Les característiques de l'art arcaic

 L’art arcaic va durar des de del segle VII aC al segle V aC, aquest va ser l’estil que predominava a l'antiga Grècia.

L’art arcaic pretenia arribar a l’ideal de bellesa mitjançant l'harmonia de les formes, aquest ideal de bellesa l'aniran perfeccionant.

Arquitectura:

En la èpoa arcaica es repren l’arquitectura monumental que s’havia deixat enrere a l’època fosca. Aquesta se centra en els temples i en l'acròpolis. Els temples cada cop eren més importants i es van començar a fer de pedra en canvi de fusta.

Es comencen a definir els diferents estils:

Estil dòric: aquest és robust, molt simple sense bassaments i ens recorda al seu origen vegetal (ja que abans les columnes eren de fusta).

Estil jònic: aquest és més esbelt i estilitzat, el capitel de les seves columnes poden haver evolucionat de la columna hethitica egípcia. 

Pintura:

No s'han trobat casi exemples de pintures de l’època ja que els artistes acostumaven a pintar sobre taules de fusta i s’han deteriorat amb el pas del temps.

Però ens podem fer a la idea de com eren gràcies a les pintures que es van fer sobre ceràmica.

Ceràmica:

Al segle VII aC va apareixer l’estil corint que constava de figures negres sobre argila (la de corintia era groga i la de atenesa era més vermellosa). A la ceràmica crontia podem observar figures d’animals mentre que a la atenesa veiem més com s'inspiren en mites.

Al final del període arcaic veurem l’estil antònim de l’incial, on les figures seran vermelles sobre un fons negre. En aquí el que es pintava era la part negre deixant les figures amb el color natural de l’argila creant una il·lusió més realista.

Lucía Moreno 5E

 

LLETRES GREGUES

 Comencem nou curs amb nou alumnat de Grec disposat a trobar lletres gregues "amagades" per tot arreu. Us deixem aquí alguns exemples:

HEBDOMADA

   Hebdomada, que vol dir “setmana” en grec clàssic, és el nom d´aquest projecte interdisciplinar que aplega els alumnes de la matèria de Grec del Batxillerat Humanístic i els alumnes de la matèria de Disseny del Batxillerat Artístic. Distribuïts per grups, han dissenyat aquestes propostes de portades de revistes del cor amb la mitologia grega com a protagonista. Deus i deesses, herois i heroïnes ocupen la primera plana i ens demostren que els antics mites mai passaran de moda. 

Desitgem que sigui del vostre gust!

Lletres i objectes

 Com cada curs, els alumnes de 1r de Grec, que tot just acaben d´aprendre l´alfabet, ja veuen lletres per tot arreu.

LLETRES AMAGADES

   Com cada any, a començament de curs, les alumnes de Grec aprenen un nou alfabet que, aviat, faran servir amb agilitat. Mentrestant, descobreixen lletres gregues amagades allà on abans hi havia simples objectes.

ETIMOLOGIA I PUBLICITAT

   Els i les alumnes de 4t d´ESO, com cada any, han fet un treball molt creatiu que relaciona les arrels llatines i gregues amb el món de la publicitat. Aquí en teniu un exemple:

                                                                  Cristina Martín 4tC

Recitació de la Ilíada

Us imagineu sentir la Ilíada, una de les obres cabdals d’Homer i de la literatura universal en més de 20 llengües diferents? Com sonaran les paraules d’Aquil·les en xinès, àrab o holandès? Us agradaria sentir les paraules de Zeus en totes les llengües oficials del nostre país? Com seran les enveges i maquinacions dels déus en llengua de signes? Aquestes són només algunes de les llengües en què es llegiran alguns passatges de l'obra el dia 22 de març al jardí de la Universitat de Barcelona. Aquest acte s’emmarca dins del Festival Européen Latin Grec de Lió per tal de donar visibilitat a la cultura clàssica. Es tracta d’una recitació de la Ilíada a més de 20 països. En el cas de Catalunya, la Secció de Grec del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB ha organitzat aquest acte on participaran més de 40 professors, estudiants, i personal d’administració i serveis.

