LA PESTA ANTONINA

La pesta antonina va ser la primera pandèmia registrada al món; es va produir l'any 165 de nostra era, durant l'Imperi Romà. Aquella estranya malaltia s´identifica contemporàniament amb la verola. 

Els testimonis dels especialistes i els testimonis de l'època, com Galè, el metge que va tractar la pesta antonina, dibuixen l'origen d'una malaltia que va venir de la part oriental de l'Imperi i els seus devastadors efectes sobre una població inerme davant d'una malaltia de la que no sabien res.

El nombre de morts va poder arribar als 10 milions, amb moviments de població que van deixar deshabitades algunes zones de l'Imperi. Les conseqüències van afectar a les collites, al comerç i als fonaments de l'activitat econòmica. 

La pesta antonina, que pren el nom del cognom dels dos emperadors romans de l'època, Luci Ver i Marc Aureli, pertanyents a la dinastia homònima, va ser combatuda infructuosament amb sacrificis rituals als déus i remeis tradicionals, com la ingesta de vinagre, mostassa, terra d'Armènia, llet de la ciutat de Estàbia o l'orina de nen.

La historiografia ha assenyalat les periòdiques epidèmies de l'Imperi Romà com un dels factors de la seva dilatada decadència, com va fer l'historiador anglès Edward Gibbon, que va afegir, a més, el desenvolupament de l'cristianisme i la pressió militar dels bàrbars de nord.

Si voleu saber-ne més, aquí teniu un enllaç a un podcast de RTVE.

LA CIRURGIA A L'ÈPOCA ROMANA

Una petita introducció.

La medicina a l'antiga Roma estava poc avançada i la majoria de coneixements respecte aquesta van ser adquirits dels grecs, principalment d' Hipòcrates (considerat el pare de la medicina antiga). No va ser fins als inicis de la República quan es van començar a crear escoles de medicina a Roma i per tant, els primers metges que van haver-hi eren procedents de Grècia. Cal destacar, també, que la medicina en aquella època s'acostumava a barrejar amb la religió.

Qui eren els encargats de les operacions quirúrgiques?

Els metges de l'època no sempre eren professionals i s'encarregaven de fer diferents funcions. Fins i tot els barbers podien fer operacions quirúrgiques. Tot i això, a causa de les guerres, molts es formaven en medicina als hospitals de l'exèrcit i allà aprenien sobre anatomia i cirurgia per curar els ferits. També eren els encarregats de tractar les malalties i la higiene. 

Alguns d'ells acostumaven a ser esclaus o lliberts que anaven viatjant poble per poble.

Les operacions quirúrgiques

Les operacions en aquella època, com ja sabem, comportaven un perill més gran i no existia encara l'anestèsia. El que podien fer els pacients era veure vi o algun tipus d'alcohol per alleujar el dolor. Les operacions més dutes a terme eren les amputacions d'extremitats, restabliment d'ossos trencats, l'establiment de pròtesis o la cesària en el parts de les dones, entre altres. 

Això sí, per fer les operacions, els metges tenien diferents instruments majoritàriament fets amb bronze i ferro:

Un dels més utilitzats era el bisturí que tenia tres parts diferents: una fulla que tallava, un entroncament on s'introduïa la fulla i dues ranures per fixar-la. 

També utilitzaven els ganxos separadors per cirurgies més petites com l'operació de les amígdales (que ja es realitzaven en aquella època).

 El trepà cilíndric per cranis era utilitzat per fer forats al cap i poder retirar restes d'ossos en cas de que s'haguessín quedat incrustats dins una ferida després d'un cop al cap. 

Finalment, també utilitzaven tisores, pinces, agulles, palanques, martells de plom, entre d'altres.

Aule Corneli Cels

Cels va ser un escriptor romà i molt possiblement metge que va viure al segle I aC. Una de les seves obres, anomenada De Medicina, que parla sobre la dieta, la cirurgia, temes de farmàcia i altres temes relacionats amb els anteriors. Aquesta obra es de les úniques que es van conservar i va tenir una gran influència en la medicina dels anys següents ja que recull tots els coneixements i avenços mèdics des d´Hipòcrates.

