LLEIS DRACONIANES

 Dracó va ser un legislador d’Atenes , conegut per ser molt estricte.Va neixer a la década del 650 a. C i va morir a la década del 600 a. C.

Dracó va ser l’autor del primer codi legal d’atenes, que va establir l’any 621 a.C. 

El codi imposava la pena de mort per la majoria de delictes. Les lleis draconianes eren més notables per la seva duresa; es deia que estaven escrites amb sang,i no pas amb tinta. Soló, que era l’ arcont el 594 aC , posteriorment va revocar el codi de Dracó i va publicar noves lleis.

La majoria de les lleis de Dracó van quedar obsoletes després del 594 aC, però algunes, segons Andòcides, van romandre vigents fins al final de la guerra del Peloponès, com per exemple la llei que permetia al marit matar l'esposa si la sorprenia en adulteri.

Del seu codi es deriva l'adjectiu draconià, que significa extremadament i cruelment sever (per exemple, mesures draconianes: mesures extremadament i cruelment severes)

Actualment hi han lleis considerades draconianes, no només per ser estrictes sinó també per lo absurdes que són, alguns exemples poden ser:

A Singapur, si oblides baixar la tapa del vàter i et descobreixen pots ser consignat a les autoritats.

A China, estan prohibides les pel·lícules de viatges en el temps, perquè es considera una mala influencia per al públic.

A França és il·legal posar en nom de Napoleó a un porc.

BLANCA PINILLA

5E

Certàmens teatrals a Grècia

 El teatre de l'antiga Grècia és el conjunt d'obres dramàtiques i d'arts escèniques que es van crear a la cultura grega entre el 550 i el 220 aC. La d’Atenes, es va convertir en un lloc cultural, polític i religiós important durant aquest període, el teatre es va institucionalitzar com a part d’un festival anomenat Dionísia, que honrava el déu Dionís. La tragèdia, la comèdia i l'obra de sàtira eren els tres gèneres dramàtics per emergir-hi. La tragèdia grega va ser una gran manifestació civilitzadora, s’escenificaven episodis mitològics de conflictes, dolor i patiment, destacaven figures com Èsquil, Sòfocles o Eurípides entre d’altres. La comèdia, en canvi, satiritza situacions reals i actuals, caricaturitzant-les, i tracta de provocar la rialla dels espectadors. Únicament hi havia tres actors més el coro a cada obra, el vestuari estava format per màscares i túniques. A les tragèdies, un dels actors portava uns coturns, per simbolitzar la superioritat dels déus. El coro era un personatge col·lectiu que interpretaven cants, balls, narraven històries o feien preguntes als personatges. El públic tenia un paper actiu, feien comentaris en veu alta, mostraven el seu rebuig si no els agradava o inclús es barallaven. Com a teatres importants a Grècia hi havia el teatre de Dionís, va ser el més gran de Grècia amb capacitat de 17.000 espectadors, el teatre de Dodona tenia 14.000 i el teatre de Delfos 5.000. Les representacions teatrals a Grècia van acabar sent una celebració cívica. Tenien lloc en dates precises de l'any i coincidint sempre amb festes religioses oficials de la ciutat. Els autors presentaven les seves obres al concurs, competint per un dels premis que atorgava el públic.

NEREA CARMONA

5E

Els JJOO a l’antiga Grècia

 Els Jocs Olímpics a l’antiga Grècia (Ολυμπιακοί Αγώνες) foren una sèrie de competicions atlètiques celebrades a la ciutat d’Olímpia entre les diferents polis. Varen celebrar-se a Olímpia entre els anys 776 aC i 393 dC, es van recuperar al segle XIX. Es tracta d’un esdeveniment festiu, on a més de celebrar-se una sèrie de proves esportives, es retien diferents homenatges a les deïtats més importants de l’època. En les proves hi competien els representants de cada ciutat, que havien de ser homes lliures i ciutadans grecs. 

