LLEIS DRACONIANES

 Dracó va ser un legislador d’Atenes , conegut per ser molt estricte.Va neixer a la década del 650 a. C i va morir a la década del 600 a. C.

Dracó va ser l’autor del primer codi legal d’atenes, que va establir l’any 621 a.C. 

El codi imposava la pena de mort per la majoria de delictes. Les lleis draconianes eren més notables per la seva duresa; es deia que estaven escrites amb sang,i no pas amb tinta. Soló, que era l’ arcont el 594 aC , posteriorment va revocar el codi de Dracó i va publicar noves lleis.

La majoria de les lleis de Dracó van quedar obsoletes després del 594 aC, però algunes, segons Andòcides, van romandre vigents fins al final de la guerra del Peloponès, com per exemple la llei que permetia al marit matar l'esposa si la sorprenia en adulteri.

Del seu codi es deriva l'adjectiu draconià, que significa extremadament i cruelment sever (per exemple, mesures draconianes: mesures extremadament i cruelment severes)

Actualment hi han lleis considerades draconianes, no només per ser estrictes sinó també per lo absurdes que són, alguns exemples poden ser:

A Singapur, si oblides baixar la tapa del vàter i et descobreixen pots ser consignat a les autoritats.

A China, estan prohibides les pel·lícules de viatges en el temps, perquè es considera una mala influencia per al públic.

A França és il·legal posar en nom de Napoleó a un porc.

BLANCA PINILLA

5E

Certàmens teatrals a Grècia

 El teatre de l'antiga Grècia és el conjunt d'obres dramàtiques i d'arts escèniques que es van crear a la cultura grega entre el 550 i el 220 aC. La d’Atenes, es va convertir en un lloc cultural, polític i religiós important durant aquest període, el teatre es va institucionalitzar com a part d’un festival anomenat Dionísia, que honrava el déu Dionís. La tragèdia, la comèdia i l'obra de sàtira eren els tres gèneres dramàtics per emergir-hi. La tragèdia grega va ser una gran manifestació civilitzadora, s’escenificaven episodis mitològics de conflictes, dolor i patiment, destacaven figures com Èsquil, Sòfocles o Eurípides entre d’altres. La comèdia, en canvi, satiritza situacions reals i actuals, caricaturitzant-les, i tracta de provocar la rialla dels espectadors. Únicament hi havia tres actors més el coro a cada obra, el vestuari estava format per màscares i túniques. A les tragèdies, un dels actors portava uns coturns, per simbolitzar la superioritat dels déus. El coro era un personatge col·lectiu que interpretaven cants, balls, narraven històries o feien preguntes als personatges. El públic tenia un paper actiu, feien comentaris en veu alta, mostraven el seu rebuig si no els agradava o inclús es barallaven. Com a teatres importants a Grècia hi havia el teatre de Dionís, va ser el més gran de Grècia amb capacitat de 17.000 espectadors, el teatre de Dodona tenia 14.000 i el teatre de Delfos 5.000. Les representacions teatrals a Grècia van acabar sent una celebració cívica. Tenien lloc en dates precises de l'any i coincidint sempre amb festes religioses oficials de la ciutat. Els autors presentaven les seves obres al concurs, competint per un dels premis que atorgava el públic.

NEREA CARMONA

5E

Els JJOO a l’antiga Grècia

 Els Jocs Olímpics a l’antiga Grècia (Ολυμπιακοί Αγώνες) foren una sèrie de competicions atlètiques celebrades a la ciutat d’Olímpia entre les diferents polis. Varen celebrar-se a Olímpia entre els anys 776 aC i 393 dC, es van recuperar al segle XIX. Es tracta d’un esdeveniment festiu, on a més de celebrar-se una sèrie de proves esportives, es retien diferents homenatges a les deïtats més importants de l’època. En les proves hi competien els representants de cada ciutat, que havien de ser homes lliures i ciutadans grecs. 

En aquell moment, Grècia no existia com a país, sinó més aviat com a sèrie de ciutats-estats independents sovint en conflicte i en guerra. S'organitzaren quatre jocs panhel·lènics que es celebraven a Olímpia, Delfos, Isthmia i Nemea. Aquests jocs eren celebracions religioses que unien els diferents estats en una celebració en honor dels déus grecs. Aquest festival es va celebrar cada quatre anys i atreia a nombrosos atletes i milers d’espectadors de totes les ciutats-estat gregues. Els jocs es celebraven al santuari sagrat d’Olímpia, a l’estat d’Elis a la península del Peloponès, en honor del déu suprem de la mitologia grega, Zeus.

