Maquines de guerra romanes

Els romans basant-se en la idea dels grecs i observant les maquinàries helenines van dissenyar màquines més eficients, duradores i poderoses per així ser invencibles en atac. La maquinària era senzilla però alhora molt eficaç contra les defenses enemigues. Es dividia en diferents apartats que incloent màquines de diferents utilitats.

Màquines d'accés

Tenien la funció d'obrir un accés pel qual poguessin entrar els aliats sense necessitat de destruir tot el mur, torre, etc.

Vinea

Eren galeries protegides per dalt i els cantons per tal de no rebre atacs dels enemics des de les muralles, també comptaven amb una biga amb punta de ferro per a destrossar la porta.

Musculo

Era semblant a la Vinea però totalment tancada, tenia una porta per on sortien els romans en el moment necessari.

Maquines de tir

La seva funció era matar, o destruir les construccions enemigues des d'una distància segura pels romans.

Catapulta (onager)

Era un artefacte capaç de llençar pedres a una distància d'uns 30 metres a molta velocitat i potencia.

Ballestes

Les ballestes podien llençar pedres d'un quilo a fins a uns 180 metres de distància en una direcció força horitzontal.

Màquines Demolidores

La seva funció era destrossar les defenses enemigues usant la força bruta del pes contra la defensa, porta, muralla, etc.

Ariet

Pretenia obrir un forat a la porta o muralles enemigues.

El Cristianisme a l'Antiga Roma, de secta a religió oficial.

La relació inicial de Roma amb els primers cristians era d'indiferència, a l'igual que amb hebreus i creients d'altres religions. Mentre paguessin els pertinents tributs a Roma, podien practicar lliurement la seva religió, el problema és que els cristians afectaven els interessos dels hebreus i va començar a haver-hi conflicte entre els dos grups, factor pel qual les autoritats romanes van intervenir executant Jesús, a partir d'aquest punt les seves relacions van anar empitjorant fins a arribar el moment del gran incendi de Roma al 64 d.C.

l'Emperador Neró va acusar obertament els cristians (considerats una simple secta) de ser els causants de la catàstrofe i va començar una persecució dels practicants del cristianisme que duraria quasi dos segles fins a l'any 313, quan sobtadament es va legalitzar el cristianisme a l'imperi. 

Les causes principals que van permetre la perllongació dela persecució tant de temps va ser la rebel·lia oberta dels cristians contra els romans, mentre altres se sotmetien, els cristians no només no pagaven els seus impostos sinó que també criticaven el govern romà i la seva religió, també va haver-hi moments en què mandataris romans s'aprofitaven dels cristians per desfogar les penúries del poble romà amb execucions i espectacles per distreure'ls dels seus problemes.

Cap a l'any 312 l'Emperador Constantí I no només va legalitzar de nou el cristianisme i va, deixar de banda les tradicions paganes anteriors, posteriorment l'any 392 per a més inri es varen prohibir oficialment la pràctica de religions paganes, contràriament a les creences generals, el mateix Constantí no va instaurar el cristianisme a l'imperi, això es va produir a finals de segle, però si va assentar les bases de l'església cristiana catòlica.

El més segur és que aquesta acceptació del cristianisme servís al propòsit de garantir a l'Emperador un control major sobre la població, un dels sobrenoms de Constantí I va ser el Gran Pare de l'Església. L'any 330 l'Emperador ordena el furt d'una amplíssima quantitat de tresors emmagatzemats als temples de Grècia i Itàlia per enriquir la seva nova capital de Constantinoble, Constantí va retirar la seva estàtua dels temples pagans. La reparació d'aquests temples va ser prohibida, i els fons van ser desviats a favor del clergat cristià.

Per al pobre poble romà i de totes les províncies el que els va tocar va ser transformar-se al cristianisme i seguir sota el domini d’un Emperador fent la mateixa vida miserable de sempre, molts caps de la nova església es van enriquir, però les condicions de vida del poble no van patir gaire canvi excepte una altra imposició dels seus mandataris moguts per l’interès del poder.

