Ícaro, de Presuntos Implicados

Presuntos Implicados és un grup de música pop en castellà integrat per murcians i valencians, format a principis de la dècada del 1980. Actualment els seus integrants són: Lydia Rodríguez Fernández, Juan Luis Giménez i Nacho Mañó. La seva discografia consta d'un conjunt de 14 discs. En un d'ells, anomenat Ser de agua, i publicat l'any 1991, hi pertany una cançó que parla sobre el personatge mitològic Ícar.

Ícar era fill de Dèdal i d'una esclava de Minos, el rei de Creta. Dèdal, que era un gran inventor, va dir a Ariadna la manera en què Teseu podia sortir del laberint. Un cop Teseu va haver matat al Minotaure, i va sortir del laberint, Minos enfadat, va tancar a Ícar i al seu pare Dèdal, al mateix laberint.

Gràcies a l'ingeni de Dèdal, van construir unes ales amb plomes, subjectades amb cera. Se les van posar, i just abans de partir, el pare va donar una única advertència al seu fill: no volis massa baix, perquè l'aigua et pot atrapar, i no volis massa alt, perquè el sol pot fondre la cera de les teves ales.

Així doncs, van partir. Ícar, en quant va poder contemplar sota els seus peus la immensitat del mar, i va veure com l'astre rei l'envaïa, va perdre la seva noció de responsabilitat. A poc a poc, Ícar va anar apropant-se més al sol, fins que aquest va desfer la cera de les seves ales, i va caure al mar, desapareixent entre les ones.

Aquest mite tracta d'explicar l'ambició humana, i la pèrdua de responsabilitat que patim quan desitgem tan quelcom.

Presuntos Implicados tracta d'explicar el mite a través d'adjectius i metàfores que concorden molt bé amb el sentiment que podria tenir Ícar en el moment de volar.

LLETRA

Ícaro como un pequeño dios 
Desafiando al sol
Y ahora yo 
Que soy un joven gorrión 
Y quiero el nido abandonar

Y aunque a veces me asuste volar
Lejos del cobijo de un hogar
Sé que habrá un viento cálido más 
Para dejarme llevar

Ícaro, como un pequeño dios 
Desafiando a todo un sol
Y se marchó tan alto como un vendaval
Tan lejos como una canción

Más envidioso el sol le abrazó 
Derritiendo en cera su valor 
Y aunque le fue advertida la lección 
Ícaro se derrumbó, se derrumbó
Volaré bajito a ras del suelo
Como pluma el viento me llevará 
Sin perder de vista el horizonte
Como pluma el viento me llevará

Y ahora yo que soy pequeño gorrión 
Y quiero el nido abandonar
Siento que no puedo estar ya más aquí
Llegó la hora de partir

Más aunque al este no nazca el sol
Y las aves de invierno no emigren al sur
Sé que habrá un viento cálido más 
Para dejarme llevar, dejarme llevar

Ulleres clàssiques: El mite de Prometeu (els Amics de les Arts)

Els Amics de les Arts són un grup de música pop catalana. Les seves lletres solen parlar de situacions quotidianes en les quals destaquen jocs de paraules i la ironia.

"El mite de Prometeu" és una cançó que pertany al seu cinquè disc (de 6 publicats): "Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure".

La cançó parla d'una ruptura amorosa que els Amics divideixen en 3 estrofes que composen la lletra, en cadascuna de les quals es tracta d'una manera diferent la separació dels dos amants.

A les dues primeres, se li desitgen coses bones a l'altra persona mentre que a la tercera passa tot el contrari: se li desitgen tot tipus de mals, en el quals esmenten les 10 plagues d'Egipte, que els Déus li agafin mania, que tingui por i que li passi el mateix que succeeix al mite de Prometeu.

La cançó cita el mite de Prometeu encara que només l'esmenta a l'última estrofa de la lletra dedicant-li una sola frase que dona sentit a gran part de la cançó, donant així el títol a la cançó.

Aquest mite explica com Prometeu, un dels 12 titans, considerat filantrop, crea l'espècie humana.

Malgrat això, Prometeu sovint feia enfadar a Zeus i aquest va decidir treure'ls-hi el foc als humans ja que era Prometeu qui els cuidava i vigilava. 

Doncs, Prometeu va optar per robar el foc del Carro del Sol i retornar-lo als humans.

