El Cristianisme a l'Antiga Roma, de secta a religió oficial.

La relació inicial de Roma amb els primers cristians era d'indiferència, a l'igual que amb hebreus i creients d'altres religions. Mentre paguessin els pertinents tributs a Roma, podien practicar lliurement la seva religió, el problema és que els cristians afectaven els interessos dels hebreus i va començar a haver-hi conflicte entre els dos grups, factor pel qual les autoritats romanes van intervenir executant Jesús, a partir d'aquest punt les seves relacions van anar empitjorant fins a arribar el moment del gran incendi de Roma al 64 d.C.

l'Emperador Neró va acusar obertament els cristians (considerats una simple secta) de ser els causants de la catàstrofe i va començar una persecució dels practicants del cristianisme que duraria quasi dos segles fins a l'any 313, quan sobtadament es va legalitzar el cristianisme a l'imperi. 

Les causes principals que van permetre la perllongació dela persecució tant de temps va ser la rebel·lia oberta dels cristians contra els romans, mentre altres se sotmetien, els cristians no només no pagaven els seus impostos sinó que també criticaven el govern romà i la seva religió, també va haver-hi moments en què mandataris romans s'aprofitaven dels cristians per desfogar les penúries del poble romà amb execucions i espectacles per distreure'ls dels seus problemes.

Cap a l'any 312 l'Emperador Constantí I no només va legalitzar de nou el cristianisme i va, deixar de banda les tradicions paganes anteriors, posteriorment l'any 392 per a més inri es varen prohibir oficialment la pràctica de religions paganes, contràriament a les creences generals, el mateix Constantí no va instaurar el cristianisme a l'imperi, això es va produir a finals de segle, però si va assentar les bases de l'església cristiana catòlica.

El més segur és que aquesta acceptació del cristianisme servís al propòsit de garantir a l'Emperador un control major sobre la població, un dels sobrenoms de Constantí I va ser el Gran Pare de l'Església. L'any 330 l'Emperador ordena el furt d'una amplíssima quantitat de tresors emmagatzemats als temples de Grècia i Itàlia per enriquir la seva nova capital de Constantinoble, Constantí va retirar la seva estàtua dels temples pagans. La reparació d'aquests temples va ser prohibida, i els fons van ser desviats a favor del clergat cristià.

Per al pobre poble romà i de totes les províncies el que els va tocar va ser transformar-se al cristianisme i seguir sota el domini d’un Emperador fent la mateixa vida miserable de sempre, molts caps de la nova església es van enriquir, però les condicions de vida del poble no van patir gaire canvi excepte una altra imposició dels seus mandataris moguts per l’interès del poder.

Quan déu era dona

 Interessant article sobre la deessa mare, venerada per moltes cultures antigues, abans de l´arribada i establiment del patriarcat. Clica aquí per a llegir-lo.

Venus de Willendorf

SABIES QUE...?

Escopir a Grècia

Cada país és un món, i des de l'Edat Antiga les civilitzacions han celebrat tradicions que s'han mantingut al llarg dels anys. Les festes populars i celebracions socials són el que realment ofereix un segell d'identitat característic a cada país, i li suma moltíssim valor. 

En la cultura grega, sempre s'ha cregut que escopir porta bona sort i que ajuda a protegir-se dels mals esperits. Per tant, per a desitjar-li bona fortuna a algú el millor és, efectivament, escopir-li. 

En lloc de l'arròs, en moltes noces gregues és costum que els convidats cridin alguna cosa així com: "ftou ftou ftou", i que deixin escapar alguna escopinyada per a donar sort als jovençans. També es practica en celebracions com a batejos, amb l'objectiu que el bebè gaudeixi de bona salut. 

Es creu que escopir també allunya al malament, per la qual cosa és comú veure a persones escopir en escoltar una notícia que no és del seu grat, o que simplement és dolenta. 

A diferència de la creença occidental, a Grècia el dia de mala sort és el dimarts 13 i no el divendres 13. 