Maquillatge a l'Antiga Roma

 A l'època romana, per les dones que en aquesta època pertenyien a la classe social alta era molt important la seva imatge personal. Una de les coses més importants per a elles era tenir cura  del seu cutis, per això normalment es maquillaven. Hi havia esclaves anomenades  ornatrices. 

Buscaven productes que fossin fàcils d'aplicar, per aconseguir-ho barrejaven diferents elements. Un dels productes que utilitzaven contenia tres elements. Lanolina de llana d'ovella, almidó i òxid d'estany, la seva funció era plnquejar la pell i suavitzar-la. 

Els cànons de bellesa romana aconsellaven a la dona que tinguès una pell lluminosa, per això utilitzaven pols de mica, un mineral brillant. La blancura de la pell també era un signe de distinció. Hi havia diverses maneres de fer-ho: amb una barreja de vingre, mel i oli d'oliva, amb cera d'abella, amb ous o amb aigua de roses d'entre altres. 

Tenir les galtes i els llavis d'un color vermellòs era un signe de salut. Per aconsegui aquest color s'aplicaven  terres vermelles, mineral cinabri, suc de mora  o ocre.

L'objectiu de perfilar-se els ulls era per fer veure que eren més grans i que semblés que les pestanyes eren més llargues. Utlitzaven un producte anomenat khol, el qual es formava barrejant galena mòlta i altres ingredients com ferro, ocre o carbonat de plom. Per la sombra d'ulls, que generalment era blava o negra s'utilitzava cendra i el mineral atzurita.

Els cosmètics es venien a mercats. Els que eren líquids es posave en peits recipients fets normalment de vidre acolorit. Els que eren espesos es venien es petits cofres de fusta, alguns d'aquests eren molt luxosos, tenien els estris necessaris per poder aplicar-te el maquillatge. 

Els cosmètics solien guardar-se sota clau en un armari del dormitori.

Els animals domèstics a l'Antiga Roma

 

Ja en el segle I començaria a conèixer-se el gat domèstic i els ocells com a animals habituals a les llars romans. Així, a més dels coloms i els ocellets que són familiars entre nosaltres, es parla d'ànecs, corbs i codornius com mascotes dels nens romans.

 

 

A la fi de la República romana (durant el segle I a.C) es va posar de moda entre les classes benestants la tinença d'un gos que servís com a guardià de la llar. Trobem en algunes cases romanes, mosaics de gossos amb la inscripció CAVE CANEM (compte amb el gos) per advertir els intrusos.

El Poeta Tràgic:

Casa de Pròcul

 
                                       

 

Els gossos domèstics no sempre van ser  guardians, també van existir petits gossos que simplement van servir com a mascotes entre les classes benestants de Roma

 Els Canis Catelli tenien l'única funció de ser animals de companyia sent un entreteniment per als nens, una calefacció per a les fredes nits, anti-puces i anti-mosques per als seus propietaris i un símbol d'estatus social.

 

La plebs, generalment amb escassos recursos econòmics, no es podia permetre aquest tipus d'animals guardians, així que tenien oques

 Segons la llegenda, els esgarips que van emetre aquests animals quan la ciutat va ser atacada de nit pels gals al segle IV a.C, alertà als soldats romans, evitant que aquesta acabés en mans de l'enemic.

 

 

Garum

Que és el garum?

El garum era una salsa de peix consumida a l'antiga Roma. Aquesta salsa era un dels condiments i amaniments més utilitzats en l'antiga Roma, tant era així que fins i tot s'afegia a les postres. Es feia servir com a potenciador del gust de tota mena de receptes.

Però el garum no només era un dels ingredients predilectes dels romans. Ja era també un ingredient molt utilitzat pels grecs l'any 600 abans de Crist. Els grecs coneixien a aquesta salsa amb el nom de Garos. 

A més d'utilitzar-lo per amanir àpats, també tenia altres usos. Hi ha dades històriques que parlen d'ús com a medicina o fins i tot com a cosmètic. Dins de àmbit de la medicina es considerava un bon remei per a la disenteria, les úlceres, les mossegades de gos, el restrenyiment o la diarrea crònica. En cosmètica s'usava per eliminar les pigues i el borrissol no desitjat.