Quan Zeus se'n va assabentar, va decidir castigar-lo tot lligant-lo amb cadenes al cim d'una muntanya a més d'enviar-li cada dia una àliga que se li menjava el fetge (com que Prometeu era immortal, el fetge se li regenerava cada nit). Tot i això, Prometeu va ser alliberat per Hèrcules un dia que passava per allà en un dels seus viatges.

Aquest càstig, al que Zeus sotmet a Prometeu, és al que es refereix la frase que esmenta el mite de Prometeu dins la cançó, i l'esmenta com un dels mals que desitja a l'altra persona.

Vet aquí el fragment de la cançó que fa referència al mite:

"Que caiguin, sense pietat, les deu plagues d'Egipte sobre el teu cap. Que t'intentis amagar. Que t'acabin delatant. Que els Déus, els vells i els nous, t'agafin mania. Que tinguis por. Que el mite de Prometeu t'il·lustri de cap a peus. Que quan no puguis més, albiris l'esperança que em cridis des de lluny però no ho facis prou fort"

Ulleres clàssiques: Venus (Shocking Blue)

Els temes, mites i personatges clàssics continuen molt presents en manifestacions artístiques del nostre entorn quotidià, fins i tot en algunes que a priori no ens esperaríem. Aquest és el cas d’algunes cançons pop força conegudes, més o menys actuals, que citen o parlen d’algun element clàssic.

Un dels exemple més clars és Venus, un senzill del segon disc d'estudi del grup holandès Shocking Blue. Tot i que és una cançó del 1969, es va popularitzar a finals dels anys 80 gràcies al grup Bananarama, que en va fer un versió d’estil més disco que encara coneixem per l’anunci de les fulles d’afaitar femenines de la marca Venus de l’any 2001.

Venus és la deessa romana de la bellesa i de l’amor, l’equivalent de l’Afrodita grega. La cançó li fa justícia, perquè, efectivament, parla d’una dona que és com una deessa al cim d’una muntanya, el súmmum de la bellesa i de l’amor, que sedueix tots els homes amb aquesta mena de poder especial que té i que encén la flama del desig. El fet que esmenti Venus no vol dir que descrigui la deessa, sinó que trobo que més aviat es refereix a una dona humana amb la qual la compara.

 D’altra banda, el fet que el nom de la marca de les fulles d’afaitar femenines sigui Venus tampoc és casual. L’eslògan que es va fer servir en aquesta campanya era “descubre la diosa que hay en ti”, una frase que fa al·lusió a la marca, i també a la cançó que sonava a l’anunci. Implícitament, l’anunci ens està dient que les dones hem de ser belles i seduir els homes (com feia Venus), i que anar ben depilades ens hi ajudarà.

Queda confirmat, per tant, que, avui dia, Venus encara simbolitza la bellesa, l’amor i el desig en la cultura popular. És un personatge clàssic que es continua citant força sovint amb el mateix significat que en època antiga.

Lletra de de la cançó:

Goddess on the mountain top/Burning like a silver flame/The summit of beauty and love/And Venus was her name

She's got it/Yeah, baby, she's got it/I'm your Venus, I'm your fire/At your desire/Well, I'm your Venus, I'm your fire/At your desire

Her weapons were her crystal eyes/Making every man a man/Black as the dark night she was/Got what no-one else had

She's got it/Yeah, baby, she's got it/I'm your Venus, I'm your fire/At your desire/Well, I'm your Venus, I'm your fire/At your desire

La mitologia en la literatura juvenil

   En el nostre dia dia, no veiem moltes referències a les mitologies antigues, siguin la grega, la romana o la nòrdica (entre d'altres), o això és el que pensem. Un dels casos en què més ho veiem és en la literatura actual. Simplement és necessari buscar una mica, i amb facilitat és possible trobar un llibre que contingui un d'aquests temes i que sigui interessant.

   Si parlem de mitologia, s'ha de parlar de Rick Riordan, un autor americà que amb les seves novel·les ha introduït a molts joves a la mitologia. Ell és conegut principalment per la seva sèrie de llibres sobre la mitologia grega Percy Jackson i els déus de l'Olimp, però també n'ha escrit sobre la mitologia romana Els Herois de l'Olimp, la mitologia egípcia Les Cròniques dels Kane i la més recent sobre la mitologia nòrdica Magnus Chase i els Déus d'Asgard.