En els jocs olímpics de l’antiga Grècia les modalitats esportives eren les següents: Pancracio: era una competició de lluita a mort on es barrejava la boxa i la lluita. Lluita: molt semblant a la lluita greco-romana actual. Boxa: Aquest esport era semblant a l’actual però amb menys regles. Curses a peu: aquesta cursa es consistia en donar una volta a un estadi de 192,27 metres. Curses amb carros. Pentatló: consistia en un conjunt de 5 proves. Començava amb el salt de llargada; els que superaven la marca mínima exigida passaven al llançament de javalina, que pesava 1,5 kg; els quatre primers classificats del llançament de javalina feien una cursa a peu que consistia en donar una volta a l’estadi; els tres primers classificats de la cursa passaven al llançament de disc i, finalment, els dos primers en el llançament de disc decidien la victòria en un enfrontament de lluita. Música: també tenia un caràcter competitiu.

Els guanyadors del jocs rebien com a premi una corona feta amb branques d’olivera. Posteriorment la corona d’olivera es va substituir per una de llorer. Els atletes guanyadors a l’antiga Grècia es convertien en herois fins al punt que aixecaven estàtues i composaven poemes en el seu honor. A més, estaven exents de pagar impostos i vivien la resta de la seva vida sense haver de treballar.

ANDREA ORTAS

5E

POETES LÍRICS ARCAICS

 Durant l’època arcaica (segles VII i VI aC), una època de grans transformacions tant econòmiques com polítiques i monetàries,  neix la poesia lírica. El naixement d’aquest nou gènere és degut a aquestes significatives transformacions, com per exemple la consolidació de l’estructura de les polis o la segona colonització, entre d’altres. Aquests canvis van fer que es despertés dins de l’home la necessitat d’imposar-se en la seva lluita per l’existència i mostrar totes les passions profundes i violentes pròpies del poeta, de manera que en la lírica el poeta es centra en parlar sobre ell mateix i en donar el seu propi punt de vista del món.

La poesia lírica és un gènere que, normalment, s’expressava a través del cant i amb acompanyament de danses i d’instruments musicals, especialment la lira o una flauta anomenada aulos.  Les temàtiques més freqüents en la lírica arcaica són la guerra, la política i les cançons de banquet (el vi i l’amor).  Dins de la poesia lírica grega hi havia diferents tipus, depenent de la seva composició, tema i objectiu. Es separaven en dos grups principals: la lírica coral que agrupava aquelles composicions que solien ser cantades i la lírica monòdica, que era el contrari de la coral,  i englobava la poesia mèlica, la iàmbica i l’elegíaca. 

Els poetes d’aquest gènere en època arcaica formaven part de l’aristocràcia, els més significatius van ser Arquíloc (Paros s.VII aC) , Alceu (Lesbos s.VII aC) i Safo (Lesbos s.VII aC). 

Arquíloc (Ἀρχίλοχος) va ser el primer poeta grec que va compondre versos iàmbics segons regles prefixades i és conegut per la defensa el tòpic grec d'estimar els amics i odiar i fer mal als enemics. 

Alceu (Ἀλκαῖος) va escriure poemes mèlics que descrivien el món humà, la passió, l'enyorament, la mort i la tristesa, però sobretot es va centrar en el tema polític. Una de les seves imatges, la nau que representa l’Estat, va esdevenir posteriorment un tòpic utilitzat per nombrosos escriptors. 

Safo (Σαπφώ) era una aristòcrata que es va quedar vídua. Va destacar sobretot en el camp de la lírica monòdica, i les temàtiques principals de les seves poesies eren o bé la seva família o les noies que formaven  el cercle de Safo. Actualment,  no se sap del cert què era aquest cercle, però els historiadors afirmen que o bé era un lloc on Safo instruïa a noies aristocràtiques, o bé un lloc on aquestes noies juntament amb Safo retien cultes religiosos a Afrodita i altres divinitats. El contingut dels seus poemes sovint feia referència a aquestes noies, i mitjançant el contingut d’aquests es podia intuir que hi havia algun tipus de relacions homoeròtiques entre elles. Molts d’aquests poemes eren comiats dirigits a les noies que abandonaven aquest cercle. 