En aquell moment, Grècia no existia com a país, sinó més aviat com a sèrie de ciutats-estats independents sovint en conflicte i en guerra. S'organitzaren quatre jocs panhel·lènics que es celebraven a Olímpia, Delfos, Isthmia i Nemea. Aquests jocs eren celebracions religioses que unien els diferents estats en una celebració en honor dels déus grecs. Aquest festival es va celebrar cada quatre anys i atreia a nombrosos atletes i milers d’espectadors de totes les ciutats-estat gregues. Els jocs es celebraven al santuari sagrat d’Olímpia, a l’estat d’Elis a la península del Peloponès, en honor del déu suprem de la mitologia grega, Zeus.

En els jocs olímpics de l’antiga Grècia les modalitats esportives eren les següents: Pancracio: era una competició de lluita a mort on es barrejava la boxa i la lluita. Lluita: molt semblant a la lluita greco-romana actual. Boxa: Aquest esport era semblant a l’actual però amb menys regles. Curses a peu: aquesta cursa es consistia en donar una volta a un estadi de 192,27 metres. Curses amb carros. Pentatló: consistia en un conjunt de 5 proves. Començava amb el salt de llargada; els que superaven la marca mínima exigida passaven al llançament de javalina, que pesava 1,5 kg; els quatre primers classificats del llançament de javalina feien una cursa a peu que consistia en donar una volta a l’estadi; els tres primers classificats de la cursa passaven al llançament de disc i, finalment, els dos primers en el llançament de disc decidien la victòria en un enfrontament de lluita. Música: també tenia un caràcter competitiu.

Els guanyadors del jocs rebien com a premi una corona feta amb branques d’olivera. Posteriorment la corona d’olivera es va substituir per una de llorer. Els atletes guanyadors a l’antiga Grècia es convertien en herois fins al punt que aixecaven estàtues i composaven poemes en el seu honor. A més, estaven exents de pagar impostos i vivien la resta de la seva vida sense haver de treballar.

ANDREA ORTAS

5E

POETES LÍRICS ARCAICS

 Durant l’època arcaica (segles VII i VI aC), una època de grans transformacions tant econòmiques com polítiques i monetàries,  neix la poesia lírica. El naixement d’aquest nou gènere és degut a aquestes significatives transformacions, com per exemple la consolidació de l’estructura de les polis o la segona colonització, entre d’altres. Aquests canvis van fer que es despertés dins de l’home la necessitat d’imposar-se en la seva lluita per l’existència i mostrar totes les passions profundes i violentes pròpies del poeta, de manera que en la lírica el poeta es centra en parlar sobre ell mateix i en donar el seu propi punt de vista del món.

La poesia lírica és un gènere que, normalment, s’expressava a través del cant i amb acompanyament de danses i d’instruments musicals, especialment la lira o una flauta anomenada aulos.  Les temàtiques més freqüents en la lírica arcaica són la guerra, la política i les cançons de banquet (el vi i l’amor).  Dins de la poesia lírica grega hi havia diferents tipus, depenent de la seva composició, tema i objectiu. Es separaven en dos grups principals: la lírica coral que agrupava aquelles composicions que solien ser cantades i la lírica monòdica, que era el contrari de la coral,  i englobava la poesia mèlica, la iàmbica i l’elegíaca. 

Els poetes d’aquest gènere en època arcaica formaven part de l’aristocràcia, els més significatius van ser Arquíloc (Paros s.VII aC) , Alceu (Lesbos s.VII aC) i Safo (Lesbos s.VII aC). 

Arquíloc (Ἀρχίλοχος) va ser el primer poeta grec que va compondre versos iàmbics segons regles prefixades i és conegut per la defensa el tòpic grec d'estimar els amics i odiar i fer mal als enemics. 

Alceu (Ἀλκαῖος) va escriure poemes mèlics que descrivien el món humà, la passió, l'enyorament, la mort i la tristesa, però sobretot es va centrar en el tema polític. Una de les seves imatges, la nau que representa l’Estat, va esdevenir posteriorment un tòpic utilitzat per nombrosos escriptors. 

