comptarà amb l'ajuda dels seus amics: en Grover, un jove sàtir, i l'Annabeth, filla d'Atena.





Des de la mort de la seva mare, en Carter i la Sadie gairebé no s'han vist. La Sadie ha viscut a Londres amb els avis, mentre que el seu germà ha viatjat arreu del món amb el seu pare, el brillant egiptòleg Julius Kane. Una nit, el Dr. Kane reuneix els dos germans per a un "experiment" al British Museum on espera poder arreglar les coses amb la seva família. Però en comptes d'això, el que fa és alliberar el déu egipci Seth, que el fa desaparèixer i obliga els nois a fugir. Ben aviat, la Sadie i en Carter descobreixen que els déus egipcis estan despertant, i que el més cruel de tots, Seth, va darrere els Kane. Per aturar-lo, els germans emprenen un viatge per tot el planeta, una recerca que els acostarà a la veritat sobre la seva família i els vincles que tenen amb un orde secret que ha existit des del temps dels faraons.




Com es castiga un déu immortal? Fent-lo humà.
Apol·lo ha fet enfadar el seu pare, Zeus, per darrer cop. Com a càstig se'l desterra de l'Olimp i aterra a Nova York com un adolescent normal i corrent. Sense els seus poders divins, el déu de quatre mil anys, haurà d'aprendre a sobreviure en el món modern, mentre prova de recuperar el favor de Zeus. Apol·lo té molts enemics, déus, monstres i mortals que voldrien eliminar-lo per sempre més. Per sort, pot comptar amb l'ajuda del seu amic Percy Jackson i tots els herois del Campament Mestís, oi?




El Magnus Chase sempre ha estat un nen solitari i problemàtic. Des que va morir la seva mare, ha estat vagant pels carrers de Boston, sobrevivint gràcies al seu enginy. Un dia, mentre passeja amb el seu tiet, aquest li confia un increïble secret: el pare del Magnus va ser un déu nòrdic. Per primera vegada en molts segles, els set mons dels mites víkings s'estan apropant entre ells: això significa que s'apropa el Ragnarok, la fi del món de la mitologia nòrdica. I només el Magnus pot evitar-ho: ha de trobar una arma mística que porta milers d'anys perduda.




Tanmateix, no és l'únic autor que l'utilitza, ni de bon tros, ja que hi han molts més llibres en què la mitologia és un dels temes centrals de l'obra, o si més no, els personatges tenen les característiques dels protagonistes dels mites. La majoria d'ells no se centren en un dels déus, sinó en un mortal que té o tindrà una relació amb ells, i com aquesta s'anirà desenvolupant.



Kate siempre había vivido sola con su madre, y esta se estaba muriendo. ¿Su último deseo? Regresar al lugar donde había pasado su infancia. Así que Kate iba a empezar el curso en un instituto nuevo, sin amigos, sin familia y con el temor a que su madre muriera antes de que acabara el otoño. Entonces conoció a Henry.
Misterioso, atormentado. Y fascinante. Aseguraba ser Hades, el dios del Inframundo y, si Kate aceptaba el trato que le ofrecía, mantendría a su madre con vida mientras ella intentaba superar siete pruebas. Kate pensó que estaba loco… hasta que lo vio resucitar a una chica. De pronto, salvar a su madre le pareció posible. Y si superaba las pruebas, se convertiría en la esposa de Henry. En una diosa inmortal...

dijous, 23 de febrer del 2017

OI APOKRIΕΣ, el Carnaval a Grècia

Arriba el Carnaval, i també a Grècia. Els Apokries, que és el nom que rep aquesta celebració al país hel.lè, enguany se celebraran del 6 fins al 27 de febrer, que es Dilluns de Purificació (Καθαρά Δευτέρα). A continuació us deixem un extracte del blog La pasión griega, on s´expliquen els diferents actes que tindran lloc aquests dies.

   El Carnaval, fiesta pagana donde las haya, se celebra en Grecia durante las tres semanas que preceden a la Cuaresma (Η Σαρακοστή). Hunden sus raíces en los tiempos de la Antigüedad, cuando tenían lugar las celebraciones en honor de Dionisos, dios del vino y de la fiesta, inspirador de la locura ritual y el éxtasis. Eran fiestas que se celebraban al final del invierno, cuando la primavera comenzaba a manifestarse en los primeros brotes de los árboles frutales. Los danzantes cubrían sus rostros con máscaras e iban ataviados con disfraces de vivos colores a fin de ahuyentar a los malos espíritus que pretendían malograr los incipientes frutos de la naturaleza. La fiesta también llegaba a pueblos y ciudades en donde los disfrazados, aprovechando el anonimato que les proporcionaba su atuendo, recorrían las calles profiriendo frases provocadoras y atrevidas gesticulaciones. Con el paso de los siglos, muchas de estas ceremonias se han perdido, pero algunas han perdurado y han sido incorporadas a la tradición cristiana con un significado diferente.

La palabra griega απόκριες (Carnavales) procede de la expresión αποχή από κρέας, que significa abstención de la carne. Los Carnavales comienzan sesenta días antes de la Pascua y, como ya hemos dicho, tienen una duración de tres semanas:

Primera semana (comienza el Triodio) 6 al 12 de febrero

El período de Carnaval es también llamado Τριώδιο (Triodio), palabra que proviene de tres odas (τρεις ώδες) en referencia a los tres himnos que es costumbre cantar en la iglesia. El carnaval comienza con la apertura de este Libro de los Himnos.

Segunda semana (Κρεατινή ο semana de la carne) 13 al 19 de febrero

Durante la segunda semana del Carnaval, se come carne todos los días, incluso el miércoles y el viernes, tradicionales jornadas de ayuno. El jueves de esta segunda semana es denominado Τσικνοπέμπτη. Este nombre procede de las palabras τσίκνα (tsikna, que es el aroma que despide la carne casi quemada) y Πέμπτη (jueves), pues en este día se asa la carne hasta que, casi quemada, desprende un olor característico. Este es un día de fiesta y de celebración. Algunas familias, principalmente en las ciudades, acuden a comer la carne a restaurantes y tabernas, donde también se escucha música en vivo y se baila. En algunos pueblos, sobre todo en el Peloponeso, se procede a la matanza del cerdo y se elaboran sabrosos platos y embutidos con su carne. En este día aparecen los primeros enmascarados y también, en muchos pueblos y ciudades, los primeros hombres disfrazados de mujer.


Tercera semana (Τυρινή ο semana del queso) 20 al 26 de febrero

En esta semana, también llamada en algunos lugares semana blanca, comienza la prohibición de comer carne, norma que deberá respetarse hasta el final de la Pascua. La alimentación se compone principalmente de huevos y productos lácteos, una excelente fuente de proteínas. Entre las mujeres existía la tradición de no lavarse el cabello durante esta semana, pues, si lo hacían, creían que éste se volvería blanco.
El último día de esta semana se denomina Κυριακή της Τυρινής. Es el día del gran desfile de Carnaval. También es el último día en que la Iglesia Ortodoxa permite la celebración de bodas. Nadie podrá casarse durante los cuarenta días siguientes, es decir, durante los días de Cuaresma. Sin embargo, existe una vieja tradición que dice que casarse durante este último día de Carnaval comporta, inevitablemente, vivir un infortunado matrimonio.

Lunes de Purificación (Καθαρά Δευτέρα) 27 de febrero

Este día, que este año será el , marca el final de los Carnavales y el comienzo de la Cuaresma. En esta jornada festiva, considerada también como el comienzo de la primavera, se observa la tradición de ir al campo o a la playa y hacer volar vistosas cometas. Se suele comer marisco, calamares, mejillones, pimientos verdes, aceitunas y la famosa ταραμοσαλάτα (taramosalata), ensalada preparada a base de huevas de pescado (todos ellos productos libres de sangre). También típico en este día es consumir el λαγάνα (pan ácimo).

El carnaval más conocido de Grecia es, sin duda, el que se celebra en la ciudad de Patras, en el Peloponeso. Pero alcanzan también gran renombre los que se festejan en Xanzi, Naúsa, Rézimno, Kosani, Corfú y los de Rendi y Mosjato en Atenas.

(Font: www. lapasiongriega.blogspot.com)

dissabte, 18 de febrer del 2017

L'ensenyament a l'antiga Roma

A l'antiga Roma, els infants rebien la seva educació o ensenyament per part dels seus pares. En el cas de les noies, la mare era qui es feia càrrec del seu ensenyament i, en el cas dels nois, els pares s'encarregaven d'educar-los, ja que no hi havien escoles en un principi, però un cop es van començar a construir escoles, els infants van començar a rebre la seva educació en elles, però només els nois, ja que les noies tenien que aprendre les feines de casa. Al començament, només els nois d'un estatus social determinat podien rebre aquesta nova educació i no va ser fins a finals de l'època de la República que es va generalitzar l'escolarització.

L'escolarització constava de tres nivells:

Resultado de imagen de l'ensenyament a l'antiga roma

-La primera etapa era, el LUDUS LITTERARIUS: Aquesta etapa abastava l'ensenyament dels infants des dels set anys fins els onze o dotze anys. El professor era el magister ludi i s'encarregava d'ensenyar als seus alumnes a llegir, a escriure i a comptar. El professor utilitzava una cathedra com a seient i els alumnes utilitzaven una mena de cadires que eren plegables. Els alumnes utilitzaven unes tauletes de fusta cobertes amb cera on escrivien amb un punxó. Aquestes classes tenien una durada de sis hores, es dinava pel migdia i després es continuava.


Imagen relacionada-La segona etapa era el LUDUS GRAMMATICUS: Aquesta etapa només hi podien arribar o estudiar els nois de families benestants i que abastava dels onze o dotze anys, fins els setze anys. Aquest nivell servia per iniciar-se en el món dels negocis o en professions liberals, però al mateix temps era com una preparació per el següent nivell superior, el ludus rhetoricus. El professor s'anomenava grammaticus, aquest gaudia amb més prestigi i cobrava més. Els primers professors d'aquest nivell eren grecs, moltes vegades esclaus alliberats procedents de la Magna Grècia. En aquests estudis s'ensenyaven diverses coses com, la literatura principalment grega, després es va introduir la llatina, la geografia, la història, la mitologia i la filososfia, però només superficialment.


-I finalment, la tercera etapa era, el LUDUS RHETORICUS: En aquest nivell els alumnes es preparaven per a la vida a fora, per a la política o l'advocacia. Aprenien a com parlar en públic i com convèncer a les persones, és a dir l'oratòria. També feien moltes controversiae, que eren debats entre alumnes, on discutien sobre temes diferents i cadascú defensava la seva tesis. Aquests estudis duraven dos anys, així que abastaven dels setze fins els divuit anys. El professor de la següent etapa s'anomenava rètor.
Al acabar aquestes tres etapes els nois segons la seva capacitat econòmica, podien anar a seguir els seus estudis en una altre ciutat de prestigi.


divendres, 17 de febrer del 2017

Etimologia: les etapes de la vida



Aquesta entrada és sobre l’origen d’algunes paraules relacionades amb les diferents etapes de la vida.


Vida: prové del llatí, de la paraula vita. Els romans ja la tenien amb el mateix significat que nosaltres, un estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi. D’aquest mot provenen altres com vitamina o vitalici.

Edat: prové del mot llatí aetas, que volia dir “durada de vida”, “edat”.  La paraula és contracció de l'arcaic aevĭtas (qualitat de temps), formada per aevum  que volia dir  'temps, edat', i el sufixe –tat. Els romans la feien servir per a parlar dels anys d’existència d’una persona o la durada en temps d’algunes coses. Actualment, també l’utilitzem per a parlar d’etapes de la historia (l’Edat Antiga, l’Edat Moderna…). Paraules com etern i longeu ens arriben d’aevum.

Adult: la paraula prové de la paraula llatina adultus, -a, -um, i aleshores deriva del participi del verb adolescĕre (créixer). Com que deriva del participi passat, volia dir que la persona ja havia crescut. Els romans consideraven que els nois passaven a la seva edat adulta cap als 16-17 anys, que és quan rebien del pare la toga virilis. Les noies, al no aconseguir la majoria d’edat, és difícil de saber, però una dona casada ja era una dona adulta, una matrona. Per a nosaltres també és algú pervingut al terme creixença, però no als 16-17 anys i no es dona cap tipus de toga o similars.

Un mot que comparteix una etimologia semblant és adolescent: primerament prové del mot llatí adulescens (o adolescens), -ntis i aleshores, com en el cas anterior, del participi del verb adolescĕre (créixer), però aquest cop del participi present d’actiu, per tant vol dir que està creixent. Entre els romans, no significava exactament adolescent, ja que per a ells l’adolescència acabava més o menys cap als 16-17 i feien servir aquesta paraula per a designar joves fins als 25 anys. Per això, la traducció d’aquesta paraula per a l’actualitat seria joventut, és a dir, ja no era un adolescent, sinó un adult, però se’l considerava encara jove.

Boda: aquesta paraula prové del mot llatí vōta, plural de vōtum, amb significat “vot”. Tenia aquest nom per a expressar els 'vots' o 'bons desigs de felicitat' adreçats als nuvis en iniciar-se les festes nupcials. El significat és al mateix tan per als romans com per a nosaltres. De fet, en les bodes actuals encara hi ha aquests vots, però les bodes romanes eren diferents a les nostres: s’havia de tenir el ius connubium, hi havia el matrimoni  cum manu i el sine manu, la cerimònia començava amb un sacrifici...

Infant: prové del llatí, del mot infans, -ntis  que no parla”. La paraula està formada per un prefix que voldir negació negació, in-. Aleshores la resta és derivat del verb fari  “parlar, expressar-se en públic”. Per tant, la paraula expressa la incapacitat de parlar. Per a nosaltres un infant no és ben bé el mateix, ja que aquest comprèn des del naixement fins a l’adolescència i, evidentment, durant aquesta època la persona ja ha desenvolupat la capacitat de parlar.

Progrés: aquesta paraula, que prové del llatí, té com a significat “avançar, anar cap endavant”, i la seva etimologia és molt apropiada, ja que el resultat final és el verb caminar. Anem per parts: per començar prové del mot progressus, -us “avenç”, i aleshores és derivat de progrĕdi “caminar endavant”, i amb aquest arribem a gradi “caminar”.

Etimologies de llatí: L'escola

  • Llibre: Prové del llatí lĭber, lĭbrī que inicialment volia dir 'part interior de l'escorça d'una planta' on els romans hi escrivien. Dins la paraula "llibre" podem veure que està constituida per el mot "lli" que es la planta amb què antigament es feia el Papyrus. Això ens fa pensar que amb el temps hem fet servir el mot lli per construir la paraula en què avui dia dessignem a obra impresa o manuscrita, que consta d'una sèrie de fulls de paper. Altres mots derivats són: llibreria, llibrer, llibreta...
,
  • Professor: Prové del llatí professor, -ōris que a l’època romana ja tenia el mateix significat que té ara. És la persona que es dedica a l'ensenyament d'un art, una ciència o una llengua. Altres mots derivats són: professorat, professió, professional...
  • Director:   Prové del llati director, -ōris que es referia a aquella persona que dirigeix, regeix, governa o comanda. Com avui en dia podem associar al director d'una escola o d'una fàbrica. Altres mots derivats són: direcció, directiu, directorial...

  •  Laboratori: Prové del llatí laboratorium que volia dir "lloc de treball". La paraula laboratori està formada pel verb laborare que vol dir treballar. Avui en dia encara ho podem associar al què s'hi fa en un laboratori actual.

  • Classe: Prové del llatí classis que volia dir 'crida de les tropes, sobretot de marina; esquadra', i després 'crides o quintes diverses, diverses menes de ciutadans o objectes. Avui en dia associem a "classe" al conjunt d'alumnes o d'estudiants d'una escola que segueixen un mateix grau i curs d'estudi. Podem associar que a l'antiguitat una classe era un conjunt de persones que pertenyien a la mateixa "tropa" o "esquadra marina" i segurament el nom com a grup conjunt d'individus que fan el mateix s'ha utilitzat com en la actualitat. Altres mots derivats són classejament, classejar...
  •  Pati: Prové del llatí patuum (patium) que volia dir 'pastura comunal' i 'terreny inculte, no edificat'. També podia provenir del llatí pactus que volia dir 'arrendament', que volia dir "pasturatge". Això ho podem associar a la actualitat, ja que quan els alumnes tenen l'hora del pati es com si "pasturessin" mentre tenen la seva estona lliure.
  • Alumne: Prové del llatí alumnus que vol dir cria o nodrissó, i també és el part.pass arcaic de alĕre que vol dir alimentar. Podem dir que un alumne és aquella persona que rep ensenyament d'un mestre. D'una certa manera el significat es manté, ja que és com si els mestres ens "alimentessin" d'ensenyaments i de cultura. Altres mots derivats són: alumnat, alumnessa...

  • Pissarra: Aquest mot prové del castellà pizarra que probablement ve del basc lapitz-arri, compost per lapitz que volia dir "llicorella, llosa" (que segurament prové del llatí lapis que vol dir "pedra" o lapideus que vol dir "de pedra") i (h)arri que vol dir 'pedra'. En l'antiguitat tenia el mateix significat què avui en dia, per això les pissarres de tota la vida són aquelles que estaven fetes amb un tipus de pedra i on s'hi escrivia amb un guix.
  •  
  • Pupitre:  Prové del francès pupitre que és una deformació popular del llatí pulpĭtum què volia dir estrada o tarima. Ara associem a pupitre com al moble de fusta inclinat que fem servir per escriure més còmodament.

Són famosos, i són grecs!!

   Actors, actrius, cantants, models, celebrities que tots coneixem de les revistes del cor, pel.lícules, passarel.les, i que són grecs. Bé, la majoria d´ells no han nascut a Grècia, però la seva ascendència, el seu background és grec. Fins i tot, alguns han preferit modificar el seu nom, ja que l´original, el grec, no devia ser gaire fàcil de pronunciar. Aquí en teniu uns quants, però n´hi ha més...


George Michael, de nom Georgios Kyriakos Panaiotou, va ser un cantant i sex symbol que va gaudir de fama mundial durant les dècades del 80 i 90. El seu pare era de Xipre i la seva mare era anglesa. Va morir el desembre de 2016.


Jennifer Aniston. Els seu pare és de Creta, i ella va viure a Grècia durant un temps quan era petita. El seu nom original és Jennifer Ioanna Anastassakis, però va decidir canviar-se´l perquè resultava massa difícil de pronunciar.


L´actriu Mena Suvari es va fer famosa per la seva participació a la saga American Pie i pel film American Beauty. La seva ascendència és grega i estona.


Zach Galifianakis. El pare d´aquest actor, famós per la seva intervenció a la pel.lícula Hangover (Resacón en las Vegas) era un comerciant grec que va arribar a EEUU quan tenia tres anys.


Hank Azaria. Pot ser la seva cara no us sona gaire, però aquest actor ha donat veu a personatges de Els Simpsons, com Moe Szyslak, Chieff Wiggum i Apu . Els seus pares són grecs jueus, de Salònica.


Tommy Lee. Tot i que va crèixer a Califòrnia, aquest bateria de rock va nèixer a Atenes, fill de militar americà i mare grega. Es va fer molt famós per haver estat parella de Pamela Anderson i pels escàndols que va protagonitzar al seu costat.


Cristopher Nikolas Sarantakos, conegut com a Criss Angel, és mag i il.lusionista, un dels més famosos del món. És fill de pare grec.


Sofia Milos. Aquesta actriu i model, que ha participat en sèries com CSI Miami, Los Soprano, Urgencias i CSI Nueva York, és filla de mare grega i pare italià.


Athina Onassis és la néta d´Aristoteles Onassis, un ric armador grec. És habitual trobar-la a les pàgines de les revistes del cor. Actualment viu a Bèlgica i es dedica a la hípica.


Sofia de Grècia va nèixer a Atenes, però va passar la major part de la seva infantesa fora del país hel.lè. Es va casar l´any 1962 amb Joan Carles I a la capital grega. Com a curiositat, direm que la boda va ser triple: civil, pel ritus catòlic i per l´ortodox.





dijous, 16 de febrer del 2017

EL SISTEMA TRIA NOMINA

Com ja sabem, el nom romà per a un cuutadà masculí constava de tres parts:

  1. Praenomen (equivalent al nostre nom de pila)
  2. Nomen ( nom de la gens o clan familiar) 
  3. Cognomen (nom descriptiu d'alguna característica particular de l'individu) 

Aquí hi és la llista dels praenomina més comuns i els nominaque hi havia en la societat romana: 

Nomina: 

Nomen

Albanius
Antonius
Aurelius
Calpurnius
Claudius
Cornelius
Fabius
Flavius
Horatius
Hortensius
Iulius
Iunius

Iustus
Lucius
Lucilius
Marius
Octavius
Ovidius
Petronius
Sallustius
Sergius
Tullius
Valerius
Vergilius


Praenomina: 

Praenomen          
Abreviatura
Praenomen
Abreviatura
Aulus
A.
Numerius
N.
Appius
Ap.
Publius
P.
Caius
C.
Quintus
Q.
Cnaeus
Cn.
Servius
S.
Kaeso
K.
Sextus
Sex.
Lucius
L.
Spurius
Sp.
Marcus
M.
Titus
T.
Manius
Mn.
Tiberius
Ti.
Mamercus
Mam.

dimarts, 14 de febrer del 2017

Etimologies de llatí: el treball

Aquesta entrada la dedicaré a parlar sobre l'etimologia en el treball. Primer de tot trobem part d'història en aquesta paraula.


La paraula treball ve de treballar i aquesta del llatí tripaliare. Tripaliare ve de tripalium (tres pals), era un jou fet amb tres pals en els quals amarraven als eslaus per assotar-los, per això a Xile, a la feina li diuen "pega". Tri- s'associa amb una arrel indoeuropea: trei (tres), mentre que palus amb pag ( fixar, lligar, enfortir).

En realitat, la relació de "treball" amb "tripalium" no és d'enganxar sinó de patir. S'aplicava a qualsevol activitat que produïa dolor al cos. Quan es van inventar aquesta paraula la majoria de la població treballava al camp fent esforç físic, la qual cosa els feia sentir com si haguessin estat apallissats. Dins d'aquest sector també trobem les paraules següents:


Nomina: es referia al sou (monedes d'or, plata o coure) en llatí. Es deia nomina de nomen (nom), precisament perquè portava gravats les nòmines (noms) i imatges dels reis.



Salari: en els temps de la antiga Roma la sal era un producte de gran importància. La sal va ser el motiu de construcció d'un camí des de les salitreres d'Òstia fins a la ciutat de Roma. Aquest camí va ser anomenat Via Salaria. Els soldats romans que feien aquesta ruta rebien part del seu pagament en sal. Aquesta part era anomenada " salarium argentum" (diners de sal), d'aquí ve la paraula "salari". 



Els esclaus reben el seu salari

Capital: procedeix de capitalis (al capdavant) i es refereix a la ciutat principal d'un país on resideix els que manen. La paraula capitalis, ve de caput que significa "cap". El cap es relaciona amb el comandament, ja que és la part del cos que controla les altres parts. La metàfora de "els de dalt", també és refereix al capdavant, ja que és la part més alta del cos.



Pagar: aquesta paraula ve del llatí pacare, que significa apaivagar, és a dir, donar alguna cosa a algú per calmar-lo i mantenir la pau. El verb llatí pacare (pacificar que amb el temps va assumir el valor de satisfer a un creditor, deriva de pax, pacis (pau).



Contracte: prové del llatí contractus (acord) formada del prefix con (convergència, unió) i tractus (arrosegat). Anomena el conveni o pacte, ja sigui oral o escrit, entre parts que accepten certes obligacions i drets sobre una matèria determinada. El document que reflecteix les condicions d'aquest acord també rep el nom de contracte.



Professió: ve del llatí professio que es refereix a l'acció i al resultat de professar, entès com manifestar una creença religiosa, un sentiment, o exercir una activitat. En la tradició judeocristiana la paraula professió va estar vinculada a la religió. Quan modernament es parla de professió, moltes vegades s'usa el terme per referir-se a l'ocupació legal de la persona que és retribuïda en termes monetaris i que contribueix a solucionar les seves necessitats; com a sinònim d'ofici.



Negoci: és una paraula llatina formada per nec i otium. El mot otium representa el temps de repòs, d'inacció, i també de pur plaer i entreteniment. Negotium, és la negació de otium, vol dir ocupació, treball, activitat, funció, càrrec, deure i també empresa o assumpte que exigeix treball.  El negotiosus és l'home atrafegat, sempre ocupat en el seu treball i ple de quefers i dies negotiosus significa dia laborable.



Proletari: prové del llatí proletarius derivat de la paraula proles (fills) amb el qual assenyalaven al qual no tenia béns i només estava comprès en les llistes veïnals per la seva persona i prole. A l'antiga Roma, se'ls deia així als ciutadans de la classe social més baixa, que no tenien propietats i l'única utilitat per a l'estat era generar prole per engrossir els exèrcits de l'imperi.


Vaga: en castellà huelga derivada del verb holgar que procedeix del llatí follicare (esbufegar, respirar precipitadament), ver derivat de la paraula llatina follis (manxa). Holgar en principi és descansar per necessitat després d'una gran fatiga, en què la respiració alterada provoca aquest esbufec, i d'aquí descansar ( en castellà antic "vagues" eren repòs, descansos o entreteniments), i d'aquí no treballar per motius reivindicatius. Holgar també va significar practicar el coit, per l'agitada respiració resultant.


Etimologies del llatí: La ciutat


  • Ciutat: Prové de la paraula civitas, que era com els romans li deien a la ciutadania romana. Aquesta paraula està formada pel sufix -tat (-tat= qualitat, com en afinitat, dignitat, serenitat...) sobre la paraula civis que vol dir ciutadà. Els ciutadans (cives) es diferenciaven d’altres homes lliures com els peregrini o estrangers, ja que tenien alguns drets i obligacions. Altres molts derivats en són: ciutadania, ciutadà, civil, cívic, civilització...

  • Institut: Prové de la paraula institutum, que vol dir facilitat o hàbit. Però aquesta paraula prové d’ institutus  que és el participi de instituere, on s’ajunten el prefix in- (cap a dins d’alguna cosa) i el verb statuere (vol dir estacionar, parar, col·locar). L’arrel de statuere canvia de -stat- a -stit-, per apofonia (alternança de grups fixos de vocals que passen dins d’una mateixa arrel o sufix). A l’època romana és cert que o la paraula es feia servir com a verb o es feia servir com a mètode per descriure una cosa senzilla, però després, a partir del segle XII es va començar a utilitzar com a ordre religiosa, fins a l’actualitat, que arriba a voler dir centre d’ensenyança secundaria.  Altres molts derivats en són: institució, institucional, institutriu, institucionalitzar...

  • Port: Prové  de la paraula portus, que a l’època romana ja tenia el mateix significat que té ara. Els romans consideraven que el portus era el lloc on es transportaven mercaderies provinents del mar, encara que realment tampoc era necessari que fos un lloc a prop del mar, també podia estar en una ciutat on no hi hagués mar, i tan sols era un punt en concret. Ara mateix, no només té aquest significat, sinó que en té d’altres com el d’hàbit, o el de la manera de portar el cos, és a dir, la manera de caminar. Altres mots derivats en són: oportunitat, inoportú, aportar...

  • Ajuntament: Prové del verb “ajuntar”, i aquest, de la paraula “junt”, finalment, el mot prové de junctus , que aquest mateix prové del verb jungere, que vol dir ajuntar. Antigament, el significat del verb es feia servir per explicar la unió sexual de les espècies animals, però més endavant, quan va arribar l’Edat Medieval, es va començar a utilitzar el seu significat com a òrgan municipal, és a dir, una institució que governa la menor unitat governamental d’un Estat (ciutat o poble). Altres mots derivats en són: junciforme, junt, juntament, ...

  • Edifici: Prové de la paraula aedificium, que ja a l’antiga Roma volia dir edifici, però aquesta paraula té una arrel, la qual és aedes, que al començament significava llar, xemeneia, estança en la que es fa foc, però després va començar a voler dir estança, habitatge o casa. Actualment, el significat de la paraula no només és una construcció destinada a l’habitatge, sinó també tenien altres usos com un teatre, un temple, un palau,... Altres mots derivats en són: edificar, edicle,...

  • Supermercat: Prové de dues paraules; la primera és super, que és una preposició que vol dir a sobre, després, més, però aquesta prové del grec ὑπερ- (hyper- = sobre, a sobre). En canvi, l’altra paraula de la qual està composta, que és -mercat, sí que prové totalment del llatí. El mot prové de mercatus, i aquest del verb mercari, que vol dir comprar, i del mot merx, que vol dir mercaderia. Aquestes paraules estan relacionades amb el déu Mercuri, ja que és el déu del comerç i del gra. Com a anècdota, es va començar a celebrar la Mercuràlia el 14 de Maig, on tots els comerciants romans feien els rituals de devoció a Mercuri demanant al déu amb súpliques perquè allunyés de si mateix i de les seves pertinences, la culpa procedent de tots els enganys que feia als seus clients i proveïdors.  Altres mots de merx en són: comerç, mercaderia... Aquesta arrel també va donar el verb merces, que vol dir merèixer, d’on van derivar les paraules: mercè i mercenari.

  • Carnisseria: La paraula deriva del mot “carn”, que aquest prové del substantiu carne, que vol dir exactament el mateix que el significat actual, ja que no ha mutat durant 1800 anys. Com a curiositat, pels romans no només tenia un significat, sinó que també era un mot que incitava la lascívia.  Altres mots derivats en són: carn, carnaval, carnívor, carnós...

  • Rotonda: Aquesta paraula originalment prové del llatí rotundus, que vol dir rodó. Encara que nosaltres vam agafar l’hàbit de dir-li “rotonda” per l’italià, concretament de la paraula rotonda. Altres mots derivats en són: rotund, rodó, roda, ...