Posteriorment, entre els segles VI i V aC, els poetes, es troben sota el govern dels tirans, tot i així continuen sent aristòcrates. Els més coneguts són: Anacreont (Teos, s. VI-V aC), Simònides (Ceos, s. VI-V aC) i Píndar (Beòcia, s. VI-V aC). 

MARIONA ROSA

5E

ERATÒSTENES DE CIRENE

Eratòstenes era de Cirene (en la costa de Líbia), on va néixer cap al 276 a. C. en una família rica que li va permetre tenir una bona educació a Atenes i desenvolupar la seva carrera a Alexandria (en la desembocadura del Nil, a Egipte). Probablement va ser a Alexandria on va conèixer a Arquimedes del qual es va fer amic i admirador.Va ser historiador i filòsof, a més de geògraf i astrònom, a més de director de la Biblioteca d´Alexandria, el major centre cultural i científic del món antic.

En l'època d'Eratòstenes, alguns savis sospitaven que la Terra tenia una forma esfèrica. A aquesta conclusió arribaven, segons es diu, en observar els vaixells en l'oceà: en acostar-se el vaixell a terra, es veia en primer lloc només el màstil i, més tard, el casc del vaixell. Si la Terra fos plana, aquest fet no es produiria i es veuria el vaixell íntegrament a cada moment.

Sospitant ja que la Terra era esfèrica, va llegir a la Biblioteca d'Alexandria que a la ciutat egípcia de Syene, s'observava al migdia del 22 de juny el fons d'un pou profund. Aquesta circumstància no es donava a Alexandria.Va suposar que aquest fet significava que el 22 de juny els raigs de Sol arribaven amb diferent inclinació a Syene i Alexandria, la qual cosa significava que la Terra era corba i no plana (en astronomia, se suposa que els raigs de Sol, que arriben a la Terra, són paral·lels entre si). Això va confirmar la seva sospita que la forma de la Terra era una esfera.

Sabies que...?

LA PROSTITUCIÓ A L´ANTIGA GRÈCIA

A l'Antiga Grecia, la prostitució era molt comuna, ja que com els matrimonis es feien per negocis i poder, feia que els homes busquèssin plaer fora del matrimoni. I per això la prostitució era de lo més normal i estava acceptada per la societat.

Hi havia diferents tipus de prostitutes segons el lloc on treballessin. En els bordells, es trobaven les prostitutes de més baixa condició anomenades pornai, i eren les que atenien a mariners o ciutadans pobres. Eren considerades dones de classe baixa vestides amb prendes de roba de colors llamatius molt maquillades i els seus serveis eren molt barats. 

Després estaven les hetarias o prostitutes de luxe, que demanaven molts diners a canvi dels seus serveis. Eren esclaves extrangeres molt inteligents i amb una gran bellesa, i formaven part dels anomenats simposia que eren festes per a homes.

A més de ser dones totalment independents, van arribar a ser molt importants a la seva época. Fins i tot van haver-hi prostitutes que van casar-se amb filòsofs importants i eren molt valorades i escoltades.

SABIES QUE...?

LA MÚSICA A L'ANTIGA GRÈCIA

A la cultura grega el terme μουσική (música) no es referia només a l'art dels sons, sinó que comprenia també el text poètic i la dansa, i el músic era freqüentment l'autor tant de la melodia com de la lletra i les coreografies. Originàriament el cant era acompanyat d'instruments que es tocaven a l'uníson. Amb el temps les partitures es van fer més complexes i es va arribar a la creació de grans orquestres.

Es va començar probablement a escriure música entre el segle V i el IV a.C., mitjançant un sistema alfabètic que distingia les notacions vocals de les instrumentals, però la composició i la transmissió van continuar sent sobretot orals.

Els instruments amb els quals s’acompanyaven el cant dels poetes i els cors de les tragèdies eren la lyra, feta amb una closca de tortuga i amb unes cordes de budell en la seva concavitat, i el aulos, un aeròfon de llengüeta.

A Grècia la música estava considerada com un mitjà eficaç per a l'educació moral dels ciutadans. A Atenes formava part de la instrucció primària, juntament amb l'escriptura, i a Esparta els joves rebien formació musical perquè la cadència rítmica dels cors es considerava preparatòria per a la disciplina en els moviments dels batallons, ja que el aulos i els cants acompanyaven els desplaçaments de l'exèrcit. També al gimnàs, l'entrenament estava acompanyat pel so de la flauta. La música era inseparable sempre de les cerimònies públiques, tant civils com religioses.