Safo (Σαπφώ) era una aristòcrata que es va quedar vídua. Va destacar sobretot en el camp de la lírica monòdica, i les temàtiques principals de les seves poesies eren o bé la seva família o les noies que formaven  el cercle de Safo. Actualment,  no se sap del cert què era aquest cercle, però els historiadors afirmen que o bé era un lloc on Safo instruïa a noies aristocràtiques, o bé un lloc on aquestes noies juntament amb Safo retien cultes religiosos a Afrodita i altres divinitats. El contingut dels seus poemes sovint feia referència a aquestes noies, i mitjançant el contingut d’aquests es podia intuir que hi havia algun tipus de relacions homoeròtiques entre elles. Molts d’aquests poemes eren comiats dirigits a les noies que abandonaven aquest cercle. 

Posteriorment, entre els segles VI i V aC, els poetes, es troben sota el govern dels tirans, tot i així continuen sent aristòcrates. Els més coneguts són: Anacreont (Teos, s. VI-V aC), Simònides (Ceos, s. VI-V aC) i Píndar (Beòcia, s. VI-V aC). 

MARIONA ROSA

5E

L'Acròpolis d'Atenes

 L'Acròpolis d'Atenes, coneguda com “la roca sagrada”, és la joia de la Grècia clàssica i símbol de l'Edat d'or de l'antiga ciutat d'Atenes. L’Acròpolis tenia una doble funció: defensiva i com a seu dels principals llocs de culte. Va ser construïda entre el 447 i el 432 a.C  per Pèricles, un polític local amb la forta convicció de donar a Atenes la importància que es mereixia.

Al principi, els ciutadans no estaven gaire convençuts del projecte de Pericles, però com ell carregaria amb totes les despeses econòmiques, al final hi van accedir. 

La paraula Acròpolis significa, en grec, “ciutat alta”, ja que la seva ubicació en un lloc elevat no era casual. El motiu era que així els ciutadans podien estar més a prop dels déus quan resessin o fessin ofrenes.

Tot i que Pericles va ser qui va organitzar el projecte de l’acròpolis, la seva construcció no podia haver-se realitzat sense la participació d’escultors i arquitectes com Fidias, autor de l’escultura de la deessa Atenea Parthenós. La construcció de l’acròpolis es va iniciar sobre les ruïnes que van deixar els perses a les guerres mèdiques l’any 480 a.C, quan aquests van saquejar i destruir els edificis existents fins aquell moment a l’acròpolis. 

Al principi, a l’acròpolis s'hi van instal·lar els reis i els personatges notables de la ciutat. Però amb el temps, va esdevenir un santuari només reservat als déus.

Alguns dels edificis més importants que podem trobar a  l’acròpolis són:

-Els Propileus: És la porta d’entrada de l’Acròpolis. Presenta una façana dórica de sis columnes. L'edifici central també té unes columnes jòniques a banda i banda del passadís central. Es tracta, doncs, del primer edifici que coneixem amb columnates dòriques i jòniques visibles al mateix temps. 

-El Partenón: És un temple consagrat a la deessa Atenea, a qui el poble d'Atenes considera la seva protectora. Va ser construït al segle v aC i és el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli. El Partenó és un símbol de la democràcia Atenesa i durant un temps va ser el tresor de la Lliga de Delos. El Partenó es va convertir en una església cristiana i posteriorment en una mesquita. 

-L’Erecteion: També és un temple dedicat a Atenea, el seu nom és deu a Erecteu, descendent d'Atenea i rei d'Atenes. L’Erecteion es va aixecar per honrar els déus centrals de la religió grega. Allà es realitzaven ofrenes amb animals a aquests déus. El temple es caracteritza per les estàtues de les cariàtides que es troben a l’atri, unes sacerdotesses provients de l’illa de Caria.

-El temple d’Atenea Niké: És un temple jònic consagrat a la deessa Atenea i es situa al costat dels Propileus. El temple commemora la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla de Salamina (448 aC) i el tractat de pau que va signar Càl·lias amb els perses l'any següent. El temple va ser en el seu origen un lloc de culte, a l’exterior es feien celebracions, ja que a l’interior es trobava l’estàtua de la deessa Atena. L'estàtua d’Atena que hi havia a dins del temple no tenia ales, a diferència de com era representada en altres temples, perquè no pogués volar i abandonar la ciutat.