Alguns grecs, especialment als pobles, creuen que algunes persones tenen la capacitat de tirar "el mal de ojo", motivats per la gelosia o l'enveja. Una persona que ha agafat "el mal de ojo" se sent, en general, mal física i psicològica. 

Els que creïn en el "mal de ojo" porten un amulet de color blau amb un ull pintat dins. S'usa el blau perquè es creu que és aquest el millor color per a espantar "el mal de ojo", encara que també es creu que les persones amb ulls blaus són els més capacitats per a tirar "el mal de ojo". La presència de l'ull té igualment una explicació: els mals desitjos com l'enveja es manifesten en la visió humana 

En països com Turquia el mateix objecte rep un altre nom, ull turc o munçuk, i en alguns països d'Orient se'n diu nazar. 

amulet (nazar)

Els Thíasos i les Mènades, agrupacions de dones místiques

Dionís amb membres del seu Thíatos

En l'actualitat, la nostra societat comprén una serie de col.lectius que tenen un objectiu comú. Un dels més reivindicatius és el de la Dona. Això ja ve desde la nostra antiguitat clàssica, en la que una comitiva anomenada Thíasos ( θίασος) .  Eren una mena de reunions de Dionís, que podien ser descrites com "borratxos fent gresca". 

Mènade ballant

 Els membres més importants del thíasos eren dones devotes, les Mènades, que progressivament van ser substituïdes per les immortals nimfes.  Estan representades en ceràmiques dones solitàries brandant els tirs (una mena de bastons).  

 Les Mènades són  éssers divins i femenins  relacionats amb el déu Dionís. Les primeres mènades van ser les nimfes que es van encarregar de criar a Dionís, i que més tard van ser posseïdes per ell. Literalment, mènades es pot traduir per "les que desvariegen" o "les dones posseïdes". Vol dir que era impossibles parlar o raonar amb elles, perquè eren dones salvatges. 

S'agrupaven en bandes rebels per les muntanyes, les Thíasoi. Realitzaven activitats inimaginables com violència, vessament de sang, sexe, autointoxicació i mutilació.
Són representades amb corones de fulles de vinya, vestides amb pells i nues o amb vestits transparents que no amagaven el seu cos. Una curiositat és que, de vegades, trossejaven les seves víctimes i es menjaven la carn crua. 

Mènades ballant

Orfeu

Això es veu representat en el mite d'Orfeu, on prefereix donar culte a Apol.lo i rebutja el culte a Dionís, i les Mènades el trossegen i el devoren. 

Diversos autors també han parlat sobre aquest tema, com ara Julio Cortázar o Nietzsche.

Els sacrificis i el sentiment de culpa

Els sacrificis eren una part fonamental de la religió grega, ja que era imprescindible que el ciutadà recordés a la divinitat la seva atenció. En primer lloc, cal tenir en compte que la mort violenta d’un animal en un sacrifici era un acte públic que tenia lloc als altars a les afores dels temples. Es tracta d’un ritual integrat dins de molts altres rituals i cerimònies, com per exemple, la representació teatral, que sempre començava amb un sacrifici en honor a Dionís. 

El sacrifici té una gran importància en la vida social, política i religiosa d’un ciutadà grec. La paraula sacrifici ve de “sacrum” + “facio”, de manera que matar un animal en honor dels déus vol dir “fer una cosa sagrada” on el ciutadà es comunica amb allò sagrat i amb la pròpia divinitat. Pels grecs, matar un animal és la manera de relacionar-se amb els déus. 

Walter Burkert va estudiar el significat social del sacrifici centrant-se en la seva recerca sobre diferents tribus siberianes i el seu comportament respecte el sacrifici d’animals. Burkert situa l’origen del sacrifici en unes cultures molt antigues que es poden posar en relació amb les mateixes pràctiques que es portaven a terme a Grècia. Ja a les tribus siberianes es troba la necessitat dels caçadors d’expressar la necessitat de recuperar la forma de l’animal que han matat, potser degut al sentiment de culpa. 

