Quins jocs feien els nens i nenes a l´antiga Roma?

Fa apròximadament uns 2.000 anys als nens i nenes romanes també jugaven a jocs, com nosaltres .És increible pensar que nosaltres quan erem petits havíem jugat a un d´aquests jocs que ja existien a l´antiga Roma.

 Les nenes tenien molt poques joguines, i si en tenien  el material en que estaven construides era de fusta,articulada o de fang amb aquestes nines el que feien era vestir-las com avui dia encara es fa amb les Barbies. A més jugaven al joc de les cuinetes, qui no ha jugat a  l´escola?

Els nois tot aquest tema de vestir noies i de jugar a les cuinetes no els hi agradava gaire, el que feien era construir espases de fusta i feien batalles entre ells.A més jugaven a jocs com fet i amagar,les bales,les tabes i la famosa baldufa.

Els nois romans que eren molt trapelles, feien bromas com enganxar monedes al terra, ja sabem quin es l´origen de les bromes...

També jugaven a un joc molt popular que s´anomenà la morra o l´equivalent en el nostre país els xinos, que consisteix en que dos treuen alhora un nombre determinat de dits i guanya el que hagi esbrinat la suma total.

Els nens agafaven un pal amb senyals i el guanyador de cada ronda anava avançant cap al centre del pal. El que primer arribés era el vencedor.

La gallina cega era un altre joc. Així com jocs semblants a les dames, tres en ratlla, els puzles, els daus, les bales o el tir de la corda. Però si a alguna cosa els encantava jugar era a més de les mascotes animals, a les que anomenaven delícia.

Com es feia la tinta per escriure a l'antigua Roma.

Com es va crear la tinta per a l’escriptura?

La tinta és un líquid format per diferents pigments o colorants.

Las primeres tintes estaven elaborades a partir de pintures vegetals i consistien en la unió d’un pigment anomenat negre fum, cola i substàncies aromàtiques. Era necessari barrejar aquesta composició amb aigua abans d’utilitzar-la i era comunment anomenada tinta china.

Per les estilogràfiques es fabricaven tintes especials de secat ràpid i en l’Europa del segle XIII amb el descobriment dels pigments de colors, se l’incorporaven vernissos que variaven segons la superfície a imprimir.

Origens de la tinta.

Encara que principalment s’atribueix l’invenció de la tinta als xinesos avui dia no se sap amb exactitud quan es va inventar, però si sabem que el seu orígen és antiquíssim i que la portem utilitzant des del segle 400 aC.

L’antic imperi xinès, utilitzava una espècie de tinta composta per negre fum i goma per escriure amb plumas o pincells. En l’imperi romà, s’utilitzava una tinta de color purpura, conseguida de les glàndules branquials d’un molusc anomenat Múrex, per signar els seus edictes. Molt més tard, en l’Edat Mitjana, els escribas utilitzaven una barreja de sutge (hollín) amb tinta de sèpia o restes de vi o arcilla per fabricar tinta vermella per destacar inicials i fragments en els documents.

L’evolució de la tinta ha estat contínua a través dels segles, però, el canvi va arribar al segle XX amb la invenció dels ordinadors i impresores.

Apol·lo i la serp Pitó

Títol: Apol·lo i la serp Pitó

Autor: Pieter Paul Rubens (1577-1640)

Cronologia: 1636-1637

Estil: Barroc

Tècnica: Oli

Material: Taula

Cromatisme: policromat

Dimensions: D'alt: 26,8 cm.; D'ample: 42,2 cm.

Localització actual: Museu Nacional del Prado, Madrid

Tema: mitològic

Rubens va idear l'obra com el punt final d'una història i el desencadenant d'una altra, ja que més endavant Ovidi explica com Apol·lo es va burlar de Cupido per la seva condició d'arquer, que no es podia comparar a la del déu Sol. D'aquesta forma també fa aparèixer al fill de Venus, el qual l'està a punt de llançar-li la fletxa. Apol·lo surt amb el cap girat per poder mirar a Cupido, i segueix el mateix esquema estètic que va seguir l'artista al pintar El concili dels Déus, una altra obra seva on hi apareix el déu de les arts; a més a més, la postura que té amb l'arc a la mà, està inspirada en l'Apol·lo de Belvedere, una escultura de l'any 120 dC. Trobem la fidelitat de Rubens cap a Ovidi per la gran quantitat de fletxes llançades pel déu a l'animal, al que veiem caragolat en la cantonada inferior dreta.
Aquesta composició mostra un paisatge obert amb un gran desenvolupament, molt naturalista, ja que apareixen molts elements que atribuïm a la natura.
És una obra que representa un gran moviment i on es realça la figura del déu com a heroi, ja que és capaç de vèncer a un gran monstre. També s'observa la capa d'aquest, que és de color vermell, cosa que utilitza per donar a veure qui és el personatge important de la composició i ho acaba demostrant amb la nuesa als seus peus, que és el símbol de la divinització, encara que alguns experts han observat que hi ha un error en el peu avançat d'Apol·lo, pel que segurament hauria tingut alguna correcció.

