Els JJOO a l’antiga Grècia

 Els Jocs Olímpics a l’antiga Grècia (Ολυμπιακοί Αγώνες) foren una sèrie de competicions atlètiques celebrades a la ciutat d’Olímpia entre les diferents polis. Varen celebrar-se a Olímpia entre els anys 776 aC i 393 dC, es van recuperar al segle XIX. Es tracta d’un esdeveniment festiu, on a més de celebrar-se una sèrie de proves esportives, es retien diferents homenatges a les deïtats més importants de l’època. En les proves hi competien els representants de cada ciutat, que havien de ser homes lliures i ciutadans grecs. 

En aquell moment, Grècia no existia com a país, sinó més aviat com a sèrie de ciutats-estats independents sovint en conflicte i en guerra. S'organitzaren quatre jocs panhel·lènics que es celebraven a Olímpia, Delfos, Isthmia i Nemea. Aquests jocs eren celebracions religioses que unien els diferents estats en una celebració en honor dels déus grecs. Aquest festival es va celebrar cada quatre anys i atreia a nombrosos atletes i milers d’espectadors de totes les ciutats-estat gregues. Els jocs es celebraven al santuari sagrat d’Olímpia, a l’estat d’Elis a la península del Peloponès, en honor del déu suprem de la mitologia grega, Zeus.

En els jocs olímpics de l’antiga Grècia les modalitats esportives eren les següents: Pancracio: era una competició de lluita a mort on es barrejava la boxa i la lluita. Lluita: molt semblant a la lluita greco-romana actual. Boxa: Aquest esport era semblant a l’actual però amb menys regles. Curses a peu: aquesta cursa es consistia en donar una volta a un estadi de 192,27 metres. Curses amb carros. Pentatló: consistia en un conjunt de 5 proves. Començava amb el salt de llargada; els que superaven la marca mínima exigida passaven al llançament de javalina, que pesava 1,5 kg; els quatre primers classificats del llançament de javalina feien una cursa a peu que consistia en donar una volta a l’estadi; els tres primers classificats de la cursa passaven al llançament de disc i, finalment, els dos primers en el llançament de disc decidien la victòria en un enfrontament de lluita. Música: també tenia un caràcter competitiu.

Els guanyadors del jocs rebien com a premi una corona feta amb branques d’olivera. Posteriorment la corona d’olivera es va substituir per una de llorer. Els atletes guanyadors a l’antiga Grècia es convertien en herois fins al punt que aixecaven estàtues i composaven poemes en el seu honor. A més, estaven exents de pagar impostos i vivien la resta de la seva vida sense haver de treballar.

ANDREA ORTAS

5E

Els jocs infantils a l'Antiga Roma

A l'Antiga Roma, la necessitat de jugar era indispensable, tal i com demostra el fet que s'hagin conservat nombrosos jocs i joguines de l'època vigent tant en els nens com els adults. 

Els nens romans, en concret, jugaven a qualsevol lloc, al carrer, a casa, en un jardí... 

Els nens, solien jugar a ser soldats i imitaven als adults que s'entrenaven per lluitar o a les nous, peces que equivaldrien a les actuals bales. Quan es jugava a aquestes últimes, simbolitzava la fi de la infantesa i l'inici de l'adolescència. 

D'altra banda, les nenes, solien jugar amb nines (pupae) que imitaven els cossos de les nois quan estaven a punt de casar-se. De fet, quan les joves ho feien, oferien les seves nines a la deessa Venus com a símbol d'abandonament de l'edat infantil i endinsament a la vida matrimonial. 

Així doncs, malgrat no ser joguines tan avançades, els nens romans també en tenien. 

Els jocs més comuns eren els següents:

- Diggitis micare: tractava d'endevinar números. Se situaven els dos jugadors un davant de l'altre i es posaven la mà a l'esquena. A la vegada, els jugadors havien d'ensenyar la mà i marcar un número amb els dits. L'objectiu era que els dos jugadors diguessin un número del 0 al 10 i guanyés aquell que endevinés la suma dels tots dos. 

