Sovint una colla d'homes es reunien al vespre, a casa d'un d'ells, per celebrar alguna festa familiar o un triomf esportiu, polític o literari, o per festejar la tornada o la marxa d'algun amic. Es pagava cadascú la seva part o un d'ells, si era prou ric, convidava els altres.
La festa es feia a la millor cambra de la casa, l'andrón, on menjaven i bevien mig ajaguts en llits (klíne) normalment per dues (biclinis) o tres persones (triclinis). La primera part de la reunió era el sopar, però el symposion en si començava en havent sopat, quan s'anava prenent el vi en rondes successives.
N'assenyalava l'inici una libació de vi en honor dels déus, sobretot de Dionís, en la qual es vessaven unes gotes al terra tot invocant el nom de la divinitat. Tot seguit s'escollia a l'atzar el symposiarchós o rei del banquet, que fixava la proporció de la barreja de l'aigua i el vi, i decidia també quantes copes havia de beure cada convidat. Si algú el desobeïa, havia de pagar penyora -per exemple, ballar nu.
Un amfitrió ric solia contractar per al simposi ballarines, flautistes, citaristes, acròbates i de vegades també cortesanes. En tot cas els mateixos participants podien cantar, tocar algun instrument o recitar poemes. Eren també freqüents els jocs, fossin d'enginy com endevinalles o bé d'habilitat. El més practicat dels jocs d'habilitat era el cótabos, consistent a encertar un recipient amb les últimes gotes de la copa, dient el nom de l'estimada o l'estimat. En cas d'encertar, es considerava un presagi favorable.
De qualsevol manera el principal mitjà d'entreteniment solia ser la conversa sobre qualsevol tema, trivial o seriós, fins al punt que una de les principals obres de Plató es diu El banquet (en grec, Sympósion) justament perquè transcorre en una d'aquestes reunions. Després del sympósion, molts convidats havien de ser acompanyats a casa, perquè no s'aguantaven drets de tant beure.
En el diàleg El banquet, Plató s’endinsa en el tema de l´amor. Els sis convidats en un banquet són els sis protagonistes que elogien l’amor, tot exposant-ne, successivament, les seves corresponents concepcions. Tal com és habitual en els diàlegs platònics, la darrera paraula la té Sòcrates, portaveu de la visió més genuïnament platònica.
Aristòfanes, un dels protagonistes, veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Explica que l'amor neix de la mancança i de la nostàlgia, ens veiem incomplets i necessitem l'altre: som un fragment que aspira a la seva totalitat. Il•lustra la seva visió amb el mite de les tres classes d'amor.
Al començament, diu, existien tres tipus d'humans de constitució doble a la dels actuals humans: homes (dos homes actuals), dones (dues dones) i andrògins (un home i una dona actuals). La seva potència i atreviment eren tals que, aviat, el potent Zeus s'enfurismà i, com a càstig, els debilità tot partint-los en dos. Per això, des d'aleshores, cada meitat cerca la seva altra meitat. L'amor és el desig de tornar a la pròpia situació originària; jo només seré feliç si trobo la meva autèntica meitat, la meitat que em manca.
(Font: http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/graecia)