La serp Pitó era l’encarregada de protegir un antic oracle de Temis, a Delfos; però robava els bestiars i els vilatans, enterbolia les deus i els rierols, assolant així la fèrtil plana de Crissa i espantant a les Nimfes. A més a més, Hera li havia donat l’encàrrec de perseguir a Leto quan portava al seu interior a Diana i Apol·lo. Aquest últim va matar a Pitó amb les seves fletxes i va alliberar la regió del monstre. Ell va tancar les seves cendres en un sarcòfag i va fundar en el seu honor uns jocs fúnebres: els Jocs Pítics. Desprès, Apol·lo es va apoderar de l’oracle de Temis i va consagrar un trípode al santuari. El trípode és un dels emblemes del déu Sol, i assentada sobre ell, la Pítia pronuncia els seus oracles. Els habitants de Delfos van celebrar amb càntics de triomf la victòria del déu i la seva possessió del santuari.  

"El déu portador de l'arc, que mai abans no havia utilitzat les seves armes si no era contra daines i cabres fugisseres, va acabar amb ell, ferint-lo amb mil fletxes i buidant gairebé el seu carcaix, mentre el negre verí s'escolava per les ferides de la serp." (Met. lib. 1)

La navegació a l’antiga Grècia

La base económica dels grecs era l'agricultura però a causa de la separació que hi havia entre les muntanyes van tenir que buscar maneres per arrivar-hi, així va ser com es van endinsar cap al mar.

A més a més ells van ser-hi els primers en utilizar els vaixells com a armes de guerra, encara que viatjar amb vaixell era molt perillós en aquella època, amb el pas del temps conegueren millor la mar però a causa del poc coneixement que hi tenien sobre el temps les expedicions van tenir molta carrega religiosa i supersticiosa .

La navegació grega és caracteritza per el seu avenç tecnològic i científic, destaca l'ús del ferro en la seva construcció, aquest material va impulsar a la fabricació de noves eines : falç i claus que va ajudar a l'agricultura i l'artesania.

Feien servis la técnica de les costelles primer, ón primer es formava l'esquelet del vaixell i després es cobrien amb tables.

La tripulació d'un vaixell de guerra es dividia
en quatre categories: els oficials, els tècnics, remers i els infants de marina.

A partir del segle VI a.C es van començar a fer més expedicions i a fer els primers mapes sobre les costes i els vents que podríen haver, les expediccions es medien en dies de navegació.

En aquesta época es va trobar el primer document cartogràfic Periple de Scylax.

Uns altres que també lluitaven per les rutes marítimes eren els romans, que crearan el quatrirreme, el quinquirrem, l'hexarreme, La Galera Liburnia i Barcos Mercants.

Els cartagineses també volien tenir poder sobre les rutes marítimes i el comerç del Mediterrani. Aquests també van introduir noves tècniques en la construcción de naus, com les peces prefabricades i numerades, que facilitava el treball dels fusters i va permetre que construïssin més barques en menys temps.

Exposicions a BCN

Enguany tenim algunes exposicions i activitats interessants relacionades amb l´antiguitat clàssica. Aquí us en deixem els enllaços:

Agon! és una exposició que començarà el dia 24 de novembre i que es farà al Caixa Fòrum de Barcelona. Agon vol dir "competició", i és per aquest motiu que l´exposició tractarà sobre l´esperit competitiu que impregnava la cultura grega, i que es veu reflectit en multitud d´activitats de la vida quotidiana, com les competicions atlètiques, els certàmens poètics, etc. A més de l´exposició, hi haurà conferències, tallers, visites guiades...

Jocs i joguines a l´Antiguitat és una exposició que hi ha al Museu de Badalona fins al 28 de febrer de 2018. Aquesta exposició ens permetrà conèixer com jugaven i es divertien els nens i nenes des de l´antiga Roma fins a ben entrada l´Edat Mitjana.

Aprofiteu l´oferta i, abans d´anar-hi, informeu-vos si teniu descompte o entrada gratuita amb el carnet d´estudiant o el carnet Jove.