-   Terni Lapilli:  és el nostre "tres en ratlla". Amb tres fitxes havien d'intentar col·locar-les en línia en el tauler sense que el contrincant ho impedís. La diferència és que el tauler en comptes de ser quadrat, era rodó. 

-  Fvnem Traere: es feien dos equips i es marcava una línia entre tots dos. Els jugadors, aleshores, havien d'agafar una corda per l'extrem amb el propòsit de fer que els de l'altre equip traspassessin la línia límit. 

 

-   Tabes: consistia en introduir uns ossets d'animal (normalment de xai), en un recipient de gerro des de dos metres de distància. 

-  Gallis Gradi: cada jugador amb unes xanques havia d'arribar al màxim de línies marcades anteriorment mantenint l'equilibri. 

- Pila Lvdvs: l'objectiu era passar-se la pilota sense perdre-la. Principalment, es marcaven dos cercles al terra, un dins de l'altre. Podien jugar fins a 12 persones i una d'elles s'encarregava de rebre la pilota passada pels altres jugadors i de llançar-la dins el cercle petit per fer punt. Si la pilota queia fora, el punt passava a l'últim/a que l'havia passat. Guanyava el primer que aconseguia fer 21 punts. 

-   Orbis o Trochvs: un joc per comprovar l'habilitat dels jugadors basat únicament en fer girar un cèrcol amb l'ajuda d'una guia. Normalment era jugar individualment però quan eren un grup de nens guanyava qui aconseguia que el seu cèrcol no caigués. 

Age of Mithology

Age of mithology és un joc de taula creat per un grup de caps i quel·les de l'esplai La Maduixa de Sant Cebrià de Vallalta.

Jo soc monitora d'un grup de nens i nenes i amb els meus companys vam decidir crear aquest taulell perquè d'una manera o d'altra introduíssim els objectius de l'esplai: el respecte, la companyonia, el tracte amb els companys, el feminisme...

Aquest joc de taula està format per 100 caselles, que cadascuna té una activitat lúdica i entretinguda. Com per exemple: una gimcana, un debat sobre situacions masclistes, una sortida al bosc... Els nens i nenes només podran avançar de caselles llençant un dau cada dissabte a l'esplai. Però, a part, de voler fer aquesta activitat per mostrar als nens i nenes la història de l'antiga Grècia i la importància dels atenesos i els espartans per la història d'Europa, volíem treballar tots aquests aspectes d'un mode diferent i original. 

Il·lustració 1. Portada del taulell

El taulell es divideix en tres parts i en totes s'aniran trobant diferents personatges mitològics:

• La primera és l'inframón.
• La segona part és l'illa de Creta.
• La tercera és l'Olimp.

L'Inframón està representat amb cadenes que indiquen que Hades, el déu de l'infern, els té atrapats dins aquest món. En aquesta part del taulell, també, es podran trobar amb Ares, el déu de la guerra, que els ajudarà a crear armes per sortir al més ràpid possible d'aquell indret. A més, hauran de resoldre enigmes, proves que se'ls proposin... Hermes, el déu missatger, els indicarà el camí per poder arribar a la segona part del taulell, que és l'illa de Creta.

La segona part és l'illa de Creta, aquí els nens i nenes espartans hauran de superar diferents batalles contra els atenesos. També, es trobaran amb la patrona de Grècia, Atena, que els donarà estratègies per poder vèncer les batalles. A més, els oracles de Delfos els ajudaran a poder seguir endavant amb la seva missió com a espartans.

L'Olimp, l'última part, és on es troben a Zeus i als déus més importants d'aquesta muntanya que no els hi posaran fàcil l'arribada a l'última casella. Aquesta última etapa serà el punt on es vegin forjats els diferents objectius de l'esplai, és a dir, podran arribar a la casella 100 si han complert amb els objectius plantejats a l'inici del curs.

