dimarts, 22 de març del 2022

POETES LÍRICS ARCAICS

 Durant l’època arcaica (segles VII i VI aC), una època de grans transformacions tant econòmiques com polítiques i monetàries,  neix la poesia lírica. El naixement d’aquest nou gènere és degut a aquestes significatives transformacions, com per exemple la consolidació de l’estructura de les polis o la segona colonització, entre d’altres. Aquests canvis van fer que es despertés dins de l’home la necessitat d’imposar-se en la seva lluita per l’existència i mostrar totes les passions profundes i violentes pròpies del poeta, de manera que en la lírica el poeta es centra en parlar sobre ell mateix i en donar el seu propi punt de vista del món.

La poesia lírica és un gènere que, normalment, s’expressava a través del cant i amb acompanyament de danses i d’instruments musicals, especialment la lira o una flauta anomenada aulos.  Les temàtiques més freqüents en la lírica arcaica són la guerra, la política i les cançons de banquet (el vi i l’amor).  Dins de la poesia lírica grega hi havia diferents tipus, depenent de la seva composició, tema i objectiu. Es separaven en dos grups principals: la lírica coral que agrupava aquelles composicions que solien ser cantades i la lírica monòdica, que era el contrari de la coral,  i englobava la poesia mèlica, la iàmbica i l’elegíaca. 

Els poetes d’aquest gènere en època arcaica formaven part de l’aristocràcia, els més significatius van ser Arquíloc (Paros s.VII aC) , Alceu (Lesbos s.VII aC) i Safo (Lesbos s.VII aC). 

Arquíloc (Ἀρχίλοχος) va ser el primer poeta grec que va compondre versos iàmbics segons regles prefixades i és conegut per la defensa el tòpic grec d'estimar els amics i odiar i fer mal als enemics. 

Alceu (Ἀλκαῖος) va escriure poemes mèlics que descrivien el món humà, la passió, l'enyorament, la mort i la tristesa, però sobretot es va centrar en el tema polític. Una de les seves imatges, la nau que representa l’Estat, va esdevenir posteriorment un tòpic utilitzat per nombrosos escriptors. 

Safo (Σαπφώ) era una aristòcrata que es va quedar vídua. Va destacar sobretot en el camp de la lírica monòdica, i les temàtiques principals de les seves poesies eren o bé la seva família o les noies que formaven  el cercle de Safo. Actualment,  no se sap del cert què era aquest cercle, però els historiadors afirmen que o bé era un lloc on Safo instruïa a noies aristocràtiques, o bé un lloc on aquestes noies juntament amb Safo retien cultes religiosos a Afrodita i altres divinitats. El contingut dels seus poemes sovint feia referència a aquestes noies, i mitjançant el contingut d’aquests es podia intuir que hi havia algun tipus de relacions homoeròtiques entre elles. Molts d’aquests poemes eren comiats dirigits a les noies que abandonaven aquest cercle. 

Posteriorment, entre els segles VI i V aC, els poetes, es troben sota el govern dels tirans, tot i així continuen sent aristòcrates. Els més coneguts són: Anacreont (Teos, s. VI-V aC), Simònides (Ceos, s. VI-V aC) i Píndar (Beòcia, s. VI-V aC). 




MARIONA ROSA
5E





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada