dimecres, 20 de novembre del 2019

Midas


Un cop Midas va rebre Silè borratxo i, a el cap d'uns dies, el va entregar al seu preceptor, el déu Bacus, aquest li va concedir el que volgués. Li va demanar que es convertís en or tot el que toqués. Sense poder creure el que li passava, va esqueixar d'una alzina una branca de fulles verdes i aquesta es va fer d'or; va agafar una pedra de terra i també es groguejar fins a tornar-d'or; també va tocar un terròs i va ser un lingot; va arrencar unes espigues seques de blat i les messes eren d'or; havia agafat una poma i semblava un regal de les Hespèrides; si posava els dits en els brancals alts d'una porta, aquests començaven a resplendir; fins i tot quan es rentava les mans les gotes que li queien haguessin pogut enganyar Dànae. Ben alegre, servidors li posar la taula, però no va poder menjar ni beure res perquè tot esdevenia or. Estupefacte davant d'aquella desgràcia inesperada, ric i miserable a el mateix temps, desitja fugir de les seves riqueses ja que no pot alleujar la fam ni la set, i aquell or que odia el turmenta merescudament. Alça les mans i els braços resplendents i diu:
_ Perdona, Bacus, he pecat. Tingues compassió de mi i salveu-me d'aquest suplici.
Bacus el va tornar com abans i li va treure el do que li havia atorgat. Li va dir:
_ Perquè no segueixis cobert d'aquest or que vas tenir la mala idea de desitjar, veu a el riu Pactolos i fes camí en sentit contrari al corrent de l'aigua pels turons que hi ha a la ribera fins que arribis a la deu del riu; allà posa el cap sota l'aigua escumejant de la font i renta el cos i la culpa.
El rei ficar-se a l'aigua i va perdre el poder de transformar tot en or. El riu va mudar de color i encara avui porta sorra d'or.
Imatge relacionada

Orfeu i Eurídice

Un dia al costat d'un riu Orfeu va conèixer a Eurídice, i des d'aquest moment es van enamorar bojament. Però desgraciadament el dia del seu casament, Eurídice trepitjar un escurçó i li va clavar els seus ullals al taló, i de cop va caure a terra bruscament, pel verí. Orfeu va embogir, i des d'aquest dia no va tornar a ser el mateix. Estava disposat a fer de tot, i va baixar als inferns a buscar-la, i gràcies a la música de la seva lira va aconseguir passar els obstacles. Plutó que era amb la seva dona li va posar la condició que li tornaven Eurídice però no podia mirar-la fins que arribessin a '' la vida '', i ell amb tota la curiositat va mirar, i la va perdre per sempre. Es va passar els dies intentant alleujar el dolor tocant la lira i tots els animals i Ciconia de bosc s'acostaven, les Ciconia es van acabar enamorant d'ell, però ell les rebutjava.

Resultat d'imatges de orfeu i euridice

Les Metamorfosis d'Ovidi: Faetont


Un dia, quan Faetont era jove, el seu amic Èpafos li va dir que era ben insensat creient-se tot allò que la seva mare, la nimfa Clímene, li deia. Aquest també li va dir que la seva mare l'havia enganyat sobre els seus orígens, donant a entendre que Faetont no era fill del déu del Sol, Hèlios. Avergonyit, Faetont va contenir la seva còlera i va anar a buscar la seva mare per preguntar-li si allò que li havia dit Èpafos era cert i, que si ho era, li donés indicis que demostressin la identitat divina del seu pare, Hèlios. Clímene, enfurismada i commoguda alhora, va jurar al seu fill que els seus orígens celestials i divins eren certs, i va revelar-li l'indret on podria trobar al déu del Sol perquè anés a veure'l ell mateix. 
Faetont, seguint les paraules de la seva mare, es va dirigir cap a la part oriental del món, allà per on sortia el sol cada dia, allà on Hèlios tenia el seu Palau luxosament decorat. Allà, al costat del seu tron, es trobaven el Dia, l'Any, el Segle, el Mes i les Hores; l'Estiu, la Primavera, la Tardor i l'Hivern. Un cop davant del déu del Sol, Faetont li demana que li doni proves irrefutables que demostrin que ell és, veritablement, el seu pare. Llavors, Hèlios diu que li concedirà un desig, qualsevol, perquè es cregui que és el seu pare. Aleshores, Faetont, ràpidament, li demana que vol conduir el carro de foc tirat pels cavalls alats durant un dia. Just després de dir això, el déu se'n penedeix de la seva promesa i li prega que canviï el seu desig, que aquella feina no és apta per a un mortal com ho és ell, diu que ni tan sols Júpiter és capaç de fer-ho. Al final, ha de complir la seva promesa i li explica com és el camí que ha de seguir amb el carro al llarg del dia: comença amb una forta pujada que costa molt esforç als cavalls, segueix per la part del mig del cel, que té una gran alçada i acaba amb un fort descens que cal controlar amb força. Tot i així li demana, altre cop, que canviï el seu desig ara que encara està a temps i, a més, li diu que la pròpia preocupació per la seva seguretat ja és una mostra irrefutable de la seva paternitat. De totes maneres, Faetont ho rebutja i insisteix en el seu primer desig. Hèlios prepara el carro fet per Vulcà i demana al seu fill que no deixi als cavalls volar ni massa alt ni massa baix, ja que portaria conseqüències terribles a la Terra. Faetont perd el control des del primer moment en que puja al carro deixant anar les regnes, fent així que els cavalls es desviessin i causant un enrenou entre les constel·lacions (els cavalls havien notat un canvi de pes sobre el jou i van entendre que no era Hèlios qui els dirigia, sinó el seu fil). Després, poc a poc, va anar-se apropant a la superfície de la Terra, cremant ciutats, països i muntanyes; secant rius, formant deserts i enfosquint així la pell dels etíops (habitants d’Etiòpia). Quan va arribar a mig del cel, va empal·lidir al veure tanta alçada i li tremolaven les cames; en aquell moment va començar-se a penedir d'haver demanat aquell desig. 
Amb tot això que estava passant per culpa de Faetont, la mare Terra va dirigir-se a Júpiter demanant-li què havia fet per merèixer aquella mena de càstig destructiu. Tot seguit, el déu va llançar un dels seus poderosos llamps contra el carro de foc i el va destruir en mil bocins, aturant així el caos que Faetont havia causat al món. Aquest però, va caure del cel incendiat a un riu, on les nimfes en van recuperar el cos i el van enterrar tot deixant una inscripció a la tomba d’aquest que deia: “Aquí jeu Faetont, que va conduir el carro del seu pare. Tot i que no va ser capaç de portar-lo, va morir en un gran acte de gosadia”. Des del moment en que Hèlios va assabentar-se de la mort del seu fill, va entristir-se molt i, conseqüentment, va deixar la Terra en la penombra durant un dia sencer.


Resultat d'imatges per a "mito faeton""



Eco


Eco
Un dia cap a les xarxes dels cérvols, van espantar-se al veure a una nimfa de veu sonora, aquesta nimfa no ha après mai a callar. El seu nom era Eco, era una nimfa de cos present, encara que la consideraven molt xerraire, només repetia les últimes paraules de les frases que li deien, aquest fet va ser per la voluntat de Juno, ja que volia sorprendre a les nimfes que passaven amb astúcia, l'entretenien amb una conversa i donava temps a les nimfes a fugir. La filla de Saturn va dir-li: "Perdràs el control d'aquesta llengua amb què m'has enganyat i tindràs un ús molt limitat de la veu. Així va ser, Eco només repetia les últimes paraules que sent.

Així doncs quan Eco va veure la bellesa de Narcís es va sentir encesa d'amor i el va seguir d'amagat, ella no podia perdre la iniciativa de dedicar-li paraules afectuoses. Va decidir esperar als sons els quals pugui resoldre les seves paraules. Més tard Narcís va preguntar: "Que hi ha algú per aquí?" I Eco va contestar: "Per aquí". Ell va mirar a totes bandes i va dir: "Vine!", ella respon: "Vine". Narcís va preguntar: ¿Per què fuges de mi? I va rebre les mateixes paraules. Narcís, insistent va cridar: "Aquí, reunim-nos" i Eco va contestar: "reunim-nos". Va ser quan Eco va sortir de l'amagatall i va llençar-se als braços de Narcís, però ell la va rebutjar dient que preferia morir que morir en ella i va contestar: "Moriria a tu". Eco en sentir-se refusada va tornar a amagar-se. Des d'aquell moment viu en coves solidàries, però encara viu amb l'amor que va sentir, amb tant de neguit no tenia una bona vida, seguia una vida infeliç. Només li quedava la veu i els ossos, que diuen que els ossos van acabar convertint-se en pedra. Des de les hores, només se sent la seva veu, l'única cosa d'ella que encara segueix en vida.
Així és com Narcís va acabar amb els seus sentiments. I algú va aixecar els braços, i va cridar: "Tant de bo ell també estimi així, i no pugui posseir mai l'objecte del seu amor", la deessa de la venjança va accedir a aquesta pregunta i Narcís va veure's per primer cop en el reflex d'un riu tant pur i tant net que es va enamorar d'ell, i va quedar atrapat per la seva pròpia bellesa, va sentir com unes forces que creixien dins seu i mentre veia aigua va enamorar-se d'una il·lusió sense cos, es desitja a ell mateix sense saber-ho. Narcís va quedar-se mirant el seu reflex perquè ell sabia que només que es gires perdrà el reflex, ni la gana va arrancar-lo d'allà, que contemplava la imatge enganyadora i se sent morir per uns ulls que no són els seus, aixecant-se va dirigir al bosc unes paraules preguntant si podria veure aquesta ànima que també ha patit d'amor i que tant li agrada, i el seu patir, no els separa ni la immensitat del mar o de les muntanyes. Narcís sap que aquesta força és mútua perquè quan ell s'acosta, el seu amor també s'acosta, però sap que a la mateixa vegada el que s'interposa és el seu propi amor, aquest fet al principi no l'entén però al final sap que ell és el seu propi amor. Un cop entén això, li agradaria separar el seu cos de la seva ànima, es a dir, vol separar-se de l'amant. Narcís pateix tant que no te gairebé forces i va morint en plena joventut, i ell creu que la mort és una solució de l'alliberació, li agradaria que el seu amant visques després de la seva mort, però sap que moriran els dos units per sempre.
Va mirar-se per últim cop, li va caure una llàgrima que va moure l'aigua, a la mateixa vegada que es va moure el reflex, com mai s'havia mogut, Narcís va exclamar i va dir-li: "on fuges? Queda't, no abandonis el teu amant, cruel", llavors va colpejar el pit en el reflex, i va agafar un color rosat. Eco va entristir-se i cada vegada que deia "ai" Eco ho repetia. Narcís va tancar els ulls per sempre, familiars seus el van plorar i Eco també va repetir aquests sons. El cos de Narcís no va aparèixer, però sí que va aparèixer una flor groga envoltada de pètals blancs. 






Narcís


Narcís
Tirèsesies tenia molta fama en les ciutats per les seves respostes inefables per a la gent que anava a consultar-lo. Liríope va ser la primera a consultar la certesa dels seus oracles, ella havia estat violada per un riu, i va quedar embarassada d'un nen. Quan va néixer era capaç de despertar passions, li van posar el nom de Narcís. La seva mare va consultar si viuria molt de temps fins a la vellesa i l'endeví va vaticinar: "Si no s'arriba a conèixer". Semblaven no tenir sentit aquestes paraules, però va tenir sentit en el moment de la mort de Narcís: tenia 16 anys i tothom el desitjava, però hi havia tanta arrogància en la bellesa del nen que cap jove ni cap noia li havia tocat el cor.