Les notícies actuals, en grec antic

El passat dia 9 de febrer va ser el Dia Internacional de la Llengua Grega. Molts articles i diversos elogis a aquesta llengua clàssica es van poder llegir al llarg del cap de setmana a diferents webs i diaris que se´n van fer ressó. "Es tracta d'una llengua que es parla ininterrompudament durant més de 40 segles. Té la mateixa grafia i alfabet per 28 segles i la mateixa ortografia per 24 segles "anotava el professor de Lingüística General de la Universitat d'Atenes, Yorgos Babiniotis, i autor del diccionari de referència de la llengua grega. El director del Centre de la Llengua Grega, Ioannis Kazazis, deia aquestes paraules: "Val la pena aprendre i estimar la llengua grega per les seves virtuts, però també i sobretot per haver expressat una gran civilització". Què en penseu, d´aquestes afirmacions?

Navegant per la xarxa, vaig trobar casualment l´exemple viu de com la llengua grega encara és viva i ben viva. Es tracta d´una web que publica les notícies diàries d´arreu del món, però fent servir el grec clàssic. A continuació us en deixo l´enllaç: http://www.akwn.net. 

Páthos

   Avui dediquem aquesta entrada al mot grec páthos (πάθος). Aquest terme, que ha donat derivats com patologia (estudi de les malalties), en un primer moment, a la llengua grega, no tenia pas el significat d´enfermetat. Páthos és de la família lèxica del verb páskho (aor. patheín), que vol dir "sentir, experimentar, patir". En aquest sentit, páthos volia dir "passió, emoció molt forta i intensa". Aquest significat primigeni de páthos es conserva en els derivats patetisme o patètic, que, en història de l´art, s´aplica a aquelles obres que reprodueixen de manera molt exagerada i molt viva els sentiments, sobre tot els de dolor, tristesa, etc. Però també podem observar restes d´aquesta antiga accepció en d´altres derivats, com simpatia. Definim la simpatia com aquella virtut o qualitat del caràcter d´un individu que fan que resulti agradable i atractiu pels altres, però també convé recordar una altra accepció de simpatia, aquella que fa referència a la reproducció per imitació, per simpatia, d´un canvi o alteració produïts inicialment en un altre ésser. Així, podem dir que riem per simpatia quan algú ens contagia el seu riure. Molt emprat darrerament en el món de la psicologia tenim el terme empatia, definit com la qualitat de comprendre les emocions o sentiments d´altri, és a dir, ser capaç de col.locar-se a la pell d´un altre o, com diuen els anglesos, a les seves sabates.

   Amb l´arribada de l´estoïcisme, el páthos i les passions es consideren malalties de l´ànima. La virtut es aprendre a viure conforme a la raó, tot evitant les passions, que són desviacions de la racionalitat. La por, la ira o la tristesa han de dominar-se a través de l´autocontrol exercit per la raó. l´home savi aspira a la apatheía, que és la impassibilitat (d´on prové el mot apatia).

GREEK EVERYWHERE!

Com cada curs, els alumnes de Grec 1 han buscat al seu voltant objectes que els recordin les formes de les lletres gregues. Aquí en teniu una sel.lacció:

Aroa López 5D

David Borreguero 5D

Carla Fernández 5D

Mar Fijo 5D

Alba Circujano 5D

IV Olimpíada Clàssica a la UAB

   El grau de Ciències de l’Antiguitat  de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb l’ICE de la UAB, té el goig de presentar la quarta edició de l’Olimpíada Clàssica destinada als estudiants de segon de batxillerat de Catalunya. L’Olimpíada consistirà en dues proves diferents de grec i de llatí que se celebraran el dimecres 18 d’abril de 2018 a la UAB.

