Sabies que...?

EL SENTIT DE L´HUMOR

En l'antiga Roma les burles i acudits formaven part del dia a dia dels ciutadans, i no perdonaven a ningú. Veiem-ne uns quants exemples.

Plaute, el més famós autor de comèdies de Roma, tenia una gran vis comica. En les seves obres augmentava els defectes de cada personatge per a provocar el riure, i per a això no dubtava a recórrer al llenguatge popular, els insults i els mots malsonants. Les seves comèdies són una font importantíssima per a esbrinar com era el sermo vulgaris o el registre col.loquial de la llengua llatina.

Rastres de l'humor popular també poden veure's potser en alguns epigrames satírics de Marcial, poeta hispà del segle I aC, que es burlaven dels defectes físics i el caràcter dels seus contemporanis. En ells prevalia la brevetat i l'agudesa de la part final, on residia la gràcia. L'humor càustic és evident en aquests exemples: "Quint te com a mestressa a Tais". "A que Tais?". "A Tais, la bòrnia". "A Tais li falta un ull sol, a ell els dos".

Els acudits recollits en el Philogelos (recull romà d´acudits grecs) mostren que, en l'Antiguitat clàssica, les bromes arribaven a totes les professions i condicions. Molts d´aquests acudits encara provoquen la rialla, tot i el pas del  temps. Aquí en teniu uns exemples:

Un que tornava d'un viatge va preguntar a un fals endeví per la seva família. Aquest va dir: "Tots estan bé, inclòs el teu pare". En dir-li: "El meu pare fa ja deu anys que ha mort", va respondre: "No coneixes al teu veritable pare".

Els abderitees, o habitans de la ciutat grega d´Abdera, eren l´equivalent als nostres "leperos":

Un abderita, veient a un eunuc conversar amb una dona, li va preguntar si era la seva esposa. Quan l'eunuc li va dir que ell no podia tenir esposa, va respondre: "Llavors és la teva filla".

Els intel.lectuals (estudiants de filosofia, però amb poc sentit comú) també eren l´objectiu de moltes bromes:

Un, en trobar-se amb un intel.lectual, va dir: "L'esclau que em vas vendre ha mort". "Per tots els déus! –va respondre–. Quan estava amb mi mai va fer tal cosa".

Riure´s de les deformitats dels altres no es considerava de mal gust, ans el contrari. En època dels emperadors, la cort comptava amb bufons i nans per a diversió del cèsar. August i el seu cercle gaudien de les bromes d'un bufó anomenat Gaba. Tiberi, per part seva, tenia un nan entre els seus bufons. I Domicià assistia als espectacles de gladiadors amb un jovenet que tenia un cap petit i monstruós. 

Els romans donaven un toc humorístic fins i tot als propis noms de persona, en particular al tercer component del nom, l'anomenat cognomen o sobrenom. Per exemple, el nom complet del famós poeta Ovidi era Publius Ovidius Nasonis, "nassut" o "nassut". A Marc Tul.li Ciceró solem anomenar-lo precisament pel seu sobrenom familiar Cicero, "cigró", perquè un avantpassat seu va tenir una berruga en el nas. Altres sobrenoms particularment humorístics que encara poden fer-nos riure eren Brutus, "ximple"; Burrus, "pèl-roig"; Capito, "capgrós", o Strabus, "guerxo".

L'humor estava present en les converses del carrer i de la taverna, que no podem escoltar però de les quals queden rastres en els graffitis de les parets de Pompeia, plens de bromes, insults i caricatures de persones reals. Per exemple, els hostes descontents d'una pensió hi van escriure: "Ens hem pixat en el llit. Ho confesso. Si preguntes per què: no hi havia orinal".

(Font: National Geographic)

caricatura de Pompeia