Com s'elabora?

S'elaborava barrejant sal amb diverses parts del peix com el fetge o els intestins. Aquesta barreja es realitzava normalment en un recipient de fusta o terracota. El contingut d'aquest recipient es deixava fermentar al sol, podia deixar-se des d'uns pocs dies fins a molts mesos en funció del tipus i mida dels trossos de peix empleats.

L'objectiu de la utilització de la sal era doble:

1. D'una banda la sal és un fort potenciador del sabor i el garum es feia servir com a substitut de la sal en l'elaboració de tota mena de plats.

2. D'altra banda, la sal inhibeix el creixement microbià, permetent així obtenir un producte que podia ser conservat durant llargs períodes de temps.

La part líquida obtinguda després de la fermentació d'aquesta preparació es coneixia amb el nom de garum. El residu sec que no quedava dissolt en la salsa es coneixia com a Allex o hallec. Rentant l'Allex  amb una solució d'aigua salada repetides vegades s'obtenia una salsa similar al garum anomenada liquamen. El garum també podia ser dissolt en aigua, donant lloc a un altre producte conegut com a hydrogarum.

Alguns dels peixos utilitzats per a l'elaboració són:

1. Verat                                                   4. Espasí

2. Anxoves                                               5. Tonyina

3. Sardines

També es podia barrejar amb altres substàncies com:

1. Oli                                                        4. Vinagre

2. Mel                                                       5. Vi

3. Pebre negre                                           6. Espècies i herbes aromàtiques

Qui l'utilitzava?

Es fabricava en diferents qualitats. El garum de la qualitat més gran s'utilitzava únicament en les cuines dels Patricis, les classes altes de l'antiga Roma. Aquest podia arribar a assolir preus molt elevats. En canvi, l'Allex era utilitzat per les classes baixes de la societat, els qui ho barrejaven amb altres preparacions com les farinetes per aportar gust.

L'eslavitud romana

Els habitants de l'antiga Roma es dividien en lliures i esclaus. Aquests últims

treballaven per a les persones lliures i eren la base del sistema econòmic.

Es podia arribar a ser esclau de diverses maneres:

• Per naixement (en ser fill d'esclaus)
• Per ser presoner de guerra.
• Per exposició (abandó d'un nen)
• Per condemna judicial.
• Per venda. 

L'esclau en principi no tenia cap dret. Se'l considerava una cosa (la paraula més antiga per a referir-se a un esclau és mancipium,de gènere neutre). No pot casar-se ni tenir propietats.
Posteriorment, es permet el matrimoni entre esclaus, encara que els fills seran també propietat de l'amo. També se'ls permet estalviar per a comprar a un altre esclau que l'ajudi en les seves tasques o fins i tot comprar la seva llibertat.

Els esclaus no eren exclusivament propietat de la gent adinerada. Qualsevol ciutadà podia aconseguir els serveis d'un o diversos, sempre que els hi pogués costejar.

La relació entre l'esclau (servus) i el senyor (domini) no era solament com a força de treball, sinó que també representaven un símbol de poder.

El nombre d'esclaus variava en funció del poder econòmic que tingués l'amo. Se sap, per fonts antigues, que fins i tot va haver-hi qui va arribar a tenir 8000 esclaus al seu servei. Aquest era un número molt elevat, la qual cosa sens dubte simbolitzava el poder que tenia aquest domine per a poder tenir aquesta quantitat al seu servei.

L'esclavitud no va ser igual en totes les èpoques. En els primers temps de Roma, els esclaus eren poc nombrosos i formaven part de la família i la majoria treballava en el camp.

A mesura que Roma va anar conquerint nous territoris, arribaven a la ciutat grans quantitats d'esclaus capturats com a presoners de guerra que es venien igual que qualsevol altra mercaderia.