Al següent enllaç hi teniu les bases i els premis: http://blogs.uab.cat/estudisclassics/convocatoria-de-la-iv-olimpiada-classica-de-la-uab/

El grec a la Bíblia

El terme Bíblia és una forma plural del mot grec βιβλίον, significa ‘full escrit’. Els cristians divideixen la col·lecció bíblica en dues parts: Antic Testament i Nou Testament. La primera part conté escrits composts abans de la vinguda de Crist; la segona conté escrits composts durant el primer segle després de Crist.

Gairebé tots els llibres de l’Antic Testament foren escrits en hebreu. Entre els segles III i II aC, l’Antic Testament fou traduït al grec. Però alguns llibres foren redactats directament en grec. El grec bíblic no és el grec clàssic, sinó la koiné, o llengua comuna, que esdevingué llengua usual i popular a partir del segle IV aC.

Els escrits que formen el Nou Testament s´agrupen en tres sèries: cinc de narratius, vint-i-un en forma epistolar i un de profètic (cànon). Els llibres narratius són els quatre evangelis —Mateu, Marc, Lluc i Joan, i els Fets dels Apòstols. Els escrits en forma epistolar són les catorze epístoles atribuïdes per la tradició a l’apòstol Pau  i les epístoles de Jaume, primera de Pere i segona de Pere, Judes i primera, segona i tercera de Joan. I, finalment, la tercera sèrie és representada per una sola obra, el llibre profètic de l'Apocalipsi.

Entre el temps que visqué Jesús i la composició dels evangelis transcorregueren força anys. Segons els millors estudis moderns, per a l’evangeli de Marc, uns trenta-cinc anys, per al de Mateu i per al de Lluc, uns cinquanta, i per al de Joan, uns seixanta o setanta.

La primera traducció de la Bíblia (només de l'Antic Testament) es va realitzar l'any 250 aC, per als jueus de la Diàspora que van viure en diferents llocs d'Europa i Àsia, i que només parlaven la lingua franca de llavors, el grec. Aquesta traducció és coneguda com la Versió dels Setanta o Septuaginta (en grec) i és la versió que més ha estat utilitzada com a referència per a altres traduccions i per fer comparacions amb la versió hebrea, ja que es considera la més fidel. 

La segona traducció, i potser la més important perquè va conformar la versió de referència del text durant més de mil cinc-cents anys, va ser la versió en llatí que el papa Damas I va encarregar a Sant Jeroni al segle VI, coneguda com la Vulgata Latina. Aquesta és la traducció oficial de l'Església Catòlica Romana des del concili de Trento (1546), on va ser reconeguda com a tal degut als llargs anys de tradició i reconeixement institucional i al fet que estigués escrita en llatí, llengua culta de l'època.

Postals de Nadal

   Bon Any a tots i totes! Esperem que hàgiu passat unes bones festes i que comenceu l´any nou amb bon peu! Aquí us deixem algunes postals nadalenques dels alumnes de Grec 1:

El mite d'Orió

Orió era un gegant fill de Posidó i de Gea, i era conegut per la seva bellesa i per la seva passió per la caça. Ell sovint visitava al seu amic Enopió fins que un dia que aquest havia sortit, Orió, ebri, va intentar posseir  Mèrope, l’esposa d’Enopió; però Enopió els va sorprendre i va decidir parar-li una trampa al seu amic. Li va proposar una aposta que es tractava de descobrir qui era capaç de beure més vi. Orió es va emborratxar tant que va quedar indefens i aprofitantl'ocasió, Enopió li va treure els ulls. Com que l’essència de la vida d’Orió era la caça, desesperat va demanar ajuda a Hefest, que li va donar un nen perquè se’l carregués sobre les seves espatlles i mirés de cara el Sol quan sortís. Així va recuperar la vista.  Llavors Orió va tornar a les seves antigues ocupacions i se’n va anar  a caçar amb la deessa Àrtemis. Com era d'esperar, de seguida, Orió va intentar posseir-la  però la deessa va rebutjar el seu amor i envià un escorpí que li picà el taló i el va matar. Àrtemis, penedida per haver castigat amb excessiva severitat Orió, va demanar a Zeus que concedís a Orió la immortalitat.