Els temes de les cançons eren bàsicament d'índole amorosa, encara que també hi havia d'altres tipus, com gestes heroiques...

El "Epitafi de Seikilos" és l'única composició musical completa de l'Antiga Grècia que ha arribat fins als nostres dies. Es tracta d'una inscripció epigràfica sobre una columna de marbre que es va col·locar sobre la tomba que Seikilos havia fet construir per la seva dona Euterpe, en Aydin, a l'actual Turquia. El text ens parla de la brevetat de la vida, i la melodia, escrita en manera frigia i gènere diatònic, es desenvolupa en un àmbit d'octava justa. El tema, de tonalitat malenconiosa, classificat com skolion o cançó per beure.

SABIES QUE...?

Escopir a Grècia

Cada país és un món, i des de l'Edat Antiga les civilitzacions han celebrat tradicions que s'han mantingut al llarg dels anys. Les festes populars i celebracions socials són el que realment ofereix un segell d'identitat característic a cada país, i li suma moltíssim valor. 

En la cultura grega, sempre s'ha cregut que escopir porta bona sort i que ajuda a protegir-se dels mals esperits. Per tant, per a desitjar-li bona fortuna a algú el millor és, efectivament, escopir-li. 

En lloc de l'arròs, en moltes noces gregues és costum que els convidats cridin alguna cosa així com: "ftou ftou ftou", i que deixin escapar alguna escopinyada per a donar sort als jovençans. També es practica en celebracions com a batejos, amb l'objectiu que el bebè gaudeixi de bona salut. 

Es creu que escopir també allunya al malament, per la qual cosa és comú veure a persones escopir en escoltar una notícia que no és del seu grat, o que simplement és dolenta. 

A diferència de la creença occidental, a Grècia el dia de mala sort és el dimarts 13 i no el divendres 13. 

Alguns grecs, especialment als pobles, creuen que algunes persones tenen la capacitat de tirar "el mal de ojo", motivats per la gelosia o l'enveja. Una persona que ha agafat "el mal de ojo" se sent, en general, mal física i psicològica. 

Els que creïn en el "mal de ojo" porten un amulet de color blau amb un ull pintat dins. S'usa el blau perquè es creu que és aquest el millor color per a espantar "el mal de ojo", encara que també es creu que les persones amb ulls blaus són els més capacitats per a tirar "el mal de ojo". La presència de l'ull té igualment una explicació: els mals desitjos com l'enveja es manifesten en la visió humana 

En països com Turquia el mateix objecte rep un altre nom, ull turc o munçuk, i en alguns països d'Orient se'n diu nazar. 

amulet (nazar)

Sabies que...?

INVENCIONS GREGUES

Als grecs i els romans els devem moltes coses (sobre tot des del punt de vista lingüístic): llatinismes, etimologia, les matemàtiques, etc. però, sabies que aquests invents van ser en realitat obra grega?

El molí d'aigua, no gaire rellevant a l'actualitat, però que sí que va tenir molta importància en l'agricultura, base econòmica de moltes societats, a més de ser utilitzat també per moldre blat i com a font d'energia hidràulica. El primer molí d'aigua del que es té constància data del segle III aC i va ser inventat per Filó de Bizanci.

El despertador, un invent utilizat cada dia per una gran quantitat de gent també va néixer a la Grècia antiga. De fet és una obra del conegut Plató que va crear un ingeniós sistema vertical amb aigua. Quan l'aigua provocava que l'aire sortís, el mecanisme produïa un fort xiulet que despertava aquell que dormia.

El far. Sí, aquesta senyalització llumínica indispensable per a guiar els vaixells de nit és una altra invenció dels grecs clàssics que va néixer sobre el segle III aC quan Alexandre el Gran el va construir a Alexandria. Si bé ara els fars funcionen elèctricament i ténen un codi distintiu, els fars grecs éren molt més simples, però complien amb la seva funció: el sistema utilitzava el foc per que el far fos visible de nit i aprofitava el fum que en quedava un cop apagat per a senyalitzat els ports durant el dia.

La dutxa és també de creació grega. Si bé els romans cuidaven la seva higiene a les termes, els grecs ja havíem creat el predecessor de la nostra dutxa actual! I perquè renunciaríen els romans a una dutxa calenta? Doncs en primer lloc perquè no era calenta sinó freda. Va ser creada per refrescar els atletes després de l'entrenament i funcionava mitjançant un sistema de canonades i claus per obrir i tancar el pas de l'aigua.

