La menstruació a l'Antiga Roma

Com ja sabeu, la menstruació és el procés fisiològic pel qual les dones i les femelles de certes espècies animals expulsen, periòdicament, per la vagina un òvul madur no fecundat amb sang i altres matèries procedents de l'úter.

La menstruació té lloc des de la pubertat fins a la menopausa i es produeix tots els mesos durant 7 dies aproximadament, sempre que l'òvul no hagi estat fecundat, és a dir, sempre i quan la femella o la dona no estigui embarassada.

 A l’Antiga Roma, existia la creença de que les dones que patien la menstruació tenien el poder de destrossar les collites, de controlar el clima, de transformar vi en vinagre, de tornar bojos als gossos i de poder curar berrugues, mals de cap, epilèpsies, lepra, ...

A més, es creia que eren capaç d’allunyar als dimonis, i és per aquest motiu que algunes dones van ser sacrificades com a ofrenes.

Això és degut a les divulgacions de les paraules de Plini El Vell (23-79 dC) en la seva obra Naturalis historia. Per a ell, no hi havia res més poderós, per a bé o per a malament, que la sang menstrual d'algunes dones ja que eren capaces de causar tot allò.

En aquesta època, les dones feien servir cotó, llana, algunes teles i en general, les pells d’animals per absorbir la sang i mantenir l’higiene durant la menstruació.

Per als romans, la menstruació era una enfermetat de les dones verges ja que els seus úters no es feien servir bé i que això era el que els hi passava com a conseqüència, partint de la base de que la primera funció de la dona era reproductora. Per aquest motiu, les dones verges s’apressaven en casar-se i en tenir fills.