La constalació d'Orió

La constel·lació d’Orió és una de les més conegudes, ja que les seves estrelles són visibles des dels dos hemisferis. La constel·lació és visible durant l’hivern a l’hemisferi nord i durant l’estiu a l’hemisferi sud. Aquesta constel·lació es troba  junt amb les constel·lacions Ca Major i Ca Menor i està  “lluitant” contra la constel·lació de Taure. L’estrella més brillant de la constel·ació és Alfa Orionis.

 La constel·lació d’Orió es troba situada al damunt de la nebulosa d’Orió, que a simple vista és visible i té un color rogenc. Representa la immortalitat que li va proporcionar Zeus al caçador. 

Erínies

Les Erínies (Fúries pels romans), o anomenades popularment per la por que generaven Euménides (Bondadoses), són deeses de l'inframón. Diuen que el seu origen fou la sang dels testicles del deu del cel, Cronos, en ser mutilat Per Zeus, en entrar en contacte amb Gea, la mare terra i les filles d'Urà. Se les representa amb cabells de serp, ales de ratpenat, amb gest furiós i tot portant un fuet, una llanterna o una falç. La seva funció era castigar els crims comesos pels mortals, per tant eren la personificació de la culpa, el remordiment. Perseguien fins a la sacietat i la seva intenció era retornar l'ordre.

Al principi es creia que d'Erínies n'hi havia un número innumerable, més tard es va saber que n'eren només tres: Tisifone, Alectro i Megere, cadascuna amb una diferent tasca. Tisifone, coneguda com venjadora d'assassinats, per exemple, s'encargava de castigar aquells qui gosaven traspassar els límits de la bona conducta. Alectro, anomenada també la que no descansa, també els perseguia amb la consistència tal d'arribar a provocar el suïcidi per bogeria de qui assetjava. Per últim Megere, La Gelosa, que provocava tots els sentiments negatius dels mortals divulgant la discòrdia.

.

En la tragedia d'Esquil, Orestes es perseguit per elles després de matar a la seva mare Clitemnestra fins a arribar al santuari Delfos, on es jutjat per la deesa Atena a l'Areòpag, tribunal encarregat de jutjar els crims de sang.

La ment al ventre

  Els antics grecs no situaven la ment al cervell, ni tampoc les emocions o els sentiments al cor, sinó al ventre, concretament al diafragma, que és un múscul situat entre el tòrax i l´abdomen, i que serveix per a marcar el ritme respiratori. En grec, s´anomenava phrén (φρήν). Per aquest motiu, paraules com esquizofrènia, frenopàtic o frenètic deriven d´aquest terme grec.

  Com hem dit, originàriament, phrén feia referència al diafragma, i així queda atestiguat en textos d´Hipòcrates o d´Aristòtil, però amb el pas del temps se li va afegir el significat de "ment" o "seu del pensament". De la mateixa manera que en la nostra cultura el cor és la seu de l´amor, sense cap base cinetífica, per als grecs el diafragma era on residien la por, l´angoixa, el plaer i els pensaments. 

  En realitat, existien dos termes en grec per a "ment": fhrén i noús. Aristòtil feia servir el terme noús amb el significat d´intel.ligència, ment abstracta. Per a Plató, el noús era la part més elevada de l´ànima, que permet el coneixement directe de les Idees universals. En canvi, per a Anaxàgoras el noús és una mena de ment que tot ho ordena, i que d´alguna manera es pot identificar amb Déu. D´aquest mot grec en deriven paranoia, noesi, noètic i noema.

"La llengua grega clàssica és mestra de llibertat"

Un deixem aquí l´enllaç a l´entrevista a la filòloga clàssica Andrea Marcolongo, que el passat dimecres 11 d´octubre es va publicar a La Vanguardia. Esperem que us agradi i la trobeu interessant. Esperem els vostres comentaris.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20171011/431972218423/la-llengua-grega-classica-es-mestra-de-llibertat.html

Dreta o esquerra?