-El teatre de Dionís: va ser el teatre més gran de l'antiga Grècia, situat al peu de l'Acròpoli d'Atenes, vora del edifici sagrat Tèmenos de Dionís. Dedicat, com el seu nom indica, al déu del vi i del teatre, fou construït durant el segle IV aC.

ANA FERNÁNDEZ

5E

PISÍSTRAT, EL TIRÀ “BO”

 Pisístrat – Πεισίστρατος –, fill d’Hipòcrates, va ser un tirà d’Atenes que va prendre el poder l’any 560 fins la seva mort (va viure exiliat per dos períodes).

Va rebre el seu nom el qual significa “fill de Nèstor” perquè era, segons la mitologia grega, ancestre familiar.

Pisístrat és conegut per la guerra contra Mègara, on va dirigir l’exèrcit atenès.Va aconseguir conquistar la ciutat de Nisea i va recuperar Salamina. Gràcies a les seves accions i l’amistat que tenia amb Soló, va aconseguir un lloc destacat dins la política atenesa.

Soló va establir la seva constitució i es va retirar d'Atenes. Llavors, les lluites entre el partit de la plana, el partit de la costa i el partit de les muntanyes van esclatar. Amb la seva política de repartir diners als pobres Pisístrat va aconseguir força suport.

Quan va tornar Soló a la ciutat va veure l'ambició del seu amic i va advertir a Pisístrat, però ja fins i tot el senat estava disposat a donar el poder al cap dels muntanyencs. Li van concedir un cos de 50 homes armats per a la seva protecció. Progressivament Pisístrat va ampliar aquest cos i finalment es va apoderar de la ciutadella (560 aC.). 

Una vegada al poder, Pisístrat no va canviar les lleis i va administrar molt bé el país, però molt aviat les faccions de Megacles i Licurg, unides, el van enderrocar. La seva propietat va ser confiscada i fou comprada per Càl·lies, fill d'Hipònic.

Pisístrat va ser a l'exili uns sis anys, però va tornar després de fer una aliança amb Megacles. Altre cop el tirà va recórrer a un estratagema per accedir al poder i el poble el va rebre i acceptar, segurament també per influència de Megacles i el seu partit, ara aliats al tirà.

Megacles altre cop es va aliar amb Licurg contra Pisístrat i aquest fou enderrocat per segona vegada. Un altre cop la seva propietat va ser confiscada i un altre cop la va comprar Càl·lies.

A proposta del seu fill Hípies, Pisístrat va decidir intentar recuperar el poder i va obtenir el suport d'algunes ciutats. Amb els fons que van aportar les ciutats es va contractar un exèrcit mercenari a Argos. Finalment, els mercenaris van arribar a Marató a l'Àtica on els partidaris de Pisístrat se li van unir, els seus rivals van sortir a trobar l'exèrcit invasor amb les forces militars al seu abast, els dos exèrcits van acampar al Temple d'Atenea a Pal·lene i Pisístrat va fer un atac inesperat i va posar en fuita a l'enemic. Mentre eren perseguits els fugitius, Pisístrat va poder entrar a Atenes sense oposició.

Altre cop tirà, va adoptar mesures per assegurar-se el control del poder. Un cos de mercenaris va quedar a la seva disposició i ostatges dels seus enemics foren enviats a Naxos, sota custòdia de Ligdamis. Altres oposicions foren desterrats o es van exiliar.

Durant el seu mandat els atenesos van ser privats de moltes llibertats civils i morals, però tot i això, el judici que en fan els autors antics, com ara Heròdot, no és gaire sever, pel fet que el consideren un tirà dotat de grans habilitats per governar. Se li atribueixen diverses reformes i millores. Pisístrat va acabar amb els abusos per part dels aristòcrates, va promoure un repartiment més equitatiu de la riquesa i va afavorir un fort creixement econòmic de les classes mitjanes. A més, va promoure la cultura i va embellir Atenes . Va fer construir temples, aqüeductes i vies. Amb tot això, va aconseguir força suport.