Què passaria si un dia descobrissis que, en realitat, ets fill d'un déu grec i has de complir una missió secreta? Doncs això és el que li passa a Percy Jackson, que a partir d'aquell moment es disposa a viure les aventures més emocionants de la seva vida.

En Percy té dislèxia i dificultats per concentrar-se, o això és el que afirma la versió oficial, i ja l'han expulsat de sis escoles. Objecte de burles per inventar-se unes històries fantàstiques que ni ell mateix s'acaba d'empassar, un bon dia els déus de l'Olimp li revelen la veritat: en Percy és ni més ni menys que un semidéu, és a dir, el fill d'un déu i una mortal. I com a tal, haurà de descobrir qui ha robat el llampec de Zeus i així evitar que esclati una guerra entre els déus. Per complir aquesta missió comptarà amb l'ajuda dels seus amics: en Grover, un jove sàtir, i l'Annabeth, filla d'Atena.

Des de la mort de la seva mare, en Carter i la Sadie gairebé no s'han vist. La Sadie ha viscut a Londres amb els avis, mentre que el seu germà ha viatjat arreu del món amb el seu pare, el brillant egiptòleg Julius Kane. Una nit, el Dr. Kane reuneix els dos germans per a un "experiment" al British Museum on espera poder arreglar les coses amb la seva família. Però en comptes d'això, el que fa és alliberar el déu egipci Seth, que el fa desaparèixer i obliga els nois a fugir. Ben aviat, la Sadie i en Carter descobreixen que els déus egipcis estan despertant, i que el més cruel de tots, Seth, va darrere els Kane. Per aturar-lo, els germans emprenen un viatge per tot el planeta, una recerca que els acostarà a la veritat sobre la seva família i els vincles que tenen amb un orde secret que ha existit des del temps dels faraons.

Com es castiga un déu immortal? Fent-lo humà.

Apol·lo ha fet enfadar el seu pare, Zeus, per darrer cop. Com a càstig se'l desterra de l'Olimp i aterra a Nova York com un adolescent normal i corrent. Sense els seus poders divins, el déu de quatre mil anys, haurà d'aprendre a sobreviure en el món modern, mentre prova de recuperar el favor de Zeus. Apol·lo té molts enemics, déus, monstres i mortals que voldrien eliminar-lo per sempre més. Per sort, pot comptar amb l'ajuda del seu amic Percy Jackson i tots els herois del Campament Mestís, oi?

El Magnus Chase sempre ha estat un nen solitari i problemàtic. Des que va morir la seva mare, ha estat vagant pels carrers de Boston, sobrevivint gràcies al seu enginy. Un dia, mentre passeja amb el seu tiet, aquest li confia un increïble secret: el pare del Magnus va ser un déu nòrdic. Per primera vegada en molts segles, els set mons dels mites víkings s'estan apropant entre ells: això significa que s'apropa el Ragnarok, la fi del món de la mitologia nòrdica. I només el Magnus pot evitar-ho: ha de trobar una arma mística que porta milers d'anys perduda.

Tanmateix, no és l'únic autor que l'utilitza, ni de bon tros, ja que hi han molts més llibres en què la mitologia és un dels temes centrals de l'obra, o si més no, els personatges tenen les característiques dels protagonistes dels mites. La majoria d'ells no se centren en un dels déus, sinó en un mortal que té o tindrà una relació amb ells, i com aquesta s'anirà desenvolupant.

Kate siempre había vivido sola con su madre, y esta se estaba muriendo. ¿Su último deseo? Regresar al lugar donde había pasado su infancia. Así que Kate iba a empezar el curso en un instituto nuevo, sin amigos, sin familia y con el temor a que su madre muriera antes de que acabara el otoño. Entonces conoció a Henry.

Misterioso, atormentado. Y fascinante. Aseguraba ser Hades, el dios del Inframundo y, si Kate aceptaba el trato que le ofrecía, mantendría a su madre con vida mientras ella intentaba superar siete pruebas. Kate pensó que estaba loco… hasta que lo vio resucitar a una chica. De pronto, salvar a su madre le pareció posible. Y si superaba las pruebas, se convertiría en la esposa de Henry. En una diosa inmortal...