Els robots, un concepte que sovint associem a una època moderna o futura van néixer de la mà d'un matemàtic grec, Arquites de Tàrent, que va fabricar un robot de fusta en forma de colom. El colom de fusta era capaç de volar sol una distància de 200 o 300 metres i va ser creat utilitzant un sistema de vapor comprimit.

Així doncs ara ja saps que aquestes invencions que poden semblar modernes (o més modernes que el segle III aC) existeixen gràcies als grecs!

Sabies que...?

ELS ANIVERSARIS

Celebrar el nostre aniversari és una cosa extremament normal en la nostra societat. La majoria de la gent espera amb ànsies aquell dia de l'any en què ets el centre del món i tothom et felicita. Comptes enrere, regals, pastissos, festes... però sabies que els romans ja celebraven el seu aniversari?

A la societat grega ja se celebrava una festa similar: segons el dia en que naixies se't associava un déu, i cada mes en celebraves l'aniversari. Està relatada l'existència d'un pastís que es preparava per l'aniversari d'Artemisa (Diana). Aquesta celebració però, només era destinada a els homes caps de família, mai a les dones ni nens, durant el període grec.

A l'època romana, i amb la introducció del calendari romà (els grecs no tenien calendes ;) ) la celebració dels aniversaris va evolucionar una festa més similar a l'actual. Van perdre part de la connotació religiosa que teníen i es van començar a celebrar als dies natalis (dies de naixement) de les persones enlloc dels Déus assignats.

Tot i adquirir un to menys religiós, una cerimònia de celebració d'aniversari mantenia cert caràcter religiós com ara una purificació i un sacrifici. També hi havia una part més social: el  banquet, on la persona que celebrava menjava amb els convidats.

I és que els romans teníen convidats, perquè s'ha trobat el més similar a una invitació de la època: una tauleta de fusta escrita prop de l'any 100 aC on una romana de classe alta, Claudia Severa, li escrivia a la seva amiga Sulpicia Lepidina per convidar-la a la seva celebració d'aniversari que tindria lloc el dia 11 de setembre.

I és que sí, les dones també celebraven el seu aniversari durant l'època romana. Almenys les dones de classe alta, tot i que és possible que les dones, i en general les persones, de classe baixa també ho féssin: en primer lloc perquè és difícil que una tradició de certa rellevàcia a la classe alta tingui cap influència a la classe baixa. En segon lloc perquè Sext Aureli Properci (un autor romà) parla de Cíntia de Tibur celebrant el seu aniversari i durant els poemes referits a ella l'autor deixa anar l'impressió de que els separa la classe social, tenint ella un statu quo més baix que el d'ell. Així doncs, no només les dones, sinó que també les persones de classes socials no altes podríen haver celebrat el seu aniversari durant l'època romana.

Ara ja saps que els aniversaris romans, que trobem presents en nombroses ocasions en la literatura llatina gràcies a autors com Plaute, són un dels orígens de les celebracions anuals que celebrem avui en dia!

Fonts:

Forbes 

(www.forbes.com/sites/drsarahbond/2016/10/01/the-history-of-the-birthday-and-the-roman-calendar/#6a1e58387bdc)

Blog Imperium romanorum 

(http://imperiumromanorum.blogspot.com/2010/11/el-origen-de-la-fiesta-de-cumpleanos.html)

Reddit (https://www.reddit.com/r/AskHistorians/comments/4c8pac/have_people_always_celebrated_birthdays_like_we/)

Sabies que...?

                          L'HIMNE I LA BANDERA DE GRECIA:

L'himne: 

El cant que representa els grecs com a símbol musical porta per nom "Imnos eis tin Eleftherían"; que es pot traduir al català com "Himne a la Llibertat". Va ser adoptat en aquesta república com a himne de manera oficial el 1865; tot i que es va integrar en la cultura grega des de molt abans.

La lletra d'aquest himne correspon a un poema escrit pel cèlebre poeta grec Dionisios Solomós, realitzat en 1823. Aquest escriptor va ser considerat com un dels millors de la seva època; fins i tot va ser premiat amb la Creu d'Or de l'Ordre del Salvador per la seva elevada tasca com a autor.

