La música rebética té els seus orígens a mitjans del segle XIX en dos tipus de música grega: en primer lloc, la música tradicional de les ciutats costaneres d'Àsia Menor i Constantinoble, i en segon lloc, les cançons de presidi. Tots dos estils es troben en un tipus de local característic de ciutats com Esmirna o Constantinoble, els «cafès Amán». En aquests locals, propis dels barris marginals i relacionats amb el consum d'alcohol i drogues, es presentaven actuacions en viu i van constituir la música popular microasiática (d'Anatolia) que es va barrejar amb els elements que serien propis del primer rebético: la presó, l'alcoholisme, l'amor i l'haixix.
En 1922 va succeir l'anomenada catàstrofe de la Guerra d'Independència Turca, en la qual Grècia va perdre totes les seves possessions a Turquia i la població grega va ser obligada a abandonar les seves llars. La població desplaçada grega va constituir una immensa massa humana de refugiats que en la seva majoria es van trobar en l'extrema pobresa i es van establir en ciutats com Atenes, El Pireu i Tessalònica, portant amb ells les seves tradicions, la seva cultura i la seva música. De la comunió entre la música microasiática i diversos elements de la música tradicional grega, va sorgir el rebético. La influència de la música d'Esmirna és tan aclaparant que, en ocasions, resulta difícil distingir entre rebético i cançó Esmirna (un tipus de música també molt similar). Poc a poc però aquest estil evolucionà i començà a tenir a seva propia personalitat.
El rebético és sovint comparat a gèneres com el tango, el fado o el blues, pel seu origen marginal i tema, generalment relacionat amb amors tràgics, però també amb temes com les drogues, la presó i la vida marginal. Sembla ser que els instruments d'aquest genere musical són la guitarra, el bouzouki¹ i el baglamas². D´altres subgeneres són el zeibékiko (ζεϊμπέκικο) i el jasápiko (χασάπικο)
*¹
* ²Cançó popular rebetica