OI APOKRIΕΣ, el Carnaval a Grècia

Arriba el Carnaval, i també a Grècia. Els Apokries, que és el nom que rep aquesta celebració al país hel.lè, enguany se celebraran del 6 fins al 27 de febrer, que es Dilluns de Purificació (Καθαρά Δευτέρα). A continuació us deixem un extracte del blog La pasión griega, on s´expliquen els diferents actes que tindran lloc aquests dies.

   El Carnaval, fiesta pagana donde las haya, se celebra en Grecia durante las tres semanas que preceden a la Cuaresma (Η Σαρακοστή). Hunden sus raíces en los tiempos de la Antigüedad, cuando tenían lugar las celebraciones en honor de Dionisos, dios del vino y de la fiesta, inspirador de la locura ritual y el éxtasis. Eran fiestas que se celebraban al final del invierno, cuando la primavera comenzaba a manifestarse en los primeros brotes de los árboles frutales. Los danzantes cubrían sus rostros con máscaras e iban ataviados con disfraces de vivos colores a fin de ahuyentar a los malos espíritus que pretendían malograr los incipientes frutos de la naturaleza. La fiesta también llegaba a pueblos y ciudades en donde los disfrazados, aprovechando el anonimato que les proporcionaba su atuendo, recorrían las calles profiriendo frases provocadoras y atrevidas gesticulaciones. Con el paso de los siglos, muchas de estas ceremonias se han perdido, pero algunas han perdurado y han sido incorporadas a la tradición cristiana con un significado diferente.

La palabra griega απόκριες (Carnavales) procede de la expresión αποχή από κρέας, que significa abstención de la carne. Los Carnavales comienzan sesenta días antes de la Pascua y, como ya hemos dicho, tienen una duración de tres semanas:

Primera semana (comienza el Triodio) 6 al 12 de febrero

El período de Carnaval es también llamado Τριώδιο (Triodio), palabra que proviene de tres odas (τρεις ώδες) en referencia a los tres himnos que es costumbre cantar en la iglesia. El carnaval comienza con la apertura de este Libro de los Himnos.

Segunda semana (Κρεατινή ο semana de la carne) 13 al 19 de febrero

Durante la segunda semana del Carnaval, se come carne todos los días, incluso el miércoles y el viernes, tradicionales jornadas de ayuno. El jueves de esta segunda semana es denominado Τσικνοπέμπτη. Este nombre procede de las palabras τσίκνα (tsikna, que es el aroma que despide la carne casi quemada) y Πέμπτη (jueves), pues en este día se asa la carne hasta que, casi quemada, desprende un olor característico. Este es un día de fiesta y de celebración. Algunas familias, principalmente en las ciudades, acuden a comer la carne a restaurantes y tabernas, donde también se escucha música en vivo y se baila. En algunos pueblos, sobre todo en el Peloponeso, se procede a la matanza del cerdo y se elaboran sabrosos platos y embutidos con su carne. En este día aparecen los primeros enmascarados y también, en muchos pueblos y ciudades, los primeros hombres disfrazados de mujer.

Tercera semana (Τυρινή ο semana del queso) 20 al 26 de febrero

En esta semana, también llamada en algunos lugares semana blanca, comienza la prohibición de comer carne, norma que deberá respetarse hasta el final de la Pascua. La alimentación se compone principalmente de huevos y productos lácteos, una excelente fuente de proteínas. Entre las mujeres existía la tradición de no lavarse el cabello durante esta semana, pues, si lo hacían, creían que éste se volvería blanco.

El último día de esta semana se denomina Κυριακή της Τυρινής. Es el día del gran desfile de Carnaval. También es el último día en que la Iglesia Ortodoxa permite la celebración de bodas. Nadie podrá casarse durante los cuarenta días siguientes, es decir, durante los días de Cuaresma. Sin embargo, existe una vieja tradición que dice que casarse durante este último día de Carnaval comporta, inevitablemente, vivir un infortunado matrimonio.

Lunes de Purificación (Καθαρά Δευτέρα) 27 de febrero

Este día, que este año será el , marca el final de los Carnavales y el comienzo de la Cuaresma. En esta jornada festiva, considerada también como el comienzo de la primavera, se observa la tradición de ir al campo o a la playa y hacer volar vistosas cometas. Se suele comer marisco, calamares, mejillones, pimientos verdes, aceitunas y la famosa ταραμοσαλάτα (taramosalata), ensalada preparada a base de huevas de pescado (todos ellos productos libres de sangre). También típico en este día es consumir el λαγάνα (pan ácimo).

