dijous, 15 de març del 2018

Quins aliments hi havia a l´Antiga Roma que encara utilitzem avui dia?

Els romans consumien una gran varietat d´aliments, des de llegums i hortalisses fins a peix i marisc. Un dels aliments que menjaven molt i avui dia també es el de consumir verdures. En aquella època les verdures estaven molt presents, també els llegums, que els cultivaven del seu propi hort com avui en dia fan els pagesos.
Tenien una gran triar alhora de decidir quina verdura menjarien:                          Col,Porro,Enciam,Esparrecs,Cogombre,Api,Bledes,Pastanagues i Bròquil, totes aquestes verdures ens han arribat i les consumim avui dia com feien els romans.
Un altre secció popular de la vida alimentària dels romans eren els llegums, on també les recollien de l'hort, igual que les verdures, i en aquest aspecte tampoc es quedaven curts, cultivaven: Faves, Llenties,Cigrons i Pèsols, tots aquests llegums igual que les verdures les consumim avui dia també.

Peix i marisc: el peix i el marisc era per els romans una cosa molt delicada, li tenien molt d' apreci, menjaven molt de peix, a més el salaven degut a que la sal ajuda a conservar-lo. Menjaven tot tipus de peixos des de , Anguila,Tonyina,Gambes,Calamars Ostres ,Sípia.

Els romans van crear una salsa anomenada garum, que estava feta  de vísceres fermentades de peix, que només era consumida per les families benestants de Roma, considerada  com un aliment afrodisíac,  Els romans van emprar el garum de manera semblant a com avui en dia empren les cuines asiàtiques la salsa de soja.
Resultat d'imatges de garum

Els bolets més populars a l`antiga roma i que avui tambe podem gaudir son els Rovellons, els Pinetells i les Tòfones. Els bolets eren molt consumits durant l`antiga Roma, tot i que nomes ens han arribat aquests tres tipus avui dia, els bolets eren molt consumits, un plat tipic que menjaven era els bolets amanits amb mel.

Carns: La carn indispensable viure sense carn avui dia , quants plats de diferents tipus de carn menjem? Doncs a roma se´n consumia molt i de diferents tipus que avui dia en ple segle xxvi també les menjem.
Els romans menjaven molta carn i de diferents animals, la més consumida la de porc, igual que avui dia  i ' en feien fins i tot embotits, el pollastre també estava present pero era molt car, concretament era l 'au més cara. de carns tenien l'Ànec,xai,conill,llebre,cèrvol,paó,bou i moltes més.
la carn es el la seccio diguem amb més varietat.
Per ultim i no pas menys important tenim a les fruites on feien mermelades i conserves com avui dia, també coneixein la fruita fresca i la seca on feien figues i datils. Ens han arribat moltes fruites de l' antiga Roma que consumim habitualment cada dia, cal esmentar que els romans menjaven fruita a totes hores cosa que avui en dia no pasa ,tenien un gran llistat de fruites com Pomes,Peres,Cireres,Melons,Síndria,Raim,Albercocs etc...



Resultat d'imatges de garum

dimarts, 13 de març del 2018

El simposi a l´antiga Grècia

Sovint una colla d'homes es reunien al vespre, a casa d'un d'ells, per celebrar alguna festa familiar o un triomf esportiu, polític o literari, o per festejar la tornada o la marxa d'algun amic. Es pagava cadascú la seva part o un d'ells, si era prou ric, convidava els altres.

