Un dia, quan Faetont era jove, el seu amic
Èpafos li va dir que era ben insensat creient-se tot allò que la seva mare, la
nimfa Clímene, li deia. Aquest també li va dir que la seva mare l'havia
enganyat sobre els seus orígens, donant a entendre que Faetont no era fill del
déu del Sol, Hèlios. Avergonyit, Faetont va contenir la seva còlera i va anar a
buscar la seva mare per preguntar-li si allò que li havia dit Èpafos era cert
i, que si ho era, li donés indicis que demostressin la identitat divina del seu
pare, Hèlios. Clímene, enfurismada i commoguda alhora, va jurar al seu fill que
els seus orígens celestials i divins eren certs, i va revelar-li l'indret on
podria trobar al déu del Sol perquè anés a veure'l ell mateix.
Faetont, seguint les paraules de la seva mare,
es va dirigir cap a la part oriental del món, allà per on sortia el sol cada
dia, allà on Hèlios tenia el seu Palau luxosament decorat. Allà, al costat del
seu tron, es trobaven el Dia, l'Any, el Segle, el Mes i les Hores; l'Estiu, la
Primavera, la Tardor i l'Hivern. Un cop davant del déu del Sol, Faetont li
demana que li doni proves irrefutables que demostrin que ell és, veritablement,
el seu pare. Llavors, Hèlios diu que li concedirà un desig, qualsevol, perquè
es cregui que és el seu pare. Aleshores, Faetont, ràpidament, li demana que vol
conduir el carro de foc tirat pels cavalls alats durant un dia. Just després de
dir això, el déu se'n penedeix de la seva promesa i li prega que canviï el seu
desig, que aquella feina no és apta per a un mortal com ho és ell, diu que ni
tan sols Júpiter és capaç de fer-ho. Al final, ha de complir la seva promesa i
li explica com és el camí que ha de seguir amb el carro al llarg del dia:
comença amb una forta pujada que costa molt esforç als cavalls, segueix per la
part del mig del cel, que té una gran alçada i acaba amb un fort descens que
cal controlar amb força. Tot i així li demana, altre cop, que canviï el seu
desig ara que encara està a temps i, a més, li diu que la pròpia preocupació
per la seva seguretat ja és una mostra irrefutable de la seva paternitat. De
totes maneres, Faetont ho rebutja i insisteix en el seu primer desig. Hèlios
prepara el carro fet per Vulcà i demana al seu fill que no deixi als cavalls
volar ni massa alt ni massa baix, ja que portaria conseqüències terribles a la
Terra. Faetont perd el control des del primer moment en que puja al carro
deixant anar les regnes, fent així que els cavalls es desviessin i causant un
enrenou entre les constel·lacions (els cavalls havien notat un canvi de pes
sobre el jou i van entendre que no era Hèlios qui els dirigia, sinó el seu
fil). Després, poc a poc, va anar-se apropant a la superfície de la Terra,
cremant ciutats, països i muntanyes; secant rius, formant deserts i enfosquint
així la pell dels etíops (habitants d’Etiòpia). Quan va arribar a mig del cel,
va empal·lidir al veure tanta alçada i li tremolaven les cames; en aquell
moment va començar-se a penedir d'haver demanat aquell desig.
Amb tot això que estava passant per culpa de
Faetont, la mare Terra va dirigir-se a Júpiter demanant-li què havia fet per
merèixer aquella mena de càstig destructiu. Tot seguit, el déu va llançar un
dels seus poderosos llamps contra el carro de foc i el va destruir en mil
bocins, aturant així el caos que Faetont havia causat al món. Aquest però, va
caure del cel incendiat a un riu, on les nimfes en van recuperar el cos i el
van enterrar tot deixant una inscripció a la tomba d’aquest que deia: “Aquí jeu Faetont, que va conduir el carro
del seu pare. Tot i que no va ser capaç de portar-lo, va morir en un gran acte
de gosadia”. Des del moment en que Hèlios va assabentar-se de la mort del
seu fill, va entristir-se molt i, conseqüentment, va deixar la Terra en la
penombra durant un dia sencer.