El carnaval más conocido de Grecia es, sin duda, el que se celebra en la ciudad de Patras, en el Peloponeso. Pero alcanzan también gran renombre los que se festejan en Xanzi, Naúsa, Rézimno, Kosani, Corfú y los de Rendi y Mosjato en Atenas.

(Font: www. lapasiongriega.blogspot.com)

Els orígens de l’esvàstica

  Totes i tots hem vist en algun moment l’esvàstica i de forma intuïtiva, automàtica, la relacionem amb racisme, genocidi... I si et digués que aquest no és el significat original?

Per molt que Adolf Hitler utilitzés l’esvàstica com a símbol del partit Nacional Socialista Alemany, la seva primera aparició es creu que va ser 5.000 anys abans que Hitler la utilitzés.

Comencem analitzant la paraula. El mot esvàstica prové del sànscrit, un idioma indoeuropeu i un dels 22 idiomes oficials de l´Índia. Si seguim la seva etimologia trobarem que la paraula original, svastika, vol dir “bona sort” o “benestar”. Ara que ja sabem que significa anirem repassant en un ordre cronològic invers el que ha anat significant aquest símbol tant curiós al llarg de tota la història fins arribar a trobar el seu primer origen, si és que hi tenim informació...

L’ús més recent de la esvàstica és aquest que he fet referència anteriorment, emblema del Nazisme, i aquest està totalment relacionat amb l’anterior a principis del segle XX a Europa. A començament del segle XX l’esvàstica era un símbol de fortuna i prosperitat. (significat heretat de l´original) A part d’Europa i Àsia l’esvàstica també va arribar a la resta de continents, encara que es creu que el seu origen es purament indoeuropeu. Una de les teories explica que el seu origen pot ser astronòmic. Van trobar que contemporàniament van existir diferents versions del símbol a llocs sense cap connexió física. Es creu que un cometa va passar a prop de la terra en algun moment i dibuixà un traçat similar al de l’esvàstica ja que el cel era l’unic que tenien en comú aquestes diferents regions ja que encara cap de les dues parts coneixia l’existencia de l’altra. No s’havia “descobert” Amèrica encara.

Al Japó es un símbol comú que podem trobar a temples i llocs sagrats. Per evitar confusions amb els turistes de les properes Olimpíades es canviarà el símbol als plànols per uns altres amb forma de temple, ja que per a la gent que no coneix l’origen es força violent trobar-se una esvàstica.

Crec que ens hauríem d’informar abans de jutjar qualsevol cosa, tot té un significat que està amagat que amb un simple cop d’ull no hi arribem.

ELS ORÍGENS DEL NADAL

   La celebració del Nadal avui està estretament lligada a la religió cristiana, però té les arrels en cultes pagans d’Orient i d’Egipte que el món romà va anar integrant. Tothom sap que als Evangelis no s’especifica la data exacta del naixement de Jesucrist, i que el fet que se celebri el 25 de desembre respon a una convenció posterior. L’Església catòlica va adoptar molts elements de les religions paganes que formaven part del bagatge cultural comú. Aquesta va ser una via per difondre el cristianisme sense alterar gaire els costums de la societat.

   Des del segle II dC, el Nadal es començà a celebrar el 6 de gener, data en què a Egipte se celebrava el naixement del sol. Però al segle IV dC, el papa Juli I determinà que Nadal fos el 25 de desembre, diada del déu Mitra. Mitra va ser una divinitat d´origen persa, identificada amb el sol, que normalment era representat com un jove bell, acompanyat d´un bou. El culte a Mitra va ser introduït a Roma i va tenir molta acceptació entre els soldats de l´exèrcit romà. El més curiós és que el déu Mitra té moltes similituds amb Jesús de Natzaret: va néixer en una cova; fou adorat per pastors; la seva mare era una verge; després de morir, va pujar al cel; el seu sacrifici tenia com a fi redimir la humanitat dels seus pecats; etc.

   La celelabració del naixement de Mitra a més coincidia amb els Saturnalia romans, unes festes importantíssimes dedicades al déu Saturn, que se celebraven durant la setmana del solstici d’hivern, entre el 17 i el 23 de desembre. Durant aquests dies, els romans feien grans banquets, als quals hi asistia tothom; les cases s´adornaven amb plantes, s´encenien espelmes, es feien àpats familiars, s´intercanviaven regals i els esclaus seien a taula mentre els seus amos els hi servien el menjar. 