La festa es feia a la millor cambra de la casa, l'andrón, on menjaven i bevien mig ajaguts en llits (klíne) normalment per dues (biclinis) o tres persones (triclinis). La primera part de la reunió era el sopar, però el symposion en si començava en havent sopat, quan s'anava prenent el vi en rondes successives. 
N'assenyalava l'inici una libació de vi en honor dels déus, sobretot de Dionís, en la qual es vessaven unes gotes al terra tot invocant el nom de la divinitat. Tot seguit s'escollia a l'atzar el symposiarchós o rei del banquet, que fixava la proporció de la barreja de l'aigua i el vi, i decidia també quantes copes havia de beure cada convidat. Si algú el desobeïa, havia de pagar penyora -per exemple, ballar nu.
Un amfitrió ric solia contractar per al simposi ballarines, flautistes, citaristes, acròbates i de vegades també cortesanes. En tot cas els mateixos participants podien cantar, tocar algun instrument o recitar poemes. Eren també freqüents els jocs, fossin d'enginy com endevinalles o bé d'habilitat. El més practicat dels jocs d'habilitat era el cótabos, consistent a encertar un recipient amb les últimes gotes de la copa, dient el nom de l'estimada o l'estimat. En cas d'encertar, es considerava un presagi favorable. 
De qualsevol manera el principal mitjà d'entreteniment solia ser la conversa sobre qualsevol tema, trivial o seriós, fins al punt que una de les principals obres de Plató es diu El banquet (en grec, Sympósion) justament perquè transcorre en una d'aquestes reunions. Després del sympósion, molts convidats havien de ser acompanyats a casa, perquè no s'aguantaven drets de tant beure.

En el diàleg El banquet, Plató s’endinsa en el tema de l´amor. Els sis convidats en un banquet són els sis protagonistes que elogien l’amor, tot exposant-ne, successivament, les seves corresponents concepcions. Tal com és habitual en els diàlegs platònics, la darrera paraula la té Sòcrates, portaveu de la visió més genuïnament platònica.

Aristòfanes, un dels protagonistes, veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Explica que l'amor neix de la mancança i de la nostàlgia, ens veiem incomplets i necessitem l'altre: som un fragment que aspira a la seva totalitat. Il•lustra la seva visió amb el mite de les tres classes d'amor. 

Al començament, diu, existien tres tipus d'humans de constitució doble a la dels actuals humans: homes (dos homes actuals), dones (dues dones) i andrògins (un home i una dona actuals). La seva potència i atreviment eren tals que, aviat, el potent Zeus s'enfurismà i, com a càstig, els debilità tot partint-los en dos. Per això, des d'aleshores, cada meitat cerca la seva altra meitat. L'amor és el desig de tornar a la pròpia situació originària; jo només seré feliç si trobo la meva autèntica meitat, la meitat que em manca.
(Font: http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/graecia)


dilluns, 12 de març del 2018

Diferents pronuncies del llatí

El llatí., la nostra llengüa materna i la de mitja Europa, encara segueix present en tots nosaltres tot i que sigui una llengüa morta. I el llatí té 3 tips diferents de pronuncia, segons el context geografic i l'alfabet de cada regió.

Forma Espanyola 
En aquesta forma es pronuncien les lletres tal com es  llegeixen, això per descomptat indueix a més d'una confusió ja que es deixa la pronunciació a lliure disposició  de la persona depenent de la seva nacionalitat i de la seva llengua mare ja que les lletres es pronuncien de manera diferent en cada idioma.  El problema sorgeix quan ens trobem amb lletres d'altres alfabets - com l'alfabet ciríl·lic - o paraules dels idiomes d'Europa oriental o d'Europa nòrdica, on els fonemes no tenen equivalent en l'idioma castellà, o si ho tenen no coneixem la seva pronunciació.

Forma Clerical
També es coneix com a forma eclesiàstica. És una forma especulativa ja que els qui la practiquen fan sonar les lletres de les paraules del llatí amb les mateixes regles que s'empra en la pronunciació de l'italià, sense prendre en consideració que l'italià és el producte de la influència de les llengües bàrbares a Itàlia, en conseqüència l'italià no existia en els temps en què el llatí era l'idioma de l'imperi romà.


Forma Clàssica 
És la forma utilitzada en l'època clàssica de l'Imperi romà, i al parer de la majoria,  és la manera correcta de pronunciar el llatí. És una reconstrucció de la pronunciació emprada en els temps de Ciceró.