La mort genera un seguit d'inquietuds i se superen a través d’aquest ritual. Es tracta d’un mecanisme d’exculpació molt antic en què el sacrificant fa una restitució simbòlica de l’animal per superar el seu sentiment de culpa. Us podeu imaginar avui dia un caçador després d’haver matat un cérvol omplint el seu cos de palla per tal de deixar el seu cos intacte i alliberar-se del sentiment de culpa? 

La restitució simbòlica de l’animal no era l’únic mecanisme que tenia l’home per superar la seva por. L’home que oficiava el sacrifici podia obligar l’animal a fer un sacrilegi per tal de tenir una excusa per poder-lo matar “sense remordiments”. Els animals sovint eren abandonats als espais sagrats per poder matar-los per sacrílegs. I qui oficiaria aquest sacrifici? El sacrificant acostumava a ser algú extern a la comunitat, ja que d’aquesta forma, qui queda tacat de sang és algú que ve de fora. 

A banda d’obligar la víctima a cometre un sacrilegi, també se la feia apropar-se a l’altar seduïda per menjar per tal que acotés el cap com si assentís i mostrés la seva voluntarietat. Hi ha alguns textos on es parla de la festivitat de les Bufònies i es pot veure com tots els sacrificants es col·loquen les pells dels animals i s’acusen els uns als altres d’haver matat un animal. Fent aquesta performance, es vol encobrir una violència que es percep com a il·legítima. En el text de les Bufònies, l’assassinat d’un animal s'entén com un delicte comunitari i al final s’acaba acusant al ganivet amb què s'ha matat la víctima, i se'l castiga llençant-lo al mar. 

 A l’Himne Homèric dedicat a Hermes, el déu també restitueix simbòlicament les pells d’una vaca després d'haver-la matat i fa 12 trossos pels 12 déus olímpics. Més tard hi haurà una substitució simbòlica de l’animal amb pa i vi, i el pa s’esquarterarà com si es tractés de l’animal.

El sacrifici d'Ifigènia vs el sacrifici d'Isaac

Podem veure que tant la Bíblia com els mites grecs tenen molt en comú. Es poden comparar moltes de les històries que expliquen, com per exemple la creació del món o el sacrifici d'Isaac i el sacrifici d'Ifigènia.

EL SACRIFICI D'IFIGÈNIA

El mite explica que Agamèmnon va matar un cérvol en honor a la deessa Àrtemis. Aquesta se sentí ofesa i aturà els vents. A més, li va dir que si volia que els vents tornessin a bufar a favor seu, havia de sacrificar la seva filla. Aquest després de rumiar-ho, va decidir fer-ho. Va ordenar que portessin a la seva filla fent-li creure que es casaria amb Aquil·les, el millor guerrer del bàndol grec. Una vegada van portar Ifigènia, aquest va assassinar-la. Hi ha dues versions sobre el final d'aquest mite. Un diu que finalment va fer matar-la. L'altre diu que quan Agamèmnon estava a punt de matar-la, Àrtemis va posar un cérvol en el seu lloc i va enviar a Ifigènia lluny dels seus pares.

El sacrifici d'Ifigènia (1653), de Sébastien Bourdon

EL SACRIFICI D'ISAAC

Abraham estava casat amb Sara. Després d'anys d'intentar tenir fills sense resultat, un dia se li aparegué Déu i li digué que abandonés tot el que tenia i que s'anés cap a Canaan. Aquest obeint-lo se n´anà cap allà. Al cap de poc, tot i que tots dos ja tenien una edat molt avançada, van tenir un fill, el qual van anomenar Isaac.