Els mots emprats en llatí per a referir-nos a aquests punts cardinals eren dexter i sinister, respectivament. Per als antics romans, la mà dreta era senyal de moltes coses positives: amb la mà dreta se saludaven, feien els juraments, segellaven un pacte, etc. A la religió romana, el costat dret és el del déus i, a la cerimònia de noces, els nuvis entrellaçaven les mans dretes com a símbol d´unió i prosperitat. Ja en la tradició cristiana se’ns diu que, un cop instal·lat al cel, Jesús seu a la dreta del Pare, igual que ho faran els bons el dia del judici final. En anglès també és molt significatiu que right signifiqui tant "dreta" com "correcte". 

Atès que el sinister llatí va acabar essent una paraula tabú, les llengües de la península ibèrica se sentiren en la necessitat de recórrer a una altra. I en aquest cas optaren pel basc esquerre, format per  esku (“mà”) i per okerr (“tort, defectuós”). Tanmateix, aquest mot basc continuà tenint la mateixa càrrega negativa; així queda demostrat en l’expressió “aixecar-se amb el peu esquerre”. Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (sinistra). En castellà, aquesta arrel llatina es conserva en l’expressió “a diestro y siniestro”.

Els antics grecs també eren del parer que l´esquerre era el costat dolent: els trons i llamps són un bon auguri quan es produeixen per la dreta, i els ocells que volen pel costat esquerre són presagi de desgràcies. Fins i tot les escales dels temples grecs tenien un nombre senar d´esglaons per tal de començar i acabar sempre amb el peu dret. Fins a tal punt els grecs temien el costat esquerre que, fins i tot, empraren un eufemisme per a denominar-lo. Així, el mot que vol dir "esquerre" en grec és aristerá, que és de la mateix arrel que áristos, que vol dir "el millor".

Sembla, però, que el costat esquerre no sempre va tenir aquest significat tan negatiu. Alguns antropòlegs consideren que les civilitzacions que d´arrel indoeuropea, com la romana i la grega, prefereixen el dret per tractar-se aquest del costat masculí - recordem que són tribus patriarcals-. En canvi, els minoics, anteriors a l´arribada dels invasors indoeuropeus, s´estimaven més l´esquerra, que representa la part femenina - aquests adoraven una deessa Mare i eren de caràcter matriarcal- . Per a aquests estudiosos, això explicaria la relació etimològica entre els mots aristerá i áristos. D´altra banda, afirmen que aquest antic significat encara es conservaria en l’expressió “tenir mà esquerra”, que és sinònima de ser persona hàbil.

Les 9 Muses i l´art a Grècia

El concepte d´art a l´antiga Grècia era molt més ampli que avui dia. Per aquests, art era qualsevol creació humana producte d´una habilitat i uns coneixements concrets. Per tant, dins d´aquest concepte encabien el que avui dia anomenem Belles Arts però també l´artesania. Els grecs valoraven els artesans, pels coneixements tècnics que tenien, però alhora els menyspreaven, perquè el seu treball era físic i remunerat. Distingien entre les arts liberals (no requerien treball físic) i les arts servils (implicaven un esforç físic). Per posar un exemple, els grecs consideraven la poesia fruit de la inspiració i no pas de l´habilitat. Un escultor era un artesà; en canvi, un poeta era un endeví, un ésser gairebé diví. La poesia educa els homes; l´art produeix objectes bells. 

La funció de les Muses era expressar mitològicament les idees d´aquella època. Eren nou: Talia, la protectora de la comèdia; Melpòmene, de la tragèdia; Erato, de la poesia elegíaca; Polimnía, de la poesia lírica; Cal.líope, de la poesia èpica; Euterpe, de la música; Terpsícore, de la dansa; Clío, de la història; i Uranía, de l´astronomia. Crida l´atenció, doncs, que les arts plàstiques, com la pintura o l´escultura, no disposen d´una Musa corresponent i, en canvi, unien la poesia amb les ciències ja que aquestes també feien servir la paraula com a mitjà d´expressió. Possiblement consideraven que aquestes arts i les ciències necessitaven de la inspiració divina de les Muses; en canvi, la pintura i l´escultura, només requerien dels coneixements tècnics de l´artista.

