EL PART

A l'Antiga Roma el treball de portar nens al món el portaven a terme les llevadores. Els metges excepcionalment acudien als naixements, però només quan la vida del nadó o de la mare corrien perill i sempre que les llevadores els cridessin.

Va ser Sorano d'Éfes, metge del segle II dC que va exercir a Alexandria i Roma qui va escriure el primer tractat de ginecologia ( Llibre de les malalties de les dones - Gynaikeia) en quatre toms i que va ser traduït al llatí per Musci al segle VI dC. A la tercera part del seu llibre, Sorano parla sobre el part i com ha de ser atesa la mare i el nadó durant el part.

Ens explica en el seu tractat que el principal instrument de les llevadores era la cadira de parir, amb respatller, braços i un seient amb un entrant en forma de mitja lluna, per on passava el nen. Entre el seient i el terra hi havia taulers als dos costats, però no davant ni al darrere, perquè la llevadora es pogués gestionar. La partera s'asseia a la cadira que havia portat la llevadora al començament de la fase de "expulsió", la dilatació es feia en un llit. Si la família era molt pobra s'utilitzava un "seient humà" fet per una persona forta, en la falda s'acomoda a la partera.

La llevadora (en llatí commater) era assistida en la seva tasca per tres persones, dos als costats i una per darrere de la cadira. A més també existien ginecòlogues (Feminae medicae) però aquestes només es dedicaven a la medicina de malalties pròpies de les dones.

Les cesàries només es realitzaven un cop la mare havia mort. Era una operació perillosa i l'embarassada corria perill de mort si es realitzava en vida per les infeccions i per probable mort per dessagnar. Una llegenda urbana diu que la paraula "cesarea" vindria de Juli Cèsar, però sabem que la seva mare Aurelia va viure molts anys després del naixement del seu fill, així que aquesta no va ser la forma en què va arribar al món el famós personatge. Plini el Vell creu que el cognomen Caesar vindria d'un avantpassat que si naixeria d'aquesta manera. La Lex Caesarea deia que una dona que morís durant l'embaràs tardà havia de ser sotmesa a aquesta intervenció amb la finalitat de salvar la vida del fetus. En realitat la primera cesària de la qual tenim constància de supervivència va ser d'una dona a Alemanya l'any 1500.