dimarts, 19 de novembre del 2019

Deucalió i Pirra

Deucalió i Pirra

Deucalió  i la seva esposa Pirra van ser els únics éssers humans que van sobreviure al Diluvi. Quan van veure la tragèdia que havia succeït, Deucalió va dirigir les seves pregàries a les ninfes Corícides, a les divinitat de la muntanya i a la mateixa Temis. De tota la humanitat només havien sobreviscut ells dos, les úniques persones innocents i respectuoses amb les divinitats. Quan Júpiter veu que ja no queda ningú més decideix aturar les aigües i tornar a mostrar el món amb les terres, així que fa retirar a totes les divinitat que l'han ajudat, rius, vents i el seu germà retornen a la calma i tot torna a la normalitat. Qan Deucalió se n'adona que ell i Pirra són els únics supervivents li diu que se sent afortunat de poder estar amb ella, que no sap que hagués fet si a ella també se l'haguessin emportat les aigües. També li diu que des d'aquell moment el llinatge dels humans depèn d'ells. Tot dos plorant decideixen anar al santuari de la deessa a demanar-li com podien restaurar la humanitat. Temis els respon que s'allunyin del temple, es cobreixin i llencin cap enrere els ssos de la seva mare. Espantats per aquesta resposta van quedar callats i al cap d'una estona Pirra va respondre que no profanarien a la seva mare morta. Es queden pensant en el que els ha dit la deessa fins que Deucalió extreu el significat de les seves paraules: la seva gran mare és Gea, la Terra, creadora de tot  els seus ossos són les pedres. D'aquesta manera, es van cobrir i van començar a llençar pedrers, els rocs es van anar fent tous i van començar a agafar forma. Per la voluntad dels déus, de les pedrea que llençava Deucalió van sorgir homes i de les que llençava Pirra dones. I per aquesta raó que som una raça forta i capaç d’aguantar quasi qualsevol cosa. Aquest és l’origen de la raça humana.


Deucalió i Pirra llençant les pedres, de Peter Paul Rubens.

Deucalió i Pirra llençant les pedres, de Giovanni Maria Bottalla.

Apol.lo i Dafne

   Tornant de matar la serp Pitó, Apol.lo es va trobar a l´Olimp Cupido, el fill d´Afrodita i Mart, i li va adreçar aquestes paraules: "Què fas, nen juganer, amb armes d´home?" Apol.lo es referia, evidentment, a l´arc i les fletxes de Cupido. El déu de l´amor, enfurismat pel despreci del seu germà, va decidir donar-li un bon escarment. Va agafar del seu carcaix dues fletxes, una punxaguda i d´or, i l´altra roma i de plom. La primera, que provoca l´amor, la va clavar a Apol.lo; la segona, que produeix l´odi, la va disparar contra la nimfa Dafne. Així Apol.lo, el déu del seny, es va tornar boig d´amor per la nimfa i la perseguia sense descans pel bosc. Dafne, que era filla del riu Peneu, li va demanar al seu pare que l´ajudés: "Destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m´ha fet ser massa desitjada". El seu pare escolta les súpliques de la seva filla i la converteix en un arbre de llorer. Apol.lo, encara estimant-la, li va concedir la fulla perenne i la dignitat del seu cap.

Apol.lo perseguint a Dafne, Theodoor van Thulden (1636 - 1638)

Apol.lo i Dafne, Gian Lorenzo Bernini (1622-25)


Pitó

   Quan la terra va emergir de les aigües del diluvi, van aparèixer infinitat d´espècies i també monstres. Un d´aquests va ser la serp gegant Pitó, que devastava la regió de Delfos. Apol.lo va prendre les seves fletxes i el seus carcaix i la va matar. Aleshores, per a recordar aquesta gesta, va instaurar els Jocs Pítics, una competició atlètica que se celebrava cada dos anys en honor al déu Apol.lo. El vencedor rebia, com a premi, una corona d´alzina.


Python ab Apolline interficitur


Píram i Tisbe


Píram i Tisbe, eren els dos joves més bells i destacats d'Orient. Es van conèixer en el mateix veïnatge de la ciutat de Babilònia. Això va fer que a poc a poc s'enamoressin. El seu amor anava creixent i creixent, de la mateixa manera que el seu desig de casar-se. Els seus pares, però, els hi va. Tot i això, no van poder apagar mai la flama dels seus sentiments, ni els joves van rendir-se. Al contrari, s'esforçaven cada nit per parlar a xiuxiuejos a través d'una esquerda que hi havia a la paret contigua de les dues cases. Sempre desitjaven que l'esquerda es fes més gran, per així fer-se petons, i no limitar-se a sentir la veu de l'altre. Una nit, farts d'aguantar així, van decidir escapar-se i trobar-se al sepulcre de Ninu. Allà s'amagarien sota l'arbre que allà es troba. Tisbe va ser la primera a sortir de casa, i es va dirigir cap a la tomba, com havien pactat, esperant el seu estimat. De cop i volta, una lleona va aparèixer amb la boca tacada de sang de la seva cacera anterior. Tot i que Tisbe ja estava sent molt valenta esperant en la foscor de la nit, no va poder suportar la por, i va haver de fugir, i amagar-se en una obscura cova.
"Píramo y Tisbe" de Pierra Claude Gautherot
 El vel que cobria a Tisbe, va relliscar mentre aquesta corria, i va ser tacat per la sangonosa boca de la lleona. Píram, que va sortir més tard de casa, en arribar, veu la desastrosa imatge. El pànic l'envaeix, pensant en què la seva estimava havia mort, i pres pel dolor, agafa el vel de Tisbe, i es clava l'espasa en mig del tors. La sang va brollar com mai, i va banyar les arrels de l'arbre, fent així que les mores que hi penjaven d'aquest, es tenyissin de color porpra. Quan Tisbe va decidir tornar per no faltar a la cita amb el seu amant, va trobar-se la sangonosa escena. Ella, com havia fet el seu amant uns minuts abans, comença a embogir, i es colpeja els braços, es tira dels cabells, rodeja Píram, abraçant-lo, i plora, barrejant la sang amb les seves llàgrimes. Demana aleshores als seus pares que les pires fúnebres descansessin a la mateixa tomba, i demana a l'arbre que donés per sempre més fruits negres, vestits de dol pels dos amants. Seguidament, aquesta clavà l'espasa en el seu pit. Les seves súpliques van commoure els déus, i així es van complir; sota l'ombra de l'arbre descansen els dos enamorats, i les mores quan maduren, estan sempre vestides de negre.




Abraham Daniëlsz Hondius

Píramo y Tisbe. 1660-1675

El rapte d'Europa

Un bon dia, Zeus crida al seu fill Mercuri i, sense dir-li que és per qüestions d'amor, li demana que es dirigeixi cap a Sidó (important ciutat de Fenícia, a l'est de Grècia) i que faci baixar els ramats reials des de les muntanyes fins a la platja, allà on Europa, filla d'Agènor, rei de Fenícia, acostumava a jugar amb les seves donzelles. Aleshores, Zeus, pren l'aparença d'un toro blanc i es posa a bramar entre la resta del ramat, ja a la platja de Sidó. En el moment en que Europa el veu, es queda meravellada per la bellesa de l'animal i s'hi apropa. Al veure que és tan dòcil, i allunyant-se del ramat, comença a acariciar-lo de mica en mica. Quan la princesa ja ha perdut la por se li asseu al llom sense saber qui tenia a sota i, inesperadament, Zeus comença a allunyar-se mar endins amb la noia al damunt fins que desapareixen de la regió.



Resultat d'imatges de el rapto de europa

Filèmon i Baucis

Són una parella de vells que viuen en una casa molt petita i pobre, només posseeixen una oca. Un dia van a veure'ls dos déus, Mercuri déu del comerç i dels lladres i missatger i Júpiter reina del cel, aquests van disfressats de mortals per no ser reconeguts. Feia hores que passaven per cases demanant hostatge i ningú els acollia, fins que arriben a la casa dels dos vellets, els quals sense pensar-ho un moment els hi obren la porta i els acullen amb del poc que tenen, el millor. (llit amb les millors robes i tot així pobres, volen sacrificar la oca...).

Image result for Filèmon i BaucisArriba un moment on Filèmon i Baucis s'adonen que el visitants que tenen a casa, són déus (ja que s'omplen la copa de vi instantàniament en quan aquesta s'acaba) i és aleshores quan volen sacrificar l'oca, l'únic que tenen.