Pisístrat va ordenar posar per escrit la Ilíada i l’Odissea i va organitzar els primers concursos teatrals en honor al Déu Dionís (Déu del vi i la fertilitat).

Els seus fills van ser assassinats i expulsats. Finalment, Pisístrat va morir l’any 527 aC.

MARTINA  SALVIA

5E

ELS 7 SAVIS DE L’ANTIGUITAT

“Els Set Savis” va ser el nom donat per la tradició grega a set antics savis grecs, al voltant del 620 i el 550 aC, pel fet que els seus ensenyaments o frases són una guia de la vida dels homes. 

Segons el diàleg “Protàgores” del gran filòsof Plató, aquests savis eren:

TALES DE MILET: va ser un filòsof grec nascut a la ciutat de Milet, a la vora del Mar Egeu. Se'l considera el fundador de l'escola de Milet de filosofia i, per tant, l'iniciador de filosofia occidental. Se li van atribuir grans i prodigiosos coneixements en múltiples sabers i els seus principals interessos eren les matemàtiques, l'astronomia i la política.

SOLÓ D’ATENES: va ser un famós estadista, legislador i poeta grec. Va néixer a Salamina, encara que va desenvolupar la seva activitat política a Atenes. 

És conegut principalment per la seva tasca legislativa durant l’època arcaica per a reduir les grans diferències socials i econòmiques dels atenesos. 

BIES DE PRIENNE: fou un jurista i filòsof grec de Jònia. Va ser jutge a la ciutat de Prienne i es va fer famós per les seves decisions intel·ligents. 

Algunes anècdotes sobre ell expliquen que la seva bondat era tal que un cop va pagar un rescat per algunes noies que havien estat capturades. Després d'educar-les com les seves pròpies filles, les va enviar de tornada a Messina, la seva pàtria.

PÍTAC DE MITILENE 

Era un comandant conegut per la seva saviesa política i social, així com per la seva prudència i destresa militar.  Va guanyar fama per l'alliberament de la ciutat de Mitilene de la tirania, després d’enderrocar el tirà Melancre. 

L'any 606 aC, dirigia l'exèrcit de Mitilene en la seva guerra contra Atenes, on els mitilenis van ser derrotats. Pítac es va destacar lluitant i vencent en combat singular contra el comandant atenenc, i per això, va rebre com a premi unes terres que va dedicar al culte i que foren anomenades les terres Pitàccies.

CLEÒBUL DE LINDOS

Va governar Lindos i es va guanyar la fama com un governant savi i planificador. Va destacar per la seva bellesa i intel·ligència i va ser autor de poesies i diversos enigmes.

En la seva joventut va viatjar per Egipte per estudiar filosofia, i en tornar, es va casar i va tenir una filla, Cleobulina, que també va assolir una certa notorietat. 

MISÓ DE QUENES

Va ser un savi grec nadiu de Quenes, una ciutat de Lacònia. Es diu que era fill d'Estrimó i que era pagès.

S’explica que quan Anacarsis va preguntar a l'oracle si hi havia algú més savi que ell, la Pítia li va contestar: “Dic que a Quenes hi ha un Misó que és més savi en el seu enteniment que tu.” Quan, ple de curiositat va arribar al poble de Misó el va trobar en ple estiu llaurant unes terres i li va dir: "Ara no és temps de llaurar" i Misó va contestar: "Però sí de preparar el terreny".

QUILÓ DE LACEDEMÒNIA 

Va ser un poeta espartà, que va ocupar el càrrec d'èfor i va elaborar gran part de la constitució atribuïda a Licurg. 

Se li atribueix la militarització de la vida civil d'Esparta. També va introduir el costum que els èfors s'unissin als reis com els seus consellers.

Els set savis, representats a la Crònica de Nuremberg.

Mosaic on apareixen els set savis, Sòcrates i Cal·líope. Es troba al Museu Nacional de Beirut.

SALOUA LOUAHIDI

5E