Vegetarianisme a l´antiga Grècia?

L'Orfisme i el Pitagorisme van ser dos grans corrents religioses de l'època, i van ser aquestes les que van proposar un estil de vida diferent, basat en la puresa i la purificació, el vegetarianisme.
A les antigues comèdies es planteja als pitagòrics com a vegetarians. Alguns portaven el vegetarianisme als extrems menjant nomès pa i aigua. Altres ho practicaven d'una forma menys estricte i nomès es prohibien menjar carns sagrades, com el gall blanc. Els pitagòrics menjaven carn de tant en tant com a part dels banquets sacrificials, per complir els seus deures religiosos.

Empèdocles condemnava el consum de carn i va adoptar una postura propera al vegetarianisme modern. Va justificar el vegetarianisme per la creença en la transmigració de les ànimes i la justícia que es deu a tots les criatures. Empèocles tambè es negava a menjar vegetals perquè creia que la seva ànima s'havia encarnat en un arbust. Amb el temps els sacrificis passaràn a ser simbòlics. Després el vegetarianisme i l'idea de la puresa s'uneixen, moltes vegades, juntament amb l´abstinència sexual.

No tots els pitagòrics eren vegetarians. Plutarc, el filòsof platònic i historiador del s. II d.C., advocava per l'abstinència de la carn, però no per raons místiques o religioses. Encara que Plutarc creia en la transmigració de les ànimes, no estava completament convençut que les ànimes humanes es reencarnessin en animals.

Per als pitagòrics era absurd  pensar que la pràctica de menjar carn estigués basada en la naturalesa.  Ells pensaven que l'home no és de natural carnívor, ja que no posseeix ni un potent bec, ni urpes afilades, ni ullals punxeguts, aptes per a caçar i estripar la presa, ni tampoc un estómac prou poderós per digerir la carn crua. A més, Plutarc pensava que el consum de carn ocasionava conflictes de tipus moral i que érem injustos respecte de la resta éssers vius, ja que la golafreria ens portava a consumir aliments que potser correspondrien a uns altres.

Aixì doncs el vegetarianisme estava present en l'antiga, Grècia però principalment entre els pitagòrics.

diumenge, 11 de març del 2018

Atlàntida


  Résultat de recherche d'images pour "atlantide"


Als diàlegs de Timeu i Críties de Plató, apareix per primera vegada el nom que farà somiar a totes les generacions futures: l'Atlàntida. Es tracta d'una misteriosa illa que hauria estat enfonsada sota les aigües, portant amb ella tots els secrets de la seva civilització molt avançada...
Críties parla de l'Atlàntida durant un debat sobre la societat ideal. El que sap ho va rebre del seu avi que ell ho va rebre de Soló (el famós polític atenès). Es remunta a nou mil anys abans de la Grècia Clàssica. El descriuen com un territori més gran que Líbia i Àsia juntes. Afavorida per Posidó, l'illa era abundant en recursos (minerals, fusta, aliments, etc). Construïen sobre la muntanya envoltada per cercles d'aigua, una esplèndida acròpolis. La metròpolis estava encerclada per un gran canal que pertanyia a la cuitat i la abastia d'aigua corrent. Totes les anades i tornades cap a la cuitat eren vigilades des de les portes i torres. Finalment hi havia un fossat gegantí a partir del qual crearen una xarxa de canals rectes.

Résultat de recherche d'images pour "atlantide" 

Política

Cada cuitat de l'illa tenia un rei. L'Atlàntida formava una confederació que seguia les lleis escrites en una columna del  temple de Posidó. Les lleis disposaven als reis a ajudar-se mútuament, a no a atacar-se i  prendre les grans decisions com les activitats més comunes junts. Els dirigents es reunien cada cinc o sis anys. La política es basava en la justícia i la virtut.
Segons Timeu, els atlàntics es van expandir i van controlar els pobles de Líbia, Egipte fins a Europa i  Itàlia. Foren vençuts pels atenesos quan van intentar sotmetre Grècia.