Els romans van recollir aquesta classificació de les arts i la van codificar. Per aquests, les arts liberals eren pròpies dels homes lliures (liberi), que són aquells que disposen de temps lliure (otium) i no necessiten d´una feina remunerada. Són les que tenen a veure amb les habilitats intel.lectuals de tipus científic i lingüístic. En canvi, les arts servils feien referència a les habilitats professionals o oficis manuals, i resulten remunerades.  

Aquesta classificació va perdurar durant l´Edat Mitjana de la següent manera:

TRIVIUM: Aplega les matèries de coneixement relacionades amb la paraula. Aquestes són Gramàtica, Dialèctica i Retòrica.

QUADRIVIUM: És la part cientìfica del coneixement. Les disciplines són Aritmètica, Geometria, Astronomia i Música.

La Filosofia seria el domini del coneixement de tots aquests àmbits.

Apol·lo i Hermes

Déu Apol·lo

Apol·lo, un dels déus més importants en la mitologia grega, és fill de Zeus i Leto. El germà bessó d'Àrtemis, que van néixer a l'illa de Delos, on s'estaven refugien de l'ira d'Hera, l'esposa de Zeus. És el déu, de molts aspectes, de l'art d'endevinar, de la música, de la llum, de l'art i la poesia, de la bellesa i de la raó. També amb les seves fletxes era capaç de causar malalties infeccioses, però alhora era el déu de la medicina i les curava.

Hermes, era el missatger dels Déus Olímpics, de les fronteres i dels viatgers, dels pastors, dels oradors, de l'enginy, dels literats i poetes, de l'atletisme, del comerç, de l'astúcia, dels lladres. Era fill de Zeus i de la plèiade Maia.

HERMES I EL BESTIAR D'APOL·LO

Des del dia del seu naixement va donar mostres d'una extraordinària precocitat. Maia, la seva mare, l'havia embolicat amb bandes de tela per evitar que es fes mal al moure. Hermes va descobrir la forma d'alliberar-se i va escapar de la cova durant la nit, mentre tots dormien, i va sortir a explorar el món.

Va arribar a Tessàlia, on el seu germà Apol·lo estava pasturant els ramats del rei Admeto. Durant un moment de distracció d'Apol·lo, Hermes va robar part del bestiar, els va lligar amb branques llargues a la cua i se'ls va emportar caminant cap a enrere, perquè no poguessin localitzar per les seves petjades. L'únic testimoni del robatori va ser un ancià anomenat Bato.

Hermes fent la lira

Hermes va portar els animals fins Pilos, on va sacrificar dos d'ells dividint-los i dedicant una part per a cada un dels déus. Va ocultar la resta del bestiar, i va tornar a la cova a la muntanya Cileno. A l'entrada de la cova va trobar una tortuga. Hermes la va matar, la va buidar i en la seva closca va lligar i va tensar cordes fetes amb els intestins dels animals que hi havia sacrificat. D'aquesta manera va inventar la lira.

Apol·lo s'havia adonat del robatori, i estava buscant els animals perduts. Va trobar a Bato, qui li va revelar la identitat del lladre. Va anar fins a la muntanya Cileno, i va reclamar a Maia el robatori efectuat pel seu fill i va exigir la devolució del seu bestiar. Però Maia li va mostrar a Hermes adormit al seu bressol, i li va preguntar com un nadó podria ser un lladre de bestiar.

Apol·lo va acudir a Zeus, qui va ordenar a Hermes que restituís els caps de bestiar robades. No obstant això, Apol·lo havia sentit la música que Hermes produïa amb la seva lira, i meravellat, va deixar els seus animals a canvi de l'instrument. I així, Apol·lo es va convertir en déu de la música.

Apol·lo i Hermes