Van passar els anys i Isaac era el que més estimava Abraham. Així, un dia se li tornà a aparèixer Déu qui li va demanar una prova de la seva fe. Li va ordenar sacrificar el que més estimava. Abraham a contracor va emportar-se a Isaac al mont Moria. Quan aquest estava a punt de matar el seu fill s'aparegué un àngel dient-li que no feia falta que el matés perquè havia demostrat que sí que era fidel a Déu.

El sacrifici d'Isaac, 1603, Caravaggio

Podem veure que en aquestes dues històries les víctimes són els fills dels protagonistes de la història. A més, aquest sacrifici és a causa d'una deïtat, per una banda, tenim Àrtemis, i per l'altra, Déu. Altrament, depenent la versió del mite grec, veiem que tots se salven gràcies a la intervenció d'una deïtat o un àngel.

Els sacrificis a Roma

Segons la religió romana el que més agradava als déus eren els sacrificis, per tant era la part més important del culte.

A Roma hi havia un calendari litúrgic que establia les festes de carácter públic- feriae stativae, si tenien data fixa, feriae conciptivae, si no la tenien. Altres rituals es feien quan un esdeveniment extraordinari ho requeria. També hi havia vegades que es feia amb l'objectiu d'algun favor dels déus com per exemple: en les guerres.

Per altra banda en el àmbit privat es feia el votum, que consistía en la petició d'alguna cosa al déu, però sense donar-li res canvi fins que el déu complís amb la seva part.

TEMPS, LLOC... 

Era molt important que cada moviment es realitzes en un ordre concret, així com en un moment particular i en un lloc determinat. Qualsevol alteració implicava l'obligació de tornar a realitzar-se de nou.

Un ritual començava a l'alba, o durant les hores de llum. Molt poques eren les cerimònies, almenys públiques, que se celebrin de nit. Les cerimònies que se celebraven per la nit tenien a veure amb déus o éssers del inframón. Es feien amb l'objectiu de perjudicar a un individu o a un conjunt d'individus. Aquestes es realitzaven normalment a la necrópolis, on existia una relació directa amb el inframón.

El lloc on es celebraven les cerimònies publiques eren llocs oberts  on la comunitat pogués anar. Gran part dels sacrificis tenien lloc davant dels temples, mai dins. En canvi, les cerimònies privades es feien a casa, a l' atrium, i només participaven els membres de la familia, inclús els esclaus.

Una cerimònia acostumava a començar amb la invocació, invocatio. Consistia en sol.licitar mitjançants una ordre, de forma respetuosa, la presencia del déu. Al déu se li ha de donar alguna cosa a canvi ,com indica l'expressió llatina do ut des, et dono perquè em donis. Aquesta qüestió es ressolia mitjançant el sacrificium.

No tots els déus volien els mateixos sacrificis. En el cas dels animals, l'espècie d'aquest, el sexe, el color i inclús l'edat era molt important. 

Els déus rebien animals mascles i les deesses femelles. Per exemple, en la festa equus october només es sacrificava un cavall en honor al déu Mart i es realitzava cada 15 d'octubre.

Els misteris d´Eleusis

El mite del rapte de Persèfone, filla de Demèter i Zeus, és un dels més bells i coneguts de la mitologia grega. Un dia Persèfone passejava tranquil·la, recollint flors, per un prat de Sicília. De sobte, la terra es va obrir sota els seus peus i se li va comparèixer el seu oncle Hades, qui la raptà i se l’endugué al seu regne subterrani. Aleshores Demèter, desesperada, va començar a buscar la seva filla per tot arreu, de nit i de dia. Al cap de deu dies, Hèlios, el déu Sol que tot ho veu, li va explicar el relat dels fets. En conèixer la veritat, Demèter va decidir abandonar l’Olimp i es va establir a Eleusis (al nord-oest d’Atenes), on claudicà de les seves funcions amb la naturalesa. Allà s´hi va dirigir al palau del rei d´Eleusis disfressada de vella. A l´entrada del palau, unes ancianes la van convidar a seure una estona. Estaven de broma i, per primer cop en molt de temps, Demèter va tornar a somriure. Al cap de poc temps va començar a treballar com a dida dels prínceps a palau. En senyal d´agraïment, va regalar a Triptòlem, príncep dels eleusins, la primera llavor de blat, i li va encomanar que difongués el seu cultiu per tota la terra a dalt d´un carro alat.