Els déus molt agraïts els hi diuen que no fa falta, que ja han fet molt i han estat suficient bona gent i els hi demanen que deixin la casa i vagin amb ells. Els déus inunden la ciutat salvant-los només a ells i deixant la seva miserable casa la única en bones condicions. Seguidament transformen aquesta en un temple i els hi concedeixen un desig, al qual ells demanen morir alhora i fer-se càrrec del temple i cuidar-lo, convertint-se doncs en sacerdots.

Quan els dos vells moren es transformen en dos arbres amb els troncs junts, i mentre estan fent aquesta transformació encara estan parlant i dient-se coses maques.

               Image result for Filèmon i Baucis

Perseu i Andròmeda

Èol, fill d'Hípotes, havia tancat els vents a la seva presó i, Lucifer havia sortit i brillava dalt del cel. 
Perseu va agafar les seves ales, es va enlairar fins arribar a la nació etíope i els camps de Cefeu. Allà un déu egipci, Ammó, havia condemnat injustament a Andròmeda perquè la seva mare Cassipea havia assegurat ser la més bella i un oracle va ordenar com a càstig encadenar a la seva filla a una roca per ser devorada per un monstre submarí. Però va ser aleshores que, Perseu, la va veure encadenada i va quedar meravellat per la seva bellesa. Llavors, es va adreçar a la jove i li va preguntar pel nom d'aquell lloc, pel seu nom i el motiu pel qual estava encadenada. La jove no responia, quan de sobte va aparéixer una gran bèstia submarina que anava directament contra ella. Els seus pares, Cassiopea i Cefeu, no podien fer res més que plorar davant de la situació i Perseu els hi va prometre salvar-la a canvi de que fos la seva dona. Ells van acceptar i, a més, li van cedir el regne. 
Perseu es va enlairar amb les ales i va crear una silueta a l'aigua que va fer que el monstre submarí ataqués la silueta. Llavors, Perseu l'agafa per darrere i li clava l'espasa i l'acaba matat. La fera treu aigua barrejada amb sang porpra per la boca. Un cop morta, Perseu és aclamat i estén per terra un jaç tou de fulles i de tiges de plantes submarines que absorbiran la força de la bèstia esdevenint-se rígides. Així, les nimfes marines distribueixen les llavors pel mar i es crea el corall que, avui en dia, continua sent flexible a l'aigua i rígid fora.




El Diluvi

Veient que havia arribat un moment de degradació en l'espècie humana Júpiter decideix fer alguna cosa, la seva primera opció és incendiar-ho tot però aleshores recorda que el destí ja havia predit que tot es cremaria, així que decideix escollir un càstig diferent: extingir la raça humana amb les aigües, enviant una pluja intensa des de cada racó del cel. Tanca al vent del nord, Aquiló, i a tots els altres vents a les coves d'Èol, i deixa sortir al vent del sud, Notos. Aquest l'ajuda, carrega els seus núvols plens d'aigua i els prem, així fa que ressoni un tro com mai havia estat escoltat i que comencin a descarregar les aigües per tot arreu. Iris, missatgera de Juno, també ajuda, recull les aigües i les puja de nou als núvols. Han destrossat tota a collita d'un any. Però Júpiter no en té prou i ajudat pel seu germà Neptú déu dels mars hi afegeix més aigua. Però la massa d'aigua va creixent doncs convoquen també als rius qui participen desembocant desenfrenadament als mars, Júpiter mateix dona un cop a la terra amb el seu trident, aquesta tremola i dona via lliure a les aigües. Els rius sense control s'emporten tot allò que troben. Tot queda sota el mar, tot es barreja; el que abans vivia a la terra ara viu a l'aigua amb les criatures pròpies de l'aigua. Les Nereides tenen boscos, el llop neda amb les ovelles... Ningú sobreviu, qui no ha mort per l'aigua mor per la manca d'aliments.


El Diluvi Universal, de Jan Van Scorel. 1530.