   Un cop acabats els Saturnalia, els romans celebraven el dia 25 la festivitat del Sol Invictus, coneguda com Dies Natalis Solis Invicti. De la paraula Natalis prové el mot Nadal, o Natale en italià, Natal en portuguès, etc. 

   Finalment, aquesta data, el 25 de desembre, fou adoptada per tots el països d’Occident. A Orient, algunes Esglésies acabaren acceptant-la; d’altres, com l’armènia, encara avui prefereixen el 6 de gener per celebrar el naixement de Jesucrist. 

Déu Mitra

Saturnalia romans

Què és la salsa 'garum' i per què en sentirem a parlar

D'origen romà, el 'garum' torna a aparèixer en alguns plats actuals i es reivindica com a salsa nostrada. La soja, tan estesa actualment en la nostra cuina, és una importació asiàtica. El seu èxit a Catalunya ha posat de manifest l’admiració per les salses amb un toc amarg, i ha engrescat alguns cuiners a revisar els annals de la història de la cuina i retrobar-se amb el garum, una salsa que surt de la fermentació a base d’espines de peix. Aquesta preparació era molt apreciada a l’antiga Roma i es va estendre a casa nostra quan era colònia romana. Al Museu d’Història de Barcelona detallen que la base del garum consistia en la maceració en sal de vísceres del peix -ous, sang, budells, ganyes, etc.- barrejades sovint amb peixos petits sencers i també amb oli i vinagre.

La salsa de l'Imperi

“Actualment la podríem considerar com la salsa de soja dels romans”, explica l’excap de cuina d’El Bulli i creador dels restaurants Dos Palillos i Dos Pebrotsm, Albert Raurich, que investiga les receptes dels nostres avantpassats per dotar-les novament de contingut. Malgrat que se’n comenci a reivindicar el seu ús, el garum és encara un bé escàs en l’oferta gastronòmica nostrada. “No creiem que ja estigui recuperada, però és cert que últimament alguns cuiners, com nosaltres, estem fent elaboracions que poden contribuir al seu ressorgiment. A més, que nosaltres sapiguem, un científic ja l’ha desenvolupat comercialment”, explica Raurich, en referència al producte Flor de Garum, obra de l’extremeny Álvaro Rodríguez.

En col·laboració amb la Universitat de Sevilla, arqueòlegs i enòlegs, Rodríguez ha analitzat les restes de garum trobades en una àmfora romana a Pompeia i ha elaborat el que diu que és el garum més autèntic, tot i que ningú pot assegurar al 100% com era la salsa originalment.

Gustos i aplicacions

Raurich considera que la recuperació de la recepta es justifica perquè és una salsa molt interessant pel que fa al gust i les aplicacions: “Per tant, no podem entendre que una salsa que va marcar una època sigui tan desconeguda”. El xef continua dient que, sent com és una salsa que apareix als llibres d’història, la desaparició del garum és com si fa milers d’anys l’avui omnipresent quètxup s’hagués extingit. El secret més ben guardat del garum és el seu gust. En tractar-se d’una elaboració en què un dels principals ingredients és la sal, té un regust fort i salat. “Ara bé, en participar-hi la fermentació, també hi trobem aromes i gustos de llevats, torrats i agres. I, si està ben feta, pot tenir tocs relativament dolços. En el nostre cas, també hi trobem connotacions herbàcies”, detalla Raurich.

Idees per maridar el 'garum'

Es tracta d’una salsa perfecta per a elaboracions suaus, ja que els aporta “un toc salat molt interessant que potencia el seu gust”, subratlla el xef, que també recomana tastar-la amb el peix perquè aporta salinitat i profunditat. En maridatge, segons la sommelier de Dos Palillos i Dos Pebrots, Tamae Imachi, es pot combinar amb un vi blanc floral, o vi negre afruitat. “Amb sake seria una aposta arriscada però fantàstica, ja que tots dos tenen aquestes notes de llevat”, remarca Imachi. A més, la seva contribució a la dieta és saludable i facilita la digestió. Segons l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura, la FAO, el consum de vísceres d’animals aporta proteïnes “d’un alt valor biològic”, a més de greixos insaturats. Aquest aliment també conté ferro, zinc i vitamina A i C. Un altre avantatge d’aquesta salsa és que es pot fer a casa, tot i que la fórmula és encara un secret, precisament per intentar retrobar-se amb aquella recepta original silenciada per la història. A Dos Pebrots estan treballant per afinar la recepta, però en la seva elaboració hi ha algunes màximes a seguir: un cop fermentada la mescla i filtrada, “el millor és conservar-la ben tapada i en un lloc fred”.