Apol.lo i Dafne

Títol: Apol·lo i Dafne

Autor: Gian Lorenzo Bernini

(1598-1680)

Cronologia: 1622-25

Estil: Barroc

Tècnica: talla

Material: marbre

Formes: escultura exempta

Tipologia: grup

Cromatisme: monocroma

Dimensions: 2,43 m (alt)

Localització actual: Galeria

Borghese, Roma

Tema: mitològic

L´escultura és la captació d’un instant. La noia que fuig, la nimfa Dafne, completament nua, té part del cos cobert per una espècie d’escorça i aquest forma una corba des del cap fins els peus, que es troben sobre una elevació rocallosa del que representa el terreny, o la base de marbre del grup. El noi que la segueix, el déu Apol.lo, porta cobert part del cos amb una túnica. 

El conjunt té una composició dinàmica i helicoïdal. Els cossos van en una direcció, però els caps, sobre tot el de la nimfa, giren cap a un altre costat.

D’un bloc de marbre fred i estable Bernini ha creat una imatge de gran tensió i moviment. Tot el conjunt està treballat amb gran precisió i detallisme per tots els costats.

Apol·lo atrapa a Dafne, agafant-la amb una mà per la cintura, cosa que provoca un crit desesperat en la nimfa. És el precís moment en que els seus cabells es converteixen en fulles, els braços en branques, els peus en arrels i les cames en escorça. El noi encara no ha acabat la seva cursa, com demostra la cama esquerra aixecada i el braç dret a punt d’atrapar la nimfa.

Les expressions dels rostres són de sorpresa en Apol·lo i de terror en la nimfa. El moviment és el protagonista, juntament amb la paralització en un instant concret de tota l’acció, el moment en que s’inicia la metamorfosi.

Segons la mitologia clàssica, Dafne era filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça, renuncià, com aquesta, a casarse. Quan Apol·lo la va veure se n’enamorà, però la nimfa el rebutjà. Es diu que fou Eros qui va enviar una sageta d’amor amb punta d’or a Apol·lo i una altra de rebuig a Dafne. Eros estava molest amb Apol·lo perquè aquest li havia fet burla de la seva perícia amb l’arc. Apol·lo va perseguir a Dafne pel bosc, llavors aquesta va demanar ajut al seu pare, el qual la va transformar en llorer (daphne en grec) en l’instant en que Apol·lo li va posar la mà al damunt. Des de llavors, el déu va fer del llorer el seu arbre sagrat, i va teixir una corona amb les seves fulles per coronar els poetes i els militars victoriosos. Ell la va portar sempre.

"Els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques. [...] Febos, tanmateix, continua estimant-la. Posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça" (Met, lib.1)

QUÈ MENJAVEN ELS ROMANS?

La gastronomia romana va avançar molt a partir el segle II a.c ja que es comencen a introduir molts nous aliments de diferents llocs al posar-se en contacte amb altres cultures. La seva alimentació bàsica, constava d’ aliments com ara llegums, cereals, llet, ous, hortalisses, és a dir, acostumaven a ser aliments que els hi proporcionava la terra.  Poc a poc, van començar a incloure la carn, marisc, les fruites, etc...

Un aliment bastant destacat era el vi tot i que la ciència per conservar-lo encara estava poc desenvolupada. S’acostumava a beure a casi cada àpat. Per una altra banda, també s’utilitzaven molt la mel, ja que aquesta reemplaçava el sucre, encara desconegut en aquella època.

Els romans tenien tres àpats bàsics: el ientaculum (l’esmorzar), el prandium (el dinar) i finalment la cena (el sopar).

• Ientaculum consistia en un esmorzar lleuger que es prenia a primeres hores del matí. Consistia bàsicament en pa, formatge, mel, hortalisses, olives i vi.
• Prandium era un àpat similar a l’esmorzar, ja que a diferència d’aquí i ara acostumava a ser-ne un de lleuger. Tenia lloc al mig dia i destacaven els menjars preparats ja siguessin freds o guisats.
• Cena era l’àpat més important i es reunia tota la família i molts cops, els amics . Començava aproximadament a les quatre, més o menys quan el sol es ponia i solia durar fins a altes hores de la nit. Representava una ocasió de plaer, convivència i moment per conversar. Es distingia en tres parts:

• Gustus: Era un aperitiu per obrir l’apetit on prenien ous, olives, enciam, peix, bolets…
• Cena: Constava de diferents plats més complicats i amb salses. Normalment eren plats amb verdures, cereals, llegums, carn, peix… Els hi agradava molt els bolets cuits en mel i la carn de cérvol, xai, pollastre i més.
• Secundae mesae: Es menjaven els postres. Habitualment menjaven fruita, fruits secs amb dolços i vi.

Un parell de menjars típics:

El garum: Salsa molt utilitzada per els romans en la seva època que encara es fa servir. Es una barreja de vinagre, vins dolços i mel. L’utilitzaven per condimentar i amanir qualsevol menjar i enriquir el seu sabor.

Puls o Pulmentum: Espècia de pasta composta essencialment de farina i aigua, molt semblant a les farinetes que fem ara.