Finalment, els déus decidiren castigar els atlàntics per la seva supèrbia. La narració s'interromp sobtadament quan Zeus i els altres déus es reuneixen per decidir el càstig. Diuen que la sanció fou un gran terratrèmol i una inundació que va fer desaparèixer en el mar la ciuutat principal "en un dia i una nit terribles"...

divendres, 9 de març del 2018

Els sacrificis a Roma




Resultado de imagen de cerimonia de sacrificio a los dioses

Segons la religió romana el que més agradava als déus eren els sacrificis, per tant era la part més important del culte.
A Roma hi havia un calendari litúrgic que establia les festes de carácter públic- feriae stativae, si tenien data fixa, feriae conciptivae, si no la tenien. Altres rituals es feien quan un esdeveniment extraordinari ho requeria. També hi havia vegades que es feia amb l'objectiu d'algun favor dels déus com per exemple: en les guerres.
Per altra banda en el àmbit privat es feia el votum, que consistía en la petició d'alguna cosa al déu, però sense donar-li res canvi fins que el déu complís amb la seva part.

TEMPS, LLOC... 
Era molt important que cada moviment es realitzes en un ordre concret, així com en un moment particular i en un lloc determinat. Qualsevol alteració implicava l'obligació de tornar a realitzar-se de nou.


Un ritual començava a l'alba, o durant les hores de llum. Molt poques eren les cerimònies, almenys públiques, que se celebrin de nit. Les cerimònies que se celebraven per la nit tenien a veure amb déus o éssers del inframón. Es feien amb l'objectiu de perjudicar a un individu o a un conjunt d'individus. Aquestes es realitzaven normalment a la necrópolis, on existia una relació directa amb el inframón.

El lloc on es celebraven les cerimònies publiques eren llocs oberts  on la comunitat pogués anar. Gran part dels sacrificis tenien lloc davant dels temples, mai dins. En canvi, les cerimònies privades es feien a casa, a l' atrium, i només participaven els membres de la familia, inclús els esclaus.

Una cerimònia acostumava a començar amb la invocació, invocatio. Consistia en sol.licitar mitjançants una ordre, de forma respetuosa, la presencia del déu. Al déu se li ha de donar alguna cosa a canvi ,com indica l'expressió llatina do ut des, et dono perquè em donis. Aquesta qüestió es ressolia mitjançant el sacrificium.

Resultado de imagen de sacrificios roma
No tots els déus volien els mateixos sacrificis. En el cas dels animals, l'espècie d'aquest, el sexe, el color i inclús l'edat era molt important. 
Els déus rebien animals mascles i les deesses femelles. Per exemple, en la festa equus october només es sacrificava un cavall en honor al déu Mart i es realitzava cada 15 d'octubre.

Hipàtia d´Alexandria

Hipàtia d´Alexandria va ser una de les primeres dones de la història que va contribuir al desenvolupament de les matemàtiques. Va néixer a Alexandria, Egipte, en l’any 370, i va morir en aquesta mateixa ciutat l’any 415.

De la seva mare no hi ha cap registre però se sap del seu pare, a qui ella adorava, Teó d’Alexandria, un il.lustre filòsof i matemàtic de l’època, que va ser el mestre d’Hipàtia des que era petita. Realment Teó era una excepció i va permetre que la seva filla es convertís en astrònoma, filosofa i matemàtica, cosa que era summament inusual en un sistema en el que las dones no tenien dret a l’educació i les seves vides transcorrien en els espais privats de les seves cases i les seves famílies. Teó volia que Hipatia fos, dit en pròpies paraules, "un ésser humà perfecte", i per això vigilava molt de prop l’educació de la seva ment i del seu cos. 