Cels, en un apartat del llibre, escriu les qualitats que ha de tenir un cirurgià:

"El cirurgià ha de ser jove o si més no d'edat no molt avançada, tenir la mà ferma, segura i que mai tremoli; ha de ser tan destre amb la mà esquerra com amb la dreta; tenir la vista segura i penetrant; intrepidesa d'ànim suficient per mantenir-se ferm contra els crits del pacient, tot i que compadint a aquell la cura hagi emprès; no ha de afanyar-se més del que el cas requereixi, ni tallar menys del que sigui necessari i executar el seu propòsit en tot cas, sense canvis per les inoportunitats del pacient ... "

Verí o remei?

1 Verí:

Els antics grecs utilitzaven la planta cicuta per matar als condemnats a mort. De fet, va passar a la història gràcies a Sòcrates, il·lustre personatge que va perdre la vida bevent una infusió d'aquesta planta. Jutjat per no reconèixer als déus atenesos i per, suposadament, corrompre a la joventut, el gran filòsof grec va ser condemnat a morir ingerint el potent verí.

A causa de la conina, el principi actiu més important de la planta, la cicuta pot proporcionar un efecte sedant molt pronunciat, és una planta biennal, es a dir, que triga exactament dos anys a completar tot el seu cicle biològic. Pot intervenir fins a un màxim de dos metres, i en el fruit es concentra la major toxicitat, encara que tota la planta és verinosa. Creix, de forma natural, en vores de carreteres o camins, en tanques i als peus d'alguns murs.

1 Remei:

La paraula opi deriva del nom grec opi que vol dir "suc", ja que el compost s'obtenia del suc de les amapoles. Els metges grecs preparaven triacas* amb diferents continguts d'opi. Els efectes comencen entre els 15 i els 30 minuts després de la seva ingestió o entre els 3 i els 5 minuts després de ser fumat i duren entre 4 i 5 hores. En arribar al cervell, els alcaloides de l'opi ocupen en els receptors específics de certs neurotransmissors genèricament anomenats endorfines que es produeixen de forma natural dins del cervell humà. La majoria d'ells actuen fixant-se a les tres categories de receptors de opioides descobertes fins ara en el SNC i que es designen amb les lletres gregues mu, kappa i delta. Els efectes analgésics i antiestresants que normalment produeixen les endorfines es veuen incrementats en presència dels alcaloides de l'opi, i es així com l'utilitzaven de remei per l'ansietat.

triaca*:La triaca, del grec θηριον, era un preparat polifàrmac compost per diversos ingredients (en ocasions més de 70) d'origen vegetal, mineral o animal, incloent opi i en ocasions carn d'escurçó.

MEDICINA A L’ANTIGA ROMA: MALALTIES I MEDICINES

La medicina de l’antiga Roma va ser molt influenciada pels grecs i molts coneixements els adquireixen d’ells. Hipòcrates va ser una gran font d’inspiració ja que va deixar constància de totes les malalties amb les que va tractar amb una petita descripció. Als inicis de la república romana es van començar a crear escoles de medicina on s’havia d’aprendre habilitats mèdiques i que molts cops combinaven tractaments científics amb alguns rituals religiosos. A partir d’aquí, també es podia aprendre amb experiència laboral ajudant als hospitals de l’exèrcit on adquirien coneixements de anatomia i cirurgia per curar als pacients.

Els hospitals estaven reservats per els esclaus i exèrcits, en canvi, per la gent pobra era inexistent i per això recorrien a l’ajuda espiritual. Molts metges acostumaven a ser esclaus o lliberts i aquests anaven de ciutat en ciutat tractant en fires o als mercats. Tot i això, la gent del món rural visitava poc el metge i eren normalment atesos per curanderos, persones que exercien de metges sense ser-ho realment, amb remeis populars.

Malalties

En aquella època els romans patien moltes malalties perquè no hi havia les tecnologies que tenim avui en dia, la ciència no estava molt avançada i els medicaments que fem servir a l’actualitat no existien. Moltes de les persones afectades eren infants per diferents epidèmies. Una de les més freqüents era el tifus. El tifus és una malaltia d’origen infecciós causat per rickèttsies, uns paràsits. Per l’altre banda, els romans també tenien molts problemes de malnutrició. Tampoc podem deixar de pensar que la majoria de romans era gent pobre. Altres malalties que patien era a causa de la higiene, que com ja sabem en aquella època era mínima i no tenien res més que els banys i termes públiques. 

Medicines

Els metges recomanaven fer exercici ja que començaven a saber alguns dels seus beneficis en el cos humà. Respirar aire pur i anar als banys o termes per mantenir una bona higiene. A part d’això, també usaven gran varietat de medicaments a base d’herbes, entre d´altres. Està documentat que els romans van arribar a fer servir més de 500 plantes medicinals. 

Les infeccions als ulls eren tractades amb  ungüents fets de plom, zinc o ferro. La barreja d'herbes medicinals s'afegien al vi i servia per curar problemes pulmonars i també infeccions al pit. La saba, líquid intern d’algunes plantes, era utilitzada per curar problemes de la pell, com mossegades de serps. Les plantes més utilitzades eren:

Fonoll: Es creia que tenia propietats calmants

.

Ènula: S'utilitzava per ajudar a la digestió.

Sàlvia: Tot i que tenia poc valor medicinal, tenia un gran valor religiós.

All: Beneficiós per a la salut, especialment pel cor.

Fenigrec: S'utilitzava en el tractament de la pneumònia.

Silfi: S'utilitzava per  una àmplia varietat de malalties i també  pel control de la natalitat.

Salze: S'utilitzava com a antisèptic.

         

                     

Els parts a l'antiga Roma

En l'Antiga Roma el treball de portar nens al món ho duien a terme les llevadores (commater) . Els metges excepcionalment acudien als enllumenaments, però solament quan la vida del bebè o de la mare corrien perill i sempre que les llevadores els cridessin. El principal instrument de les llevadores era la cadira de parir, amb respatller, braços i un seient amb un entrant en forma de mitja lluna, per on passava el nen. Entre el seient i el sòl hi havia taulers als dos costats, però no davant ni darrere, perquè la llevadora es manegés. La dona en part s'asseia en la cadira que havia portat la llevadora al començament de la fase de "expulsió", la dilatació es feia en llit. Si la família era molt pobra s'utilitzava un "seient humà" fet per una persona forta, en la falda de la qual s'acomoda a la dona.

La llevadora era assistida en la seva labor per tres persones, dues als costats i una per darrere de la cadira. Les cesàries solament es realitzaven una vegada la mare havia mort. Era una operació perillosa i l'embarassada corria perill de mort si es realitzava en vida per les infeccions i per probable mort per dessagnar-se. La primera cesària de la supervivència materna de la qual tenim plena constància va tenir lloc a Alemanya l'any 1500.

Una vegada nascut el bebè, se li posava sota la protecció de la deessa Levana (Deessa que presidia la legitimació i reconeixement dels nounats.)i li tallaven el cordó umbilical. Després de descartar malformacions físiques li retiraven les secrecions del nas i la boca per poder respirar sense dificultat. Se li feia massatges i se li untava amb oli per embenar-los per complet per evitar que es refredessin, potegint els testicles dels homes amb llana i estrenyent una mica els pits de les nenes.

Una vegada preparat el nounat, se li col·locava en el sòl davant del pare de la família. Era el moment més important de tot el ritual. Si ho recollia del sòl, significava que ho reconeixia com a fill legítim, en cas contrari, si considerava que era un fill il·legítim, ho abandonaria al carrer en el millor dels casos.

LA MEDICINA A L'ANTIGA ROMA

La medicina romana va estar molt influenciada per la tradició mèdica grega. Igual que els metges grecs, els metges romans es basaven en observacions naturalistes per curar els malalts en lloc de rituals espirituals, però això no implica una absència de creença espiritual. 

Els romans també van conquistar la ciutat d'Alexandria, que era famosa per les seves àmplies biblioteques i avançades universitats. En l'antiguitat, Alexandria va ser un important centre per a l'aprenentatge, i la seva Gran Biblioteca contenia incomptables volums de l'antiga informació mèdica grega. Els antics romans van adoptar moltes de les pràctiques i procediments que van trobar a la Gran Biblioteca en les seves pràctiques mèdiques.

Els metges romans utilitzaven una àmplia gamma de medicaments a base d'herbes i d´altres. Els seus noms antics, sovint es deriven del grec.. Hi ha més de 500 plantes medicinals que usaven els romans.
Les operacions eren extremadament doloroses ja que els romans no coneixien cap anestèsic. Els pacients bevien molt de vi per alleujerir el dolor. Malgrat tot, es duien a terme complexes operacions com amputació de cames o restablir ossos trencats. Un exemple era la barreja d'herbes medicinals amb vi, que servia per curar problemes respiratoris.