A Eleusis hi havia un santuari panhel·lènic centrat en el culte a Demèter i la seva filla Persèfone. Com a deessa de l´agricultura, Demèter era símbol del cicle de la vida, la mort i la renovació de la terra fèrtil que produeix la collita anual.  Els iniciats que acudien dos cops a l´any a aquest santuari se sotmetien a una sèrie de proves que els provocaven una autèntica commoció emocional: es tractava de reviure simbòlicament la idea de la mort i la resurrecció i, per tant, de la immortalitat. Aquests rituals van ser coneguts com els misteris d’Eleusis. 

Es començava amb una processó que recorria els 22 km. que separaven Eleusis d’Atenes portant els objectes sagrats de les divinitats. Després de ser acollits dins l’Eleusínion d’Atenes, al peu de l’Acròpolis, els qui volien iniciar-se corrien a purificar-se banyant-se al mar amb un porquet que tot seguit havien de sacrificar. Al cap d’uns dies una altra processó, amb els futurs iniciats, tornava els objectes sagrats a Eleusis. Però el ritus central de la iniciació continua sent avui dia un misteri, perquè els iniciats van complir amb el seu vot de no revelar-lo mai, sota pena de mort. Se sap que entraven en una gran sala del santuari, anomenada Telestèrion, on durant la cerimònia final veien la llum en una revelació sobre la qual només hi ha múltiples hipòtesis.

 

Catòlics vs ortodoxos

Fins a l'any 1054 l'Església ortodoxa i la catòlica romana formaven una única Església cristiana. No obstant això, les diferències existents entre aquestes branques van anar augmentant amb el pas de temps. La separació definitiva, el Cisma d'Orient i Occident, provocada per una combinació de factors culturals, polítics i religiosos, es va produir l'any 1054, quan el papa Lleó IX (cap de la branca romana) va excomunicar al patriarca de Constantinoble, Miguel I Cerulari (cap de la branca ortodoxa oriental), qui al seu torn va condemnar al papa en una excomunió mútua. Des de llavors les Esglésies catòlica i ortodoxa estan dividides i separades.

La paraula 'ortodox' (ορθόδοξος)significa en grec 'ensenyament o creença correcte'. En els seus textos doctrinals i litúrgics, el cristianisme ortodox afirma haver conservat plenament, sense desviacions, les tradicions i doctrines de l'Església cristiana primitiva establerta pels apòstols, reconeixent l'autoritat dels set consells ecumènics. Per això els ortodoxos creuen que són els únics veritables creients de la fe cristiana

Pel que fa al nombre de creients, egons diferents estimacions, el nombre de cristians ortodoxos en el món és d'entre 220 i 260 milions. Els països amb major presència són Rússia, Ucraïna, Romania, Grècia, Sèrbia, Bulgària, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Macedònia i Xipre, entre d'altres. Cal destacar que la majoria de cristians ortodoxos resideixen a Europa de l'Est, Rússia, Orient Pròxim i els Balcans.

Algunes de les diferències més significatives entre les dues esglésies són les següents:

- No reconeixen l´autoritat del Papa de Roma. La màxima autoritat és el pariarca de Constantinoble, però no n´és l´unic.

- No hi ha estàtues que representin Déu. Només es veneren les icones dels Sants. Tampoc es veneren les relíquies.

- Els capellans es poden casar. El bisbes, en canvi, no.

- Al bateig, el nen es submergit completament a dins de l´aigua.

- La litúrgia es fa en grec (s. I o II dC).

- A la litúrgia, homes i dones resten drets i separats per sexes.