Diuen els biògrafs d’Hipàtia que des de ben aviat al matí dedicava vàries hores l´exercici físic. Després prenia banys que la relaxaven i li permetien concentrar la ment per a dedicar- se, la resta del dia, a l’estudi de les ciències, la música y la filosofia. Teó treballava en el Museu, institució dedicada a l’investigació i l’ensenyament, que havia estat fundada per Ptolomeu, emperador que va succeir a Alexandre Magne, fundador de la ciutat d’Alexandria. El Museu tenia més de cent professors que vivien allà i molts més que assistien periòdicament com a convidats. Hipàtia va entrar a estudiar amb ells i encara que va viatjar a Itàlia i Atenes para rebre alguns cursos de filosofia, es va formar com a científica en el Museu i en va formar part fins la seva mort, arribant fins i tot a dirigir-lo al voltant de l’any 400.

Hipàtia es dedicà, durant vint anys, a investigar i ensenyar Matemàtiques, Geometria, Astronomia, Lògica, Filosofia i Mecànica en el Museu. Va guanyar tal reputació que al Museu assistien estudiants d’Europa, Àsia i Àfrica a escoltar les seves ensenyances sobre Aritmètica, i casa seva es convertí en un gran centre intel.lectual. Va escriure diversos llibres, com Sobre el Con Astronòmico de Diafant, on parla d´equacions de primer i segon grau. Va inventar un aparell per a l’aigua destil.lada, un per a mesurar el nivell de l’aigua i   un per a determinar la gravetat específica dels líquids.


Hipàtia es va convertir en una de les millors científiques i filosofes de la seva època, erudita d’un coneixement que els cristians identificaven amb el paganisme i que per tant  perseguien. Els cristians van cremar i destruir tots els temples i centres intel.lectuals grecs, i van perseguir a tots els acadèmics del Museu obligant- los a convertir-se al cristianisme si no volien morir. Hipàtia s´hi va negar; es va negar a convertir-se al cristianisme, es va negar a renunciar al coneixement grec, a la filosofia i a la ciència que per més de vint anys havia après i ensenyat en el Museu. En la quaresma, en març del 415, acusada de conspirar contra el patriarca cristià d’Alexandria, va ser assassinada. Un grup de cristians la van trobar en el centre d’Alexandria i, deixant parlar a Sòcrates Escolástic: "La arrancaron de su carruaje, la dejaron totalmente desnuda; le rasgaron la piel y las carnes con caracoles afilados, hasta que el aliento dejó su cuerpo..."


(Font: http://www.xtec.cat/~rcapsada/matgrega/hipatia.htm)

dimecres, 7 de març del 2018

IV Olimpíada Clàssica a la UAB

   El grau de Ciències de l’Antiguitat  de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb l’ICE de la UAB, té el goig de presentar la quarta edició de l’Olimpíada Clàssica destinada als estudiants de segon de batxillerat de Catalunya. L’Olimpíada consistirà en dues proves diferents de grec i de llatí que se celebraran el dimecres 18 d’abril de 2018 a la UAB.

Al següent enllaç hi teniu les bases i els premis: http://blogs.uab.cat/estudisclassics/convocatoria-de-la-iv-olimpiada-classica-de-la-uab/

dimarts, 6 de març del 2018

El grec a la Bíblia

El terme Bíblia és una forma plural del mot grec βιβλίον, significa ‘full escrit’. Els cristians divideixen la col·lecció bíblica en dues parts: Antic Testament i Nou Testament. La primera part conté escrits composts abans de la vinguda de Crist; la segona conté escrits composts durant el primer segle després de Crist.