Aquest joc es planteja a un grup d'infants d'entre 7 i 10 anys com a eix d'animació durant tot el curs, edat difícil per captar l'atenció. Per aquest motiu, com a grup, hem volgut proposar una sèrie d'activitats entretingudes i diferents per poder barrejar mitologia, els objectius de l'esplai i lleure. 

El taulell, està fet amb fusta i està dibuixat pel conjunt de caps, ens ha portat molta feina, però creiem que és una manera divertida i diferent de treballar. Ara per ara, els caps i quel·les no hem acabat de crear el taulell, però us deixo aquí una imatge on mostra el procés.

Il·lustració 2. Procés de creació

El joc a l'antiga Roma

Segurament tots haurem tingut contacte amb una persona a qui li encanten els jocs d'atzar, tampoc seria estrany que coneguéssim algú que és o ha estat addicte al joc. Realment, a la nostra societat li agrada bastant jugar i això no ens ve de nou, de fet es pot dir que ho hem heretat dels antics romans, els quals, ho van heretar dels etruscos. Amb aquesta informació no exposo els jocs als quals jugaven, sinó que em centro a explicar com influïen en la societat.

L'afició dels romans pel joc va arribar a tal punt que, en alguns períodes de l'etapa republicana, els jocs d'atzar van ser prohibits, a excepció de la festivitat dels Saturnals (celebrades anualment entre els dies 17 i 19 de desembre), a les quals, en honor del déu Saturn, es realitzava un dia de festivitat pública i dos dies de festes privades dins les cases (en el cas dels patricis, era usual jugar a jocs similars al Bingo actual). 

Festes Saturnals

Tot i estar il·legalitzats, els romans no feien gens de cas de la llei i seguien jugant, sobretot a les tavernes, on eren freqüents les baralles per culpa dels jugadors que feien trampes, sobretot amb els jocs de daus, que eren els més populars. 

Grup de jugadors a una taverna

Com no podia ser d'una altra manera, no només el poble romà era compulsiu a l'hora de jugar, també es té constància que diversos emperadors com August, Calígula, Claudi o Neró, eren grans aficionats a jugar, com a dada curiosa afegiré que, es creu que en una sola nit, l'emperador August va perdre 20.000 sestercis per haver jugat als daus. 

Daus i altres peces amb les que jugaven els romans

Com a darrera mostra de fins a quin punt el joc tenia influència sobre els romans, cal afegir que el terme emprat per anomenar al joc era "alea" (que també significa dau) i se sap que el terme "aleator", que vol dir jugador era utilitzat de forma pejorativa al moment referir-se a una persona menyspreable. D'altra banda, la famosa frase que es creu que Juli Cèsar va dir quan va travessar el riu Rubicó (i per tant s'estava rebel·lant contra el govern de la república), és "alea iacta est", que adaptat al català vol dir una cosa semblant a "la sort està tirada", però la traducció literal és "els daus han estat llençats", reflectint un cop més com, el joc formava part de la mateixa cultura romana.

I vosaltres que creieu? Penseu que avui dia la nostra societat té vestigis d'aquests costums? 

   

LUDI ROMANI

TABVLA LVSORIA

Aquest joc, és el nostre "tres en ratlla".

OBJECTIU: Posicionar tres fitxes d'un mateix color en una línia.

El nombre de jugadors són dos.

NORMES: Per començar, es diu l'ordre de tiratge, i s'estableix un ordre, el primer jugador a jugar, posiciona la seva fitxa al centre del tauler, el segon jugador ocuparà el centre d'un altre quadrat (buit). El guanyador és qui aconsegueixi col·locar les tres fitxes formant una línia.

CAPVT AVT NAVIS

El coneixem per "cara o creu".

OBJECTIU: El nostre objectiu és endevinar la posició de la moneda llançada a l'aire. El nombre de jugadors no té cap límit, però sempre ha de ser amb jugadors parells. El material, bàsicament és una moneda, cada parella tira una moneda, com bé he dit abans, a l'aire, i s'agafa abans que aquesta caigui a terra.