Hi havia dos tipus d'esclaus: els públics i els privats. Els primers pertanyen a l'Estat i treballen en serveis públics, com per exemple en les mines estatals (que era potser el treball més penós). Els privats pertanyen a famílies particulars i solen treballar en el servei domèstic o en l'agricultura. Generalment se'ls tractava millor que als públics.

La manumissió (manumissio, que literalment vol dir alliberació) era un procediment mitjançant el qual un esclau podia obtenir la seva llibertat. Hi havia tres formes (a més de comprar-la amb diners, mencionat anteriorment):

• Manumissio per vindictam: consisteix a tocar a l'esclau amb una vareta (vindicta) en presència de testimonis.
• Manumissio censu: l'amo inscriu a l'esclau en el cens de ciutadans.
• Manumissio testamento: l'amo concedeix la llibertat a l'esclau en el seu testament.

L'esclau alliberat per algun d'aquests procediments passava a la categoria de llibert,

en la qual no tenia tots els drets de què gaudia un ciutadà, però ja no era propietat de ningú i fins i tot podia arribar a ser una persona important en la societat.

L'organització territorial de l'Imperi

 A l’època de l’Imperi, Roma va arribar a una gran extensió, en la que controlava tots els confins del mar Mediterrani. Però, com s’organitzava l’Imperi? 

A l’època de màxima esplendor (27 a.C- 212 d.C), l’Imperi estava dividit en províncies, governades pel pretor provincial o cònsol, també anomenat procònsol, que tenia les funcions de general, administrador i jutge suprem de la província. Els impostos i les taxes, en canvi, eren supervisades per el qüestor provincial, que reportava directament al Senat.

El Senat escollia un cònsol en funcions, encarregat del govern militar, i un pretor en funcions, encarregat del govern civil: si eren reelegits, continuaven al poder amb una pròrroga, i esdevenien procònsols o propretors: s'encarregaven d'impartir justícia civil i criminals, pronunciaven penes capitals, i disposaven d'un petit exèrcit per defensar-se.

A l'època d'August es van dividir dos tipus d'administracions en les províncies: les províncies públiques o senatorials, que depenien del Senat, i les províncies imperials, que depenien directament del Cèsar.

Aquí tenim una llista de les diferents províncies:

Senatorials: Àfrica, Àsia, Hispània Bètica, Gàl·lia Narbonense, Sicília, Macedònia, Acaia, Creta i Cirenaica, Xipre, Pont i Bitínia.

Imperials: Hispània Tarraconiense, Germània, Dalmàcia, Pannònia, Mèsia, Síria, Lusitània, Gàl·lia, Sardenya i Còrsega, Galàcia, Cicília, Rècia, els Alps, Nòric, Tràcia i Egipte.

Gastronomia romana: què menjaven els antics romans?

En els principis de l'antiga Roma, els romans s’alimentaven dels aliments més bàsics que proporciona la terra i els animals. Aquests eren la llet, els ous, cereals, llegums o verdura. Quan aquests aliments escassejaven (ja sigui per males collites, temporals, plagues etc), el menjar bàsic era el puls. El puls o pulmentum era una barreja de cereals o llegums amb aigua o llet, fins a formar una massa pastosa similar a la d’un porridge. Era un aliment idoni per aquelles persones que no disposaven de molts recursos per a menjar. 

Un altre element indispensable en la cuina romana era el vi. S'emmagatzemava en àmfores, i això provocava que tingués un cert sabor amarg i agre. Per aquest motiu, els romans el prenien amb espècies, calent o aiguat. Era habitual esmorzar sopa de pa i vi. 

Els romans més rics, disposaven d’una més àmplia selecció d’aliments per a efectuar els seus àpats. Podien utilitzar molta llet (de cabra o d’ovella) i a més a més fer formatge amb ella. També utilitzaven les olives. La gent amb diners era la que es podia permetre menjar carn, la més comuna era la de porc.

Durant l’època imperial, degut a la colonització romana d’una gran part del món, es van poder importar carns exòtiques i de qualitat cap a l’imperi i per a gent de classe alta. Per exemple, les carns que van començar a ser consumides per la població noble eren de lloro i flamenc, entre d’altres. El peix més consumit era el salmó. La plebs no va tenir la carn a l’abast fins l’època del mandat d’Aureli (s.III). 