- És permès a les parelles de divorciar-se i tornar-se a casar per l´església.

- No existeix el Purgatori. Les ànimes, després de la mort, són jutjades i després van a l´Infern o al Paradís.

- No creu en l´existència del pecat original. Sí creu en la llibertat de l´individu per obrar bé o malament i assumir les conseqüències de les nostres accions individualment.

- No creu en la immaculada concepció de la Verge Maria. Només Crist va ser engendrat sense pecat.

- No existeixen les ordres ni congregacions religioses.

Interior d´una església ortodoxa

Patriarca ortodox

Icona ortodoxa de Sant Jordi

San Valentí, a Atenes?

S´acosta el dia de San Valentí, el patró dels enamorats. Buscant informació sobre aquest sant he trobat, curiosament, que les seves restes estan en una esglèsia ortodoxa d´Atenes. La història de com van arribar-hi és increïble. Aquí us deixo l´enllaç:

http://lapasiongriega.blogspot.com/2011/02/san-valentin-de-atenas.html

DE PALAU A ESGLÈSIA: LA BASÍLICA

El mot basílica prové del llatí, basilica, que al seu torn prové del grec, basileús, que volia dir "rei". Els grecs havien anomenat basiliké a una gran sala rectangular que hi havia als palaus dels reis orientals, com per exemple el rei de Pèrsia, i que era el lloc on aquests monarques hi tenien el tro i feien les audiències reials. Els romans, inspirats-se en la forma d´aquestes grans sales, van crear un edifici similar, que anomenaren basilica, tot mantenint el seu nom original grec.

Van situar aquest edifici al fòrum, i es va convertir en el lloc on es celebraven els judicis i s´hi feien activitats comercials. Tenia una estructura rectangular, i habitualment estava formada per tres naus allargades, aguantades per columnes. Els sostres alts permetien obertures o fenestrae per a deixar entrar la llum. Al fons de la nau central, més ample que les altres dues, hi havia una exaedra on hi seien les autoritats o, en el cas dels judicis, el pretor. També hi havia un altar on s´hi feien sacrificis abans de tancar un negoci important.

A continuació, hi teniu una reconstrucció d´una basílica.

Quan, al segle IV es va imposar el cristianisme com a religió oficial de l´Imperi i, per tant, els cristians van poder sortir de les catacombes on hi havien viscut amagats i on fins aleshores havien fet les cerimònies religioses, la basílica va ser aprofitada com a temple per a oficiar-hi els ritus, degut a les seves dimensions, la seva ubicació, al centre de la ciutat, i al fet que no hi havia estat utilitzada per a fer-hi rituals pagans.

Basílica paleocristiana de Santa Sabina (segle V), Roma

ἹΧΘΥΣ, o el símbol del peix

De tots és sabut que durant els primers temps el cristianisme va ser àmpliament perseguit i castigat a l´antiga Roma, fins al punt que els primers cristians havien d´amagar-se en coves si no volien acabar com a menjar de les feres de l´amfiteatre. Enmig d´aquesta forta repressió, van fer servir com a símbol de la seva fe i per tal de reconèixer-se entre ells, el peix. El peix apareix sovint a la Bíblia, en diferents passatges, vinculat a la fe i l´evangeli. En un dels seus miracles, Jesús va multiplicar el pa i els peixos (Joan, 21, 9) , i no és casual que molts dels apòstols es dedicaven a fer de pescadors. La paraula peix en grec, que és la llengua del Nou Testament, és ἰχθύς ( ijthís), però a més també és l´acrònim de Ἱησους Χριστός Θεου Υἱός Σώτηρ, que en grec vol dir "Jesucrist, fill de Déu, Salvador". 

A partir del segle IV, amb l´acceptació del cristianisme com a religió oficial de l´Imperi, poc a poc el símbol va anar perdent la seva raó de ser i va acabant desapareixent. En conservem moltes mostres, però, a les catacumbes, en frescos i diferents mosaics.