El Diluvi Universal , de Miquel Àngel. Es troba a la Capella Sixtina

Hermafrodit i Sàlmacis

Hermafrodit, fill de Mercuri i Venus, va abandonar la seva pàtria, ja essent gran, per visitar llocs desconeguts. A l'arribar a Lícia, va decidir banyar-se en un estany d'aigües cristal·lines, rodejat per gespa fresca i sempre verda. Allà hi vivia Sàlmacis, una nimfa a la qual no li agradava la cacera ni les armes, sinó que preferia descansar envoltada de la natura i contemplar-se al reflex del llac. Aquesta estava collint flors al prat dels voltants del llac, quan va veure el noi. Immediatament va voler posseir-lo
Edward Burne-Jones, Hermafrodit rebutja a Sàlmacis
Després de mirar-se molt per assegurar-se de que es trobava bella, es va atrevir a parlar amb ell. Després d'insistir-li molt en el fet que li fes petons i de rodejar-lo amb els braços, Hermafrodit va demanar-li que parés, o es veuria obligat a fugir. La nimfa va acceptar, però va voler amagar-se en una zona plena de bosc a prop de l'estany, per tant de poder observar-lo. El noi, pensant ja que estava sol, va descobrir el seu cos per banyar-se al llac. Sàlmacis, en veure'l nu, va tornar-se boja de desig, i va capbussar-se en les aigües.                                                                                                                          
Resultado de imagen de La metamorfosis de Hermafrodito y Salmacis"
Hermafrodit i Sàlmacis. Estàtua en el parc Lazienki, Varsòvia. 

Finalment, va abraçar-lo tan fort, que els dos cossos es van fusionar en un de sol. Els membres d'Hermafrodit es van destensar, i la veu ja no era tan viril com abans. Hermafrodit, va suplicar als seus pares, que d'ara endavant, qualsevol persona que es banyés en aquelles aigües, patís aquests canvis. Els pares van acceptar, i van dotar la font d'un poder contranatural.



Dèdal i Icar:

En aquest mite hi apareixen Dèdal i Icar, pare i fill que són a Creta retinguts en el laberint del qual Dèdal era l'inventor, Minos els tenia allà ja que eren els únics que sabien com sortir-se'n i hi estaven tancats amb el Minotaure.
El pare creu que nomes podran escapar-se volant  sense ser descoberts, i doncs decideix crear unes ales amb plomes, lli i cera per poder escapar.
Abans d'agafar el vol, el pare dona tota mena d'instruccions al fill per tal de volar en la millor altura (mitjana) no prendre mal i que tot surti bé.
Marxen volant amb les ales que s'havien fet i a l'estona d'estar enlairats i veure que les ales funcionen Icar emocionat ignora al seu pare i s'apropa massa al sol, fent d'aquesta manera que la cera s'estoves i acte seguit aquest cau al mar, s'ofega i mor.
El pare, trist i empenedint-se, l'enterra, i a la illa on ho ha fet es conserva tanmateix com el mar on va caure.
                                   Related image

dijous, 14 de novembre del 2019


DECÀLEG PER LLIGAR I EL QUE SORGEIXI

Aquest decàleg serveix per a tota mena de relacions sentimentals. Està organitzat in crescendo (des de lligar fins a la relació.):

  1. Estableix contacte mitjançant xarxes socials.
  2. En cas d'estar a un discoteca, pren alcohol per perdre la vergonya (sempre amb mesura).
  3. Cuida sempre la teva higiene i vesteix-te de manera que et sentis còmode a nivell d'aparença per mostrar seguretat. 
  4. No mostris tot el que ets des d'un principi, fes-te l'interessant. 
  5. Qualsevol de les dues persones pot prendre la iniciativa.
  6. Sigues sincer des d'un principi, no pretenguis enganyar ni ser algú que no ets.
  7. La comunicació és quelcom essencial; acordar uns punts en comú amb l'altra persona per tal de no provocar malentesos. 
  8. No facis a l'altre el que no t'agradaria que et fessin a tu. 
  9. Mostra interès per l'altre persona a base de petit detalls, tot i que no cal que siguin materials. 
  10. Tot i que siguis gelòs, confia i respecta a l'altra persona sense deixar que els gelos afectin a la relació. 
Les alumnes de 2n de Batxillerat Humanístic

Imagen relacionada

.