La moda i la societat a l'Antiga Roma

Sense dubte a l'antiga roma es vestia d'una manera específica amb relació a la classe social, a la riquesa i al sexe. Les escultures i les pintures de l'Antiga Roma ens permeten conèixer com vestien els romans, els pobres i els rics, els homes i les dones.

Primer de tot, la societat s'organitzava en no ciutadans i ciutadans. Els no ciutadans eren els esclaus i els lliberts; mentres que els ciutadans eren la plebs, patricis i plebeus i dalt de tot els senadors i els administradors de l'imperi.

La toga era una peça que només podien portar els ciutadans. Acostumava a ser de color blanc. Depenent de la classe social dels ciutadans, la toga era d'una manera o d'una altra, ja que hi havia molts tipus i per diverses ocasions.

Pel que fa a les dones, la seva roba consistia en una estola, que era una túnica llarga que arribava fins als turmells, que es posaven sobre una túnica bàsica. Sobre l'estola vestien la palla, una mena de mantell o vel lleuger de colors variats. La palla tenia forma rectangular, mentre que la toga tenia forma semicircular.

Els esclaus vestien amb les peces més senzilles de tota la societat romana, acostumaven a ser curtes (les túniques eren llargues). Aquests portaven un collaret on estava escrit el seu nom, el nom del seu propietari i alguna informació més sobre ell. Alguns se'ls posava un collaret amb una placa en la qual es llegia "tenemene fucia et revo cameadomnum et viventium in aracallisti", traduït com "deteniu-me si escapo i torneu-me al meu amo".

Pel que fa a la qualitat i el material de les peces de roba, sense dubte els ciutadans més rics vestien peces fetes amb teles de seda o cotó.

L'HOMOSEXUALITAT A L'ANTIGA ROMA

 A l’hora de parlar de l’homsexualitat a l’antiga Roma hem de tenir present que el concepte que tenien els antics de l’homosexualitat no és el mateix del que tenim actualment. D’altra banda malgrat hi ha moltes fonts referents a aquest tema no són tantes com les que trobem quan parlem de l’homosexualitat a l’antiga Grècia. 

També cal tenir en compte no només la regió de la qual parlem sinó també l’época, ja que segons l’any va arribar a estar penada i pel contrari va haver-hi anys en que estava totalment acceptada dins la societat. 

Finalment afegir que en el món antic, tot i que també hi havia homes que mantenien relacions exclusivament amb homes, s’acostuma a parlar de bisexualitat.

Als inicis de la república romana les relacions homosexuals entre homes lliures eren castigades, fins al punt que es podia rebre pena de mort. Això ho dictava la Lex Scantinia, de la qual no es coneixen els termes exactes però també prohibia altres formes de contacte sexual com la pederàstia o el sexe anal.

Cap a mitjans i finals de la republica peró la visió grega va entrar “a la romana” i les visions respecte a l’homosexualitat van canviar. Es va començar a acceptar, sempre i quan la relació fos entre amo-esclau i el rol passiu l’adoptés l’esclau. 

Al segle I, Suetoni i Tàcit afirmen la generalització de matrimonis entre homes sense impediments, degut a que el matrimoni en la societat romana era un contracte privat. Avui dia, el matrimoni en parelles homosexuals està permès en alguns països, però desgraciadament, no en tots.

Pel que fa a la homosexualitat femenina no se’n parla tant, la dona era un ésser inferior i tenia una única funció: la de seguir amb l’espècie. Personalment però considero molt naif pensar que no existien actes lesbics entre les dones romanes, doncs eren considerades com a part de la vida privada i per tant no se’n parlava massa.

Curiositats:

Hi havia un carrer per a la prostitució homosexual amb homes especialitzats en el paper passiu i actiu.

El color verd era associat a aquest col·lectiu, d’aquí que se’ls conegués com a galbinati.

Hi havia certes provincies on aquesta pràctica era considerada un costum o tradició del lloc.