Ben documentada

A causa del seu alt contingut en sal i la seva prèvia fermentació, és difícil que la salsa garum s’espatlli. “En l’època romana, el seu gust podia variar si s’hi afegien gambes, garotes, ostres, escopinyes, cloïsses o altres mol·luscs”, assenyalen al Museu d’Història de Barcelona. Tal com asseguren, queden restes de les estances on es rentava, trossejava i emmagatzemava el peix un cop salat. El garum també apareix en textos clàssics. De fet, està documentada l’elaboració de la salsa amb tot tipus de peixos grans i petits. Segons aquests escrits, una de les varietats més populars de garum en l’antiguitat era el garum a la sang, a partir de vísceres de tonyina. Per últim, Raurich comenta que el garum es pot aplicar allà on es vulgui. En brous, sopes, vinagretes, salses i amanides, per citar algunes viandes. Potser estem assistint a una revolució que encara no ha esclatat però que alguns ja hem tingut el plaer de tastar.

El secret és a la salsa

D’entre les nombroses fórmules assajades en els 2.000 anys d’existència del garum, hi ha uns punts comuns que permeten reconstruir-ne diverses receptes.  A partir del receptari romà De re coquinaria, investigadors com el professor italià Attilio A. Del Re n’han extret les línies mestres. D’acord amb les receptes del gastrònom romà Marcus Gavius Apicius, De re coquinaria proposa una mescla que comença amb una preparació de salmorra (aigua i sal) que cal posar a bullir amb un terç del peix i amb una branca d’orenga. Quan l’ebullició hagi desfet el peix, cal filtrar el resultat dues o tres vegades amb una gasa ben neta i ja es pot degustar. Tanmateix, tradicionalment, el procés d’ebullició no hi és i la salsa s’aconsegueix amb fermentació, deixant la barreja de sal i peix (a més de les herbes i espècies que es vulguin afegir) macerar al sol uns mesos mentre de tant en tant es va removent i afegint aigua si cal. El del garum és un secret molt ben guardat.

Extret de NATÀLIA COSTA, Ara.cat, BARCELONA, 25/11/2016

VESTIR A LA "ROMANA"

Després de llegir l´entrada sobre la vestimenta de les matrones romanes, m´ha vingut al cap la següent imatge:

Noies, qui de vosaltres no ha tingut unes sandàlies com aquestes o molt semblants? No us recorden una mica a les sabates que portaven les dones a l´antiga Roma?

Sabates romanes, Museus Capitolins

I els vestits? No trobeu que està molt de moda un tipus de vestit que ben podria haver estat portat per una puella romana?

Font: modaellas.com

ἹΧΘΥΣ, o el símbol del peix

De tots és sabut que durant els primers temps el cristianisme va ser àmpliament perseguit i castigat a l´antiga Roma, fins al punt que els primers cristians havien d´amagar-se en coves si no volien acabar com a menjar de les feres de l´amfiteatre. Enmig d´aquesta forta repressió, van fer servir com a símbol de la seva fe i per tal de reconèixer-se entre ells, el peix. El peix apareix sovint a la Bíblia, en diferents passatges, vinculat a la fe i l´evangeli. En un dels seus miracles, Jesús va multiplicar el pa i els peixos (Joan, 21, 9) , i no és casual que molts dels apòstols es dedicaven a fer de pescadors. La paraula peix en grec, que és la llengua del Nou Testament, és ἰχθύς ( ijthís), però a més també és l´acrònim de Ἱησους Χριστός Θεου Υἱός Σώτηρ, que en grec vol dir "Jesucrist, fill de Déu, Salvador". 

A partir del segle IV, amb l´acceptació del cristianisme com a religió oficial de l´Imperi, poc a poc el símbol va anar perdent la seva raó de ser i va acabant desapareixent. En conservem moltes mostres, però, a les catacumbes, en frescos i diferents mosaics.