Gairebé tots els llibres de l’Antic Testament foren escrits en hebreu. Entre els segles III i II aC, l’Antic Testament fou traduït al grec. Però alguns llibres foren redactats directament en grec. El grec bíblic no és el grec clàssic, sinó la koiné, o llengua comuna, que esdevingué llengua usual i popular a partir del segle IV aC.
Els escrits que formen el Nou Testament s´agrupen en tres sèries: cinc de narratius, vint-i-un en forma epistolar i un de profètic (cànon). Els llibres narratius són els quatre evangelis —Mateu, Marc, Lluc i Joan, i els Fets dels Apòstols. Els escrits en forma epistolar són les catorze epístoles atribuïdes per la tradició a l’apòstol Pau  i les epístoles de Jaume, primera de Pere i segona de Pere, Judes i primera, segona i tercera de Joan. I, finalment, la tercera sèrie és representada per una sola obra, el llibre profètic de l'Apocalipsi.
Entre el temps que visqué Jesús i la composició dels evangelis transcorregueren força anys. Segons els millors estudis moderns, per a l’evangeli de Marc, uns trenta-cinc anys, per al de Mateu i per al de Lluc, uns cinquanta, i per al de Joan, uns seixanta o setanta.
La primera traducció de la Bíblia (només de l'Antic Testament) es va realitzar l'any 250 aC, per als jueus de la Diàspora que van viure en diferents llocs d'Europa i Àsia, i que només parlaven la lingua franca de llavors, el grec. Aquesta traducció és coneguda com la Versió dels Setanta o Septuaginta (en grec) i és la versió que més ha estat utilitzada com a referència per a altres traduccions i per fer comparacions amb la versió hebrea, ja que es considera la més fidel. 
La segona traducció, i potser la més important perquè va conformar la versió de referència del text durant més de mil cinc-cents anys, va ser la versió en llatí que el papa Damas I va encarregar a Sant Jeroni al segle VI, coneguda com la Vulgata Latina. Aquesta és la traducció oficial de l'Església Catòlica Romana des del concili de Trento (1546), on va ser reconeguda com a tal degut als llargs anys de tradició i reconeixement institucional i al fet que estigués escrita en llatí, llengua culta de l'època.

diumenge, 4 de març del 2018

A QUÈ JUGAVEN ELS NENS I NENES A L’ANTIGA ROMA?

A l’antiga Roma, als nens els hi agradava jugar tant com a nosaltres i podem arribar a dir que gran quantitats de jocs actuals els hem heretat d’aquella època. Tot i així, com sabem abans les seves joguines no eren tan avançades ni tecnològiques com ara. Els nens romans acostumaven a jugar a qualsevol lloc, ja fos a casa, al carrer, al jardí, interior o exterior.
Les joguines d’aquells temps solien ser de fusta o fang, i jugaven amb nines (pupae), petits vaixells, amb pilotes (pila) o fins i tot a les cuinetes (culinae), botigues (emere et vendere), i a la corda (fumis). També els hi agradava fer mini batalles i es construïen espases de mentida i òbviament inofensives.
Ara, a continuació, veurem diferents jocs que els hi agradava jugar i cal dir molt semblants als nostres:


Sistrum: Tenia forma de ferradura i a dalt normalment hi duia la figura d'un ocell o un gat. De punta a punta de les parets d'aquesta "ferradura" hi havia unes varetes amb uns platerets, si els agitaves sonaven. Es podria dir que era l'antic sonall.





Crepundia: Eren joguines petites, similars a les que pots imaginar que un nen d'avui dia tingui. Aquestes moltes vegades eren lligades amb un cordill, de manera que els nadons les agafaven, jugaven amb elles i sonaven. També els pares se les lligaven al coll dels seus fills en forma de amulet o adorn.





Caput et navis: Consistia en tirar una moneda enlaire, i dir si sortiria cap o nau. Com podem deduir, és el típic cara o creu d’avui en dia.



Musca aenea (mosca de bronze): Consistia en tapar els ulls d'un nen i havia d'atrapar els altres dient: "jo caçaré la mosca de bronze". Els altres li contestaven: "tu la sentiràs, però no l'atraparàs".



Nuces: Es feien petites piles de nous i s'havien de fer caure llançant una altra. El premi era quedar-se les nous caigudes al terra.



Alea: Aquest és un joc que nosaltres encara hi juguem. Es tracta de tirar un parell de daus, i qui treu el número més alt guanya. Quan guanyaves en aquest joc, també es deia la famosa frase d'en Juli Cèsar: Alea iacta est (la sort s’ha tirat).