ALEA

OBJECTIU: Llançar tres daus i aconseguir arribar a la puntuació acordada, el nombre de jugadors són infinits.

Comença el joc, amb qui tregui major puntuació en els daus, i seguidament la resta. Es llancen els tres daus a la vegada i llavors, se sumen les puntuacions, el que aconsegueix arribar primer a cinquanta, guanya.

DIGITIS MICARE

OBJECTIU: Endevinar el nombre de dits que traurà el jugador contrari. Aquí els jugadors, només es permeten dos.

Es col·loquen dos jugadors, cada un enfront de l'altre, amaguen una mà darrere del seu cos. Cada un, treurà la mà amagada estirant els dits que vulgui, al mateix temps, dirà un nombre (0-10), intentant endevinar el nombre total de dits. EL JOC ÉS MOLT RÀPID !. El guanyador serà qui encerti el nombre de dits exactes.

TALVS

OBJECTIU: Llançar les tabes a l'aire i agafar-les sense que caiguin. Els jugadors són dos o més.

Són cinc tabes, uns de les quals ha d'estar pintada. El joc comença amb un jugador, deixa a terra 4 tabes, i la que està pintada, és llançada a l'aire. Abans que aquesta caigui, ha d'agafar una de les que estan a terra, i de seguida, agafar la està està pintada. Més tard, llançarà la pintada i la recollida, i agafarà una del sòl, així intentarà agafar les cinc tabes del sòl ALHORA.

Si un sol jugador, comet un error, passa el torn de joc a un altre.

A QUÈ JUGAVEN ELS NENS I NENES A L’ANTIGA ROMA?

A l’antiga Roma, als nens els hi agradava jugar tant com a nosaltres i podem arribar a dir que gran quantitats de jocs actuals els hem heretat d’aquella època. Tot i així, com sabem abans les seves joguines no eren tan avançades ni tecnològiques com ara. Els nens romans acostumaven a jugar a qualsevol lloc, ja fos a casa, al carrer, al jardí, interior o exterior.
Les joguines d’aquells temps solien ser de fusta o fang, i jugaven amb nines (pupae), petits vaixells, amb pilotes (pila) o fins i tot a les cuinetes (culinae), botigues (emere et vendere), i a la corda (fumis). També els hi agradava fer mini batalles i es construïen espases de mentida i òbviament inofensives.

Ara, a continuació, veurem diferents jocs que els hi agradava jugar i cal dir molt semblants als nostres:


Sistrum: Tenia forma de ferradura i a dalt normalment hi duia la figura d'un ocell o un gat. De punta a punta de les parets d'aquesta "ferradura" hi havia unes varetes amb uns platerets, si els agitaves sonaven. Es podria dir que era l'antic sonall.





Crepundia: Eren joguines petites, similars a les que pots imaginar que un nen d'avui dia tingui. Aquestes moltes vegades eren lligades amb un cordill, de manera que els nadons les agafaven, jugaven amb elles i sonaven. També els pares se les lligaven al coll dels seus fills en forma de amulet o adorn.

Caput et navis: Consistia en tirar una moneda enlaire, i dir si sortiria cap o nau. Com podem deduir, és el típic cara o creu d’avui en dia.

Musca aenea (mosca de bronze): Consistia en tapar els ulls d'un nen i havia d'atrapar els altres dient: "jo caçaré la mosca de bronze". Els altres li contestaven: "tu la sentiràs, però no l'atraparàs".



Nuces: Es feien petites piles de nous i s'havien de fer caure llançant una altra. El premi era quedar-se les nous caigudes al terra.

Alea: Aquest és un joc que nosaltres encara hi juguem. Es tracta de tirar un parell de daus, i qui treu el número més alt guanya. Quan guanyaves en aquest joc, també es deia la famosa frase d'en Juli Cèsar: Alea iacta est (la sort s’ha tirat).

Turbo: S’utilitzava una baldufa de fusta amb una punta de ferro i un cordill. Aquest joc tractava de fer girar la baldufa el màxim de temps possible sense que parés. Acostumaven a jugar-hi a l’aire lliure.