A més, els símbols i els déus grecs van influir en gran mesura l'antiga medicina romana. El caduceu es va associar inicialment amb el déu grec Hermes. Hermes era el déu grec del comerç. Portava un bastó embolicat amb dues serps, conegut com el caduceu. Aquest símbol més tard va arribar a ser associat amb el déu romà Mercuri, sota l'Imperi Romà.

Molts són els metges de l'antiga Roma que han passat a la història: Celi Aurelià, Sorà d'Efes,etc, però d'entre tots, destaca Galè (un metge grec) que va acabar sent el metge de la cort de l'Emperador Marc Aureli. El pensament i punts de vista de Galè van dominar la medicina europea al llarg de més de mil anys.

Hipòcrates i la teoria dels humors

Hipòcrates va néixer a l'illa de Cos el 460 aC i va morir a Larisa  l'any 377 a.C. Segons la tradició, descendia d'una estirp de metges-sacerdots, i es deia que estava directament emparentat amb Asclepi, el déu grec de la medicina. Pel que sembla, durant la seva joventut, va visitar Egipte, on es va familiaritzar amb els treballs mèdics que la tradició atribueix a Imhotep. 

Hipòcrates fa servir els seus sentits i la seva raó com els únics instruments diagnòstics, desenvolupant un sistema racional basat en l'observació i l'experiència. Va iniciar la pràctica clínica al costat del llit (klíne) del malalt, i va repetir una vegada i una altra les observacions fins a conèixer els signes distintius de cada síndrome. Per això ha estat anomenat “pare de la medicina”.

El pensament filosòfic sobre la malaltia s'origina en el pensament filosòfic sobre l'ordre natural (physis), que és el bé, i el desordre (kháos) que és el mal. La naturalesa és obra divina i, en conseqüència, l'ordre natural és formalment bo. De la mateixa manera, l'ordre físic (physiologya) d'un individu és bo, és a dir, la salut. El desordre o desequilibri es manifesta com a malaltia. Tal és així que Hipòcrates postulava la doctrina de l'equilibri dels quatre elements. Si aquests entraven en desequilibri, aleshores la persona emmalaltia. Per aquest motiu els tractaments consistien a refer aquest equilibri utilitzant la sangria, vomitius, lavatives, etc. La dieta i l´activitat física també en formaven part.

Hipòcrates considerava que al cos humà radicaven els quatre humors, que representen els quatre elements de la physis (aigua, aire, terra i foc). Hipòcrates designa els elements de la següent manera : 1) a la mucositat l'anomena fleuma ; 2) a la bilis groga l´anomena còlera, 3 ) la bilis negra, o malenconia, i 4 ) a la sang vermella la va anomenar hema. Qualsevol alteració en la composició dels humors motivava la malaltia; els quatre humors havien de coexistir en equilibri (eucrasia) sense que cap dels quatre predominés sobre els altres (discrasia). 

En el tractat hipocràtic Sobre les aigües, vents i llocs, Hipòcrates també planteja els llaços entre les malalties i el medi ambient. L'home es vist en el seu conjunt en el context de totes les coordenades que constitueixen l'ambient en què viu: les estacions i els seus canvis i influències, els vents típics en cada regió, les aigües característiques dels llocs i les seves propietats, les posicions dels llocs i el tipus de vida dels habitants. El ple coneixement de cada cas individual depèn del coneixement del conjunt de totes aquestes coordenades. La naturalesa dels llocs i el que els caracteritza incideix sobre la constitució i aspecte dels homes, i per tant, sobre la salut i les malalties. El metge que vol curar el malalt ha de conèixer aquestes relacions.

Hipòcrates també va deixar un llegat ètic professional en el jurament que va crear quan va començar a instruir. Definia que el metge ha de tenir un caràcter honest, calmat, comprensiu i seriós. En l'actualitat, es considerat com una tradició abans de l'ingrés a la pràctica de la medicina. 

(Fonts: http://www.revistasbolivianas.org.

      http://www.bvs.sld.cu/revistas

         http://www.galenusrevista.com)