El poema que va escriure Solomós va constar originalment de 158 quartetes; no totes es consideren l'himne de Grècia, sinó 24 d'elles. Encara que només s'entonen 2 estrofes. Pel seu elevat estil artístic, aquest himne va ser designat com peán, el reconeixement més honorable que se li pot atorgar a un cant. Això vol dir que és tan perfecte que es pot considerar com un cant d'Apol·lo.

Cal destacar que el lema que caracteritza la nació grega és "Llibertat o Mort"; per la qual cosa no resulta sorprenent que l'himne d'aquest país sigui el "Himne a la Llibertat". Això constitueix una ratificació dels valors grecs: la llibertat per sobre de tot.

Aquests versos representen una oda a la llibertat. La veu poètica li parla de manera directa a aquesta entitat abstracta però valuosa; creant d'aquesta manera un himne a l'estil de monòleg cap a la llibertat.

De manera implícita, es dóna a entendre que la llibertat es construeix a través de la guerra i que ha estat conquerida pels avantpassats. Això respon al context en el que va ser escrit el poema del què ha estat extret aquest himne: una gran rebel·lió en contra de les escomeses dels turcs. 

https://www.youtube.com/watch?v=xfDYmr3Rluo

La bandera: 

Les diferents banderes que va poder tenir el país, portaven gairebé totes el blau i el blanc. La que avui coneixem està present des de 1978. La creu va ser incorporada a la bandera després de la independència de país. No obstant això, Grècia tenia tres banderes diferents. Un per la marina, un altre per a les forces terrestres i un altre com a bandera nacional. Les dues primeres van ser molt poc usades i van ser remogudes, deixant només una bandera, la bandera nacional blava i blanca amb una creu blanca representant la creu cristiana.

La creu simbolitza la victòria de l'ocupant, així com la gran fe en el cristianisme. Explica la llegenda que l'emperador Constantí I va veure aquesta creu en el cel de Roma just abans de la batalla de el Pont de Milvius, el 28 d'octubre de 312.

Les ratlles blanques i blaves fan un total de nou ratlles, representen les nou síl·labes que constitueixen el lema de país que, en grec diu «Eleftherios i Thanatos», entén, «Llibertat o mort».

La Fustanela

D'altra banda, les cinc bandes blaves poden representar a les cinc de Grècia i les quatre bandes blanques a les fustaneles blanques dels lluitadors. La fustanela és una faldilla tradicional típica de diverses zones de la Península Balcànica, introduïda a Grècia pels albanesos, que sol ser utilitzada com a vestimenta folklòrica i per la Guàrdia Nacional. 

                                                                                                    

'La Ilíada', apología de la Paz

"Los Clásicos traen lecciones de vida que siguen siendo válidas. No permitamos que el legado de la Antigüedad muera".

                                                     Bust del poeta Homer

Els Thíasos i les Mènades, agrupacions de dones místiques

Dionís amb membres del seu Thíatos

En l'actualitat, la nostra societat comprén una serie de col.lectius que tenen un objectiu comú. Un dels més reivindicatius és el de la Dona. Això ja ve desde la nostra antiguitat clàssica, en la que una comitiva anomenada Thíasos ( θίασος) .  Eren una mena de reunions de Dionís, que podien ser descrites com "borratxos fent gresca". 

Mènade ballant

 Els membres més importants del thíasos eren dones devotes, les Mènades, que progressivament van ser substituïdes per les immortals nimfes.  Estan representades en ceràmiques dones solitàries brandant els tirs (una mena de bastons).  

 Les Mènades són  éssers divins i femenins  relacionats amb el déu Dionís. Les primeres mènades van ser les nimfes que es van encarregar de criar a Dionís, i que més tard van ser posseïdes per ell. Literalment, mènades es pot traduir per "les que desvariegen" o "les dones posseïdes". Vol dir que era impossibles parlar o raonar amb elles, perquè eren dones salvatges. 

S'agrupaven en bandes rebels per les muntanyes, les Thíasoi. Realitzaven activitats inimaginables com violència, vessament de sang, sexe, autointoxicació i mutilació.
Són representades amb corones de fulles de vinya, vestides amb pells i nues o amb vestits transparents que no amagaven el seu cos. Una curiositat és que, de vegades, trossejaven les seves víctimes i es menjaven la carn crua. 

Mènades ballant

Orfeu

Això es veu representat en el mite d'Orfeu, on prefereix donar culte a Apol.lo i rebutja el culte a Dionís, i les Mènades el trossegen i el devoren. 

Diversos autors també han parlat sobre aquest tema, com ara Julio Cortázar o Nietzsche.