Jocs Olímpics a l'antiga Grècia

Palestra

A l'antiga Grècia els exercicis físics eren, al costat de l'aprenentatge de les lletres i de la música, una part fonamental de l'educació dels nois. A partir dels dotze anys, a les famílies benestants, el noi tenia un preparador que l'instruïa en el gimnàs o la palestra (espai cobert de sorra a l'aire lliure quadrat, al seu voltant hi havien vestidors, banys i altres sales).

Esportistes cobrint-se amb oli

Els que practicaven esport ho feien despullats (el mot gimnàstica ve del grec gymnós, que significa "nu"); abans de començar es cobrien d'oli i sorra per protegir-se de la intempèrie. Un cop acabaven es treien la capa de sorra, oli i suor amb un instrument metàl·lic anomenat estrígil.

Cada ciutat celebrava competicions esportives als principals festivals que dedicaven als seus déus. 

D'aquests jocs locals sortien seleccionats els millors atletes que representaven la seva ciutat en els jocs de tot Grècia. 

ELS JOCS OLÍMPICS

Enòmau amb el seu carro

Olímpia, situada al Peloponès, era un santuari consagrat als déus de l'Olimp. Pèlops, després de ser expulsat del seva ciutat, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodàmia a causa d'un oracle que deia que el seu gendre el mataria. La gran bellesa de la seva filla atreia a molts joves; per evitar que s'hi cassessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si perdien serien executats. Gràcies a la gran velocitat dels seus cavalls, Enòmau va vèncer a molts joves que volien la mà de la seva filla. Però Pèlops, en arribar s'enamorà d'Hipodàmia i va reptar al rei. Hipodàmia també estava enamorada de Pèlops i va subornar el cotxer del seu pare. Durant la cursa el carro del rei es va trencar i va ser arrossegat pels cavalls i va morir. Pèlops es va casar amb Hipodàmia i va esdevenir el rei de Pisa. En honor del rei mort va instaurar un jocs a Olímpia. 

Segons la tradició el 776 aC. els jocs d'Olímpia es van començar a celebrar de manera fixa, entre finals de juliol i d'agost. Els atletes participants havien de ser homes, grecs, lliures i no culpables de cap crim ni afectats per cap maledicció religiosa. Les dones no podien accedir al recinte.

Salt de llagarda

Els jocs s'iniciaven amb el jurament dels atletes i jutges de respectar les regles. Tot el primer dia estava dedicat a cerimònies religioses, ofrenes, sacrificis i actes culturals. Durant els cinc dies següents es celebraven totes les proves esportives i els jocs acabaven amb una processó i coronació dels vencedors al temple de Zeus. Se'ls atorgava una branca d'olivera i unes cintes de llana.

Les diferents modalitats esportives es celebraven a l'estadi, si eren a peu, o l'hipòdrom, si eren hípiques. 

Cursa a peu

• Curses a peu: córrer una vegada la longitud d'un estadi (192 metres), també hi havia una altra modalitat que era la cursa d'hoplites, on els corredors anaven carregats d'escuts i armes.

• Hi havia diferents tipus de lluites.
• Pentatló: contava de cinc proves; cursa d'un estadi, salt de llargada, llançament de disc i javelina i lluita.




Llançament de javelina

• Curses a l'hipòdrom: es realitzaven curses de genets i carros, els carros podien ser bigues (tirats per dos cavalls) o quadrigues (tirats per quatre cavalls).

Atenes 1896

L'any 393 dC, l'emperador cristià Teodosi I va prohibir els Jocs Olímpics perquè eren un ritual pagà dedicat a Zeus. Olímpia va ser abandonada, les seves ruïnes van ser enterrades i se'n va oblidar de la seva localització. 

Però l'any 1896 es van restablir els jocs amb la finalitat de fomentar la unió entre tots els pobles, les anelles entrellaçades simbolitzen els cinc continents units per l'esport.