Turbo: S’utilitzava una baldufa de fusta amb una punta de ferro i un cordill. Aquest joc tractava de fer girar la baldufa el màxim de temps possible sense que parés. Acostumaven a jugar-hi a l’aire lliure.










dijous, 1 de març del 2018

Medea




En la mitologia grega Medea era la filla d'Eetes, rei de la Còlquida

i de la nimfa Idia. Era sacerdotessa d'Hècate, que alguns consideren

la seva mare i de la qual se suposa que va aprendre els principis de la

bruixeria junt amb la seva tia, la maga Circe. Així, Medea és l'arquetip de

bruixa o bruixot, amb certs trets de xamanisme.


Fugida de la Còlquida

Quan Jàson i els argonautes van arribar a

Còlquida i van reclamar el velló d'or,el rei

Eetes els va prometre que l'hi lliuraria només

si eren capaços de realitzar certes tasques.

En primer lloc Jàson havia de junyir dos

bous que exhalaven flamarades de foc per

la boca i llaurar uncamp amb ells.

Una vegada llaurat hauria de sembrar

als solcs llaurats les dents de drac que

Eetes li va donar. Jàson va acceptar les

condicions, malgrat que dur a terme la

prova li semblava impossible.


Després de sortir airós d'aquesta prova, Eetes es va enfadar de mala manera
i es va negar a complir la seva part del tracte. 


Guiats llavors per Medea els 
argonautes van arribar al bosc on s'amagava el Velló d'Or, on Medea va
advertir-los que no miressin els ulls del guàrdia de la cova, una serp enorme
que mai no dormia, si no volien ser hipnotitzats. 


Ajudada d'unes herbesespecials i els seus propis poders hipnòtics Medea va aconseguir
adormir-la permetent així que Jàson agafés el trofeu preat i poguessin tornar tots amb ell a la seva pàtria.

Quan van arribar a Tessàlia, Medea va profetitzar que el timoner de l'Argo, Eufem, regnaria sobre Cirene, a l'actual Líbia.

Aquesta profecia es va materialitzar amb Batos, descendent d'Eufem.


Medea i Hèracles

Quan Medea va fugir de Corint es va proposar buscar Hèracles, ja que aquest li havia promès auxili en el cas que Jàson deixés de complir la seva paraula. El va trobar a Tebes, però la fúria d'Hera l'havia embogit. Medea el va curar amb els seus remeis.

Tanmateix, Euristeu donava pressa a Hèracles perquè complís els seus treballs i Medea v entendre que Hèracles no l'ajudaria.


Medea a Atenes

Després de caminar per diferents llocs a la recerca de protecció, Medea va arribar a la ciutat d'Atenes, el rei de la qual, Egeu,
no només li va oferir hospitalitat sinó que es va casar amb ella amb l'esperança que les seves bruixeries li permetessin concebre
un fill malgrat ser vell. Medea va complir les seves expectatives tenint d'ell un fill que van anomenar Medos, epònim del poble dels medes.


Quan Teseu, el fill secret d'Egeu, va arribar a Atenes disposat que el seu pare el reconegués com a hereu, Medea el va prendre com una amenaça al futur del seu fill, i va intentar enverinar-lo.

Però Teseu la va descobrir, i acusada de cometre horribles crims i de bruixeria, Medea va haver de fugir de nou, aquesta vegada amb el seu fill.


Medea desterrada

Després de fugir precipitadament d'Atenes, Medea es va refugiar a

Itàlia on va ensenyar als nadius com encantar serps. Aquests la van

venerar com a deessa, amb el nom d'Angítia.


En passar per Tessàlia (regió anomenada així pel seu fill Tèssal),

Medea va competir amb Tetis en un certamen de bellesa que presidia

Idomeneu, rei de Creta. D'allà va passar a Fenícia, establint-s'hi durant

un temps. Finalment va passar a l'Àsia superior, on es va casar amb un

dels reis més poderosos del lloc, al que va succeir al tron.