Les vestals

Dins del sacerdoci romà, un grup particular i específic van ser les vestals, sis dones la missió de les quals era vigilar i preservar el foc sagrat del santuari de Vesta, sota l'autoritat de la Gran Verge Vestal.

La funció exercida per les vestals es considerava de primeríssima importància. Els romans consideraven que la destinació de Roma estava lligada al manteniment del foc sagrat del temple de Vesta i, si aquest s'extingia, Roma mateixa es ressentiria. Per aquest motiu, es tractava de dones acuradament seleccionades, que gaudien d'un alt respecte.

Les vestals eren en total sis, que designava el gran pontífex. Per ser seleccionades havien de ser filles de famílies importants, tenir entre sis i deu anys, ser verges i ser molt belles. Les escollides eren separades de la seva família. Les portaven al temple, on els hi tallaven el cabell i les sotmetien a una prova: les deixaven penjades per provar que realment no necessitaven a la seva família.

Una vegada superada la prova, començaven els seus serveis com a vestals. El servei durava 30 anys: els deu primers era per aprendre la feina que havien de fer; els altres deu era per fer aquesta feina; els últims deu anys eren per instruir les noves vestals. Durant el seu servei, solien dipositar espigues en uns cistells, molien aquestes espigues i sempre les escampaven a sobre dels animals que anaven a ser sacrificats pels déus.

Quan acabaven el seu servei, podien tornar amb la seva família, casar-se i formar la seva pròpia família, o quedar-se dintre del temple. 

La feina més important d'una vestal era mantenir el foc sagrat encès en el temple de Vesta, que estava situat al fòrum romà. Si el foc s'apagava, el Senat es reunia per determinar-ne la causa i solucionar-la, després es purificava el temple i el tronaven a encendre.

       

Les vestals tenien privilegis i honors: se'ls hi reservaven llocs de privilegi en els actes públics als quals havien d'assistir; viatjaven en un carpentum (un carro de dues rodes cobert) i eren precedides per un lictor que portava vares i destrals per infligir càstigs a les persones que no respectessin a la vestal o als seus drets, entre els quals es trobava el dret de preferència de pas; eren les úniques dones que disposaven d'un estatus similar al dels homes romans i podien testar encara vivint els seus pares i disposar dels seus béns i herència sense necessitat de tutor; podien alliberar a un condemnat a mort, absolent-ho de la pena, solament amb creuar-se amb el reu de forma casual, la qual cosa ens dóna una idea del rang i prestigi del qual gaudien en la societat romana; podien disposar de totes les seves possessions i fins i tot podien fer testament, encara que el seu pare o qualsevol altre home de la família encara estigués viu.

El reglament de conducta de les vestals, però ,era molt estricte i estaven sotmeses a la disciplina del Pontifex Maximus, que s'encarregava de presidir els ritus, establir les regles de convivència, les normes per al desenvolupament, les cerimònies públiques i vetllar pel compliment de les normes de conducta de les vestals i en cas d'incompliment imposar-los el corresponent càstig.

Les vestals tenien algunes prohibicions i responsabilitats per les quals podien ser durament castigades. El més important de tot era que no s'apagués el foc del temple. Si aquest s'apagava, doncs es considerava que el nou foc era impur i que ocasionaria greus mals a Roma. Si això succeïa, el Senat es reunia i parlaven sobre les causes i les conseqüències del fet; després el foc tornava a encendre's. La vestal que havia estat de guàrdia quan la flama s'havia apagat era lapidada. La mort de les vestals no era, no obstant això, igual que les de la resta: enmig d'espantoses cerimònies en les quals es recordava a les divinitats més malignes, la Vestal castigada havia de baixar a la seva pròpia tomba, on la tancaven amb una làmpada, una mica d'oli, pa, aigua i llet. Així doncs, la infortuna moria d'inanició.

Per aquelles Vestals que perdien la virginitat, se les enterrava vives, mitjançant un ritual, tancant-les al Campus Sceleratus, prop de la porta Pujol, i se li tancava en una estança amb menjar, un llum i un llit i se li deixava fins que moria. L'home amb qui la vestal havia maningut relacions sexuals, era condemnat a mort per suplici.

Per a incompliments lleus de les normes, el càstig consistia a assotar-les.

A Roma, no es podia enterrar a ningú a la ciutat. Per això, per no dir que les enterraven vives, es deia que a les vetals se les tancava "en una estança habitable" sota terra.